VEF Blog

La pàtria (difícil) de Bezsonoff

Pere Antoni Pons, Diari Balears 

La frase inicial d’un dels capítols del llibre dóna una idea molt exacta de la transformació patrioticosentimental soferta per l’escriptor: “Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost de 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu”

Després d’Una educació francesa, en què explicava la seva atipicitat com a català del Rosselló (és a dir, com a francès de naixement i de formació), el novel·lista Joan Daniel-Bezsonoff (Perpinyà, 1963) reincideix en la mateixa fórmula literària un aplec de textos de caire
autobiogràfic, amarats d’ironia i de mala llet, plens d’idees sagaces irreverents i, tanmateix, sovint especiats per un deix entranyable de sentimentalisme– per explicar a través de quins enrevessats processos biogràfics, emotius i ideològics va anar deixant de ser francès
per convertir-se en un català militant, de pedra picada. El resultat es titula Un país de
butxaca i, juntament amb el títol esmentat abans, constitueix un díptic extraordinàriament interessant sobre les vicissituds –intel·lectuals i literàries, familiars i íntimes
– d’un escriptor que, dins el nostre panorama literari, té tots els trets d’una rara avis, però que alhora ha tengut l’astúcia de saber utilitzar la seva condició tan particular sense caure en l’exhibicionisme, i  més important encara, per fer bona literatura.

El llibre que avui comentam està format per una sèrie de capítols breus articulats al voltant de temes i d’experiències que al llarg dels anys han marcat l’autor, sobretot des del punt de vista nacional.

El llibre que avui comentam està format per una sèrie de capítols breus articulats al voltant de temes i d’experiències que al llarg dels anys han marcat l’autor, sobretot des del punt de vista nacional. La frase inicial d’un dels capítols del llibre dóna una idea molt exacta de la transformació patriòtico-sentimental soferta per l’escriptor:
“Si Jean-Daniel Bezsonoff a néixer a Perpinyà el 15 de setembre de 1963, Joan-Daniel
Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost de 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu”. Ras i curt, Bezsonoff es veu a si mateix com si hagués nascut
dues vegades: el sotrac vital que li va suposar l’adopció de la catalanitat no podria haver estat exposat d’una manera ni més clara ni més rotunda.
Igual com ja passava en Una educació francesa, la virtut principal d’Un país de butxaca rau sobretot en la capacitat de l’autor per convertir la pròpia biografia en una mena de teràpia de xoc per als catalans del sud, una teràpia que els obliga a replantejar-se, o almenys
amirar d’una altra manera, el fet de ser catalans. Per això algunes de les opinions de Bezsonoff poden resultar sorprenents, políticament incorrectes o fins i tot incòmodes.
Com quan afirma, per exemple, que TV3 és una televisió en català però totalment espanyola.
Les raons amb què argumenta una tal conclusió potser tenen poc en compte les maniobres de
la realitat, però contenen una part irrefutable de veritat o de sentit comú: si TV3 fos exclusivament  veritablement catalana,  no inclouria tant de castellà –idioma
que molts nord-catalans no entenen– ni tampoc faria  referències al que succeeix
 a l'Espanya profunda  —llegeixi's Burgos o Màlaga, llocs que molts nord-catalans no saben on són ni els interessa saber-ho.  

 Dit tot això, s’equivocaria el lector que pensàs que aquest llibre és un pamflet memorialístic en to reivindicatiu. És cert que l’autor i parla d’independentisme, de  qüestions de llengua, de lluites polítiques i de conflictes culturals, i és cert també que no s’està de
llançar improperis contundents contra aquells que han perseguit, malmès i posat entrebancs al català, tant a França coma Espanya.
De totes maneres, Bezsonoff té  una prosa prou fina i un esperit prou saludablement burleta perquè Un país de butxaca sigui, sobretot, un personal cant d’amor al país que gairebé li escamotejaren, i una mostra de gratitud a aquells  sobretot els seus avis deNils– que
li parlaren la llengua amb què, passats tants anys i a pesar de tot,
ell segueix escrivint.