http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 27-06-2009 17:01

Ressenya de Vicent Sanz

              http://vicentsanz.wordpress.com/2009/06/24/els-taxistes-del-tsar/

 

 

                                                           

 

 

 

  Acabo de llegir Els taxistes del tsar de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff. Vaig decidir-me a llegir-lo perquè de la lectura anterior de Les amnèsies de Déu, l’estil i el tractament dels temes que toca Bezsonoff em resulten interessants, sobretot pel que ten d’originalitat, una originalitat que relaciono a la personalitat de l’autor i també a la seua condició de català del Nord, és a dir, de català no espanyol. Estem avesats a un horitzó cultural hispànic que, ben mirat, és un llast per a la nostra manera de veure el món, sobretot el nostre propi món catalanoparlant. Per això les veus de fora d’aquest horitzó forçat que és l’espanyolitat resulten refrescants i deseixides.

Es podria adduir contra aquest raonament que, al capdavall, l’horitzó cultural de Bezsonoff per formació i pertinença, és el francòfon i, després de tot, ve a ser exactament igual que l’hispànic. I no. El pensament francès, si més no, té un pes específic dins de la tradició cultural europea (aquell espai polític tan esbiaixat, tan putejat -per dir-ho pel broc gros- per l’electoralisme i pels nacionalismes estatals). I això Bezsonoff ho té ben assumit, perfectament apamat.

I es veu molt ben reflectit en Els taxistes del tsar, ja que s’hi tracten els origens familiars a partir del seu cogonom, clarament eslau. Els taxistes del tsar són els ascendents de l’autor, eixits de la Rússia tsarista a causa de la seva participació en la guerra civil que va seguir la revolució d’octubre de 1917, en el bandol perdedor. Emigrats a França, van convertir-se, com tants altres russos de la mateixa condició que van fer-hi cap, en taxistes de professió. Vist el component autobiogràfic central de la narració, el que conta Bezsonoff és una crònica familiar a partir de records personals i d’altres parents. L’efecte de versemblança és total i, això no obstant, el caire exòtic de l’ascendència russa hi proporciona un to abrandadament literari.

Això de banda, Bezsonoff, amb un llenguatge literari que s’allunya poc de la parla nord-catalana, aconsegueix crear una atmosfera de proximitat que ja apareix en llibres anteriors com l’esmentat Les amnèsies de Déu. Els girs propis del rossellonès per parlar de Rússia situa l’autor en l’originalitat esmeada abans. D’aquesta manera, s’apropa el lector a la realitat del passat de Rússia i el seu poble. Lògicament, això suposa un punt de vista igualment original en relació a la visió que d’aquest país hom té per aquetes latituds. En certa manera, Els taxistes del tsar coincideix amb la pel·lícula Oci ciorne de Nikita Mikhalkov. El cant a la bellesa d’una terra inabastable, perduda en el temps, sura al llarg de la narració com en la pel·lícula. Bezsonoff necessita retrobar-se rus, redescobrir el país d’on ve i la peripècia familiar.

Podria semblar, com de fetpassa a Oci ciorne, que aquesta operació de recuperació dels orígens és un exercici de nostàlgia. I encara ho pot semblar més pel caràcter del poble rus, un caracter que es retrob adésiara en la literatura russa, especialment l’anterior al comunisme i sobretot la del realisme de la segona meitat del XIX. Podria semblar-ho. Això no obstant, personalment, em sembla que és més aviat un exercici de tancament, de suturació. Perquè no hi ha dubte que la recuperació de la memòria històrica és la millor manera de donar el passat per liquidat.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-06-2009 13:20

A boca de cànon


                                                                  

 



De Robinson a Peter Pan, un cànon de literatura juvenil

Vicenç Pagès-Jordà

Proa

Barcelona, 2006. 256 pàgines / 2009 traducció castellana a Ariel

 

 

              Si Déu m’aparegués i em proposés de reencarnar-me en una altra persona, dubtaria un segon entre Silvio Berlusconi per la qualitat de vida i Vicenç Pagès per la qualitat de l’obra abans d’optar pel polític italià. Autor d’una sèrie de novel·les importants com El món d’Horaci o La felicitat no és completa, Pagès també conrea l’assaig. S’acaba de publicar la traducció castellana d’un estudi seu remarcable
De Robinson a Peter Pan, un cànon de literatura juvenil. L’autor proposa un cànon juvenil sota la forma de fitxes pedagògiques (en el bon sentit de la paraula) amb una anàlisi de l’obra i una explicació del context. A partir de cada llibre, Vicenç Pagès Jordà ha elaborat una guia orientativa perquè el lector pugui accedir a l'argument, els personatges, l'estil, el context, els avantatges o les dificultats que presenta cada lectura.

Naturalment, es podran discutir, fins al judici etern, els criteris de Pagès.

Per què vint-i-vuit llibres i no vint-i-cinc o trenta ? Per què aturar-se a Peter Pan ?

Per a mi, un adolescent podrà capir molt superficialment la màgia del Primer amor de Turgenev. Quin jove endevinarà el sadisme subjacent de la fi de la novel·la ?

També m’ha molestat un xic el pes excessiu de la literatura en llengua anglesa en detriment de la francesa, per exemple. M’ha sobtat que no hi figurin Le livre de mon ami d’Anatole France o Les cartes des del meu molí d’Alphonse Daudet —llibre amb el qual tots els petits francesos van aprendre a llegir— Les contes du chat perché de Marcel Aymé sense parlar dels meravellosos records d’infantesa de Marcel Pagnol, posteriors a Peter Pan. També m’ha desplagut la tirada femenista habitual on l’assagista s’excusa de no posar més dones a la llista com si el sexe de l’autor/a tingués importància. Qui recorda que les novel·les d’Agatha Christie van ser escrites per una dona  i les investigacions del comissari Maigret per un home?

No us enganyeu ! Aquestes reserves minúscules no treuen res a la meua admiració per aquest petit gran llibre, aquest tresor de cultura, d’humor i d’intel·ligència. Si tots els adolescents haguessin pogut passar entre les mans de professors com en Vicenç Pagès, segur que la literatura actual no travessaria el desert de mediocritat pretensiosa que coneixem… " En literatura, el tiempo es un naufragio en que Dios reconoce a los suyos; lo desaf¡o a que cite héroes de ficción que sobrevivan con la salud de d'Artagnan y sus compañeros, salvo quizás, el Sherlock Holmes de Conan Doyle... " (Pérez-Reverte)

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 26-06-2009 à 11:21:40

Un gran plaer d'haver descobert el teu blog (tard i malament). Trobo que la tasca que fas és importantíssima, en tots els sentits.

Moltíssimes gràcies!

 
 
 
el 12-06-2009 11:05

La fam i les ganes de dinar

EL MUNDO, edició de Barcelona, dijous 11 de juny del 2009

 

CRÍTICA      SAMUEL ABRAMS

 

                                                  

 

 

 

 

La fam i les ganes de dinar

Una educació francesa de Joan-Daniel Bezsonoff és un llibre feliç, una petita obra mestra del gènere memorialístic modern en català. Clar i senzill. A més, és un llibre on s'ajunten la famosa fam amb les ganes de dinar, la fam de l'editor i les ganes de dinar de l'autor, la fam dels lectors i les ganes de dinar del llibre...

Si mai hi ha hagut un llibre per tots els públics, des del més exigent fins el més general, és aquest indubtablement. Ara bé, hem de dir les coses tal com són. En primera instància hem de felicitar l'editor Josep Maria Muñoz per la seva pressió sobre l'autor perquè escrivís precisament el llibre que comentem. Muñoz ha exercit d'editor de debò ja que ha demostrat, tal com ha de ser, que sabia més el que convenia a l'autor que ell mateix. Els autors sempre tenen aquest punt de ceguesa i per això necessiten bons editors que els encaminin cap els seus autèntics objectius.

