Bezsonoff confiesa su conversión a la catalanidad en "Un país de butxaca"

Irene Dalmases

Si en Els taxistes del Tsar el escritor catalano-francés Joan Daniel Bezsonoff buceaba en sus orígenes rusos y en Una educació francesa regresaba melancólico a una Francia que ya no existe, en su nuevo libro Un país de butxaca confiesa cómo se convirtió a la catalanidad después de 1985.

El autor de Nils, un pequeño pueblo cerca de Perpiñán (Francia), cierra ahora una trilogía autobiográfica ahondando en todo aquello que provocó que a partir del verano de 1985 decidiera escribir sólo en catalán y mudar "la llengua dels avis en la llengua dels llavis" (mudar la lengua de los abuelos en la lengua de los labios), según explica en una entrevista con Efe.

Publicado por Empúries, en este relato, Bezsonoff, considerado uno de los narradores actuales más originales en catalán, rememora sus veranos junto a sus abuelos maternos en Nils, "dónde todos hablaban catalán menos dos murcianos y diez franceses del interior", y cómo le transformó su estancia en la Universidad Catalana de Prada de Conflent cuando "de ser un pez en una piscina me encontré, de repente, en un mar".

A partir de aquel momento, "cogí un virus -según bromea- y rodeado de catalanes de todas partes vi que podían existir los Países Catalanes, un ente que en momentos es fantasmal, pero allí era real".

Tal como escribe en uno de los párrafos del libro, "cuando volví de Prada en agosto de 1985 tomé una de las decisiones más importantes de mi vida sin haberla premeditado. De ahora en adelante escribiría en la lengua de mí país", dejando de lado el francés que dominaba a la perfección y con el que hasta entonces se manejaba en su mundo literario.

Llegados a este punto, Bezsonoff entiende que "como mi pequeño país de bolsillo (El Rosellón), me medio parten dos lenguas, dos historias, dos propagandas, dos memorias".

Uno de los episodios más divertidos de la obra es la descripción de lo que ocurrió cuando su abuelo Jean Montalat, que hablaba un catalán "rural" sin saber quienes eran ni Lluís Companys o Pompeu Fabra, le acompañó a Prada y "se cagó de miedo cuando vio colgadas de las ventanas banderas catalanas independentistas".

Joan Daniel Bezsonoff precisa que el padre de su madre, la persona que más contribuyó en su infancia a su aprendizaje del catalán, en aquel campus universitario "se cagó de miedo, puesto que era un hombre muy conservador, al que no le gustaba el desorden, porque creía que de él nacía la injusticia".

Asimismo, este hombre es el personaje que ocupa las páginas centrales de esta historia por considerar su autor que fue "quien me transmitió la llave del tesoro que le habían legado los suyos, generación tras generación, la lengua de un país de bolsillo que nos hermana con todos los pueblos del mundo", apostilla.

Sobre sus nuevos proyectos literarios, Bezonoff dice que tiene ya a punto, aunque todavía quiere llevar a cabo algunas correcciones, La malenconia dels oficials (La melancolía de los oficiales), continuación de su novela La presonera d'Alger, del año 2002.

Además, tiene por editar una narración con el detective Sherlock Holmes de protagonista en el país de los cátaros, "pero nadie me lo ha comprado todavía, quizá porque tiene sólo cincuenta páginas".

