http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 17-03-2010 20:52

Lecturàlia 17/03/2010

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=seccio&idint=2099

 

                                   foto Delcampe, cantonada de Sant Martí i del Bulevard Mercader circa 1960

 

 

En Màrius Serra parla d'Un país de butxaca a Catalunya Ràdio

 

 Llegit
Sona "L'hereu Riera" de Pascal Comelade (LP "Live in Lisbon").
Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff (Empúries, 2010). LLLL
Gran text autobiogràfic sobre la tria lingüística i nacional d'un jove amb talent literari com Bezsonoff. Una història d'amor pel seu avi Montalat, de Nils, per la llengua que el seu pare havia abandonat i pel país compartit a una banda i l'altra de la frontera. Després d'explorar la branca russa de la família (Els taxistes del tsar, Empúries, 2007) i la formació a França (Una educació francesa, L'Avenç, 2009), ara Bezsonoff completa la trilogia. El padrí Montalat és "mestre de llenguatge i vida"


Mots clau: Llengua, Amor, Elegia, Elecció, Independència, Ironia.

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-03-2010 09:11

S'ha mort en Robert Avril

Notícia de Vilaweb

 

  


Robert Avril va morir ahir al matí a Perpinyà d'una llarga malaltia. 

Havia estat militant de l'Esquerra Catalana de Treballadors (ECT) i d'Unitat Catalana (UC).  Fundador de la Llibreria Catalana i de l'Editorial Llibres del Trabucaire
Bezsonoff ha explica a VilaWeb: 'Robert Avril era un home alt, morè, dentista de professió, que va crear fa més de vint anys Llibres del Trabucaire. Aquesta editorial va contribuir a mostrar que el català també es podia escriure i va permetre crear un planter d'escriptors d'aquí. Ara, on realment va incidir decididament, tot creant un catàleg de primer ordre, és en l'àmbit de la literatura occitana. Molts dels autors que escrivíem en català vam acabar publicant en editorials de Barcelona. Llibres del Trabucaire ha ajudat moltissim a la creació en occità.'
Bezsonoff també recorda que ell i quatre escriptors més (Joan-Lluís Lluís, Aleix Renyé, Gérard Jacquet, Michel Sargatal) a l'estil d'Ofèlia Dracs, van publicar Perpinyhard amb el pseudònim d'Emili Xatard. Una novel·la negra amb sexe, crims, malifetes, on 'Perpinyà hi perd la seva imatge amable per transformar-se en duríssima per no dir sordidíssima…'. I recorda que el llibre més venut recentment d'aquesta editorial, amb uns 15.000 exemplars, és Le petit dico d'aquí de Gerard Jacquet.

L’editorial del Trabucaire va neixer a Perpinyà (Catalunya Nord) a l’any 1985. La seva finalitat és l’edició, la promoció i la difusió de literatura, recerca, història, creació artistica nord catalana als Països Catalans i occitana a Occitania.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-03-2010 18:41

Crònica d'una llengua en retirada

 Rafael Vallbona,El Mundo, 15/03/2010

 


Si bé el tractat dels Pirineus va suposar la partició en dos estats del territori català, al declivi polític no va seguir el lingüístic. Fins fa uns quaranta anys, a les comarques del Nord el català era la llengua habitual. Ara, per contra, és al llindar de la desaparició de la vida pública. Joan Daniel Bezsonoff fa la crònica d’aquest l’ocàs a Un país de butxaca (Empúries).


 

 