Tot això ho dic davant l'evidència de l'excel·lència del llibre. Sempre que s'ha presentat l'avinentesa, Bezsonoff ha confessat, sense problemes, que no té imaginació com a autor. I Una educació francesa és una clara demostració que l'autor tenia raó, però no cal interpretar aquesta afirmació de manera negativa. Tot el contrari: Bezsonoff no necessita la imaginació perquè treballa millor amb els materials nobles de la seva pròpia vida i la realitat més propera i ens els presenta, reelaborats literàriament, amb una càrrega humana, intel·lectual i artística que supera, amb escreix, la gran majoria de productes de la imaginació.

Originàriament, els 43 textos o capítols de l'obra eren articles publicats a les pàgines de la revista mensual de cultura i història, L'Avenç. Quan els textos eren articles de revista funcionaven perfectament com petites joies per assaborir d'un mes a l'altre i guardar. I ara en format llibre els articles, convertits en capítols, guanyen encara més, que ja és dir!, gràcies a l'impacte acumulatiu del conjunt.

Estructuralment, el llibre és una meravella perquè cada capítol gira a l'entorn d'un eix temàtic central com ara les llengües, els jocs, la música, el cinema, la família, l'escola i els estudis, les lectures i l'escriptura, les vacances, els costums... i paral·lelament molts dels temes concrets van saltant de capítol en capítol per formar efectes i ressons transversals molt ben aconseguits.

I també cal destacar el fet que la lectura del llibre constantment funciona a dos nivells, barrejats de manera molt subtil. El primer nivell és l'extraordinària recreació matisada de l'evocació de l'impacte de la realitat més immediata i anodina sobre la sensibilitat de l'autor. I el segon nivell són les idees universals sobre la vida que es troben en el fons del text, idees sobre el pas del temps, la història, les relacions humanes, les emocions, la identitat, la vida moral, la societat moderna... És un llibre ple de vida i alhora savi i profund. Bezsonoff demostra que realitat i reflexió, vida i pensament no són qüestions excloents. En aquest sentit, Una educació francesa és un llibre agredolç, dolç perquè l'autor és un vitalista nat que s'aferra a la vida i agre perquè l'autor no es mama el dit i ha observat els canvis irreveribles i emprobridors que s'han anat produint en el món contemporani.

La veu més tràgica de Bezsonoff es fa sentir clarament entre celebració i celebració de la immensa bellesa de la vida: «La França del segle XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fan faltes d'ortografia, dels enamorats de l'exotisme que no accepten que uns altres ciudatans vulguin parlar una altra llengua.» Sobra cap comentari.

La prosa de Bezsonoff a Una educació francesa és francament extraordinària! Bezsonoff té una prosa d'una gran força i energia, dúctil, vital i detallista, rítmica i seductora, sinuosa i contundent... Llegir la seva prosa és una festa per l'oïda, el sentiment i l'intel·lecte. Bezsonoff, juntament amb el seu company d'armes literari Joan Lluís Lluís, està proposant un nou model de llengua reviscolat. Molts escriptors d'ara farien bé de parar l'orella

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Mehdi Karroubi  le 12-06-2009 à 22:05:32

Un iranien, Mahmoud Ahmadinejad est venu sur votreblog.... vous êtes fiché.

 
 
 
el 12-06-2009 09:16

Entrevista a Penedesfera

           http://www.penedesfera.cat/2009/06/12/paranoia-accions-respostes-entrevista-a-joan-daniel-bezsonoff/                                                

 

  Avui Paranoia Accions fa la segona jornada del Combat Cultural als Països Catalans, amb Joan-Daniel Bezsonoff (Catalunya Nord) i Pere Mayans (l’Alguer). El novel·lista rossellonès de nom rus (ell mateix explica aquests orígens a Els taxistes del tsar) ens presentarà la seva experiència com a alumne de l’escola del país veí (Una educació francesa, publicat per L’Avenç Llibres, 2008) i com a català del nord. Aquest és un petit tast de les seves idees. A partir de les 8 del vespre, a L’Envelat, el podreu escoltar.

T’han convidat a la segona jornada del Combat Cultural als Països Catalans. Et volem preguntar si hi ha combat (cultural) i si hi ha Països Catalans.
I tant que hi ha un combat! Un combat pacífic. Els Països Catalans existeixen a mitges. Compartim un passat comú, una llengua, uns paisatges, un patrimoni, però França i Espanya ens han allunyat els uns dels altres i tenim moltes diferències que no podem negar…

Ets conegut sobretot per les teves novel•les. Quin és el teu espai dins del conjunt d’autors que escriuen en català. O no vols tenir-hi espai?

Podeu precisar? No entenc què voleu dir amb l’expressió ‘tenir un espai’.

Volem saber si creus que formes part d’algun grup d’escriptors, d’una capelleta, o vas per lliure.

El món cultural català és un petit cercle. Jo, visc a Nils, un poblet del Rosselló a dues hores de les grans editorials barcelonines, i conec personalment més de 100 escriptors. No crec que formi part d'alguna capella. La meua literatura és molt personal. Ara, tinc bons amics entre novel•listes, com en Vicenç Pagès, l'Albert Sànchez-Pinol i en Joan Garí, que considero com un dels millors dietaristes en llengua catalana.

Què tenen a veure Una educació francesa i L’educació sentimental de Flaubert? Només una part del títol?
L’educació sentimental és un llibre que m’acompanya des dels 17 anys…He trobat en Flaubert una melangia i una mirada irònica sobre les coses que m’ha influït molt.

Com és la situació de l’educació a França? T’ho dic per la pel•lícula Entre les murs (La classe), les mesures de Sarkozy…

Pel que fa a l'ensenyament, és un tema que em fa pena. Cada dia deixo les meues darreres forces a l'institut i em costa moltes escriure després. La meua feina és una via crucis permanent, sense interès. La gent que no ha treballat en una aula no ho pot entendre. Per tant, no m'interessa gens tota la producció que esmenteu, com les mentides del senyor Pennac o La classe.

Oi que la situació (de la llengua catalana, de la identitat…) a la Catalunya Nord no és tan dolenta com es diu?
L’ús social de la llengua ha baixat molt, però molt. Ara, tampoc, s’han mort tots els catalonoparlants…La gent se sent catalana i francesa al mateix temps. És difícil canviar les mentalitats.

Per acabar, ens podries dir un aforsime que et serveixi a la vida? El pots treure de la teva educació francesa o de qualsevol altra.

Si haguéssim nascut per ser feliços ja se sabria… Hi ha moltes alegries vora la desesperança

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-06-2009 09:12

La construcció de la memòria

Ressenya de Lluís Muntada a ' El Quadern del País ', 11/06/2009 

 

                                                 

 

André Malraux va escriure que “l’art és un anti-destí”. Des d’aquesta perspectiva, moltes grans obres literàries (L’Odissea, Els quaderns de Malte, L’educació sentimental, A la recerca del temps perdut, Les dones i els dies...) expressen la necessitat atàvica de consignar les nostres ruptures vitals, les íntimes escissions d’un mateix. La memòria autobiogràfica, “registre del dolor” en paraules de Juan Benet, exalta les perplexitats d’una existència que, com totes les existències, en els seus inicis no s’havia concebut com a objecte literari sinó com a esclat vital. “Més m’estimo ser home que ser home de lletres”, exclama Carles Riba. “He cometido el peor de los pecados/ que un hombre puede cometer. No he sido feliz (...)/ Mis padres me engendraron para el juego/ arriesgado y hermoso de la vida (...)/ Los defraudé. No fui feliz (...)/ Mi mente/ se aplicó a las simétricas porfías/ del arte, que entreteje naderías”,  escriu Borges poc després de la mort de sa mare.

