http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 13-04-2010 15:22

La caiguda del cavall

LA CAIGUDA DEL CAVALL, CAMÍ DE DAMASC VIA GIRONA     

 

Ressenya de Xavier Diez,   

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/164905

 

 

 

 

Si mai hagués de crear un combinat, inventaria el còctel Bezsonoff. La meva ínfima experiència en el món dels licors em permetria perpetrar qualsevol cosa sense massa recances ni sentit del gust. Tanmateix, si definís la literatura del novel·lista rossellonès, convidaria a combinar en  proporcions subjectives, wodka, i ratafia, amb llimona àcida amb sucre. Ja sé que una aberració com aquesta em tancarà les planes del Conèixer Catalunya, tanmateix aquests sabors tan contradictoris és el que em suggereix la lectura d’un dels meus autors que més freqüento en les meves escapades literàries. Es tracta de Joan Daniel Bezsonoff.


Els camins que ens duen vers les preferències literàries són tan inextricables com els que ens permeten optar per uns colors, uns músics o qualsevol estrip identitari. És possible tractar de racionalitzar-lo, tanmateix. Bezsonoff, amb una trajectòria literària força consolidada ens presenta una geografia de la desolació. Escenaris d’uns temps perduts dissolts en la memòria. Records d’altres moments falsament millors. És un dels representants del que alguns crítics anomenen “literatura del jo”  (en el meu camp seria anomenat “egohistòria”), o que trasllada, quan tracta amb ficció, de transportar el seu personatge permanentment desil·lusionat, a diferents indrets cromàticament en blanc i negre.

Els darrers lliuraments del novel·lista ens porten a una mena de trilogia sobre els orígens. Els taxistes del tsar, al voltant del cognom que l’ha convertit en l’escriptor català amb gotes literàries de wodka i la recança infinita d’un Maiakovski, Una educació francesa permetia assistir al naixement, vida i progressiva mort del Jean-Daniel francès. Com ens prometia als seus darrers llibres, l’autor de Nils ens parla de les seves arrels maternes. Els Montalat que haurien d’acompanyar administrativament els Beszonoff a un passaport que ens certifica a un escriptor que sempre fa la provocativa broma del “jo no sóc espanyol”.

Si l’educació francesa ens passava d’un progressiu desenamorament de la identitat francesa (que certament té una capacitat seductora infinitament més gran que Espanya), Un país de butxaca es pot considerar com a la crònica d’una conversió. Bezsonoff no descobreix Catalunya, perquè aquesta ja és present al llarg del seu naixement, infantesa i joventut. Tanmateix, d’una banda aquella actitud condescendent francesa, i sobretot, la progressiva consciència de les arrels rosselloneso-empordaneses, prepara el camí de la caiguda del cavall camí de Damasc.

Hem de dir que Damasc es troba a menys de cent quilòmetres de casa seva. I es camufla sota la identitat de Girona. Un dissabte de mitjans vuitanta descobreix una ciutat on la gent parla en català deshinibidament, amb uns paisatges més semblants al paradís perdut de la infantesa que a la fredor dels boulevards de París. Troba en Terribas i una llibreria 22 ben assortida de literatura en català. Troba el llibreter Matamala a la Plaça del Vi. Neix l’home que vocacionalment vol ser català i acaba essent el més rus dels nostres escriptors.

Com no podria ser d’altra manera, Un país de butxaca és una narració agradable, desorganitzada, subjectiva, deliciosa. No pretén ser cap assaig. No vol ser una novel·la. És una confessió, amb algun regust bíblic. Al cap i a la fi, el XXI sembla voler ser el segle de les identitats i el novel·lista vol satisfer aquesta necessitat de navegar sobre els orígens personals. Amb un punt d’humor empordanès (o és rossellonès?) ens explica coses, fets, anècdotes, sensacions. Evoca indrets, temps, persones, lectures. És enumeratiu, instrospectiu, flauberià malgré lui. Amb un punt, també que recorda a un Coetzee disposat a fer de cronista de la descomposició d’un país, tan fràgil que hi queb en una butxaca. No és una lectura de Sant Jordi, sinó del silenci dels vespres de tardor. No és un escriptor de Best-Sellers. És un autor més carismàtic del que ell mateix  estaria disposat a admetre, que potser vendrà, merescudament força llibres, encara que no acaba de ser apte per a majories. I ens ofereix ara aquest llibre requereix ésser assaborit amb un combinat àcid i dolç, potser un còctel Bezsonoff.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 09-04-2010 14:25

Robert Avril

Article publicat a la revista El Temps, 6/04/2010 número 163,  pàg.18

 

 

 

Avui he estat molt trist. S'ha mort en Robert. Robert Avril era un gran patriota, un servidor de la nació i de la cultura catalanes.