D’origen rus i nacionalitat francesa, Bezsonoff (Perpinyà 1963) un dia va reconèixer en l’antiga parla dels seus avis de Nils (Rosselló) els seus orígens i la seva identitat. Ara Bezsonoff es cabussa en la seva ànima catalana per narrar, amb tendresa, un punt d’ironia imprescindible per a sobreviure i cap mena d’acritud, el seu descobriment de la catalanitat i com la llengua dels avis es bat avui en retirada a les comarques del Nord.
No pretenc pas esmenar-li la plana. L’argumentació de la seva tesi es sosté en la seva experiència, d’una vàlua irrefutable, i les afirmacions que hi aboca són absolutament comprovables. Encara els moments més delicats del relat, on es relacionen el declivi de persones o paisatges al de la llengua, tenen una lluïssor d’esperança: “els seus mots sempre m’acompanyaran”. I és que, malgrat relatar l’esllanguiment progressiu del català als territori francès, Bezsonoff deixa un espai per totes les voluntats inalienables que lluitaran, allà o on sigui, per mantenir viva la llengua. L’escola la Bressola, Ràdio Arrels i moltes iniciatives culturals locals són l’expressió més clara i fefaent d’aquestes voluntats que es mobilitzen de fa temps, malgrat la incertesa lògica dels resultats. És aquesta una bis de la realitat, d’avui a la Catalunya del Nord.
Bezsonoff parla tot sovint de com veien els seus parents rossellonesos a la Catalunya del sud, de com interpretaven que, tot i parlar la mateixa llengua, era un territori estranger, espanyol, de com les emissions de TV3 a penes van interessar fins que no van transmetre els partits de l’USAP ‘perquè parlaven d’explosions de bombones de gas a Burgos’.
Malauradament la visió que la majoria de catalans del sud tenen i/o tenien de les comarques de l’altra banda dels Pirineus no és millor. Aquesta desafecció mútua ens fa a tots plegats més mal que bé. Te raó en Vicenç Pagès quan diu a l’autor que, per Barcelona, ell és un escriptor de poble mentre que Bezsonoff és un exotisme. Així han anat, i van, les coses entre ambdós territoris. Com podem pretendre que els mots dels padrins d’una i altra banda de la frontera de 1659 pervisquin en tots nosaltres, per molt voluntarisme que hi posem?
La tardor de 1981 vaig fer un llarg viatge en un 600 per les comarques del nord. Anava a la recerca d’una catalanitat que, si bé tenia clar que esllanguia, també sabia que restava gravada en paisatges, monuments i passatges de la història que havien tingut lloc en aquelles contrades. No em va sorprendre poder parlar català a penes amb els vells dels pobles, com tampoc no em va sorprendre el to folklòric amb que s’usava la catalanitat als rètols de les àrees de servei de l’autopista o a les banderoles promocionals dels súpers. Potser aquests senyals formin part del cant del cigne.
La contraposició a l’atmosfera lànguida d’aquell viatge la vaig viure en successives edicions de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Però aquella mena d’illa de catalanitat perfecta era tan irreal com els rètols de l’autopista (a més vaig descobrir que la majoria de militants històrics del catalanisme estaven barallats entre ells). Avui, als Angles on l’escriptor estiuejava de petit, se sent parlar molt més el castellà que el català. I això, a molt dels sud, ens sona a rendició (a canvi dels euros de l’esquí, potser).
Difícil assistir al testimoniatge del declivi d’una civilització amb aquestes condicions. Fins i tot donant-li un tractament literari, com fa Bezsonoff, la crònica d’un ocàs no deixa de ser una actitud compromesa i psicològicament amarga.

Joan Becat
El director del Centre de Recerques i Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà és un dels científics universitaris més prestigiosos de la Catalunya del Nord. La seva irreductible adscripció a la llengua i la cultura catalanes l’han convertit en un referent de qualitat del català a les terres rosselloneses. Ell sol no salvarà el català allà, però la seva feina és imprescindible.

Joan Lluís Lluís
L’autor d’Aiguafang, El dia de l’ós o la recent Xocolata desfeta (tots editats per La Magrana) és un dels escriptors catalans contemporanis més ben valorats per la crítica. Que sigui del Rosselló és un factor que prestigia una llengua que es bat en retirada, però que ni de bon tros se sent vençuda per l’estultícia francesa que, durant dècades, l’ha intentat reduir a un trist ‘patois’.

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. horizon66  le 15-03-2010 à 18:45:25  (web)

Bonsoir, je me permets de venir te souhaiter une belle soirée, bye! Stéphane.