Una educació francesa és un llibre molt important per diversos motius però, sobretot, per aquesta tríada de valors: per la seva força literària, vital i històrica. Amb aquesta crònica d’infantesa i joventut, Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ratifica un gran vigor literari centrat, tal com es mostrava a Les amnèsies de Déu (2005) i Els taxistes del tsar (2007), a fondre en un mateix magma la història col·lectiva amb els intricats arabescos de la individualitat. L’embrió d’aquest llibre de memòries es localitza en la sagacitat de Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç, descobridor del filó d’una obra que ja preexistia en totes les potències de la singladura vital i literària de l’autor. La majoria dels capítols que integren l’obra van ser publicats a L’Avenç. I ara són editats en un llibre que, sumat als dos títols anteriors (Pinyols d’aubercoc, d’Emili Manzano i Ellis Island, de Georges Perec), perfila un catàleg identificador de la sensibilitat i qualitat literàries que defensa aquesta

col·lecció editorial. Ordenats de manera conceptual, els diversos capítols del llibre permeten resseguir el periple vital i formatiu de l’autor. I cada apartat, equilibrant el relat objectiu amb la singularitat dels avatars personals, obre vastos espais interiors de la memòria de Bezsonoff. Així, es consignen els múltiples llocs on ha viscut l’autor: Briançon, Canes, Breisach am Rhein, Massy, Nils...I l’escriptura s’impregna de prosopopeies que transfiguren la realitat física dels llocs en una apropiació

ja vital, desplegada a través d’un exuberant joc de superposicions entre passat i present. El lector (re)descobreix una època en què “el cinema feia somniar”, “els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel”, “els cotxes tenien llums grocs”, “tots els catalans [de la Catalunya del Nord] parlaven català” i a les benzineres es venia l’obra
Cartes del molí estant. El relat del pas del temps troba les seves clepsidres: el permanent estat de literatura en què viu l’autor, les seves

escoles d’infantesa i joventut, els seus estudis, els companys, els jocs, el divorci dels pares, l’aprenentatge del català amb els seus avis materns —en un acte de rebel·lió contra la voluntat del pare—, la relació de l’autor amb els diferents idiomes que estudia, amb el cinema, la filosofia, la política, la religió, el Tour, la música, els paisatges, les dones... Però Una educació francesa no es culmina en l’enumeració dels atributs d’un jo disgregat o merament cronològic sinó que, d’una banda, s’eleva permetent atènyer la realitat de molts catalans de la Catalunya Nord, allunyats dels altres catalans per una frontera doblement inexpugnable: el desconeixement. I, de l’altra, i aquesta és la gran conquesta narrativa del llibre, revela la naturalesa canviant del passat, sempre tan sensible a tots els moviments del present. Massy (l’Ítaca de Bezsonoff) és una d’aquestes ciutats invisibles que van mutant segons les vicissituds de qui l’estima. Massy, emblema de la memòria, més que un destí desitjat, és un destí ja inevitable, la construcció d’un record bell però sever, afaiçonat per la naturalesa irreversible del temps i de la vida.

Una obra memorable sobre la construcció de la memòria.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-06-2009 12:03

Les engrunes del festí

Ressenyada publicada al Temps, dimecres 3 de juny del 2009

 

 

                                                     

                             

 

Quina mena de gent som?

Gaziel

Editorial Pòrtic

Barcelona, 2009. 232 pàgines

Sempre he sentit tendresa per Agustí Calvet —Gaziel en literatura— un dels primers autors catalans que he llegit. Consideri la seua història de Sant Feliu de Guíxols i les seues memòries —Tots els camins duen a Roma— com dos monuments de la literatura catalana. Dificilment, podria dir el mateix de Quina mena de gent som ?. De fet, no es tracta ben bé d’un llibre sinó d’una gasòfia de ‘quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans.’

Gaziel no creu en ‘ el nacionalisme polític català. ‘ Per a ell, ‘ ha estat una pura, una desastrosa marrada. Ha estat, a més, una equivocació total. Plantejar el problema de Catalunya en un pla exclusiu de nacionalisme, com una lluita, entre dues nacions del mateix grau, una d’opressora i l’altra oprimida, és ficar-se en un carreró sense sortida. ‘ Ja podem plegar, doncs…¡ Que el último apague la luz ! o, que diuen a Nils, ‘ que el darrer atudi el llum ! ‘

La gran teoria d’aquesta obra és una variació quixotesca, tan de moda llavors a les Espanyes. Gaziel veu la història de Catalunya com el triomf del Quixot castellà sobre el Sanxo català.

‘ La vida del Sanxo català és un martirilogi. Totes les aventures dels seus dos veïns li passen pel damunt i li cauen sobre les espatlles. ‘

Aquesta paradoxa divertida acaba cansant quan l’autor la repeteix durant desenes de pàgina com si el Pare Etern li hagués revelat un article de fe…Crec que es pot resumir aquest llibre oblidable amb una frase. Castella és un poble remolcador i Catalunya una poble remolcat. Segons ell, França i Espanya van néixer per voluntat divina mentre Catalunya s’ha d’acontentar amb les engrunes del festí, agraïnt l’amo que la deixi menjar.

En cap moment, Gaziel no al·ludeix a Polònia, Irlanda o tantes nacions sense estat durant molts segles. No se li acut que hi ha catalans i bascos a l’estat francès…No pot pas concebre un estat català separat d’Espanya com ho palesen aquestes línies delirants.

‘ aquella ànima atribolada s’arrapava al migdia de França, obstinada a no deixar-se’n expulsar. S’adonava perfectament que, si era foragitada de la vessant nord de la serra mare, es veuria condemnada inexorablement, per més que fes i maldés, a una asfíxia lenta. ‘

Gaziel m’apareix com un escriptor i un nacionalista espanyol de llengua catalana. Un gran escriptor, un personatge simpàtic, un ‘honnête homme’ en el sentit que es donava al segle XVII a aquesta expressió, però un botifler que anunciava el cosmopolitismo sano y bien ententido actual…

 

 

Carta del senyor Josep Vicent Montesinos a l'Avui, 7 de juny del 2009

 

He viscut molts anys a Sant Feliu de Guíxols davant de l'escola Gaziel, però mai havia sabut qui era aquest senyor fins fa poc, quan va arribar a les meves mans el llibre Quina mena de gent som. L'he llegit i la meva sorpresa ha estat enorme: Gaziel era tot menys el que jo podia esperar.

Aquesta setmana, la revista El Temps publica una crítica d'aquest llibre signada per l'escriptor de Perpinyà Joan-Daniel Bezsonoff, en què confirma totes les conclusions que vaig treure de la lectura del llibres i de les converses posteriors: Gaziel era el que es pot dir un assimilat a la cultura castellana. Té molt d'autoodi envers els seu país i una admiració malaltissa per tot el que és castellà. Bezsonoff el descriu com un nacionalista espanyol en llengua catalana. Gran escriptor, personatge simpàtic, però un botifler.

Després de tot això em pregunto com és que van posar el nom d'aquest senyor a una escola, quan hi ha molts escriptors que ho mereixen més que ell. Com és que hi ha bona gent ganxona que perd el temps fent un any Gaziel? És que no l'han llegit? O és que jo he de llegir més llibres seus? La veritat és que la primera lectura d'un obra seva no invita a altres.

http://paper.avui.cat/article/dialeg/166287/bustia.html

 

 

En referència a la carta publicada el passat dia 7 sobre Gaziel, crec que l'autor no ha llegit gaires llibres d'aquest autor. Com tampoc Joan-Daniel Bezsonoff, que, basant-se en l'obra Quina mena de gent som, qualifica de forma injusta, de botifler l'escriptor empordanès (El Temps, 2/6/09). Precisament la primera lectura d'una obra d'Agustí Calvet és la que em va invitar a llegir-ne moltes d'altres seves i em va portar a sentir una forta admiració -i no solament com a gran escriptor i excepcional periodista que era- per aquest gran humanista que en acabar la guerra va ser represaliat políticament. ¿Li hauria fet això el franquisme si hagués estat un nacionalista espanyol i un botifler? Com que la meva opinió no pesa gaire, vull recordar que Josep Benet va dir de Gaziel que havia "catalanitzat espiritualment" La Vanguardia als anys trenta, quan n'era director, mentre que Ramon Barnils, en l'article Gaziel, encara, s'hi referia com a "catalanista de pedra picada". Penso que l'Any Gaziel va ser encertat i que és de justícia que Sant Feliu de Guíxols tingui una escola a nom de qui va afirmar que consagraria els darrers anys de la seva vida "a les tres realitats superiors a totes les altres: la meva terra, la meva gent i la meva parla".