Xavier Moret, El Periódico de Catalunya, 13/03/2010

En el pequeño pueblo donde vivo la nevada nos regaló dos palmos de nieve, 24 horas sin electricidad y una sensación de aislamiento, de desconexión del mundo, que hacía mucho tiempo que no sentía. Durante unas horas, la nieve borró literalmente la carretera, canceló todos los adelantos tecnológicos y nos hizo retroceder a un pasado en el que las familias se reunían al calor del hogar, con la compañía de un libro, de una radio de pilas o de una conversación pausada.
La nevada ha puesto al descubierto una mala planificación, el sufrimiento de los bloqueados en la carretera y la poca cintura de algunos políticos, pero también nos ha traído un bellísimo paisaje nórdico, unas dosis de humor sobre la candidatura olímpica Barcelona 2022, el vivir por unas horas al ritmo de la luz solar, el placer de redescubrir el silencio, la lectura junto al fuego y la satisfacción de comprobar que es posible vivir sin televisión, sin ordenador, sin internet y hasta sin teléfono... siempre que el paréntesis no se alargue demasiado.
Junto al fuego me leí de un tirón Un país de butxaca, un libro en el que Joan-Daniel Bezsonoff habla de sus abuelos, de cómo era la vida del campo y del catalán que se ha ido perdiendo en el Rosellón. Mientras lo leía, me acordé de Fulls de contacte, un libro de memorias de Xavier Miserachs que también es cosa del pasado, empezando por un título que, en tiempos de fotografía digital, muchos jóvenes no entenderán. Miserachs cuenta en él que un día en que se quedaron sin luz, una pija soltó entre risas: «¡Es como si fuéramos pobres!».
El comentario retrata a una pija que solo conocía la pobreza de oídas, pero hay que admitir que la ausencia de electricidad nos saca de la monotonía y nos traslada a otro mundo, «el mundo de ayer», que diría Stefan Zweig. Un mundo en el que el fuego y un buen libro pueden ser la mejor compañía, un mundo como el que describe Bezsonoff en Un país de butxaca

Xavier Moret, El Periódico de Catalunya, 13/03/2010

foto de Marcel Amidieu

Al petit poble on visc, la nevada ens va regalar dos pams de neu, 24 hores sense electricitat i una sensació d’aïllament, de desconnexió del món, que feia molt temps que no sentia. Durant unes hores, la neu va esborrar literalment la carretera, va cancel·lar tots els avanços tecnològics i ens va fer retrocedir a un passat en què les famílies es reunien al caliu de la llar de foc, amb la companyia d’un llibre, d’una ràdio de piles o d’una conversa pausada.
La nevada ha posat al descobert una mala planificació, el patiment dels bloquejats a la carretera i la poca cintura d’alguns polítics, però també ens ha portat un bellíssim paisatge nòrdic, unes dosis d’humor sobre la candidatura olímpica Barcelona 2022, viure durant unes hores al ritme de la llum solar, el plaer de redescobrir el silenci, la lectura al costat del foc i la satisfacció de comprovar que és possible viure sense televisió, sense ordinador, sense internet i fins i tot sense telèfon... sempre que el parèntesi no s’allargui gaire.
Al costat del foc em vaig llegir d’una tirada Un país de butxaca, un llibre en què Joan-Daniel Bezsonoff parla dels seus avis, de com era la vida del camp i del català que s’ha anat perdent al Rosselló. Mentre el llegia, vaig recordar Fulls de contacte, un llibre de memòries de Xavier Miserachs que també és cosa del passat, començant per un títol que, en temps de fotografia digital, molts joves no entendran. Miserachs hi explica que un dia que es van quedar sense llum, una pija va deixar anar entre rialles: «¡És com si fóssim pobres!».
El comentari retrata una pija que només coneixia la pobresa d’haver-ne sentit parlar, però s’ha d’admetre que l’absència d’electricitat ens treu de la monotonia i ens trasllada a un altre món, «el món d’ahir», que diria Stefan Zweig. Un món en què el foc i un bon llibre poden ser la millor companyia, un món com el que descriu Bezsonoff a Un país de butxaca.

