VEF Blog

El meu coneixement, doncs, de la literatura nordcatalana era força limitat i em va sorprendre molt (favorablement, és clar) constatar l’emergència d’uns autors nous tan sòlids, així com poder verificar la puixança dels consagrats. En aquest darrer sentit, veure i escoltar Jordi Pere Cerdà en un acte d’homenatge que se li tributà a Perpinyà, el 2004, amb motiu de la publicació de les actes d’un col.loqui centrat en la seva figura, fou tot un plaer. No tan sols per la força literària i vital d’una persona que ja havia passat la vuitantena, sinó per l’extraordinària qualitat de la seva parla, completament desproveïda de tota entonació francesa i, per tant, molt pròxima al dialecte empordanès.

M’he volgut entretenir un xic a parlar de l’existència de tota una tradició literària prèvia als nous valors, perquè penso que sense aquest pòsit senzillament no seria possible escriure en català a la Catalunya del Nord. Un autor de la categoria de Bezsonoff no podia sorgir del no-res. Una altra cosa és que ell i d’altres membres de la seva generació no puguin escollir d’altres referents literaris i s’hagin de considerar continuadors d’una tradició que tenen tot el dret a criticar o a impugnar, si ho consideren necessari. És el joc intergeneracional. Allò veritablement nou que un Bezsonoff o un Joan Lluís-Lluís han aconseguit ha estat tenir una repercussió sense precedents arreu dels Països Catalans i haver esdevingut veritables autors mediàtics en l’espai comunicacional català.

Malgrat el cert ostracisme que patia, l’entrada del nou segle marcà un autèntic punt d’inflexió en la seva trajectòria. S’obrí aleshores un segon moment, que li va permetre l’entrada a Barcelona, la veritable capital literària dels territoris catalans i el gran centre editorial de la Mediterrània occidental. Ja se sap, un autor que prèviament no conquereixi la capital, no existeix. I això val tant per algú de Perpinyà, com per algú de Maó, Dènia, Sueca, Vic o Figueres. Perquè, fora de Barcelona, tot és perifèria.

Ara bé aquest assalt de la capital, Bezsonoff el va fer a través de Girona. El 2001 va quedar finalista del Premi Just Manuel Casero (atorgat per la Llibreria 22 de la ciutat) amb La presonera d’Alger, que l’any següent li publicà l’editorial barcelonina Empúries. La recepció va ser prou bona, ja que aparegueren crítiques favorables als diaris més significatius de la capital.

Tot i que anteriorment, com s’ha dit, no era conegut pel gran públic, sí que ja ho era per part de gent atenta al batec del món literari català. Una d’aquestes persones era l’escriptor i crític figuerenc Vicenç Pagès, que ja va descobrir Bezsonoff en la seva primera aparició pública, en el recull Perpinyhard. El mateix Pagès em va dir que li va cridar l’atenció el text que hi apareixia i que va voler conèixer el seu autor. D’aquí sorgí una amistat que encara avui perdura i que ha possibilitat que Bezsonoff baixi molt sovint a Figueres. Un altre nom propi que va fer de valedor del nostre autor en aquells primers moments fou el crític Xavier Pla, el qual li féu la presentació de La presonera d’Alger a Girona mateix. I encara una tercera persona cal esmentar aquí, Cristina Badosa, historiadora de la literatura i professora a la Universitat de Perpinyà, que des de les pàgines de Serra d’Or, ha donat puntual referència de la nova narrativa nordcatalana.

El moment d’eclosió, però, no va venir fins que guanyà el Premi Just Manuel Casero del 2003, amb La guerra dels cornuts, publicada per Empúries el 2004. S’inicià el tercer moment, de plenitud, que és on ara mateix ens trobem. Un inici d’etapa que es va veure reforçat el 2004 per l’obtenció d’un altre premi, aquest cop també a Perpinyà mateix: el Mediterranée-Roussillon. Per primer cop, d’ençà de la fundació d’aquest prestigiós guardó, s’atorgà a una obra escrita en català. D’aquí que aixequés una gran expectació general i una certa polèmica en el mateix jurat (del qual reconec que jo en feia part), que tanmateix va quedar gratament sorprès per la qualitat literària de l’obra presentada.

