VEF Blog

Malgrat tot, Brasillach entenia el català, llengua majoritària al Rosselló fins als anys 1950. Cada any, passava l’estiu a Canet a ca l’àvia Brasillach que li va inspirar el personatge de la tia Espérance a Comme le temps passe. A Cotlliure, va conèixer el 1926 Jaume Miratvilles, el futur comissari de la propaganda de la Generalitat. El jove figuerenc el va impactar tant que l’esmenta dues o tres vegades a les seves memòries Notre avant-guerre.

‘ Va ser el 1926 quan vaig conèixer a Cotlliure un jove català (…) Es deia Jaume Miravitlles, tothom li deia Jaumet i tenia vint anys. (…) s’havia evadit d’Espanya després d’un atemptat frustrat i l’havien condemnat a mort per contumàcia. Condemnat a mort a vint anys, no és una cosa magnífica ? (…) Amb ell, durant un temps, jo no vaig jurar més que per Jaume I de Mallorca, els portolans, la novel·la de Tirant lo Blanc i les obres de Ramon Llull. Jo compra va la Publicitat als quioscos dels bulevards i em vaig procurar una gramàtica catalana. (…) Tot plegat formava un romanticisme de la revolta i de la conspiració que és bo que tots els joves l’hagin un dia conegut. ‘ ( traducció nostra, com totes les citacions de Brasillach a l’article)

Aquest interès per la cultura catalana va ser un foc d’encenalls. Segons Anne Brassié ‘ Il commence aussi une traduction du Livre des bêtes, du grand écrivain catalan du XIII siècle, Ramon Lulle (sic) ‘ però no va arribar a publicar-la mai.

Joan Fuster estableix un paral·lelisme entre el destí de Brasillach i la descatalanització de la Catalunya Nord.

‘ Després de la guerra del 1914-1918, aquest procés s’accelerà. Si alguna personalitat destacada surt de l’àrea catalana, serà per afirmar-se en francès : Robert Brasillach, posem per cas. (…) La realitat era, malgrat tot, que Brasillach, incorporat a París i al francès, per més feixista que fos, i no passà de feixista aproximatiu, tenia guanyada la partida per endavant. No importa que l’afusellessin, després de la Victòria dels Aliats. La victòria dels Aliats, i de De Gaulle, hagué de ser, per una implacable mala jugada dels fets, la victòria ‘rossellonesa’ de Brasillach. ‘

En tota la seva obra, Brasillach evoca els seus orígens catalans.

‘ Torno amb plaer cap als caçador pirinencs, entre els quals molts vénen dels meus pobles. Parlen català entre ells, els dono un poc de tabac, fem pronòstics sobre la verema, i jo que vaig deixar aquesta terra fa tants anys, m’adono que és la que m’estimo més. ‘

El 1928, va ingressar a la prestigiosa École Normale Supérieure abans de col·laborar regularment a uns quants diaris i revistes parisencs com L’Action française, Candide, La Revue française, La Revue Universelle.

El 1931, publica el seu primer llibre Présence de Virgile i el seu primer article a la revista Je suis partout. Admirador de Charles Maurras, Robert Brasillach, com molts intel·lectuals d’extrema dreta, se separa del vell mestre arran dels esdeveniments del 6 de febrer del 1934. En lloc de comparèixer a la plaça de la Concòrdia de París i d’arengar els avolatadors que fan trontollar la República, Charles Maurras es queda a casa on compon sonets en provençal. Igual que els seus companys de Je suis partout —Lucien Rebatet, Pierre-Antoine Cousteau, Alain Laubreaux— Brasillach evoluciona cap al feixisme i a un antisemitisme cada cop més violent. Brasillach va tornar fascinat d’un viatge a Nuremberg, que explica a Notre avant-guerre i sota una forma novel·lada a Les sept couleurs, enlluernat per les manifestacions nocturnes d’Albert Speer que compara, extàtic, amb catedrals de llum. Per a ell, el feixisme és una poesia en moviment, ‘ le mal du siècle ‘ del segle XX. Tampoc no s’ha de negligir l’homosexualitat latent de Brasillach molt atret per la força germànica, la bellesa dels cossos masculins.

Cap de redacció de Je suis partout el 1937, Brasillach esquiva les lleis antiracistes amb jocs de paraules dubtosos entre semita i simis.

‘ Cal admetre que s’està desenvolupant entre el públic un complex antisimis bastant viu. Vas al teatre? La sala és plena de simis. S’arrapen pertot, als balcons, a les llotges de prosceni. A l’autobús, al metro? Més simis! M’assec tranquil·lament al cafè? A mà dreta, a mà esquerre, s’hi instal·len dos o tres simis. La traça que tenen imitant els gestos dels homes fa que a vegades no els reconeixem tot seguit. Les mones que els acompanyen han pispat abrics de pell, collars de perles i posturegen d’una manera quasi humana. Això que en direm anti-simietisme (llegiu bé, si us plau) es converteix cada dia en una necessitat més urgent. ‘