Pere Antoni Pons, Diari Balears 

La frase inicial d’un dels capítols del llibre dóna una idea molt exacta de la transformació patrioticosentimental soferta per l’escriptor: “Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost de 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu”

Després d’Una educació francesa, en què explicava la seva atipicitat com a català del Rosselló (és a dir, com a francès de naixement i de formació), el novel·lista Joan Daniel-Bezsonoff (Perpinyà, 1963) reincideix en la mateixa fórmula literària un aplec de textos de caire
autobiogràfic, amarats d’ironia i de mala llet, plens d’idees sagaces irreverents i, tanmateix, sovint especiats per un deix entranyable de sentimentalisme– per explicar a través de quins enrevessats processos biogràfics, emotius i ideològics va anar deixant de ser francès
per convertir-se en un català militant, de pedra picada. El resultat es titula Un país de
butxaca i, juntament amb el títol esmentat abans, constitueix un díptic extraordinàriament interessant sobre les vicissituds –intel·lectuals i literàries, familiars i íntimes
– d’un escriptor que, dins el nostre panorama literari, té tots els trets d’una rara avis, però que alhora ha tengut l’astúcia de saber utilitzar la seva condició tan particular sense caure en l’exhibicionisme, i  més important encara, per fer bona literatura.

El llibre que avui comentam està format per una sèrie de capítols breus articulats al voltant de temes i d’experiències que al llarg dels anys han marcat l’autor, sobretot des del punt de vista nacional.

El llibre que avui comentam està format per una sèrie de capítols breus articulats al voltant de temes i d’experiències que al llarg dels anys han marcat l’autor, sobretot des del punt de vista nacional. La frase inicial d’un dels capítols del llibre dóna una idea molt exacta de la transformació patriòtico-sentimental soferta per l’escriptor:
“Si Jean-Daniel Bezsonoff a néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel
Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost de 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu”. Ras i curt, Bezsonoff es veu a si mateix com si hagués nascut
dues vegades: el sotrac vital que li va suposar l’adopció de la catalanitat no podria haver estat exposat d’una manera ni més clara ni més rotunda.
Igual com ja passava en Una educació francesa, la virtut principal d’Un país de butxaca rau sobretot en la capacitat de l’autor per convertir la pròpia biografia en una mena de teràpia de xoc per als catalans del sud, una teràpia que els obliga a replantejar-se, o almenys
amirar d’una altra manera, el fet de ser catalans. Per això algunes de les opinions de Bezsonoff poden resultar sorprenents, políticament incorrectes o fins i tot incòmodes.
Com quan afirma, per exemple, que TV3 és una televisió en català però totalment espanyola.
Les raons amb què argumenta una tal conclusió potser tenen poc en compte les maniobres de
la realitat, però contenen una part irrefutable de veritat o de sentit comú: si TV3 fos exclusivament  veritablement catalana,  no inclouria tant de castellà –idioma
que molts nord-catalans no entenen– ni tampoc faria  referències al que succeeix
 a l'Espanya profunda  —llegeixi's Burgos o Màlaga, llocs que molts nord-catalans no saben on són ni els interessa saber-ho.  

 Dit tot això, s’equivocaria el lector que pensàs que aquest llibre és un pamflet memorialístic en to reivindicatiu. És cert que l’autor i parla d’independentisme, de  qüestions de llengua, de lluites polítiques i de conflictes culturals, i és cert també que no s’està de
llançar improperis contundents contra aquells que han perseguit, malmès i posat entrebancs al català, tant a França coma Espanya.
De totes maneres, Bezsonoff té  una prosa prou fina i un esperit prou saludablement burleta perquè Un país de butxaca sigui, sobretot, un personal cant d’amor al país que gairebé li escamotejaren, i una mostra de gratitud a aquells  sobretot els seus avis deNils– que
li parlaren la llengua amb què, passats tants anys i a pesar de tot,
ell segueix escrivint.