 
 
 
el 15-03-2010 09:27

Sigan leyendo a Bezsonoff

 

Màrius Serra,  La Vanguardia, 14/03/2010 

 

Joan Daniel Bezsonoff Montalat es un escritor catalán nacido en Perpinyà en 1963. Empezó a publicar a mediados de los noventa en la editorial rosellonesa Trabucaire. Cuatro novelas que desconozco, entre otras cosas porque no tuvieron demasiada presencia en las librerías surcatalanas. En 2002 Bezsonoff saltó a la editorial barcelonesa Empúries y me leí, una tras otra, La presonera d’Alger (2002), La guerra dels cornuts (2004) y Les amnèsies de Déu (2006). Tres novelas excelentes. En la segunda, por ejemplo, el teniente rosellonés del ejército francés Alexandre Pagès cae herido durante la Primera Guerra Mundial y los servicios secretos aprovechan para destinarlo al Consulado francés de Barcelona con la misión secreta de reclutar a jóvenes patriotas catalanes para que se alisten en el ejército aliado con la promesa que, guerra mediante, Catalunya será un país independiente. Bezsonoff consigue que los giros y peculiaridades rosellonesas de su lengua nunca sean un obstáculo para el lector catalán, que es el mismo lector (hipotético) que simultanea lecturas de Ferran Torrent, Sergi Pàmies o Llucia Ramis. La distribución de las obras de Bezso por los canales más mayoritarios coincidió con la eclosión de su coetáneo Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), que ya publicaba en Barcelona y cuya novela El dia de l’ós (2004) fue muy celebrada. Ambos representan una generación límite en el posible punto de inflexión del uso de la lengua catalana en la parte de Catalunya que administra Sarkozy, cuya única esperanza se centra en el trabajo constante de la Escola Bressola. Joan-Lluís Lluís acaba de publicar una magnífica vuelta de tuerca a los Exercices de style de Queneau, titulada Xocolata desfeta (La Magrana), un libro que cuenta una historia de 123 maneras distintas. Beszonoff, por su parte, completa una curiosa trilogía identitaria escrita desde el espacio autobiográfico que pondrá en cuestión el cosmopolitanismo de algunos.

<!--[if !supportEmptyParas]--> <!--[endif]-->

La trilogía se compone de Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), Una educació francesa (L’Avenç, 2009) y Un país de butxaca (Empúries, 2010). En el primer libro, tal vez el más fantasioso de los tres, Bezsonoff explora la ascendencia rusa de su ambivalente apellido, que contiene on y contiene off, de cuya eslava sonoridad se siente esclavo. La influencia del abuelo ruso (de los Bezsonov inmigrados a París) sobre su vida es limitada, pero el escritor reconstruye su historia, viaja a Rusia e incluso empieza a aprender ruso. El segundo libro es una crónica magnífica de la formación de un letraherido en los estimables parámetros de la cultura francesa. Esta crónica, escrita como siempre con prosa burbujeante, ha suscitado la admiración de muchos lectores cultos de formación francófona que tal vez no leen muy a menudo en catalán. Hallar sus referentes más heroicos les puso a cien. La crítica saludó con alborozo el libro e incluso se pudo intuir, por lo bajini, un runrún de “ese-sí-que-es-un-catalán-universal”. Pues bien, todos esos lectores entusiastas quedan emplazados a seguir leyendo a Bezsonoff. A ver si así se enfrentan de una vez a sus fantasmas. Porque Un país de butxaca es una magnífica historia de amor. En primer lugar, por su abuelo Montalat, de quien recuperó la lengua tras la dimisión lingüística de su padre y de que las monjas francesas hicieran lo posible para que su madre olvidara el catalán. Pero también por el país al que este ciudadano francés con talento literario escoge adscribirse con la contundencia propia que da el libre albedrío. Divorciándose de Francia, tras años de convivencia.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-03-2010 19:04

Bezsonoff confiesa su conversión a la catalanidad

Bezsonoff confiesa su conversión a la catalanidad en "Un país de butxaca"

Irene Dalmases



          




  • EFE
  • Si en Els taxistes del Tsar el escritor catalano-francés Joan Daniel Bezsonoff buceaba en sus orígenes rusos y en Una educació francesa regresaba melancólico a una Francia que ya no existe, en su nuevo libro Un país de butxaca confiesa cómo se convirtió a la catalanidad después de 1985.

    El autor de Nils, un pequeño pueblo cerca de Perpiñán (Francia), cierra ahora una trilogía autobiográfica ahondando en todo aquello que provocó que a partir del verano de 1985 decidiera escribir sólo en catalán y mudar "la llengua dels avis en la llengua dels llavis" (mudar la lengua de los abuelos en la lengua de los labios), según explica en una entrevista con Efe.