Aquest perpinyanès de soca-rel, nat el 1949, va viure tota la seua infantesa al barri del Pont Roig. Al començament dels anys 1970, es va implicar en la defensa de la nostra identitat. Cofundador de la Llibreria Catalana, president d'ERC a Catalunya Nord durant uns quants anys, va crear amb la Maria Angels Falquès —la seua companya— les edicions Llibres del Trabucaire que van constituir una plataforma per als joves escriptors catalans i occitans, un portaavions nostrat en l'oceà francès.

Recordi el seu somriure d'home enamorat de la vida, de la gent i dels llibres. Recordi aquell vespre del desembre de 1996 quan me va donar al seu consultori de dentista uns exemplars de Les rambles de Saigon, la meua primera novel·la. El feia tornar boig amb les meues exigències de maniàtic quan vam treballar junts per a editar Les lletres d'amor no serveixen de res. Fins i tot, va inscriure al plànol d'Orà el 1961 la Rue Schneider on vivia el meu narrador. Pencava nit i dia esmenant galerades, afegint fotos, millorant dibuixos, trucant als millors escriptors occitans publicats al Trabucaire com Robert Lafont i Max Roqueta per a demanar-los precisions sobre el matís d'algun mot.

Recordi la seua rialla una tarda que pujàvem a Montpeller quan el professor Botet ens explicava que la libido s'atudava i desapareixia passat la quarantena...En Robert me va mirar, incrèdul, amb un somriure. El somriure d'un infant que estima la vida malgrat tots els amics perduts.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 07-04-2010 20:59

Un cementiri de records

 

Jordi Nopca, publicat a Time out Barcelona, 110, març del 2010

 

  

 

 

 

“Tres dels meus avis eren catalans: els materns i la mare de mon pare, que es deia Jeanne Baux. L’àvia materna, Lucienne, venia del Rosselló i la paterna del Conflent: el padrí, en Jean Montalat, va néixer al Rosselló, però era fill d’un empordanès, en Rossendo”. El primer que ens trobem quan obrim Un país de butxaca, el nou llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, és un mapa de l’anomenada Catalunya Nord –en la versió francesa insistent, le Pays Catalan–; tot seguit ens endinsem en “el poble més petit de la plana rossellonesa”, Nils: les vinyes, els quatre carrers i l’omnipresent avi Jean. “en Vicenç Pagès  em va dir: ‘Cada cop que surt aquell home et roba l’escena’. Aquest llibre vol ser un homenatge al meu padrí, perquè era un personatge molt divertit, vital i dinàmic. Sempre deia collonades: era extraordinari”. Gràcies al record de l’avi accedim al besavi empordanès, en Rossendo, de qui el seu fill Jean va aprendre bona part de les seves particularitats lingüístiques, salpebrades d’algunes expressions corses apreses durant una visita a l’illa l’any 1932. Algun renec: Cristiacciu neru. El record d’una inscripció venjativa en un coltell: “Che la mia ferita sia mortale”.

 