Joan Vidal i Urpí

Avui, 11 de juny del 2009,  http://paper.avui.cat/article/dialeg/166671/bustia.html

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-06-2009 11:48

Ressenya de Pere Mayans

                                                                                                               

                      
Amb aquest títol clar, claríssim, l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff ens introdueix,  a la societat de l'Estat francès en general -i a la societat nord-catalana en particular- dels anys 60 i 70, en una època, com la titlla el propi autor, en què els cotxes tenien llums grocs, les vaques menjaven herba, el cinema feia somniar i en què tots els catalans encara parlaven català...

I com acostuma a fer-ho en els seus altres llibres, Bezsonoff ens ofereix  una mirada incisiva, un punt irònica, extremadament intel·ligent d'aquest moment. Però, a més, com dèiem en l'apunt sobre Els taxistes del tsar, l'obra de Bezsonoff, que és professor de llengua catalana a Perpinyà, ens ajuda a entendre també una mica més el que ha passat amb la nostra llengua a Catalunya Nord i per això en aquest bloc de sociolingüística n'hem volgut fer un comentari.

Tot i que l'obra va néixer com un encàrrec de l'editor de la revista d'història "L'Avenç", podríem considerar-la com una mena d'autobiografia (l'autor ho nega, però) novel·lada, que s'estructura mitjançant episodis breus. Com dèiem, en destacarem alguns, pel component sociolingüístic que incorporen.


Pel que fa a la llengua catalana:

En l'episodi que duu el títol "El català" ens fa una radiografia sociolingüística molt clara de la societat nord-catalana dels anys 60, una terra encara ben bé catalana fins als anys 70 (encara era la llengua de l'amor, de la mort, de la política, dels jocs, de les penes i de les alegries, la llengua de casa, de les botigues, dels carrers, dels autobusos...).. Ell se sentia francès i català, català i francès com al sud molts nens ens sentíem (ho dic en passat) espanyols i catalans, catalans i espanyols. El seus avis parlaven en català a la seva mare, però ella ja els responia en francès. A ell ja li parlaven en francès, però amb "digressions" en català. Quan Bezsonoff els contestava amb frases curtes en català, els avies reien, contents i, també, un xic  inquiets per les rareses del nen (uns comentaris que em recorden, i molt, el que m'expliquen actualment alguns avis algueresos).

En aquest capítol també trobem una interessant reflexió sociolingüística: les paraules incorporades a la llengua després del segle XVII són franceses i occitanes (menys) al nord de Catalunya i espanyoles al sud, i ens confessa, amb una certa recança, que l'estudi del castellà li va permetre entendre del tot els catalans del sud de l'Albera. Una realitat inqüestionable a causa d'una frontera política que ha pesat molt i molt.

L'acabament del capítol és lapidari: "Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d'Àfrica, de Rússia. Com (...) podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans (...) desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori (...) que pronuncien amb accent llenguadocià. No saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat (...)."


Pel que fa al francès, França, la francofonia i els francesos:

En el capítol sobre el francès, la seva llengua materna (que el porta a dir que mai no ha considerat estrangers belgues, quebequesos, suïssos francesos, mauricians), rebla algunes d'aquestes idees: "Els catalans del Principat em repeteixen que tinc la cantarella francesa i els rossellonesos m'acusen d'espanyolejar un bri" (quan parla en francès a París li diuen que té accent del "Midi", però quan és al sud li diuen que té accent parisenc -on va viure).

"Els francesos actuals m'han ajudat molt a desamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polític incultes, dels professors que fan faltes d'ortografia, dels enamorats de l'exotisme que no accepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua..."

I, per acabar aquest apartat, no em vull estar de comentar-vos el que l'autor confessa en el capítol intitulat "França". Després d'explicar-nos com estava d'enamorat de França quan era petit (és fill de militar, d'origen nord-català, però militar, va viure envoltat de fills de militars a diferents llocs de l'Estat francès, a l'escola li ensenyaven cançons patriòtiques franceses i sobretot els mitjans de comunicació que li van inculcar la idea de França...), ens diu:

"A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis -que mai no parlaré tan bé com el francès-, aquest català que estimava tant, em va obrir les portes d'un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España...

Em va costar molt de comprendre que no era un francès de l'extrem sud sinó un català del pol nord... De tant en tant, si uns amics parlen malament de França, em fereix sentimentalment, tot i que tenen raó... Ara sóc només un francès administratiu. Vinc d'un país que encara no existeix, un estat fantasma. Ciutadà ectoplasmàtic, vinc d'una Catalunya boirosa i llunyana que un dia serà lliure
...

La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació."

De l'Estat francès també ens fa una radiografia de les lllengües que s'hi parlen. de l'alemany d'Alsàcia, del bretó, del basc, del cors (i de la seva relació amb l'italià), del flamenc (que mai no ha sentit en el territori flamenc que pertany a l'Estat francès) i de l'occità (una llengua de la qual arriba a dir que som a "les darreres llums d'una llengua que es mor" i que "s'amaga en algunes masies decrèpites, com bolets verinosos, però la toponímia amb noms quasi catalans, els olius, el mestral, els campanars romànics, els albercoquers, els castells sospiren en la llengua de Frederic Mistral).


Pel que fa al castellà:

O, fins i tot, la relació amb el castellà -una llengua que parlaven alguns companys fills de refugiats espanyols-, una barreja, segons l'autor, de català i de portuguès amb tocs d'àrab. Bezsonoff ens explica com de petit  creia que tots els "espanyols" parlaven català, tret dels que venien del fonso (fons) d'Espanya, que parlaven castellà i que per a la gent de Nils, el poble dels seus avis, aquesta era una llengua desconeguda. Tot i que el nostre autor la va aprendre ràpidament a l'escola (la va començar a estudiar a l'escola amb 14 anys), no va ser fins una estada a Salamanca que es va adonar de la gran diferència entre el castellà literari que li havien ensenyat i el castellà real i on va poder sentir en boca d'una persona culta (potser només una mica més culta que els altres) el que pensen la majoria d'espanyols dels catalans: "A ver... Si tú eres de Perpiñán, eres catalán. Si eres catalán, eres español, no reniegues de tus orígenes, coño...


Pel que al mitjans de comunicació nord-catalans:

La reflexió sobre L'Indépendant, el diari més llegit a Catalunya Nord (recordeu que al sud ho és La Vanguardia), no es pot perdre: "era i és encara un diarinyol nul·líssim, anticatalà, baluard de la ideologia jacobina. Manté els lectors en un cretinisme permanent comentant un partit comentant un partit de petanca, l'arribada d'algun capità de gendarmeria, sense cap al·lusió a la nostra cultura. Per L'Indépendant, la civilització catalana es limita a les ballades de sardanes, a la Llotja de Perpinyà, als partits de la USAP i a les cargolades".


Com es pot veure molta reflexió sobre una època recent, però clau, de les comarques de Catalunya que són a l'Estat francès que no acaba en aquesta part sociolingüística, sinó que s'endinsa també en temes com la religió, el tour, el servei militar, els "mites" de Pétain i De Gaulle, l'Algèria francesa...

En definitiva, un llibre que,  d'una forma novel·lada, ens pot ajudar a entendre algunes de les coses que han passat -i que passen- en aquesta part del nostre país.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 26-06-2009 à 11:25:04

Després de llegir tot això, crec que hauré de correr urgentment a comprar aquest llibre. Ja he badat prou.

Moltes gràcies!