1. RECORDS ARRACONATS SENSE RECANÇA
   Vaig patir molt quan era petit al pati petri i patètic de l’escola de Sant Oriol. Em tenien intrigat el campanar neobizantí de l'església i el rieral rialler conegut per les seues riades i rierades. Vaig tornar-hi l’any passat amb un company. Arribàrem a Sant Oriol del Mar cap a les set. Era una nit astorada i estrellada entre Nadal i el cap d'any De l’antic fòrum romà ensorrat roman poca coseta. Una bona part de la graderia de les arenes, alguns trossets de les muralles romanes. L'edat mitjana, en canvi, hi ha deixat carrerons lluminosos i un claustre romànic rònec amb unes inscripcions rúniques.
   Vam entrar en una llibreria a prop dels gimnasos i d'un restaurant annamita. Una vella estufa estossegava vora un piano. Les parets cobertes d'un verd, color catifa de billar, feien joc amb la moqueta, uns objectes heteròclits, les vistes marítimes i les tovalles de randa.
   XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
   Segona part

  Unes velles nines de porcellana somreien, crispades. En eixir de la cova d'Alí Babà, vaig recordar la Núria. Sempre hi surt alguna noia que no vol sortir amb el narrador novell en les novel·les d’amor. Quina sort tenir una vida sense surt ni sortilegis ! Com m'atreia amb la seua frescor, la seua originalitat, el seu riure de guerrer bantu! I ara, lluny d'ella durant les festes, esmorzava amb el pot de confitura de taronges amargues que m'havia regalat.
Vam passar sota el pont del ferrocarril a la recerca d'un restaurant. La fredor era viva. Una dona sopava sola amb les seues filles. Semblava trista malgrat els seus somrisos plens d’encisos Els parlava holandès i les minyones responien en afrikaans, aquesta llengua de l’Àfrica amb poques sonoritats africanes i africades.
—Mare —digueren— agafa el ganivet de la taula veïna i treu-l’en.
La més gran s’aixecà abans d’agafar els coltells i una cullera. La minyona li‘ls donà i la mare se’ls hi posà a la butxaca.
Rere els canyissos de les vil·les i de l’abadia a dalt de la badia, tots els llums de la vila cascadejaven de turó en turó i estàvem sols, el meu amic i jo, enyoradissos i sense maravedisos, davant la mar, esplèndida i tètrica.
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Tercera part
Torní a Sant Oriol amb amics andalusos hipocrasos, tres mesos després. Tot havia canviat. Havia esbrinat la idiosincràsia de la Núria. Malgrat els seus somrisos, totes les nostres cites, tots els nostres dinars, tots els rams de narcisos rossos i russos que li havia regalat, havia admès que mai no compartiríem els mateixos interessos. Un sol fràgil il·luminava els carrers, els edificis espectaculars, però a escala humana. Un luxe gens agressiu, contràriament a la resta de la costa. Les poques botigues obertes ja preparaven l'estiu. Venien les mateixes foteses fútils que a qualsevol estació turística : xarxes que destenyien a la primera bugada, petxines amb una postal blavíssima, nines amb vestits folklòrics; les inevitables monografies locals per tal d’alabar la ciutat i elevar el nivell.
Dos illots de roques roges, el Lleó de terra i el Lleó de mar, vibraven al vent. Aquella passejada a Sant Oriol, que havia projectat durant tres mesos, no la volguí prolongar. Estava impacient d'anar-me'n. No! Decididament, no hi havia res a fer a Sant Oriol.
Malgrat tot, hi vaig tornar una tercera vegada. A l'estiu. Gràcies a la meravellosa marinada meridional , la temperatura era agradable. La llibreria obria a les tres. Vaig entrar en un cafè on vaig entaular conversa amb l'amo. Vaig visitar l'església Santa Maria de la Mar. Em van impressionar els vitralls, la blancor de les pedres, les seues dimensions Tot denotava molta activitat en la parròquia. Un plànol de la ciutat indicava els llocs de culte oberts. A les parets, havien encartellat fotos de peregrinatges a Roma i Lorda. Quan torni a Sant Oriol, ja no pensi en la Núria. Recordi tots els afanys de l'antic festeig, i ric, davant la mar...