L’objectiu del llibre era recordar els parents però alhora homenatjar la llengua catalana i recordar en quin estat es troba quan es creua la duana espanyola. “Volia descriure el món de la meua gent, un món agonitzant, quasi perdut. Volia retre aquest homenatge a la meua gent però també descriure el seu món, perdut i agonitzant. The world we knew, com canta Frank Sinatra. Una llengua es pot perdre en tres generacions, i tres generacions no són res. Quan el meu avi va néixer, a Nils ningú no parlava francès. Quan jo mori probablement ningú no parlarà català. Volia decorticar el mecanisme d’afrancesament, fer-ho d’una manera literària –potser divertida o emocionant, segons com”. Bezsonoff pitja l’accelerador: “Abans et treien la cultura catalana i te’n proposaven una altra de potent, sòlida plena de premis Nobel. La França de Sarkozy no pot proposar res d’interessant… Som cornuts i a més ens toca pagar el beure! Estem doblement fotuts: ens han robat la cultura catalana i ens en foten una sense interès, la literatura del senyor Pennac, Amélie Nothomb i companyia. Si ho compares amb els clàssics de fa trenta anys la situació fa riure! Ens han donat una llebre mig morta. És una situació molt trista, perquè els nord-catalans són infracatalans, i a sobre fan una espècie de reivindicació permanent i insuportable de la catalanitat: et foten la senyera per tot arreu, el taller català, la maison catalane, el bordell català… tot és català, però a l’hora de la veritat, ni un mot. Hi ha gent que ven préssecs i els posa al damunt d’una senyera, però si t’hi adreces en català no t’entenen...”
És interessant com Bezsonoff descriu la presa de consciència de la llengua en què començaria a escriure novel·les: primer el trobem llegint Espriu mentre fa el servei militar, més endavant passa per la Universitat Catalana d’Estiu , per l’enamorament de Sílvia Munt fent de Colometa a La plaça del diamant, per una visita a l’Alguer i la construcció d’un petit cànon literari que no passa per Verdaguer, March ni el Tirant lo blanc però en canvi s’emociona amb Estellés, Rodoreda, Maragall o Narcís Oller. “Deú n’hi dó el que feia: em va encantar La papallona i La febre d’or. Són excel·lents, molt millors que moltes novel·les publicades actualment”. Bezsonoff, que després de tres llibres de caire autobiogràfic ja té una nova novel·la acabada, està convençut de seguir escrivint en català. “M’agradaria que d’una puta vegada hi pogués haver una Catalunya catalana. És el meu somni. Només si passés això escriuria en francès”.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Jordi Nopca  le 09-04-2010 à 10:04:13  (web)

Gràcies per afegir l'article que vaig escriure sobre el llibre! Aviat penjaré l'entrevista sencera al meu blog, http://jordinopca.blogspot.com. El títol, 'Quanta quanta lletra', és un homenatge a Rodoreda!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 07-04-2010 20:49

Nunc est Bibendum

  http://voyage.viamichelin.fr/web/Culture/France-Languedoc_Roussillon/Art_et_culture-Les_langues_d_ici

  

  Depuis le temps que je leur fais de la pub dans mes bouquins...

  

  

Le catalan

Très proche de l’occitan, hérité comme lui de la présence romaine, le catalan est le lien culturel des anciens pays du comté de Barcelone (9e-10e s.). Son apogée se situe au 13e s., avec les écrits de Ramon Llull. À partir du 16e s., il périclite : la monarchie centralisatrice de Philippe II prescrit le castillan. Puis le traité des Pyrénées (1659) l’interdit en Roussillon.

Tenace, le catalan se perpétue à l’oral mais sa renaissance littéraire ne date que du 19e s. Essentiel à l’identité culturelle du Roussillon, son usage s’affirme au début des années 1980 dans les écoles maternelles et l’édition.

L’identité catalane aujourd’hui

Si le catalan est la langue officielle en Andorre et en Catalogne espagnole, côté français, et grâce au soutien venu du sud, la langue des « anciens » semble prendre un coup de jeune. Pour preuve du regain d’intérêt envers l’apprentissage du catalan : le Capes proposé par l’université de Perpignan ou encore les cours d’initiation dispensés dans les écoles maternelles et primaires, et les bressolas, écoles ou l’enseignement est donné entièrement en catalan. Le théâtre, la littérature et la poésie contribuent également à faire résonner dans les contrées la langue régionale. De nombreuses associations de « catalanophones » œuvrent pour une renaissance de la langue. En France et en Espagne bien sûr, mais aussi en Italie ou encore au Canada, un peu partout dans le monde, des partisans du catalan font entendre leur voix. Ces liens sociaux ainsi tissés à travers le monde sont une force incontestable pour la culture catalane.

À vous de parler ! Le « u » se prononce « ou », le « v », « b », le « x », « ch », le « ll », « yeu », le « ig », « itch », et le « ny », « gne ».