    Publicado por Empúries, en este relato, Bezsonoff, considerado uno de los narradores actuales más originales en catalán, rememora sus veranos junto a sus abuelos maternos en Nils, "dónde todos hablaban catalán menos dos murcianos y diez franceses del interior", y cómo le transformó su estancia en la Universidad Catalana de Prada de Conflent cuando "de ser un pez en una piscina me encontré, de repente, en un mar".

    A partir de aquel momento, "cogí un virus -según bromea- y rodeado de catalanes de todas partes vi que podían existir los Países Catalanes, un ente que en momentos es fantasmal, pero allí era real".

    Tal como escribe en uno de los párrafos del libro, "cuando volví de Prada en agosto de 1985 tomé una de las decisiones más importantes de mi vida sin haberla premeditado. De ahora en adelante escribiría en la lengua de mí país", dejando de lado el francés que dominaba a la perfección y con el que hasta entonces se manejaba en su mundo literario.

    Llegados a este punto, Bezsonoff entiende que "como mi pequeño país de bolsillo (El Rosellón), me medio parten dos lenguas, dos historias, dos propagandas, dos memorias".

    Uno de los episodios más divertidos de la obra es la descripción de lo que ocurrió cuando su abuelo Jean Montalat, que hablaba un catalán "rural" sin saber quienes eran ni Lluís Companys o Pompeu Fabra, le acompañó a Prada y "se cagó de miedo cuando vio colgadas de las ventanas banderas catalanas independentistas".

    Joan Daniel Bezsonoff precisa que el padre de su madre, la persona que más contribuyó en su infancia a su aprendizaje del catalán, en aquel campus universitario "se cagó de miedo, puesto que era un hombre muy conservador, al que no le gustaba el desorden, porque creía que de él nacía la injusticia".

    Asimismo, este hombre es el personaje que ocupa las páginas centrales de esta historia por considerar su autor que fue "quien me transmitió la llave del tesoro que le habían legado los suyos, generación tras generación, la lengua de un país de bolsillo que nos hermana con todos los pueblos del mundo", apostilla.

    Sobre sus nuevos proyectos literarios, Bezonoff dice que tiene ya a punto, aunque todavía quiere llevar a cabo algunas correcciones, La malenconia dels oficials (La melancolía de los oficiales), continuación de su novela La presonera d'Alger, del año 2002.

    Además, tiene por editar una narración con el detective Sherlock Holmes de protagonista en el país de los cátaros, "pero nadie me lo ha comprado todavía, quizá porque tiene sólo cincuenta páginas".

    Nacido en Perpiñán en 1963, Joan Daniel Bezsonoff, que se dedica a la enseñanza del catalán en esta ciudad, ha ganado a lo largo de su trayectoria varios premios literarios como el Just Maria Casero por La guerra dels cornuts y el Salambó y el Crexells por Les amnèsies de Déu

     


    Comentaris/ коментарии

     
     
     
    el 13-03-2010 12:02

    En el calor de la nieve

    Xavier Moret, El Periódico de Catalunya, 13/03/2010

     

    foto de Marcel Amidieu

     

    En el pequeño pueblo donde vivo la nevada nos regaló dos palmos de nieve, 24 horas sin electricidad y una sensación de aislamiento, de desconexión del mundo, que hacía mucho tiempo que no sentía. Durante unas horas, la nieve borró literalmente la carretera, canceló todos los adelantos tecnológicos y nos hizo retroceder a un pasado en el que las familias se reunían al calor del hogar, con la compañía de un libro, de una radio de pilas o de una conversación pausada.
    La nevada ha puesto al descubierto una mala planificación, el sufrimiento de los bloqueados en la carretera y la poca cintura de algunos políticos, pero también nos ha traído un bellísimo paisaje nórdico, unas dosis de humor sobre la candidatura olímpica Barcelona 2022, el vivir por unas horas al ritmo de la luz solar, el placer de redescubrir el silencio, la lectura junto al fuego y la satisfacción de comprobar que es posible vivir sin televisión, sin ordenador, sin internet y hasta sin teléfono... siempre que el paréntesis no se alargue demasiado.
    Junto al fuego me leí de un tirón Un país de butxaca, un libro en el que Joan-Daniel Bezsonoff habla de sus abuelos, de cómo era la vida del campo y del catalán que se ha ido perdiendo en el Rosellón. Mientras lo leía, me acordé de Fulls de contacte, un libro de memorias de Xavier Miserachs que también es cosa del pasado, empezando por un título que, en tiempos de fotografía digital, muchos jóvenes no entenderán. Miserachs cuenta en él que un día en que se quedaron sin luz, una pija soltó entre risas: «¡Es como si fuéramos pobres!».
    El comentario retrata a una pija que solo conocía la pobreza de oídas, pero hay que admitir que la ausencia de electricidad nos saca de la monotonía y nos traslada a otro mundo, «el mundo de ayer», que diría Stefan Zweig. Un mundo en el que el fuego y un buen libro pueden ser la mejor compañía, un mundo como el que describe Bezsonoff en Un país de butxaca

