Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Cavalls derrotats
Ressenyada publicada al Periódico de Catalunya, dimecres 28 d'octubre del 2009
La bèstia del Vacarès
Josèp d’Arbaud
Traducció de Jaume Figueras i Trull
Editorial Galerada
Barcelona, 2009. 210 pàgines
foto de http://www.routard.com/images_contenu/communaute/photos/publi/055/pt54242.jpg
Conec un apòstol. No fa cap miracle, ai las. Es diu Jaume Figueras i Trull i és l’apòstol de l’occità. Acaba de publicar un treball admirable : la traducció catalana de La bèstia del Vacarès de Josèp d’Arbaud acompanyat d’un postfaci magistral i d’una transcripció del text en grafia clàssica més accessible per al lector català que l’ortografia original. Amb Figueras, comparteixo el somni que, amb un esforç mínim recompensat per una doll d’alegries, el lector podrà gaudir directament de l’obra original. Aquesta novel·la és una autèntica obra mestra, un dels cims de la literatura europea del segle XX. Amb un estil clàssic, apol·lini, d’Arbau, a través dels mites ultralocals d’un estany de Provença, arriba a l’universal. ‘ El text, l’he reconstituït de
manera tan ajustada com he pogut. Força sovint l’he hagut d’adobar, de traduir, gairebé, per a fer entenedora la pintoresca barreja de francimand, provençal i llatí de sacristia. ‘ (pàg 13) (‘ un mesclum espetaclós ‘i ‘ paura latinalha’ en versió original)
Tota l'obra apareix com un himne a la tradició. D’Arbau, com la majoria dels felibres, és un mantenidor, un " mantenèire. " No té pas una visió dinàmica de la llengua sinó que la veu amb ulls de conservador. Cal mantenir el país tal com és. Per dir les coses clarament, d’Arbau és un reaccionari. Tant se val.
Cada mot se’l veu com una joia del tresor. El poeta s’embriaga amb els topònims i microtopònims del seu país a la manera de Charles Péguy.
‘ Acabava, doncs, de passar sense cap ensurt el gual de la Damisel·la —que és com se’n diu— i Clar de Lluna, un pic en terra ferma ‘ ( pàg 27)
En una atmosfera misteriosa, angoixant, coneixerem un ens molt estrany. No en diré més…
’ sento ben clarament, a cada instant, a totes hores com al meu volt ronda la follia, aquella follia que ja em pensava, per sempre més, haver fer fora. ‘ ( p151)
Cosí mediterrani de Guy de Maupassant i d’Ivan Turgeniev, d’Arbau es mou en un món amenaçat per la desaparició i la demència.
Aferrant-se al seu provençal de la Camarga, que estima amb un desesperat dolor, el novel·lista descriu l’agonia d’un món, el seu. Aquesta novel·la crepuscular, boirosa, palustre, de temàtica gairebé prussiana, pagana i molt cristiana alhora, és rica d’informacions sobre la vida quotidiana en aquell temps. Com tots els escriptors occitans i catalans, passats pels bancs de l’escola francesa, Josèp d’Arbau té la immensa sort de veure com brillen les darreres lluors d’una llengua assassinada.