 
 
 
el 06-06-2009 10:10

El darrer cant de cigne

 

 

 

 

 

El darrer cant de cigne

 

 

Ressenya de Carles Cabrera publicada al Diari de Mallorca, 4 de juny del 2009

 

 

Perspicaç, intel·ligent i extremadament divertit, el personatge literari que és Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), fins i tot quan finalitza amb alguna relació amorosa tempestuosa, s'ho pren el millor que pot, traient-se l'humor, si cal, del capell, potser perquè, ja de menut, els professors que el delectaven més eren aquells que sabien entretenir l’aula. Així naixeren, doncs, els articles publicats primer a la revista L'Avenç -val a dir que una de les millors que s’imprimeixen avui dia en català-, el director de la qual, Josep Maria Muñoz, va punyir perquè desemboquessin finalment a Una educació francesa, títol que porta el darrer assaig del novel·lista rossellonès en substitució del primigeni L’educació sentimental, per tal com Gustave Flaubert se li avançà a triar-lo.

 

Bezsonoff, nét d’uns russos de qui manlleva l'exotisme del cognom, és un català amb document d'identitat francès, ben conscient que la frontera francoespanyola ha suposat una bardissa inexpugnable per a l'enteniment entre els catalans del nord i els del sud, molt superior en el cas dels illencs i els valencians. És amb aquesta intenció que escriví els articles de L’Avenç, com el darrer cant de cigne "d'un país desaparegut" que és el seu i també, el nostre. Lingüísticament, l'escriptor manté del rossellonès la primera persona del present d'indicatiu en -i (pensi, recordi, parli), 'me' en comptes d''em', possessius amb -u- com seua, terminacions occitanitzants (caçaire, pescaire), alguns castellanismes incomprensibles i dejectables (cotxe, èxit, xòfer, pis...) i uns quants gal·licismes del francès (com ‘liceu’, que alterna amb ‘institut’) en un text inequívocament adreçat al llegidor del sud dels Pirineus. És que hi pot haver res més trist per a un escriptor que saber que no serà llegit ni pels seus, pels de la Catalunya del Nord?

 

L’assagista es mostra terriblement inclement amb aquest Estat francès en què viu i que mai podrà sentir com a propi, però que ha fet mèrits més que suficients per tal que se n'allunyi més i més. La darrera mostra, el model d'ensenyament desplegat allà -del qual es copià el model d'ensenyament nostre, igualment fracassat.

 

De l’obra de Bezsonoff, n’emana una nostàlgia que, si hagués escrit el text en forma de novel·la, ara li estaríem retraient que s’hi veu vertida tota la melangia del costumisme vuitcentista. El llibre, en aquest sentit, sembla una recerca proustiana de la pròpia joventut. L’inici se situa poc abans que arranqui la línia de la seva vida, car ell va néixer l'any 1963 i es remunta fins al 1962, amb els Pieds-Noirs (o potes-negres) que restaren a viure a la metròpoli francesa un cop perduda la colònia algerina en un país on la immigració duu molt més temps instal·lada i hi ha arrelat més fortament que a casa nostra. La seva infància es repartí de cap a cap de l'Estat francès: per Massy, Canes, Niça, Briançon... i els articles, capítols ara, constitueixen flaixos aïllats, desordenats a voltes, sense més continuïtat que les que les dates ens permeten d'intuir. El divorci dels seus pares -traumàtic per a ell- acabà essent providencial per a una literatura catalana que se n’abastí com a escriptor per tal com anà a viure amb els avis, que conservaven el català de Nils; en cas contrari, els seus pares l’haurien educat en francès, llengua que s'imposà definitivament a França d'ençà de la Segona Guerra Mundial. Si de L'Avenç hom n’esperava molt, del darrer llibre de Bezsonoff encara més, Una educació francesa no defrauda... ' cap bri (gens). .

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 05-06-2009 16:52

Vaig somiar Greta Garbo

Ressenya publicada al Temps 


Com parlar dels llibres que no hem llegit

Pierre Bayard

Traducció de David Clusellas i Codina

Editorial Empúries

Barcelona, 2008.

 

                                                                    

 

 

A Le revenant, una obra mestra del cinema francès, Louis Jouvet declama ‘ No hi cap diferència entre el somni i el passat, estimada Geneviève, entre un record real i un record imaginari. Vaig somiar un dia que era l'amant de la Greta Garbo. Per mi vós no sou més que una dona que hauria somiat, ni més ni menys que que la Greta Garbo, estimada Geneviève...’ Aquesta és, si fa no fa, la tesi que innerva l’assaig provocador de Pierre Blanchard. ‘ Entre un llibre " llegit " i un de fullejat no hi ha gaire diferència, si és que aquesta categoria té algun sentit. ‘ (pàg.61) El professor Blanchard estableix una tipologia entre les diferents maneres de parlar dels llibres que no hem llegit.  ‘ I Els llibres que desconeixem II Els llibres que fullegem III Els llibres dels quals hem sentit a parlar IV Els llibres que hem oblidat. ‘

Tot desgranant els seus estirabots, l’autor palesa una cultura real i variada. Rellegim El tercer home de Graham Greene amb l’escena al·lucinada de la conferència literària. ‘ Dexter ha de comentar les obres de Dexter, obres en les quals en principi és especialista —ja que se suposa que coincidirà amb si mateix— però que, en realitat, ni ha escrit ni ha llegit. ‘ (pàg. 76) En un capítol penetrant,
Pierre Bayard analitza un extracte de Les il·lusions perdudes de Balzac que ja vam comentar el mes passat. Lucien de Rubempré es carrega un llibre que no ha pas llegit per tal de venjar-se de l’editor Dauriat que no ha volgut publicar els seus poemes sense haver-los llegit.

‘ El passatge de Balzac porta a la caricatura les particularitats d’allò que he anomenat la biblioteca virtual. En el microcosmos intel·lectual que descriu el novel·lista, només compten les posicions socials dels diferents actors. (…) els llibres no tenen cap mena d’entitat. Són com unes ombres. ‘ (pàg147)

Amb una ciència de les paradoxes, l’assagista s’endinsa pels camins foscos de la creació artística. Per ell com per Marcel Proust, ‘ chaque lecteur est, quand il lit, le propre lecteur de soi-même. L'ouvrage de l'écrivain n'est qu'une espèce d'instrument optique qu'il offre au lecteur afin de lui permettre de discerner ce que sans ce livre il n'eût peut-être pas vu en soi même.

De fet, Blanchard és un mentider. Pretén desmistificar la literatura quan, en realitat, la venera. Desfent els complexos, les falses vergonyes, Blanchard professa una apologia de la franquesa i de la llibertat creadora. La mentida del fals lector desemboca en la veritat de la literatura.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-06-2009 19:53

Un tal Bezsonoff

Article d'Enric Pujol quan vaig obtenir el Premi Maria-Angels Anglada el 2006

 

  

                                                                            

                                                     

 

 

                                       UN TAL BEZSONOFF

 

1) Descobrir un autor, una literatura, un país

 

La meva descoberta personal de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) va anar lligada a la descoberta del conjunt de la societat nordcatalana actual, que m’atreveixo a dir que viu una espectacular represa de la catalanitat; fins a un punt que mai, abans d’ara, no havia estat assolit (em refereixo, naturalment, als temps moderns). El nomenament, el 2004, com a director de la Casa de la Generalitat de Perpinyà em va permetre treballar i viure una temporada llarga a la capital del Rosselló i poder tenir una coneixença quotidiana, diària, d’aquella realitat. La perspectiva de veure les coses amb "els lligams del deure", "amb un ritme i un gènere de vida normals", i no fer-ho només de manera esporàdica (per més sovintejada que sigui) motivà que tingués una percepció diferent de moltes coses i que en descobrís moltes d’altres de noves. Així, vaig poder constatar que, en aquells moments, emergia tota una nova generació de gent jove, però ja prou madura, com per fer aportacions ben substantives en diferents camps. I que un dels àmbits més brillants era el literari, on despuntava Joan Daniel Bezsonoff i un altre autor, amic i company seu de generació, Joan-Lluís Lluís.