Écrivains et poètes

Le Languedoc-Roussillon a donné naissance à d’importants écrivains et poètes. Si le fabuliste Jean-Pierre Claris de Florian (1755-1794), originaire de Sauve, n’est guère connu aujourd’hui, il n’en va pas de même de l’auteur d’Il pleut bergère et, accessoirement, du nom des mois du calendrier républicain, Fabre d’Églantine (1750-1794). Ferdinand Fabre (1827-1898), né à Bédarieux, qui chante le Languedoc dans Les Courbezon, L’Abbé Tigrane, Taillevent

Nul n’ignore le poète Paul Valéry (1871-1945) : l’auteur du Cimetière matin est né à Sète où il repose. C’est à Carcassonne que le Narbonnais Joë Bousquet (1897-1950), paralysé par une blessure de guerre en 1918, a écrit la majeure partie de son œuvre. Le turbulent Joseph Delteil (1894-1978) fut un compagnon des surréalistes. Le Cévenol Jean-Pierre Chabrol (1925-2001) était un passionnant conteur de sa montagne. Citons également les Nîmois André Chamson, Marc Bernard et Jean Paulhan, qui régna longtemps sur les lettres françaises, de son bureau de la NRF. Quant au prix Nobel 1985, Claude Simon (1913-2005), il était viticulteur à Salses. De nos jours, un autre Nîmois, Jean-Pierre Milovanoff a pris la relève avec talent (La Splendeur d’Antonia).

D’autres auteurs se sont exprimés en occitan, comme Max Rouquette (1908-2006) : l’auteur de Vert paradis, le Rouergat Jean Boudou (Joan Bodon, 1920-1975), né à Crespin dans l’Aveyron, auteur des Cailloux du chemin, Le Livre de Catoïe, Robèrt Lafont (1923-2009), linguiste, théoricien du régionalisme, mais aussi dramaturge, poète et romancier (Vida de Joan Larsinhac), Yves Rouquette (né en 1936 - originaire de Camarès dans l’Aveyron, a écrit Cathares, Occitanie) et son frère Joan Larzac, prêtre et auteur d’une remarquable œuvre poétique. Citons également le fin poète de Carcassonne, René Nelli (1906-1982).

La littérature en catalan est quant à elle illustrée, de ce côté-ci des Pyrénées, par un poète, Josep Sebastiá Pons, et deux jeunes écrivains contemporains, Joan Luís Luís et Joan Daniel Bezsonoff.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 07-04-2010 08:31

Llegir en cas d'incendi

foto Delcampe, Perpinyà 1966

'Un país de butxaca', Joan Daniel Bezsonoff

on


Un país de butxaca, publicat per Empúries, narra la conversió al catalanisme del seu autor, Joan Daniel Bezsonoff i Montalat. Nascut a Perpinyà, descriu com a partir de mitjans dels anys vuitanta, amb vint-i-pocs anys, decideix tornar a la llengua dels seus avis, el català, una llengua que dominava perfectament a nivell oral però en la qual no sabia escriure. L’autor explica com, gràcies al mètode "El catalán sin esfuerzo", va descobrir que al nabut s’escriu el nebot i las bremas les veremes.

“Sense els meus avis no sabria català”, explica Joan Daniel, quan recorda els estius que passava amb els seus avis materns a Nils, un poble de l’interior del Rosselló, i descriu com s’ha passat d’un temps en què tothom parlava català a la situació actual en què “la llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira d’un matí d’estiu”. Després de la segona guerra Mundial, explica Beszonoff, es va començar a percebre el català com un element que dificultava la promoció social en un moment en què també l’església nord-catalana, que fins aleshores havia protegit la llengua, va acabar “fabricant francesets” a les seves escoles. “Quan jo era petit –recorda l’autor– el padrí me parlava en francès i d’esma passava al català. Mon pare el renyava, no volia que el seu fill fos un peuterrós com el sogre.”

L’autor també repassa les difícils relacions dels nord-catalans amb els veïns del sud i la situació de la llengua arreu de tots els països catalans i narra la seva descoberta, als anys setanta, d’una Barcelona on “a tot arreu la gent parlava el castellà d’Andalusia” o d’una Girona en què un quiosquer li va preguntar si Bearn, de Llorenç Villalonga, era un joc de taula. Finalment, després de ser a Prada a l’estiu del 1985, l’autor completa el vpren la decisió d’escriure en català.

A part d’un excel·lent i entretingut assaig sobre la situació de la llengua catalana durant el segle XX i XXI, el llibre és un homenatge de l’autor al seu avi. L’autor fa gala d’una prosa amena i d’un gran sentit de l’humor per descriure la situació sociolingüística del seu petit país a mig camí entre Espanya i França.
Marta Planes 
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 06-04-2010 10:25

Nord i sud, o no?

