VEF Blog

Judit Pujadó, Diari de Girona  27/03/2010

                                                    Ruïnes de Casenoves a Illa

Creure que la identitat és una sola cosa, sòlida, granítica, inamovible i eterna és veure visions. Crear ministeris per establir les regles de com s'ha de sentir algú, o de quines han de ser les relacions rellevants i determinants en la vida d'una persona per adscriure's a una o altra identitat, com fan els veïns del nord, és llençar diners, tot i que és molt més fàcil destruir identitats que crear-ne de noves. Unes quantes dècades de vexacions i insults i la identitat acaba caient. Primer la llengua, després les festes, més tard la cuina. Tot s'arrossega riu avall.
"El francès era la meua llengua -escriu Joan Daniel Bezsonoff a Un país de butxaca-. Però enmig del naufragi causat pel divorci dels pares, em sentia bé, estimat i valorat només a casa dels avis. El francès m'apareixia com la llengua de la vida real, la vida dura plena de malvats, mentre que la llengua catalana m'acollia, protectora i calda, com l'aigua de la banyera verda on em rentava la padrina. El català tenia la flaire de la colònia amb què la padrina me friccionava el cap, el gust del xarop de menta glacial de les tardes d'estiu".
Bezsonoff busca. Saber qui ets, trobar on vols clavar les teves arrels no deu ser fàcil quan tens un pare d'origen rus, una mare francesa i uns padrins catalans. I encara menys decidir que la llengua que usaràs per fer la teva obra literària, que al capdavall és l'aposta d'una vida, és la llengua dels cementiris. Per això cal ser valent. Honest. I coherent. Cal deixar-se dur pels sentiments.
Una cultura és una forma de seducció i la identitat és la manera com t'acarona la mà d'una àvia i una cançó que s'entesta a formar part de tu i un poema que t'explica i el sabor d'un menjar que associes als dies feliços.

Grande nouvelle. Un érudit allemand vient de retrouver dans les archives russes (les archives de la Gestapo confisquées par les Soviets en 1945) une aventure très rare de Tintín datant de 1942 que l'on croyait détruite dans un bombardement anglais. Tintin au pays des Catalans. Dans cette aventure, Milou tombe amoureux d'un chat andorran et le capitaine Haddock fait  des infidélités au whisky Loch Lomond pour boire du muscat de Rivesaltes.  

Nous attendons avec impatience la publication de cette oeuvre inédite.

Una gran notícia. Un erudit alemany acaba de retrobar a l'anomenat arxiu rus (els arxius de la Gestapo requisats per Stalin el 1945) una aventura raríssima de Tintín del 1942 que creien destruïda en un bombardeig anglès. Tintin au pays des Catalans. En aquesta aventura, Milú s'enamora d'un gat andorrà i el capità Haddock fa infidelitats al whisky Loch Lomond per beure vi moscat de Ribesaltes.  

Esperem amb candeletes la publicació d'aquesta obra inèdita. 

Aquest mes, vos proposi de compartir amb mi aquesta cançó que m'acompanya des de fa molts anys.

J'étais une bonne chanson

Article publicat a El Periódico de Catalunya, 31/03/2010   pàg.64

 LES DESVENTURES D’UN LLIBRE VAGABUND / LAS AVENTURAS DE UN LIBRO VAGABUNDO
Paul Desalmand. Trad: Jordi Rourera Peret / Palmira Feixas. Empúries / Destino. 140 / 190 p. 16 € 

Paul Desalmand presenta un deliciós relat ple de complicitats amb els clàssics de la literatura francesa

Amb un humor fresc i gens agressiu Paul Desalmand passeja pel món de la bibliofília a ‘Les desventures d’un llibre vagabund’, una novel·la on el narrador és el mateix llibre que explica la seva història. Aquesta encantadora faula, plena de cites clandestines de les lletres franceses, obre la porta a un món paral·lel on un exemplar de ‘La nàusea’ conversa amb un altre de ‘La cartoixa de Parma’.