Ada Castells 

Bezsonoff (Perpinyà, 1963) fa un pas més en el seu particular exercici introspectiu per portar-nos fins al moll de l'os de la seva identitat catalana amb Un país de butxaca (Empúries).

El crac de les frases defineix les seves intencions amb sorna: "La meva voluntat era fer una guia sentimental de la Catalunya Nord. Durant 25 anys he escrit novel·les i a la gent tant li feia. Ara que explico la meva vida, tothom encantat. Les xafarderies agraden als lectors". Sobretot si estan escrites amb el pols de Bezsonoff, un enamorat de la llengua que aquí confessa que ha fet "arqueologia lingüística", perquè ha furgat més que mai en el català perdut dels seus avantpassats. "El llibre és un monument al català del Rosselló per donar-li una dignitat literària. Volia ressuscitar els mots dels meus avis, que la llengua dels avis fos la llengua dels llavis".

En aquest exercici de "rehabilitació", l'escriptor diu que ha "invocat els fantasmes perquè totes les ombres es posin a ballar". I bé que han ballat, amb la "petita música del Rosselló que també s'ha de sentir en el concert". És una música melangiosa, però també alegre: "He mirat de ser divertit perquè no serveix de res lamentar-se. Cal donar al Rosselló les ganes de perfeccionar-se en català i mantenir el caliu. Si no proposem qualitat, ja podem beure oli".

Un oli que, en bona mesura, ja hem begut. La realitat de què parla Bezsonoff és la d'un poble, Nils, on fa quaranta anys tothom parlava català i ara costa trobar qui el mantingui. Dels 200.000 habitants que té el seu "país de butxaca", només 40.000 parlen en català, i encara afegeix: "Enterrem molt i bategem poc".

De tota manera, el llibre no és un testimoni sociolingüístic, sinó una obra de creació, i ell s'ho pren prou bé: "Per a una persona és un drama, però per a un escriptor és una ganga. Assistir a la fi d'un món i descriure la posta de sol d'una llengua és extraordinari". Bezsonoff s'adona que el seu privilegi està reservat a ben pocs: "Jo sóc actualment l'escriptor més jove del Rosselló perquè vaig néixer al setembre i el Joan-Lluís Lluís al juny. Actualment no hi ha relleu generacional i això és tràgic".

Explicant la història de la seva gent, l'escriptor ha explicat la història del país i té molt clar per què ho ha fet: "Una llengua pot desaparèixer en tres generacions i el que ha passat a casa nostra pot passar aquí, si badeu". Caldrà anar amb compte

No sé si heu pogut veure aquest reportatge. L'han difós el dilluns 1/03/2010 al migdia. És l’últim tema del TN del qual teniu l’enllaç aquí junt.

http://www.3cat24.cat/video/2746690/altres/TN-migdia-01032010

(Imatge i insert quan parli del cotxe del meu avi)

Georgia, Georgia,
The whole day through
Just an old sweet song
Keeps Georgia on my mind

I'm say Georgia
Georgia
A song of you
Comes as sweet and clear
As moonlight through the pines

Other arms reach out to me
Other eyes smile tenderly
Still in peaceful dreams I see
The road leads back to you

I said Georgia,
Ooh Georgia, no peace I find
Just an old sweet song
Keeps Georgia on my mind

Other arms reach out to me
Other eyes smile tenderly
Still in peaceful dreams I see
The road leads back to you

Georgia,
Georgia,
No peace, no peace I find
Just this old, sweet song
Keeps Georgia on my mind

I said just an old sweet song,
Keeps Georgia on my mind

Joan-Daniel Bezsonoff: «El catalán es un dialecto de lujo»

1. • El autor ‘Les amnèsies de Déu’ explora la catalanidad de la Catalunya francesa en su obra autobiográfica ‘Un país de butxaca’

–En Un país de butxaca habla del asesinato de una lengua.
–He intentado explicar la catalanidad en la Catalunya Nord y en el Estado francés. Es necesario estudiar la triste historia del catalán en el Rosellón para mostrar lo que puede pasar en Catalunya si badeu.