Anteriorment, ja havia tingut vincles, fins i tot laborals, amb algunes institucions de la Catalunya del Nord. A les freqüents estades a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada del Conflent (on vaig fer-hi algunes classes) s’hi va afegir, a principis de la dècada dels noranta, un tracte amb el Museu d’Art Modern de Ceret per ocupar-me de les relacions amb la premsa de Barcelona. Això, naturalment, em va permetre fer alguns contactes, molt superficials, amb alguns autors aleshores ja consagrats com Pere Verdaguer, o Renada Laura Portet (a qui vaig conèixer en la inauguració d’una exposició a Cotlliure i que em va explicar que, en aquells moments, participava en el grup encarregat de la retolació catalana dels carrers de Perpinyà). Un cas a part era Patrick Gifreu, que me’l van presentar a Figueres mateix, on havia vingut a donar suport a una exposició a la Galeria Canaleta organitzada per un grup artístico-literari empordanès que havia pres com a nom de guerra "els autistes" i que pretenia desvetllar el somort panorama cultural ciutadà. No en va Gifreu era un escriptor molt vinculat amb l’avantguarda i com a tal havia col.laborat amb el grup KRTU i havia participat en l’ambiciosa revista Àrtics, que promogué aquell col.lectiu. A part del tracte personal amb els autors esmentats, que com ja he dit fou molt i molt superficial i anecdòtic aleshores, tenia un coneixement merament bibliogràfic d’alguns clàssics moderns nordcatalans morts de feia temps, a la dècada dels seixanta, com Josep Sebastià Pons o Simona Gai, i d’un clàssic vivent com Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol).

El meu coneixement, doncs, de la literatura nordcatalana era força limitat i em va sorprendre molt (favorablement, és clar) constatar l’emergència d’uns autors nous tan sòlids, així com poder verificar la puixança dels consagrats. En aquest darrer sentit, veure i escoltar Jordi Pere Cerdà en un acte d’homenatge que se li tributà a Perpinyà, el 2004, amb motiu de la publicació de les actes d’un col.loqui centrat en la seva figura, fou tot un plaer. No tan sols per la força literària i vital d’una persona que ja havia passat la vuitantena, sinó per l’extraordinària qualitat de la seva parla, completament desproveïda de tota entonació francesa i, per tant, molt pròxima al dialecte empordanès.

M’he volgut entretenir un xic a parlar de l’existència de tota una tradició literària prèvia als nous valors, perquè penso que sense aquest pòsit senzillament no seria possible escriure en català a la Catalunya del Nord. Un autor de la categoria de Bezsonoff no podia sorgir del no-res. Una altra cosa és que ell i d’altres membres de la seva generació no puguin escollir d’altres referents literaris i s’hagin de considerar continuadors d’una tradició que tenen tot el dret a criticar o a impugnar, si ho consideren necessari. És el joc intergeneracional. Allò veritablement nou que un Bezsonoff o un Joan Lluís-Lluís han aconseguit ha estat tenir una repercussió sense precedents arreu dels Països Catalans i haver esdevingut veritables autors mediàtics en l’espai comunicacional català.

 

2) La irrupció pública d’un nou escriptor

 

L’èxit de Bezsonoff ha tingut diferents etapes. En un primer moment, és a Perpinyà mateix que pot publicar les primeres obres, a l’editorial Trabucaire. Un primer recull col.lectiu d’històries curtes, Perpinyhard , va aparèixer el 1995 signat amb el pseudònim "Emili Xatard". En realitat aplegava cinc autors joves (el mateix Bezsonoff, Aleix Renyé, Miquel Sargatal, Gerard Jacquet i Joan-Lluís Lluís) que volien oferir una visió rupturista de la 
vila (allunyada de la imatge amable i serena que aleshores tenia), que fos com una mena de tarja de presentació d’una nova generació literària. Ja en solitari, l’any següent publicà Les rambles de Saigon. I van seguir Les lletres d’amor no serveixen de res (1997) i La revolta dels geperuts (1999). Amb Les dones de paper va guanyar el Premi de Narracions curtes d’Òmnium Cultural Catalunya Nord del 2000, que va publicar l’any següent, en una versió força ampliada. Malgrat l’obtenció d’aquest guardó, que era un clar reconeixement a un autor consolidat, Bezsonoff encara no era un escriptor gaire conegut pels lectors catalans, ni tan sols a Perpinyà mateix, si hem de fer cas a les vendes dels seus llibres.

Malgrat el cert ostracisme que patia, l’entrada del nou segle marcà un autèntic punt d’inflexió en la seva trajectòria. S’obrí aleshores un segon moment, que li va permetre l’entrada a Barcelona, la veritable capital literària dels territoris catalans i el gran centre editorial de la Mediterrània occidental. Ja se sap, un autor que prèviament no conquereixi la capital, no existeix. I això val tant per algú de Perpinyà, com per algú de Maó, Dènia, Sueca, Vic o Figueres. Perquè, fora de Barcelona, tot és perifèria.

Ara bé aquest assalt de la capital, Bezsonoff el va fer a través de Girona. El 2001 va quedar finalista del Premi Just Manuel Casero (atorgat per la Llibreria 22 de la ciutat) amb La presonera d’Alger, que l’any següent li publicà l’editorial barcelonina Empúries. La recepció va ser prou bona, ja que aparegueren crítiques favorables als diaris més significatius de la capital.

Tot i que anteriorment, com s’ha dit, no era conegut pel gran públic, sí que ja ho era per part de gent atenta al batec del món literari català. Una d’aquestes persones era l’escriptor i crític figuerenc Vicenç Pagès, que ja va descobrir Bezsonoff en la seva primera aparició pública, en el recull Perpinyhard. El mateix Pagès em va dir que li va cridar l’atenció el text que hi apareixia i que va voler conèixer el seu autor. D’aquí sorgí una amistat que encara avui perdura i que ha possibilitat que Bezsonoff baixi molt sovint a Figueres. Un altre nom propi que va fer de valedor del nostre autor en aquells primers moments fou el crític Xavier Pla, el qual li féu la presentació de La presonera d’Alger a Girona mateix. I encara una tercera persona cal esmentar aquí, Cristina Badosa, historiadora de la literatura i professora a la Universitat de Perpinyà, que des de les pàgines de Serra d’Or, ha donat puntual referència de la nova narrativa nordcatalana.

El moment d’eclosió, però, no va venir fins que guanyà el Premi Just Manuel Casero del 2003, amb La guerra dels cornuts, publicada per Empúries el 2004. S’inicià el tercer moment, de plenitud, que és on ara mateix ens trobem. Un inici d’etapa que es va veure reforçat el 2004 per l’obtenció d’un altre premi, aquest cop també a Perpinyà mateix: el Mediterranée-Roussillon. Per primer cop, d’ençà de la fundació d’aquest prestigiós guardó, s’atorgà a una obra escrita en català. D’aquí que aixequés una gran expectació general i una certa polèmica en el mateix jurat (del qual reconec que jo en feia part), que tanmateix va quedar gratament sorprès per la qualitat literària de l’obra presentada.

A l’èxit que va tenir el llibre hi van contribuir factors diversos. La temàtica abordada era molt atractiva, ja que s’hi explicava la participació catalana a la Primera Gran Guerra Mundial, des d’una perspectiva fins aleshores insòlita. La d’un personatge, Alexandre Pagès (
protagonista de La revolta dels geperuts) nordcatalà com l’autor, que del camp de batalla francès (on va ser ferit) va anar a Barcelona per encarregar-se del reclutament de voluntaris catalans del Principat, que aspiraven a què la seva participació servís perquè, al final de la guerra, Catalunya pogués ser reconeguda com a nació sobirana per les potències guanyadores. La conclusió de l’autor no podia ser més desencisada. Tant els nordcatalans com els voluntaris del Principat pagaren un preu altíssim, el de la pròpia vida, i la causa catalana no va ser tinguda en compte per a res. Els grans "cornuts" dels títol fórem els catalans d’un i altre costat de la ratlla. La nostra història comuna té aspectes certament anorreadors.

Uns altres elements que tothom remarcà foren el model de llengua utilitzat per l’autor (molt marcat per l’oralitat, groller, dialectal i multilingüístic) i un estil narratiu molt àgil, d’influència cinematogràfica, amb frases curtes i contundents, que sovint semblen màximes filosòfiques, i uns diàlegs que més d’un crític ha qualificat "d’enlluernadors". Tot això ha fet que Bezsonoff sigui vist pels crítics i una bona part del públic d’aquest costat de la ratlla com un autor "exòtic" i gairebé inclassificable, cosa que ha contribuït en gran mesura al seu prestigi.