     


    Comentaris/ коментарии

     
     
     
    el 13-03-2010 10:49

    Al caliu de la neu

    Xavier Moret, El Periódico de Catalunya, 13/03/2010

     

     

     

    foto de Marcel Amidieu

     

    Al petit poble on visc, la nevada ens va regalar dos pams de neu, 24 hores sense electricitat i una sensació d’aïllament, de desconnexió del món, que feia molt temps que no sentia. Durant unes hores, la neu va esborrar literalment la carretera, va cancel·lar tots els avanços tecnològics i ens va fer retrocedir a un passat en què les famílies es reunien al caliu de la llar de foc, amb la companyia d’un llibre, d’una ràdio de piles o d’una conversa pausada.
    La nevada ha posat al descobert una mala planificació, el patiment dels bloquejats a la carretera i la poca cintura d’alguns polítics, però també ens ha portat un bellíssim paisatge nòrdic, unes dosis d’humor sobre la candidatura olímpica Barcelona 2022, viure durant unes hores al ritme de la llum solar, el plaer de redescobrir el silenci, la lectura al costat del foc i la satisfacció de comprovar que és possible viure sense televisió, sense ordinador, sense internet i fins i tot sense telèfon... sempre que el parèntesi no s’allargui gaire.
    Al costat del foc em vaig llegir d’una tirada Un país de butxaca, un llibre en què Joan-Daniel Bezsonoff parla dels seus avis, de com era la vida del camp i del català que s’ha anat perdent al Rosselló. Mentre el llegia, vaig recordar Fulls de contacte, un llibre de memòries de Xavier Miserachs que també és cosa del passat, començant per un títol que, en temps de fotografia digital, molts joves no entendran. Miserachs hi explica que un dia que es van quedar sense llum, una pija va deixar anar entre rialles: «¡És com si fóssim pobres!».
    El comentari retrata una pija que només coneixia la pobresa d’haver-ne sentit parlar, però s’ha d’admetre que l’absència d’electricitat ens treu de la monotonia i ens trasllada a un altre món, «el món d’ahir», que diria Stefan Zweig. Un món en què el foc i un bon llibre poden ser la millor companyia, un món com el que descriu Bezsonoff a Un país de butxaca.

     


    Comentaris/ коментарии

     

    1. aurore  le 13-03-2010 à 11:25:11  (web)

    Whoua que de neige ! oui la vie sans électricité nous fait du bien parfois.. ça nous ramène juste à la réalité de la vie..

     
     
     
    el 10-03-2010 11:56

    La pàtria (difícil) de Bezsonoff

    Pere Antoni Pons, Diari Balears 

     

     

    La frase inicial d’un dels capítols del llibre dóna una idea molt exacta de la transformació patrioticosentimental soferta per l’escriptor: “Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost de 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu”

     

     

     


     

     

     

     

    Després d’Una educació francesa, en què explicava la seva atipicitat com a català del Rosselló (és a dir, com a francès de naixement i de formació), el novel·lista Joan Daniel-Bezsonoff (Perpinyà, 1963) reincideix en la mateixa fórmula literària un aplec de textos de caire
    autobiogràfic, amarats d’ironia i de mala llet, plens d’idees sagaces irreverents i, tanmateix, sovint especiats per un deix entranyable de sentimentalisme– per explicar a través de quins enrevessats processos biogràfics, emotius i ideològics va anar deixant de ser francès
    per convertir-se en un català militant, de pedra picada. El resultat es titula Un país de
    butxaca
    i, juntament amb el títol esmentat abans, constitueix un díptic extraordinàriament interessant sobre les vicissituds –intel·lectuals i literàries, familiars i íntimes
    – d’un escriptor que, dins el nostre panorama literari, té tots els trets d’una rara avis, però que alhora ha tengut l’astúcia de saber utilitzar la seva condició tan particular sense caure en l’exhibicionisme, i  més important encara, per fer bona literatura.