Uns altres elements que tothom remarcà foren el model de llengua utilitzat per l’autor (molt marcat per l’oralitat, groller, dialectal i multilingüístic) i un estil narratiu molt àgil, d’influència cinematogràfica, amb frases curtes i contundents, que sovint semblen màximes filosòfiques, i uns diàlegs que més d’un crític ha qualificat "d’enlluernadors". Tot això ha fet que Bezsonoff sigui vist pels crítics i una bona part del públic d’aquest costat de la ratlla com un autor "exòtic" i gairebé inclassificable, cosa que ha contribuït en gran mesura al seu prestigi.

La culminació d’aquesta tercera etapa ha estat l’aparició de Les amnèsies de Déu, el setembre de 2005, que li ha valgut l’obtenció del prestigiós premi Joan Crexells (atorgat per l’Ateneu barcelonès), el premi Salambó (instituït per un prestigiós cenacle literari barcelonès vinculat a l’establiment que du el nom del famós personatge flauvertià) i el premi Maria Àngels Anglada, que avui concedim aquí, a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres

És gairebé obligat parlar de M.A. Anglada en el lliurament d’un premi que porta el seu nom. I especialment si existeix, com passa en aquest cas, una coneixença personal tant de l’escriptora com del guardonat. És aquesta amistat que he tingut amb una i altre que m’ha facilitat poder establir paral.lelismes entre l’obra de tots dos (malgrat que ella i ell no s’arribessin a conèixer).

De l’origen de la meva amistat amb Bezsonoff ja n’he parlat. El vaig conèixer a Perpinyà i vam establir un contacte més personal arran del premi Mediterranée Roussillon. La Casa de la Generalitat va ser un punt de trobada a Perpinyà. I ens hem anat veien a Figueres mateix, on hem arribat a fer una doble presentació de La guerra dels cornuts (la primera, no gaire reeixida pel que fa al públic assistent).

A M. Àngels Anglada la vaig tenir de professora al final del batxillerat, aquí, a l’Institut Ramon Muntaner. Devia ser el curs 1976-77 o el següent, quan es van establir unes classes voluntàries de català. Érem quatre que hi assistíem: la seva filla Mariona, dues noies més i jo. Amb posterioritat van aparèixer amics comuns (com Manuel Costa-Pau o Anna Maria Velaz) que facilitaren la coneixença mútua. La meva feina periodística a "El Punt", pel fet que em permetia fer un seguiment minuciós de l’evolució de la seva obra, també fou un estímul per a la relació. Una de les coses que més m’enorgulleix d’haver fet, quan ella ja era morta, fou la presentació de la seva biografia intel.lectual feta per Francesc Foguet. Una obra notabilíssima, on a més a més de saber valorar la seva importància com a escriptora en el context de la literatura, la cultura i la societat catalanes del seu temps, es té també l’encert de remarcar la seva funció, especialment en l’àmbit local, de figura de referència i d’estímul per a tots els que es dedicaven a les lletres.

Els paral.lelismes entre l’obra d’Anglada i de Beszonoff són molt més importants del que pot semblar a primera vista. Fins i tot resulta sorprenent constatar-ho. Temàticament, hi ha un interès comú molt marcat per la història i les convulsions contemporànies. Així, si Beszonoff ens ha donat la seva visió de la Primera i la Segona Guerra Mundials, de la guerra d’Indoxina o de la revolta dels vinyaters rossellonesos del 1907 (a La revolta dels geperuts), Anglada ens ha colpit amb la seva rememoració de l’Holocaust (a El violí d’Auschwitz) i de l’extermini armeni (a El quadern d’Aram).

Tots dos són professors de llengua i escriptors. És lògic, doncs, que la seva obra reculli la passió per la llengua i per la literatura. Anglada va fer de traductora i de crítica literària, per tant, difongué l’obra de diferents escriptors autòctons (Espriu, Carner, Fuster, Carme Monturiol, Màrius Torres) i va introduir a les lletres catalanes autors foranis molt rellevants. En aquest darrer sentit, són significatius els llibres Paisatges amb poetes i Paradís amb poetes, evocacions literàries d’Itàlia i de Grècia fetes a partir dels seus escriptors. Per la seva banda, Bezsonoff farceix els seus textos d’opinions sobre escriptors de tots els temps, mogut per les seves, personals i intransferibles, fílies i fòbies literàries.