No sé si vostès coneixen J’étais une bonne chanson, una peça d’Henri Salvador on el gran crooner francès canta la mateixa cançó amb un estil diferent. Imita els cantants de la belle époque, Louis Amstrong, i els rockers abans d’acabar a la manera d’Henri Salvador. Les desventures d’un llibre vagabund, de Paul Desalmand (Arenthon, Francia, 1937), es presenta com un relat molt estrany on el narrador és el mateix llibre que ens explica la seva pròpia història. «Vaig néixer el 17 de juny de 1983, a les 16.37, sortit de la impremta de La Manutention a Mayenne. Format 16,5 cm x 12,5 cm. Pes: 230 grams».
Aquesta història tractada per un destraler hauria pogut avorrir el lector. No crec que el públic hispà reconegui totes les al·lusions humorístiques a la literatura francesa, però s’ho passarà bé amb un humor fresc mai agressiu. «També hi havia els que volien Madame de Bovary, atribuint-li aquella aristocràcia que la va matar de no tenir-la. O fins i tot un Madame Bovary de Balzac».

PASSADISSOS SECRETS / Ens passegem a través del món de la bibliofília amb una galeria de personatges curiosos, com el llibreter de Tulla –obert cada dia–, el metge iranià migpartit entre l’humanisme occidental i l’absolutisme islamista, el venedor de llibres rars malalt de gravetat. Aquesta autobiografia fictícia ens serveix de guia per tots els passadissos secrets, tots els túnels d’aquest món fascinador. No ens dissimula res de les pràctiques mercantils dels editors que no fan filantropia sinó negoci. «En realitat, trinxar cada any més de cent milions de llibres dels cinc-cents milions que se n’imprimeixen, és a dir, més d’una cinquena part de la població, no és gaire gloriós».
El llibre de Paul Desalmand m’apareix com una delícia plena de picades d’ullet, de cites clandestines dels clàssics de la literatura francesa que els connaisseurs apreciaran. «Això era a Métagna, raval de Pézenas, al magatzem d’un imbècil», recorda la primera frase de Salambó de Flaubert: «Sucedía en Megara, arrabal de Cartago, en los jardines de
Amílcar».
Fins i tot, l’autor adapta unes expressions famoses del general De Gaulle que parlava de l’«Orient compliqué». «Unes setmanes més tard, em trobava a l’avió cap a París, i deixava amb sentiments complicats aquest Orient d’idees –de
vegades– simples».
Un cop admès el postulat del llibre narrador, entrem en un món paral·lel on els llibres conversen. Un exemplar de La nàusea, de Jean-Paul Sartre, consola La cartoixa de Parma, de Stendhal, en un capítol al·lucinant, delirant, digne de la persecució dels cecs per les clavegueres de Buenos Aires a Sobre héroes y tumbas, d’Ernesto Sábato.
Aquesta faula encantadora, en el fons, sona com una declaració a la llengua i a la literatura franceses. L’autor fa servir totes les games de la llengua francesa, de l’argot més contemporani a la llengua més clàssica. Fins i tot, escriu el mot belga (i suís) «septante» en lloc de soixante-dix. Els mèrits del traductor Jordi Rourera Peret s’han d’assenyalar perquè la seva versió catalana reprodueix les sabors de l’original amb elegància i fidelitat.
Malgrat l’era d’internet, les imatges de l’altra punta del món disponibles en un segon, aquest llibre prova que a desgrat dels avenços de la tècnica, la lectura sempre constituirà l’aventura més gran. Mentre els homes tinguin com els infants el gust dels relats meravellosos, sempre hi haurà lectors.