En Josep Campmajó

Un  article de Josep Campmajó:  guanyador del Premi Casero 2009, amb Olor de violetes
Estic llegint "Un país de butxaca" de Joan Daniel Bezsonoff. No és un llibre qualsevol. Ni cal. Com en Bezsonoff no és un escriptor qualsevol. Ni cal. Fa uns dies, al voltant d'una taula farcida d'embotit i pa amb tomàquet, discutiem amb en Ricard Biel (i altres virtuosos i virtuoses de la conversa) sobre la genialitat d'escriptors no reconeguts com en Pedrolo. O sobre les virtuts oportunistes de fenòmens com en Matthew Three i el mateix Joan Daniel Bezsonoff. No ens vam posar d'acord. I no és greu, gràcies a Déu. O a qui sigui.
Bezsonoff és valent. Està sonat, però és valent. Més enllà de Luís Mariano, Bezsonoff s'atreveix a afirmar la manca de catalanitat de la majoria dels que viuen entre Salses i el Cinca... o més enllà. Ser català transgredeix les normes més sagrades de la racionalitat. Ser català, com recorda en Joan Daniel, és un acte de fe. Un viatge sense retorn cap a enlloc
El nostre és, efectivament, un país de butxaca. De butxaca i de butxaques. El preu imposat per ser català és massa alt com per eludir la necessària negociació. Tarradelles va passar fent-se el despitat. I l'actual futur passat inexistent Estatut ens acosta a l'únic independentisme viable: l'econòmic. Ens hi acosta però no hi fa parada.
 
En Joan Daniel farà escola. Aquí. Perque allà és un estranger. Un estranger adoptat. Aquí, un especímen exòtic que ens cau simpàtic. Mira que en som d'idiotes els catalans. I mira que en son d'idiotes els francesos. Els francesos tenen aquestes coses. No accepten, així com així, a la gent que se sent diferent. I els catalans fem fora als que se saben diferents
Com nosaltres a Espanya, oi?
Llegiu Un pais de butxaca. Llegiu Bezsonoff. No us farà cap mal, espero...

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Josep Campmajó  le 16-04-2010 à 12:43:39  (web)

Moltes gràcies JD per la reproducció del text. Moltes. Perque va ser un text fet des de l'admiració absoluta.
Ahir els de La Vanguardia em preguntaven quin llibre recomano per Sant Jordi: "Sense cap mena de dubte: "Un país de butxaca". Ens veiem a Girona el 23!
Salut!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 02-04-2010 10:35

Identitats

Judit Pujadó, Diari de Girona  27/03/2010

 

                                                    Ruïnes de Casenoves a Illa

 

Creure que la identitat és una sola cosa, sòlida, granítica, inamovible i eterna és veure visions. Crear ministeris per establir les regles de com s'ha de sentir algú, o de quines han de ser les relacions rellevants i determinants en la vida d'una persona per adscriure's a una o altra identitat, com fan els veïns del nord, és llençar diners, tot i que és molt més fàcil destruir identitats que crear-ne de noves. Unes quantes dècades de vexacions i insults i la identitat acaba caient. Primer la llengua, després les festes, més tard la cuina. Tot s'arrossega riu avall.
"El francès era la meua llengua -escriu Joan Daniel Bezsonoff a Un país de butxaca-. Però enmig del naufragi causat pel divorci dels pares, em sentia bé, estimat i valorat només a casa dels avis. El francès m'apareixia com la llengua de la vida real, la vida dura plena de malvats, mentre que la llengua catalana m'acollia, protectora i calda, com l'aigua de la banyera verda on em rentava la padrina. El català tenia la flaire de la colònia amb què la padrina me friccionava el cap, el gust del xarop de menta glacial de les tardes d'estiu".
Bezsonoff busca. Saber qui ets, trobar on vols clavar les teves arrels no deu ser fàcil quan tens un pare d'origen rus, una mare francesa i uns padrins catalans. I encara menys decidir que la llengua que usaràs per fer la teva obra literària, que al capdavall és l'aposta d'una vida, és la llengua dels cementiris. Per això cal ser valent. Honest. I coherent. Cal deixar-se dur pels sentiments.
Una cultura és una forma de seducció i la identitat és la manera com t'acarona la mà d'una àvia i una cançó que s'entesta a formar part de tu i un poema que t'explica i el sabor d'un menjar que associes als dies feliços.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 01-04-2010 12:31

Tintin au pays des Catalans

 

 

 

Grande nouvelle. Un érudit allemand vient de retrouver dans les archives russes (les archives de la Gestapo confisquées par les Soviets en 1945) une aventure très rare de Tintín datant de 1942 que l'on croyait détruite dans un bombardement anglais. Tintin au pays des Catalans. Dans cette aventure, Milou tombe amoureux d'un chat andorran et le capitaine Haddock fait  des infidélités au whisky Loch Lomond pour boire du muscat de Rivesaltes.  

