el pont japonès del parc de la Schappe
Quan era petit, m’agradava jugar als parcs. A Briançon anava ben servit. Sota l’espadat on s’esplaiava la meua escola Carlian-Ripper, el parc de la Schappe ressegueix la riba esquerre del Durença. En aquell temps, no sabia que la ‘schappe’ designa la borra de la seda. A l’entrada del parc, una fàbrica desafectada, on havien cardat la borra, poetitzava el rodal. Alt, gris, amb finestres trencades, aquell edifici encobria melodrames obrers i històries meravelloses. Amors de cardadores italianes amb un fill de l’amo. Com als dibuixos animats de Walt Disney que veièm al cinema Le Vauban. Al parc hi convivien animals variats com tirons, paons, tortes, guilles, ocells rapinyaires i esquirols en llibertat. Quan arribava l’hivern que s’instal·lava almenys per sis mesos, els patinadors s’apoderaven de l’estany gelat. A la primavera ja tornàvem a passejar pel parc i a travessar l’estanyol sobre un gràcil pont japonès. Els paons, que els meus avis anomenaven pagos, m’intrigaven força quan s’estarrufaven amb llurs colors extraordinàries.
A Massy, no nevava quasi mai. Tot el barri dels Grands Ensembles verdejava com un parc. En els antics camps de blat, havien edificat torres de formigó i galliners blavencs. Per tal d’humanitzar el paisatge, havien plantat herbes i arbres pertot. Gràcies al clima de l’Illa de França, havien crescut ailants, moixeres de pastor, arbres de l’amor, verns, bedolls, castanyers, aurons, cedres i altres moreres. Tota una petita selva, paradís dels mainatges. N’havíem colonitzat tots els racons de la plaça d’Alemanya fins al carrer de Longjumeau. Com tots els colonitzadors havíem donat nous noms als llocs conquerits. Cada company tenia una cabana que portava el seu nom. La cabana Brancard, la cabana Desbrousses, la cabana Bezo. El nom més original era ‘ cabane de la salade ‘ (cabana de l’enciam) al fons de l’Allée du Danemark abans del drama vegetal que va ocasionar un canvi toponímic. La ‘ cabane de la salade ‘ va esdevenir ‘ cabane de la salade arrachée. ‘cabana de l‘enciam arrencat.’ En Bellafleur, mainatge que s’estava a l’Allée de Pologne i per tant veí d’en Jean-Luc Moreels, no va acceptar aquesta terminologia. Exigia que una cabana l’homenatgés. El vam convençer a cops de puny que renunciés als seus projectes.
Trenta anys després, he tornat al vell parc i només he sabut localitzar la cabana Brancard i la meua. Tots els noms de les altres s’han barrejat, s’han esborrat pels camins de la vida sense cap proprietari putatiu per reinvidicar-les.
l'Allée de Suède, 2008