La llengua, ja se sap, és la pàtria dels escriptors. I aquest fet pren una dimensió especial en el cas català, donades les circumstàncies de precarietat en què ara viu l’idioma. Això exigeix un "plus de militància" als autors catalans que no es dóna en les literatures plenament normalitzades. La defensa de la llengua pròpia no és mai un fet donat, gairebé automàtic, sinó que és fruit d’una elecció raonada, d’un compromís, que trobem explícit tant en el cas de l’Anglada com en el de Bezsonoff. Ara bé, en tots dos casos, aquesta defensa constitueix un punt de partida, el camí per poder accedir al coneixement d’altres realitats. La literatura de tots dos és oberta al món. I no tan sols ho és pel fet d’escollir escenaris allunyats del territoris catalans per situar l’acció dels personatges (posem per cas Saigon, Auschwitz, o Armènia), sinó, sobretot, per reivindicar la pluralitat lingüística d’aquest món. Ja hem parlat de la funció de torsimany feta per Anglada. En el cas de Bezsonoff aquesta opció per la pluralitat lingüística s’evidencia en els mateixos personatges que apareixen a les seves obres, que s’expressen en llengües diferents. Així hi apareixen sovint frases en anglès, en francès, en espanyol, en alemany, en italià; però també en les llengües no "homologades", com l’occità o el cors. La pluralitat lingüística, per a l’escriptor nordcatalà, implica també una pluralitat identitària no excloent. I ho fa explícit en un dels seus personatges de Les amnèsies de Déu, Saturní Puig: "No se sentia ni francès, ni català, ni vallespirenc ni vilaplanenc. Assumia totes aquelles identitats alhora".

Les diferències apareixen sobretot en els registres lingüístics utilitzats de manera preferent per una i altre. Anglada, que és poeta i una destacada llatinista i hel.lenista, empra un model culte; mentre que Bezsonoff opta per les formes populars (sovint xarones o fins i tot grolleres) i dialectals, per bé que això, en el seu cas, no sigui contradictori amb el seguiment de la normativa. D’aquí la distinció formal que fa entre la veu de l’autor o del narrador (fidel a la norma) i els diàlegs, on es pren totes les llibertats (pretesa ortografia fonètica, multilingüisme, etc). El seu referent principal a l’hora d’elaborar aquest llenguatge popular, segons confessió pròpia, ha estat el seu avi, que tenia un català molt genuí, ric i enginyós, com el que encara avui es pot trobar (en una posició certament molt marginal) en determinats pobles no pas gens lluny de Figueres mateix. I ha procurat seguir autors que sabien recollir, amb més o menys encert, aquest llegat massa poc explotat. D’aquí, per exemple, que ell fos el curador de les Catalanades d’Un Tal (Albert Saisset), màxim exponent del xaronisme de finals del nou-cents, "amb el sabor de la seva llengua de carrer, el burlesc de les seves situacions, l’exageració del seu tipus".

4) Característiques de la prosa de Bezsonoff

A part d’aquesta predilecció per les formes populars i dialectals, quins altres trets específics podríem remarcar a l’hora de definir el seu estil? Ja hem assenyalat l’ús que fa de les frases curtes, efectives i de les afirmacions categòriques, que arriben a esdevenir màximes. Un aspecte ja assenyalat per Vicenç Pagès, que en una conferència sobre La guerra dels cornuts a Figueres en presentà una bona colla i es va entretenir a comentar-les. Si féssim el mateix amb el seu darrer llibre, trobaríem frases prou sucoses com aquestes: "El mal és un escàndol" o "En Roger, sense haver llegit gaire, sabia que la tragèdia sovint es relaciona amb el grotesc".