Ressenya de Joan Garí a la revista El Temps

Ribesaltes circa 1962, foto Delcampe

M'estime molt el Joan Daniel Bezsonoff. Crec que des que el vaig conéixer -ara fa un parell d'anys- es va establir entre nosaltres un corrent de simpatia mútua. Admire sincerament, a més de la seua humanitat desbordant, el seu treball literari: les seues històries esbojarrades i impossibles, el seu estil precís i sorprenent, la seua nostàlgia armada pel Rosselló català que ja no tornarà.
Un país de butxaca és tot això i més. En la línia dels seus darrers llibres -en especial Una educació francesa, de què també es parla en aquest Ofici-, hi aprofundeix en la vena autobiogràfica, tot i que es veu en la necessitat (pura captatio benevolentiae) de reconéixer que la seua vida "no té cap interés", llevat que assisteix en directe a "la mort d'una llengua" (la seua i nostra, ai las!). El llibre és tot ell una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francés. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
Bezsonoff, entre els seus conciutadans, és una rara avis. Ha bandejat el francés per a escollir el català, quan tot estava programat per a què aquesta eleció no arribara a produir-se. S'hi a ha dedicat, a més, literàriament. El preu que ha hagut de pagar, però, és molt alt, perquè a casa seua el consideren un escriptor que lingüísticament "espanyoleja", mentre que en aquest costat dels Pirineus fascina els crítics més snobs per l'aire irreversiblement francés que impregna el seu estil (el seu stilettu) i les seues històries. Encamallat al bell mig de la frontera, Bezsonoff ja es prepara per a ser un clàssic, doncs. L'ambigüitat necessària ja la té.
D'altra banda, trobarem en aquest llibre noves dosis dels temes recorrents de l'autor, com ara el seu occitanisme i l'estima còmplice envers el País Valencià. Et recorde a Borriana, Bezsonoff, al vestíbul de l'hotel Aloha, admirant-te perquè la recepcionista era jove i bonica i -vejats miracle!- parlava en català. "Això al Rosselló ja no es veu", vas mastegar. No patisques, home: aviat no es veurà tampoc al País Valencià. Viurem llavors entre els nostres conciutadans -morts vivents a efectes autòctons- com el Comte Arnau i no t'oblides que, per al cas, jo ja em dic Joan Garí (amb permís de Joan Maragall).
Precisament els meus llinatges tenen una relació gens secreta amb la Catalunya Nord. "Garí" és un nom propi d'origen germànic ben documentat a ambdós costats del Pirineu ja abans de les Homilies d'Organyà. I "Clofent" (el meu segon cognom) guarda una òbvia relació amb la comarca del Conflent. Per això m'ha fet gràcia quan Bezsonoff assegura que es va convertir en un patriota a la Universitat Catalana d'Estiu, que se celebra tots els anys a Prada del Conflent (l'únic lloc, afegeix, on es poden sentir simultàniament tots els accents de la nostra llengua). En el temps que ell hi va recalar per primera vegada -cap al 1986- jo també hi era, tot i que el meu "patriotisme" es va generar d'ofici d'una mena més escèptica. Llavors no ens vam conéixer, però. Van haver de passar més de vint anys perquè aquest escriptor valencià que sóc jo i aquest escriptor nordcatalà que és Bezsonoff coincidírem un dia davant un arròs melós amb llamàntol al restaurant Morro del Port de Borriana i ens adonàrem que la mar al voltant nostre era, ni més ni menys, la nostra mar.
Cal continuar llegint Bezsonoff. Ni que ell crega estar fent l'autòpsia d'una llengua. En realitat -i a la pràctica- en fa la més bella laudatio.

Translation by Mrs and Mr Florenci Salesas 

Each morning, when we were having breakfast, my grandma told me about her dead loved ones. A list as endless as that of the foreign Legion commemoration service. By the very act of mentioning them, she caused them to be reborn within minutes.

I have dedicated a book to my Russian ancestors. The Bezsonovs and the Grigorievs. Now, I shall speak of the Catalan. The Montalats, the Brials, the Bauses, the Pujolses, the Bertranas. I’ll try my best to reanimate shadows of the lost words. The wilted words.

In the pages to come, I don’t intend to tell my life. It’s not that interesting. I was born a year after the end of the Algerian war. So far, luck has preserved me from ever having to go to war. Nobody has been killed around me. I’ve never felt an earthquake, seen a flood. I’ve never crossed forests on fire. I’ve never meet Voltaire at the Procope café. I’ve never taken a walk by the Yalta breakwater with the Doctor Chekhov. I‘ve never had a vermouth with Josep Pla at the Ampurdan hotel. I have only known the death of a language. A planned assassination, by thousands of murderers and accomplices.

By the time I was eleven, I had lived in six cities and two states and I had frequented five schools. In the midst of all of those moves, my grandparents’ house constituted a lighthouse, a rest. That house, for me, contained all that it meant to be Catalan; the very soul of catalanness. Behind an arbour of palm trees and wisterias, the house welcomed us at night with the barks of the neighbour’s dog. In winter, the stars shone more than in any other country. When we got there in summer, the frogs got very friendly with all of the cicadas of the region.

For many years, Nils has been the tiniest village of the Roussillon plain. Some inhabitants from the little neighbouring towns – who lived in metropolises  of five hundred inhabitants’ such as Cànoes, Pontellà, Pollestres, or Vilanova de Raó – had rechristened it ‘the capital’.