La culminació d’aquesta tercera etapa ha estat l’aparició de Les amnèsies de Déu, el setembre de 2005, que li ha valgut l’obtenció del prestigiós premi Joan Crexells (atorgat per l’Ateneu barcelonès), el premi Salambó (instituït per un prestigiós cenacle literari barcelonès vinculat a l’establiment que du el nom del famós personatge flauvertià) i el premi Maria Àngels Anglada, que avui concedim aquí, a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres

 

3) Paral.lelismes Anglada – Bezsonoff

 

És gairebé obligat parlar de M.A. Anglada en el lliurament d’un premi que porta el seu nom. I especialment si existeix, com passa en aquest cas, una coneixença personal tant de l’escriptora com del guardonat. És aquesta amistat que he tingut amb una i altre que m’ha facilitat poder establir paral.lelismes entre l’obra de tots dos (malgrat que ella i ell no s’arribessin a conèixer).

De l’origen de la meva amistat amb Bezsonoff ja n’he parlat. El vaig conèixer a Perpinyà i vam establir un contacte més personal arran del premi Mediterranée Roussillon. La Casa de la Generalitat va ser un punt de trobada a Perpinyà. I ens hem anat veien a Figueres mateix, on hem arribat a fer una doble presentació de La guerra dels cornuts (la primera, no gaire reeixida pel que fa al públic assistent).

A M. Àngels Anglada la vaig tenir de professora al final del batxillerat, aquí, a l’Institut Ramon Muntaner. Devia ser el curs 1976-77 o el següent, quan es van establir unes classes voluntàries de català. Érem quatre que hi assistíem: la seva filla Mariona, dues noies més i jo. Amb posterioritat van aparèixer amics comuns (com Manuel Costa-Pau o Anna Maria Velaz) que facilitaren la coneixença mútua. La meva feina periodística a "El Punt", pel fet que em permetia fer un seguiment minuciós de l’evolució de la seva obra, també fou un estímul per a la relació. Una de les coses que més m’enorgulleix d’haver fet, quan ella ja era morta, fou la presentació de la seva biografia intel.lectual feta per Francesc Foguet. Una obra notabilíssima, on a més a més de saber valorar la seva importància com a escriptora en el context de la literatura, la cultura i la societat catalanes del seu temps, es té també l’encert de remarcar la seva funció, especialment en l’àmbit local, de figura de referència i d’estímul per a tots els que es dedicaven a les lletres.

Els paral.lelismes entre l’obra d’Anglada i de Beszonoff són molt més importants del que pot semblar a primera vista. Fins i tot resulta sorprenent constatar-ho. Temàticament, hi ha un interès comú molt marcat per la història i les convulsions contemporànies. Així, si Beszonoff ens ha donat la seva visió de la Primera i la Segona Guerra Mundials, de la guerra d’Indoxina o de la revolta dels vinyaters rossellonesos del 1907 (a La revolta dels geperuts), Anglada ens ha colpit amb la seva rememoració de l’Holocaust (a El violí d’Auschwitz) i de l’extermini armeni (a El quadern d’Aram).

Tots dos són professors de llengua i escriptors. És lògic, doncs, que la seva obra reculli la passió per la llengua i per la literatura. Anglada va fer de traductora i de crítica literària, per tant, difongué l’obra de diferents escriptors autòctons (Espriu, Carner, Fuster, Carme Monturiol, Màrius Torres) i va introduir a les lletres catalanes autors foranis molt rellevants. En aquest darrer sentit, són significatius els llibres Paisatges amb poetes i Paradís amb poetes, evocacions literàries d’Itàlia i de Grècia fetes a partir dels seus escriptors. Per la seva banda, Bezsonoff farceix els seus textos d’opinions sobre escriptors de tots els temps, mogut per les seves, personals i intransferibles, fílies i fòbies literàries.

La llengua, ja se sap, és la pàtria dels escriptors. I aquest fet pren una dimensió especial en el cas català, donades les circumstàncies de precarietat en què ara viu l’idioma. Això exigeix un "plus de militància" als autors catalans que no es dóna en les literatures plenament normalitzades. La defensa de la llengua pròpia no és mai un fet donat, gairebé automàtic, sinó que és fruit d’una elecció raonada, d’un compromís, que trobem explícit tant en el cas de l’Anglada com en el de Bezsonoff. Ara bé, en tots dos casos, aquesta defensa constitueix un punt de partida, el camí per poder accedir al coneixement d’altres realitats. La literatura de tots dos és oberta al món. I no tan sols ho és pel fet d’escollir escenaris allunyats del territoris catalans per situar l’acció dels personatges (posem per cas Saigon, Auschwitz, o Armènia), sinó, sobretot, per reivindicar la pluralitat lingüística d’aquest món. Ja hem parlat de la funció de torsimany feta per Anglada. En el cas de Bezsonoff aquesta opció per la pluralitat lingüística s’evidencia en els mateixos personatges que apareixen a les seves obres, que s’expressen en llengües diferents. Així hi apareixen sovint frases en anglès, en francès, en espanyol, en alemany, en italià; però també en les llengües no "homologades", com l’occità o el cors. La pluralitat lingüística, per a l’escriptor nordcatalà, implica també una pluralitat identitària no excloent. I ho fa explícit en un dels seus personatges de Les amnèsies de Déu, Saturní Puig: "No se sentia ni francès, ni català, ni vallespirenc ni vilaplanenc. Assumia totes aquelles identitats alhora".

Les diferències apareixen sobretot en els registres lingüístics utilitzats de manera preferent per una i altre. Anglada, que és poeta i una destacada llatinista i hel.lenista, empra un model culte; mentre que Bezsonoff opta per les formes populars (sovint xarones o fins i tot grolleres) i dialectals, per bé que això, en el seu cas, no sigui contradictori amb el seguiment de la normativa. D’aquí la distinció formal que fa entre la veu de l’autor o del narrador (fidel a la norma) i els diàlegs, on es pren totes les llibertats (pretesa ortografia fonètica, multilingüisme, etc). El seu referent principal a l’hora d’elaborar aquest llenguatge popular, segons confessió pròpia, ha estat el seu avi, que tenia un català molt genuí, ric i enginyós, com el que encara avui es pot trobar (en una posició certament molt marginal) en determinats pobles no pas gens lluny de Figueres mateix. I ha procurat seguir autors que sabien recollir, amb més o menys encert, aquest llegat massa poc explotat. D’aquí, per exemple, que ell fos el curador de les Catalanades d’Un Tal (Albert Saisset), màxim exponent del xaronisme de finals del nou-cents, "amb el sabor de la seva llengua de carrer, el burlesc de les seves situacions, l’exageració del seu tipus".

 

4) Característiques de la prosa de Bezsonoff

A part d’aquesta predilecció per les formes populars i dialectals, quins altres trets específics podríem remarcar a l’hora de definir el seu estil? Ja hem assenyalat l’ús que fa de les frases curtes, efectives i de les afirmacions categòriques, que arriben a esdevenir màximes. Un aspecte ja assenyalat per Vicenç Pagès, que en una conferència sobre La guerra dels cornuts a Figueres en presentà una bona colla i es va entretenir a comentar-les. Si féssim el mateix amb el seu darrer llibre, trobaríem frases prou sucoses com aquestes: "El mal és un escàndol" o "En Roger, sense haver llegit gaire, sabia que la tragèdia sovint es relaciona amb el grotesc".