Pel que fa a l’amor, en les seves obres sempre sol anar barrejat amb un sentiment de nostàlgia. Hi predominen els amors perduts i, en els millors dels casos, uns amors resignats a no ser grans amors. Les evocacions dels temps del festeig, molt encertades, delaten com li agrada a Bezsonoff festejar, encara que en la narració serveixen per reforçar el sentiment de nostàlgia d’una cosa efímera i perduda per sempre més. Així, doncs, l’amor sempre va lligat amb un punt de tristor, que l’acosta a l’altre pol literari per excel.lència: la mort, sempre omnipresent en els seus textos. En la seva darrera obra hi arriba a adquirir una preeminència especial, ja que afecta als personatges principals i esdevé impietosa i terrible.

El seu compromís amb l’anàlisi de la condició humana li comporta haver d’abordar determinades facetes humanes no pas gaire reconfortants i haver de tractar temes espinosos, fins a cert punt qüestions que són "tabú". I òbviament, un compromís així comporta els seus riscos. Recentment, ha estat censurada una presentació de la versió francesa de La guerra dels cornuts a Ribesaltes pel judici que hi fa del mariscal Joffre, fill d’aquella població, com a pèssim militar i responsable de la mort de molts soldats per la seva negligència.

Quan parlem de compromís volem dir rigor intel.lectual i ètic, no pas literatura avorrida o eixuta, ja que en el seu cas, l’humor i la ironia sempre hi són presents. En alguns casos li serveixen per poder parodiar els discursos grandiloqüents. Així, quan reporta l’enfonsament de França davant de l’ocupació nazi, per donar la dimensió del daltabaix, enumera les aportacions que ha fet a la humanitat i al costat dels grans noms de la literatura i del pensament hi posa la "tarte tatin". En la majoria d’ocasions, però, l’humor li serveix per donar un xic d’aire al lector perquè pugui respirar un xic enmig de situacions extremes certament asfixiants.

La ironia, però, no seria completa si no es referís a qüestions molt preuades per l’autor o si no se l’apliqués a ell mateix. Un exemple autoirònic: "escrivia així el seu nom de casa, amb dues efes, perquè trobava aquesta ortografia més francesa".Un parell d’exemples més d’ironia aplicada a un temes molt preuats, la llengua i la nació catalanes. Un dels seus personatges considera el català com "aquest portuguès del Pirineu parlat amb accent polonès". I el mateix narrador es refereix a la frontera "catalano-catalana" quan un seu personatge travessa tota França per acabar a la presó de Figueres.

Un darrer punt, especialment rellevant en la seva darrera obra: el seu interès pel cinema i les cançons com a elements fonamentals a l’hora de definir una determinada sentimentalitat pròpia d’una època. "Qui estima el cinema estima la vida", deia el lema de la Nouvelle Vague, i el nostre autor sembla que s’hi manté fidel. No tan sols el ritme narratiu s’acosta al cinematogràfic (i per això podem visualitzar molt fàcilment les seves històries com si fossin pel.lícules), sinó que les referències fílmiques hi són molt abundants, fins i tot a l’hora de descriure un personatge. Així, d’un pot dir que "parla igual que en Fernandel" i d’un altre que "retirava molt a Pierre Larquey, el gran actor especialitzat en papers secundaris" (ps.59 i 66).

5)Les amnèsies de Déu: una lliçó d’història

Per acabar, és indefugible parlar del seu darrer títol, ja que és el que li ha possibilitat guanyar aquest premi M.A. Anglada. Ja se n’han fet moltes referències en els apartats anteriors d’aquest discurs, però ara voldria tractar un aspecte de l’obra que, en tant que historiador, m’interessa molt: la reflexió que hi fa sobre la mateixa disciplina històrica. D’entrada ja el mateix tema, el de la col.laboració durant l’ocupació nazi, és una qüestió molt polèmica a l’estat francès., fins al punt d’haver estat anatemitzat com a tema de consideració pública. No en va dóna la dimensió de guerra civil que tingué arreu l’anomenada Segona Guerra Mundial. Sense haver d’entrar en l’explicació de la trama (que han de fer d’altres conferenciants) cal apuntar que es descriu l’esquarterament d’un grup familiar a causa dels conflicte. Els posicionaments que adoptaran cadascun dels personatges són emblemàtics de les divisions que a nivell col.lectiu es produïren. Existeix un personatge central, Albert Puig (que és un capellà "llebrer" que té una amant), però el to general és el d’una peça coral. Encara que molts d’aquests personatges tinguin alguna cosa del mateix autor (o precisament per això), ell no s’està de fer explícit el seu ordre de preferències. Així, com si parlés d’un altre llibre amb uns personatges idèntics als de la seva novel.la, ens diu que el capellà "és la figura més simpàtica del llibre, amb el seu nebot, un pobre esguerrat, l’únic de la família que sap gastar els seus sous intel.ligentment" (p. 112)