Those imbeciles weren’t that far from the truth. During the defeat of 1940, the French government carried on a project to retire in the Grand-Hôtel of Perpignan. The President Lebrun installed himself at Tuïr. I don’t know if the fact that Nils is about ten kilometres from both places has escaped you...

We must recognize that etymology is against us. According to lluís Bassseda, Nils is derived from d’Anils, a catalanization of the Latin asinarium; the land of asses. The official French name of the town is Nyls. According to Joan Coromines and the editors of The Great Catalan Encilopeida, it should been written ‘Nils’ in Catalan, despite the local pronunciation being ‘Nyils’. Cinsequently, Lluís Basseda, Ramon Gual, and the leaders of the Bressola’s write ‘Nyils’. As all we know, this thing called Catalan isn’t a serious thing for people, and everybody has their own opinion about it...

The old folks always told me that Hannibal and his elephants crossed this place. Despite Uncle Claudi and the road engineers’ view, I think that the most beautiful panorama via which to discover Nils is the northern one. Past the slope of Cànoes and the range of Caraig appears the entire Roussillon plane. At the side on which the sun rises, the sea frolics with an almost chemical blue like disco lights. At the South, lies the Albera, green or blue depending on the season. At the side on which the sun sets, at the foot of Canigó, the two towers of Pontellà play at religious wars. The Sant Esteve tower bell competes with the republican tower of the old town hall.

Twenty years ago, at the entry of Nils, when the tower from the ‘fontinal’ project was erected, the ‘project’, was destroyed at the beginning of the eighties. It remembered the carcass of the Jardin des plantes’ diplodocus, in Paris. In Nils, we have more avenues than streets. Pollestres Avenue, Bages Avenue and Canta-rana Street follow the old walls. The stone of the country is tile. Nils seats itself on a cliff dominated by the Canta-rana, a ridiculous stream full of rushes and mud. It stinks all year round. The dogs and the big rats pooh in it. At night, the frogs and the toads get in movement while the rabbits come of their dens. From time to time, the stream remembers that it is a river and makes of with the car of an imprudent Parisian. In 1940, it grew so much that the water rose as far as the door of Uncle Claudi’s garage in the middle of the Main Street. If the timeless walls could talk, they would surely express themselves with the accent and in the words of Bernat Desclot. The visible bit of the wall on the street of the old cemetery street reminds me of the façades of Cuzco. The glory of the village is the templar church. All of the medievalists from around Catalonia go there. They assure that Nils once possessed a bell tower worthy of the one in Cuixà. The years, the wars and the idiocy of Men demolished it. The newer 17^th century church never has interested anybody, with its modern plaster statues of Joan of Arc and Saint Joseph.  Along the Pi path, where a bunch of cypresses have been rooted up to build residential areas, the kids still know Catalan.  They amuse themselves by the mulberry tree of the school La bressola. Amidst the vineyards, on the way to Pollestres, the cemetery precedes the pond, dried up lout monks in the Middle Ages. Battery chickens are raised there.

The vinyards are called Moro, Resclosa, Teuleria, Clares, Mas Déu, Riberal, Andraus, Estany and Camps de Nils. The countrymen, conscious of the progress of agriculture, congratulate themselves on summer nights:

“Nowhere are there are vineyards like here. We have the best land in the country... No need to say it... We have quantity and quality...

Except for the view of the Canigó, which it shares with every other part of the plain, Nils hasn’t anything either beautiful or original. The minuscule avenues don’t drive you to any important monument. But, in this little bit of Catalonia, I learned the language my grandparents inherited from their people. Life here is sweet and tranquil. Eternity seems palpable behind the sly smile of the old countrymen.

(...)

Twenty five years ago there were one hundred habitants in Nils. They all they spoke Catalan except for a couple of old Murcians and some ten people who came from the interior of France. Now, the town has two hundred people and there remain twenty Catalans. I won’t see snail festivals in summer. The old men don’t play French bowls on Sundays on the landing of Canta-rana Street anymore. They’ve changed their address and now they are all at the cemetery in the middle of the vineyards.

In summer the street gossip disappeared, no more rows of chairs at the street. The countrymen spoke about the past and the grape seasons.

Now, the city council of Pontellà rents the square in front of the old templar church to boisterous city people who get drunk until three in teh morning to the sound of American crap. This is what is called progress. The language of Ramon Muntaner has evaporated like the fog on a summer morning.