–Pero dice que hace 20 años que el catalán se muere en la Catalunya francesa y aún vive.
–Va aguantando. Pero en Catalunya hay gente que viene de fuera, muchos hispanos, y a ellos no les hace falta aprender catalán para entenderse. Habrá un momento en que ya no se podrá aguantar porque no hay un estado detrás y al Estado español no le interesa la supervivencia del catalán, al contrario, quiere su desaparición y lo que hemos vivido allá puede pasar aquí. Lo cuento a través de una historia familiar que permite comprender cómo está desapareciendo el catalán en el Rosellón. Aquí es más complicado porque hay un sentimiento nacional, etcétera. Pero ya veremos dentro de 50 años.

–¿Cuál es la solución?
–En el Rosellón, nosotros os necesitamos y vosotros no nos necesitáis. No es nada positivo para una lengua perder parte de su territorio. El catalán es una lengua poco difundida y si empezamos a perder el Rosellón, el Empordà... ¿qué queda? Lo que hay que hacer es intensificar las relaciones personales entre las dos bandas de Catalunya y con el País Valenciano e intentar crear un espacio catalán real con la gente. Ya existe un espacio cultural catalán: hay revistas, periódicos... pero tenemos que intensificar las relaciones personales, amistosas, amorosas... viajando, hablando con la gente del país. Hay que romper las fronteras mentales.

–Así, ¿la cultura no es suficiente?
–Catalunya es un caso muy curioso y extraño: es un país sin serlo, siéndolo. Tenemos una literatura importante, hay periódicos, tenemos Tintín en catalán... pero no tenemos paquetes de tabaco, ni pornografía en catalán. Y si quieres documentarte sobre la segunda guerra mundial en catalán, por ejemplo, no encuentras nada. El catalán es un gigante entre las lenguas pequeñas y un enano entre las importantes. Yo lo llamo un dialecto de lujo. Jugamos en la Liga de Campeones pero somos un club de Segunda División. Yo he querido explicar esta situación triste de una manera divertida.

–Sus abuelos, els padrins, le descubrieron la catalanidad.
–Me dieron las llaves del coche, después con el coche he ido donde yo he querido. Pero sin las llaves no lo puedes arrancar. La lengua es la llave.

–Se emociona cuando escribe de su abuelo pero no tanto con su padre.
–Quería mucho a aquel hombre. Mi tío Jaume tenía un catalán extraordinario, de la Cerdanya francesa, pero siempre decía que el catalán no es un idioma, ni una lengua, que era una mierda, que no servía para nada... y mi padre encantado, decía que escuchara a mi tío. Fue insoportable oír estas tonterías, esta humillación permanentemente, durante mi infancia y adolescencia. En la Catalunya Nord lo más importante es Francia, sus referentes son franceses y les han inculcado que el catalán es una lengua de segunda. Sin embargo, a la gente le duele que el catalán desaparezca pero no lo habla.

–Apellido ruso, nacido en Perpinyà, escritor en catalán... En la mili leía el Diccionari de Pompeu Fabra. En París buscaba catalanes en las zonas turísticas. En Prada, en la Universitat Catalana d’Estiu, Jean-Daniel se convirtió en Joan-Daniel.
–En la mili me catalanicé del todo. En París encuentras gente que habla catalán. Prada es como el agua de Lourdes, milagroso. Sales purificado.

–Cuando publicó Una educació francesa dijo que se estaba curando de ser francés. ¿Se ha curado ya?
–No del todo. Ahora, con este libro, me gustaría que la llengua dels avis tornés a ser la llengua dels llavis. ¡A ver cómo lo traduce al español!