Nous attendons avec impatience la publication de cette oeuvre inédite.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 02-04-2010 à 06:46:50

Vous étiez «de conya», Monsieur. On peut donner quelque crédibilité à un Milou tombant amoureux avec un chat andorran. Petite nature… Mais il est encore un peu plus bizarre imaginer un capitaine Haddock faisant des zigzags entre pins trapus, sous les rochers à profiles anguleux du Roussillon, tout agitant une bouteille du muscat de Rivesaltes a la main. Ça c’est trop pour moi !
Il faut dire aussi que je le voudrais connaitre cet érudit allemand la, et de l’écouter bien, peut être a l’ombre d’une bouteille de Jägermeister…

2. Antoni de Dalt  le 02-04-2010 à 14:02:28

Enfin des B.D.. J'ADORE ....

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 01-04-2010 12:24

Tintín al país dels catalans

 

 

 

Una gran notícia. Un erudit alemany acaba de retrobar a l'anomenat arxiu rus (els arxius de la Gestapo requisats per Stalin el 1945) una aventura raríssima de Tintín del 1942 que creien destruïda en un bombardeig anglès. Tintin au pays des Catalans. En aquesta aventura, Milú s'enamora d'un gat andorrà i el capità Haddock fa infidelitats al whisky Loch Lomond per beure vi moscat de Ribesaltes.  

Esperem amb candeletes la publicació d'aquesta obra inèdita. 

 

  

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Jordiet  le 01-04-2010 à 21:35:22

Poisson d'avril? Peix d'abril, en dieu?
Ben cordialment...

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 31-03-2010 18:43

La cançó de l'abril

Aquest mes, vos proposi de compartir amb mi aquesta cançó que m'acompanya des de fa molts anys.

 

 

 

J'étais une bonne chanson

Chanté /CantatParlé   / Parlat
  
Un jour sans toi Vous entendez...
  Cette chanson, c'est moi... j'étais la
C'est l'été sans soleil
C'est la mer sans le ciel
 première à être enregistrée sur disque
Écoutez-moi bien
   
Sans toi rien n'existe J'étais une bonne chanson
Et ce monde est triste  
Un jour sans toi
C'est un jardin sans fleur
 Jolie, n'est ce pas?
Ah... Quelle époque!
Un tableau sans couleur
Sans toi rien n'existe
  
Et ce monde est triste sans toi Et puis... on ne m'a plus entendu
  Et moi, tout doucement je me suis endormi
Et subitement, Armstrong m'a réveillé et m'a chanté à sa manière
Écoutez, j'étais toujours une bonne chanson
Un jour sans toi
C'est l'été sans soleil
C'est la mer sans le ciel
Sans toi rien n'existe
  
   
Oh le monde est triste, yeah Ah ah... Sacré Louis... va!
Un jour sans toi
Hum... C'est un jardin sans fleur, baby
Un tableau sans couleur
Sans toi rien n'existe
Et le monde est triste sans toi...
  
  Et puis la guerre est arrivée
Tout le monde m'a oublié
Je pensais m'être endormi à jamais
Quand brusquement le rock s'est jeté sur moi
Un jour sans toi... Yeah
C'est l'été sans soleil... Yeah
C'est la mer sans le ciel, yeah...
Oh yeah
  
Un jour sans toi
Hum... C'est un jardin sans fleur...
Un tableau sans couleur
Un jour sans toi
 Écoutez
Mes belles paroles, ma jolie musique
Quel massacre
Comme je souffre
  Ils ont fait de moi un tube... mais à quel prix
Yeah...
YEAHHHHHH...
  
  Maintenant, avant de mourir définitivement
Je voudrais être chanté par mon copain Henri Salvador
Je vous dis adieux mes amis
Souvenez-vous de moi, j'étais une bonne chanson

Un jour sans toi
C'est l'été sans soleil
C'est la mer sans le ciel
Sans toi rien n'existe
Et ce monde est triste
Un jour sans toi
C'est l'été sans soleil
C'est la mer sans le ciel
Sans toi rien n'existe
Et ce monde est triste
Sans toi...

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article