I Bezsonoff pot, des de la literatura, fer una imprecació molt lúcida de la reacció que finalment s’imposà, moguda bàsicament per l’oportunisme: "El dissabte 19 d’agost, la policia municipal, que fins ara havia col.laborat eficaçment en el manteniment de l’ordre, va descobrir que odiava els col.laboracionistes".(p. 189) I el mateix li passa a un dels seus personatges: "Com molts imbècils, el comte Louis Puig de Saint-Dizier demostrava oportunisme". (p. 188). Un oportunisme, però, que no li serví per poder salvar la vida del seu fill Roger, dirigent de la Milícia pétanista, i la dels seus companys d’armes. I arribats a aquest punt, Bezsonoff ens pot mostrar, finalment, un darrer component tràgic, quan els botxins esdevenen víctimes: "De setze acusats, setze van ser condemnats a mort".(193)

Jo he arribat fins aquí. Li passo la paraula a l’autor, Joan-Daniel Bezsonoff

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Enric Pujol

Aquesta és una obra que no aportarà res als amants de la literatura ni als especialistes de la història del Tercer Reich que esperen més rigor a l’hora d’analitzar una figura tan important. Littell s’ho ha passat bé amb Tintín al país dels nazis.

Cuando Hitler condecoró a Léon Degrelle, le dijo: «Si tuviese un hijo me gustaría que fuese como usted». El mismo Degrelle, en cambio, estaba convencido de haber servido de modelo a Tintín. Jonathan Littell (Nova York, 1967), mientras se documentaba para la redacción de su novelón Las benévolas, escribió este comentario de La campaña de Rusia, de Degrelle, que ahora se publica: el José Antonio belga que, explica Littell, «se dio a conocer como un agitador joven más o menos partidario del fascismo, de porte gallardo» y acabó de coronel de la división SS Wallonie.
Léon Degrelle era un orador excepcional, subido de tono, un reiter escapado de la edad media borgoñona, de aquel ducado de Borgoña que habría querido reconstituir en la nueva Europa de los nazis («Hitler no tenía aún decidido cuál iba a ser la capital, pero estaba considerando los méritos de Reims y de Dijon»). Pero más que ser un comentario sobre el libro de Degrelle, en Lo seco y lo húmedo, Littell se interesa por el lenguaje. «Al principio, pensé en ponerle a este libro, por subtítulo, Anatomía de un lenguaje fascista. Porque, desde luego, de lo que vamos a tratar es en gran medida de anatomía». Hélas Littell no es ni un forense, ni un historiador, ni un lingüista como Victor Klemperer. Este libro me ha parecido ameno, de buen leer, con muchas fotografías interesantes, pero se ve en él demasiado a menudo la pluma del novelista. Littell explica la cosmogonía de Degrelle con delirios sobre lo seco y lo húmedo, consideraciones extrañas sobre el ojo del culo del político: «El poder de desterritorialización del ano es excesivamente corrosivo, la sodomía pone en peligro el propio fundamento de los límites de una forma que el fascista no es capaz de soportar. [...] Si es así, podríamos lamentar que Degrelle no se plantease nunca esa forma de placer, es posible que, para convertirse en un ser humano no necesitara, efectivamente, sino que se la metieran bien metida por el culo». Sin juegos de palabras, podríamos citar a Cyrano de Bergerac: «C’est un peu court, jeune homme» (Esto es un poco corto, muchacho).
Esta obra no aportará nada a los amantes de la literatura ni a los especialistas en historia del Tercer Reich, que esperan más rigor a la hora de analizar una figura tan importante. Pero Littell se lo ha pasado bien con Tintín en el país de los nazis.