    El llibre que avui comentam està format per una sèrie de capítols breus articulats al voltant de temes i d’experiències que al llarg dels anys han marcat l’autor, sobretot des del punt de vista nacional.


    El llibre que avui comentam està format per una sèrie de capítols breus articulats al voltant de temes i d’experiències que al llarg dels anys han marcat l’autor, sobretot des del punt de vista nacional. La frase inicial d’un dels capítols del llibre dóna una idea molt exacta de la transformació patriòtico-sentimental soferta per l’escriptor:
    “Si Jean-Daniel Bezsonoff a néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel
    Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost de 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu”. Ras i curt, Bezsonoff es veu a si mateix com si hagués nascut
    dues vegades: el sotrac vital que li va suposar l’adopció de la catalanitat no podria haver estat exposat d’una manera ni més clara ni més rotunda.
    Igual com ja passava en Una educació francesa, la virtut principal d’Un país de butxaca rau sobretot en la capacitat de l’autor per convertir la pròpia biografia en una mena de teràpia de xoc per als catalans del sud, una teràpia que els obliga a replantejar-se, o almenys
    amirar d’una altra manera, el fet de ser catalans. Per això algunes de les opinions de Bezsonoff poden resultar sorprenents, políticament incorrectes o fins i tot incòmodes.
    Com quan afirma, per exemple, que TV3 és una televisió en català però totalment espanyola.
    Les raons amb què argumenta una tal conclusió potser tenen poc en compte les maniobres de
    la realitat, però contenen una part irrefutable de veritat o de sentit comú: si TV3 fos exclusivament  veritablement catalana,  no inclouria tant de castellà –idioma
    que molts nord-catalans no entenen– ni tampoc faria  referències al que succeeix
     a l'Espanya profunda  —llegeixi's Burgos o Màlaga, llocs que molts nord-catalans no saben on són ni els interessa saber-ho.  

     Dit tot això, s’equivocaria el lector que pensàs que aquest llibre és un pamflet memorialístic en to reivindicatiu. És cert que l’autor i parla d’independentisme, de  qüestions de llengua, de lluites polítiques i de conflictes culturals, i és cert també que no s’està de
    llançar improperis contundents contra aquells que han perseguit, malmès i posat entrebancs al català, tant a França coma Espanya.
    De totes maneres, Bezsonoff té  una prosa prou fina i un esperit prou saludablement burleta perquè Un país de butxaca sigui, sobretot, un personal cant d’amor al país que gairebé li escamotejaren, i una mostra de gratitud a aquells  sobretot els seus avis deNils– que
    li parlaren la llengua amb què, passats tants anys i a pesar de tot,
    ell segueix escrivint.

     


    Comentaris/ коментарии

     
     
     
    el 04-03-2010 11:08

    Entrevista a l'Avui 1 /03/2010

    Ada Castells 

     

    foto de Cristina Calderer

     

    Bezsonoff (Perpinyà, 1963) fa un pas més en el seu particular exercici introspectiu per portar-nos fins al moll de l'os de la seva identitat catalana amb Un país de butxaca (Empúries).

    El crac de les frases defineix les seves intencions amb sorna: "La meva voluntat era fer una guia sentimental de la Catalunya Nord. Durant 25 anys he escrit novel·les i a la gent tant li feia. Ara que explico la meva vida, tothom encantat. Les xafarderies agraden als lectors". Sobretot si estan escrites amb el pols de Bezsonoff, un enamorat de la llengua que aquí confessa que ha fet "arqueologia lingüística", perquè ha furgat més que mai en el català perdut dels seus avantpassats. "El llibre és un monument al català del Rosselló per donar-li una dignitat literària. Volia ressuscitar els mots dels meus avis, que la llengua dels avis fos la llengua dels llavis".

    En aquest exercici de "rehabilitació", l'escriptor diu que ha "invocat els fantasmes perquè totes les ombres es posin a ballar". I bé que han ballat, amb la "petita música del Rosselló que també s'ha de sentir en el concert". És una música melangiosa, però també alegre: "He mirat de ser divertit perquè no serveix de res lamentar-se. Cal donar al Rosselló les ganes de perfeccionar-se en català i mantenir el caliu. Si no proposem qualitat, ja podem beure oli".