Aquesta tendència envers la reflexió fa d’ell un pensador de la condició humana, situat en la millor tradició dels escriptors clàssics de tots els temps. D’aquí, segurament, el seu interès per la guerra, situació humana extrema on es mostren més descarnadament l’amor i la mort, les dues grans constants de la literatura universal. En aquest punt cal reportar una altra confessió pròpia, la seva vocació (
autoreprimida per coherència amb la militància catalana…) de ser militar. Ell era perfectament conscient de la contradicció que suposa per a tot català seguir la carrera de les armes, perquè significa haver-se d’enfrontar a una forta tradició antimilitarista i haver de pertànyer a un dels exèrcits opressors. Per això l’única sortida que li quedava per resoldre aquest conflicte era la literatura.

Pel que fa a l’amor, en les seves obres sempre sol anar barrejat amb un sentiment de nostàlgia. Hi predominen els amors perduts i, en els millors dels casos, uns amors resignats a no ser grans amors. Les evocacions dels temps del festeig, molt encertades, delaten com li agrada a Bezsonoff festejar, encara que en la narració serveixen per reforçar el sentiment de nostàlgia d’una cosa efímera i perduda per sempre més. Així, doncs, l’amor sempre va lligat amb un punt de tristor, que l’acosta a l’altre pol literari per excel.lència: la mort, sempre omnipresent en els seus textos. En la seva darrera obra hi arriba a adquirir una preeminència especial, ja que afecta als personatges principals i esdevé impietosa i terrible.

El seu compromís amb l’anàlisi de la condició humana li comporta haver d’abordar determinades facetes humanes no pas gaire reconfortants i haver de tractar temes espinosos, fins a cert punt qüestions que són "tabú". I òbviament, un compromís així comporta els seus riscos. Recentment, ha estat censurada una presentació de la versió francesa de La guerra dels cornuts a Ribesaltes pel judici que hi fa del mariscal Joffre, fill d’aquella població, com a pèssim militar i responsable de la mort de molts soldats per la seva negligència.

Quan parlem de compromís volem dir rigor intel.lectual i ètic, no pas literatura avorrida o eixuta, ja que en el seu cas, l’humor i la ironia sempre hi són presents. En alguns casos li serveixen per poder parodiar els discursos grandiloqüents. Així, quan reporta l’enfonsament de França davant de l’ocupació nazi, per donar la dimensió del daltabaix, enumera les aportacions que ha fet a la humanitat i al costat dels grans noms de la literatura i del pensament hi posa la "tarte tatin". En la majoria d’ocasions, però, l’humor li serveix per donar un xic d’aire al lector perquè pugui respirar un xic enmig de situacions extremes certament asfixiants.

La ironia, però, no seria completa si no es referís a qüestions molt preuades per l’autor o si no se l’apliqués a ell mateix. Un exemple autoirònic: "escrivia així el seu nom de casa, amb dues efes, perquè trobava aquesta ortografia més francesa".Un parell d’exemples més d’ironia aplicada a un temes molt preuats, la llengua i la nació catalanes. Un dels seus personatges considera el català com "aquest portuguès del Pirineu parlat amb accent polonès". I el mateix narrador es refereix a la frontera "catalano-catalana" quan un seu personatge travessa tota França per acabar a la presó de Figueres.

Un darrer punt, especialment rellevant en la seva darrera obra: el seu interès pel cinema i les cançons com a elements fonamentals a l’hora de definir una determinada sentimentalitat pròpia d’una època. "Qui estima el cinema estima la vida", deia el lema de la Nouvelle Vague, i el nostre autor sembla que s’hi manté fidel. No tan sols el ritme narratiu s’acosta al cinematogràfic (i per això podem visualitzar molt fàcilment les seves històries com si fossin pel.lícules), sinó que les referències fílmiques hi són molt abundants, fins i tot a l’hora de descriure un personatge. Així, d’un pot dir que "parla igual que en Fernandel" i d’un altre que "retirava molt a Pierre Larquey, el gran actor especialitzat en papers secundaris" (ps.59 i 66).

 

5)Les amnèsies de Déu: una lliçó d’història

 

Per acabar, és indefugible parlar del seu darrer títol, ja que és el que li ha possibilitat guanyar aquest premi M.A. Anglada. Ja se n’han fet moltes referències en els apartats anteriors d’aquest discurs, però ara voldria tractar un aspecte de l’obra que, en tant que historiador, m’interessa molt: la reflexió que hi fa sobre la mateixa disciplina històrica. D’entrada ja el mateix tema, el de la col.laboració durant l’ocupació nazi, és una qüestió molt polèmica a l’estat francès., fins al punt d’haver estat anatemitzat com a tema de consideració pública. No en va dóna la dimensió de guerra civil que tingué arreu l’anomenada Segona Guerra Mundial. Sense haver d’entrar en l’explicació de la trama (que han de fer d’altres conferenciants) cal apuntar que es descriu l’esquarterament d’un grup familiar a causa dels conflicte. Els posicionaments que adoptaran cadascun dels personatges són emblemàtics de les divisions que a nivell col.lectiu es produïren. Existeix un personatge central, Albert Puig (que és un capellà "llebrer" que té una amant), però el to general és el d’una peça coral. Encara que molts d’aquests personatges tinguin alguna cosa del mateix autor (o precisament per això), ell no s’està de fer explícit el seu ordre de preferències. Així, com si parlés d’un altre llibre amb uns personatges idèntics als de la seva novel.la, ens diu que el capellà "és la figura més simpàtica del llibre, amb el seu nebot, un pobre esguerrat, l’únic de la família que sap gastar els seus sous intel.ligentment" (p. 112)

La consideració literària d’un tema tan delicat li permet a Bezsonoff anar més enllà de l’estricta feina dels historiadors.
Historia ancilla narrationis. Especialment pel que fa a una determinada mentalitat existent en aquells moments. D’aquí que no s’estigui de criticar-los explícitament: "Qui no compartia aquella anàlisi llavors? Amb el temps, els historiadors, malgrat la bona voluntat, el rigor científic, tendeixen a simplificar, a donar una unitat a un magma de fets" (p. 107). Amb la seva recreació literària, pot explicar perquè inicialment els seus personatges no tenien "la sensació de viure sota una dictadura" i descriure quina és la seva evolució fins a prendre consciència de llur situació. O fer afirmacions taxatives com aquesta: "Quasi tothom, tret d’uns quants comunistes, respectava el mariscal [Pétain] i apreciava la seva dedicació total a la pàtria". Així mateix, pot mostrar clarament com una mateixa afirmació pot adquirir una major dimensió (fins al punt d’esdevenir tràgica) en un o altre context històric. A propòsit de l’antijudaïsme, afirma: "Abans de la guerra, aquelles proclamacions ferotges no molestaven en Leccia. Formaven part d’un folklore retòric en què ningú no creia de debò (...)Ara que els nazis ocupaven tot França i deportaven tants jueus com volien, tota aquesta retòrica antisemita es carregava d’un sentit atroç". (p. 156). Tot això explica com es tardà tant a reaccionar contra aquella situació. Un destacat historiador com Pierre Vilar, en les seves memòries, es confessa de la seva personal manca de sensibilitat sobre el fet en aquella època i arriba a parlar d’una irresponsabilitat criminal d’ell i, per extensió, de gairebé tota una generació d’intel.lectuals crítics.

I Bezsonoff pot, des de la literatura, fer una imprecació molt lúcida de la reacció que finalment s’imposà, moguda bàsicament per l’oportunisme: "El dissabte 19 d’agost, la policia municipal, que fins ara havia col.laborat eficaçment en el manteniment de l’ordre, va descobrir que odiava els col.laboracionistes".(p. 189) I el mateix li passa a un dels seus personatges: "Com molts imbècils, el comte Louis Puig de Saint-Dizier demostrava oportunisme". (p. 188). Un oportunisme, però, que no li serví per poder salvar la vida del seu fill Roger, dirigent de la Milícia pétanista, i la dels seus companys d’armes. I arribats a aquest punt, Bezsonoff ens pot mostrar, finalment, un darrer component tràgic, quan els botxins esdevenen víctimes: "De setze acusats, setze van ser condemnats a mort".(193)

Jo he arribat fins aquí. Li passo la paraula a l’autor, Joan-Daniel Bezsonoff

Moltes gràcies per la vostra atenció.

 

Enric Pujol

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article