Durant la guerra civil espanyola, Brasillach sosté el bàndol franquista i publica el 1936 Les cadets de l’Alcazar i Histoire de la guerre d’Espagne el 1939. Presoner pel juny del 1940, el tinent Robert Brasillach, alliberat el 1941, torna a París on continua dirigint la revista Je suis partout. Amb prou feines, el lector reconeix el polemista antisemita en aquest biògraf sensible de Virgili i Corneille, l’admirador del cinema soviètic, el novel·lista sentimental un poc cursi. Mentre la policia francesa lliura als alemanys milers de jueus, el bisbe de Tolosa, el cardinal Saliège protesta i Brasillach escriu ‘‘ Ell (el cardenal) parla de brutalitats i de separacions que estem disposats a no aprovar, perquè cal separar-se dels jueus en bloc i no pas quedar-nos amb els petits. En aquest cas, la humanitat està d’acord amb la saviesa, però ell s’oblida de dir que aquestes brutalitats són fetes per uns policies provocadors que volen entendrir els pobres imbècils d’aris ‘

Hi ha frases que condemnen a mort… Brasillach també ataca la República amb un estil groller, molt allunyat del seu classicisme habitual.

‘Quan s’acabarà la ferum de podridura perfumada que encara exhala la vella puta agonitzant, la meuca sifilítica, flairant a pàtxuli i a fluix blanc, la República encara dreta a la seva cantonada? Encara és aquí, la mal rentada, encara és aquí, la clivellada, l’esquerdada, al llindar del seu portal, envoltada dels seus clients i dels seus noiets, tan enfigats com els vells. Els ha servit tant, els ha proporcionat tants bitllets a les seves lligacames: com tindrien cor per abandonar-la, malgrat les blennorràgies i els xancres? N’estan podrits fins a l’os. ‘

Mentre Brasillach escriu aquests articles, Je suis partout, la revista que dirigeix, publica ‘ Les échos de Midas ‘ una rúbrica abjecta on els agents de la Gestapo troben el nom i l’adreça de llurs futures víctimes.

Abans de l’alliberament de París per l’agost del 1944, Brasillach no va fugir a Alemanya com tants col·laboracionistes sinó que va amagar-se en un piset. Quan es va assabentar que havien empresonat la seva mare perquè sortís del seu amagatall, es va lliurar a la justícia. Encarcerat a Fresnes, Robert Brasillach, tot preparant la seva defensa, va escriure els Poèmes de Fresnes, Lettres à un soldat de la classe 60 i una biografia d’André Chenier, poeta guillotinat durant la revolució francesa. Després de sis hores d’un procés TGV, Brasillach és condemnat a mort ‘ per intel·ligències amb l’enemic ‘ el 19 de gener del 1945 i afusellat el 6 de febrer. Malgrat una petició a la clemència signada per alguns dels intel·lectuals francesos més prestigiosos, el general De Gaulle, cap del govern provisional, no l’agracia. Abans de morir al fort de Montrouge, Brasillach va cridar ‘Vive la France, quand même ! ‘ (Visca França, malgrat tot !’) D’altres fonts atribueixen l’autoria d’aquesta frase a Jean-Hérold Paquis.

Publicada durant cinquanta anys en grans editorials com Plon, editatada a Le Livre de Poche, l’obra de Robert Brasillach no surt a les antologies ni als temaris oficials.

Parlar-ne, esmentar-la a la França de Nicolas Sarkozy equival a combregar amb totes les seves idees…És un afer conclós. Brasillach no ha existit mai. No tenia cap talent… Els intel·lectuals parisencs aprecien Drieu la Rochelle perquè va tenir l’elegància de suïcidar-se. Davant de l’evidència del geni literari de Céline, no poden silenciar-lo. En canvi, Brasillach i el seu amic Lucien Rebatet són condemnats a l’oblit perpetu.

Miraré de proposar la meva valoració personal i subjectiva de l’obra literària de Robert Brasillach.

• Per mi, Notre avant guerre —les seves memòries— constitueixen un text d’una gran qualitat i ajuden a comprendre com aquest escriptor va poder col·laborar amb els nazis.
• La seva Anthologie de la poésie grecque és una joia, un passaport cap a l’ànima dels antics grecs.

— La seva Histoire du cinéma (parlem de l’edició original i no de les versions posteriors clafertes d’al·lusions antisemites publicades durant l’ocupació) escrita amb el seu cunyat Maurice Bardèche, és una guia extraordinària a través del continent oblidat del cinema mut.

—Malgrat unes pàgines brillants, les seves novel·les com ara Les sept couleurs o Comme le temps passe han envellit molt amb el seu sentimentalisme vaporós.

— La seva poesia em sembla marcida, fins i tot els Poèmes de Fresnes tan celebrats. Només salvaré aquest grapat de versos d’un petit poemari que escriví als vint—i-vuit anys.

Si no l’haguessin afusellat, potser Robert Brasillach hauria acabat a l’Académie française com Paul Morand i ningú no recordaria la seva obra.

Afusellat als 35 anys, en plena joventut, Brasillach es va convertir en el màrtir de l’extrema dreta i l’home del sac de l’esquerra.

Entre la conspiració del silenci, la versió de la damnatio memoriae dels romans, els crits d’odi d’una certa premsa benpensant i una hagiografia neofeixista, un dia potser la crítica podrà estudiar l’obra de Robert Brasillach amb objectivitat.