    Un oli que, en bona mesura, ja hem begut. La realitat de què parla Bezsonoff és la d'un poble, Nils, on fa quaranta anys tothom parlava català i ara costa trobar qui el mantingui. Dels 200.000 habitants que té el seu "país de butxaca", només 40.000 parlen en català, i encara afegeix: "Enterrem molt i bategem poc".

    De tota manera, el llibre no és un testimoni sociolingüístic, sinó una obra de creació, i ell s'ho pren prou bé: "Per a una persona és un drama, però per a un escriptor és una ganga. Assistir a la fi d'un món i descriure la posta de sol d'una llengua és extraordinari". Bezsonoff s'adona que el seu privilegi està reservat a ben pocs: "Jo sóc actualment l'escriptor més jove del Rosselló perquè vaig néixer al setembre i el Joan-Lluís Lluís al juny. Actualment no hi ha relleu generacional i això és tràgic".

    Explicant la història de la seva gent, l'escriptor ha explicat la història del país i té molt clar per què ho ha fet: "Una llengua pot desaparèixer en tres generacions i el que ha passat a casa nostra pot passar aquí, si badeu". Caldrà anar amb compte

     


    Comentaris/ коментарии

     

    1. Florenci Salesas  le 04-03-2010 à 15:36:32

    M'estava començant a pujar la mosca al nas que no hi sortís res a l'AVUI.

    La foto és sensacional.

    2. Antoni de Dalt  le 05-03-2010 à 15:01:17

    Si algú altre pensa al nord, que m'ho digui.
    Sisplau envieu cartetes..

     
     
     
    el 03-03-2010 20:50

    A TV3

    No sé si heu pogut veure aquest reportatge. L'han difós el dilluns 1/03/2010 al migdia. És l’últim tema del TN del qual teniu l’enllaç aquí junt.



    http://www.3cat24.cat/video/2746690/altres/TN-migdia-01032010

     

     

    (Imatge i insert quan parli del cotxe del meu avi)

    Aquestes és unes de les moltes anècdotes i vivències d'infantesa que l'escriptor rossellonès Joan Daniel Bezsonoff recull en el seu últim llibre, Un país de butxaca. Després d'explicar els seus orígens russos per part de pare i la seva educació francesa, en aquest tercer volum,  Beszonoff ens confia amb la ironia i la nostàlgia del temps passat que el caracteritzen, el seu descobriment de la catalanitat aprofitant les vacances d'estiu a casa dels seus avis materns.

     

    Insert: «Abans, aquí, tothom tothom, ho has conegut, tothom parlava català i ara costa trobar gent. N'hi ha, evidentment, mes costa. Abans anaves a pertot i en tenies, de catalans, lo que hi ha és que els catalans aquí, enterrem molt i bategem molt poc, és aquest el problema.»

    En el seu peculiar camí de Damasc, Bezsonoff explica com la poesia, la literatura i els viatges pels diversos territoris de parla catalana refermen en ell el sentiment de pertànyer a una altre cultura que la francesa, fins la seva primera estada a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada, on decideix que d'ara endavant només escriuria en català.

    Insert : «Salvador Espriu ha tingut aquesta fòrmula extraordinari  hem viscut per salvar-vos els mots, els nostres avis ens han tramés aquest tresor és el principal qualitat que ens han deixat, ens han donat les claus del tresor i no l'hem de perdre aquest tresor».

    Nils, febrer del 2009   foto de Marcel Amidieu, el meu padastre

     

     


    Comentaris/ коментарии

     

    1. Florenci Salesas  le 04-03-2010 à 08:30:41

    He estat mirant de controlar tots el telenotícies i no ha hagut manera de veure res. Els diaris si que els hem pogut llegir per aquí baix.

    Gràcies per l'enllaç i per tot!
    (Soon you'll have news from Mr. Saltflat, dear friend)

     
     
     
     

    Ajouter un commentaire

    Comentaris КОМЕНТАРИИ
    Pseudo : Réserve ton pseudo ici
    Email :
    Site :
    Commentaire :
     
     
     
    Rappel article