Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Un tal Bezsonoff
Article d'Enric Pujol quan vaig obtenir el Premi Maria-Angels Anglada el 2006
UN TAL BEZSONOFF
1) Descobrir un autor, una literatura, un país
La meva descoberta personal de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) va anar lligada a la descoberta del conjunt de la societat nordcatalana actual, que m’atreveixo a dir que viu una espectacular represa de la catalanitat; fins a un punt que mai, abans d’ara, no havia estat assolit (em refereixo, naturalment, als temps moderns). El nomenament, el 2004, com a director de la Casa de la Generalitat de Perpinyà em va permetre treballar i viure una temporada llarga a la capital del Rosselló i poder tenir una coneixença quotidiana, diària, d’aquella realitat. La perspectiva de veure les coses amb "els lligams del deure", "amb un ritme i un gènere de vida normals", i no fer-ho només de manera esporàdica (per més sovintejada que sigui) motivà que tingués una percepció diferent de moltes coses i que en descobrís moltes d’altres de noves. Així, vaig poder constatar que, en aquells moments, emergia tota una nova generació de gent jove, però ja prou madura, com per fer aportacions ben substantives en diferents camps. I que un dels àmbits més brillants era el literari, on despuntava Joan Daniel Bezsonoff i un altre autor, amic i company seu de generació, Joan-Lluís Lluís.
Anteriorment, ja havia tingut vincles, fins i tot laborals, amb algunes institucions de la Catalunya del Nord. A les freqüents estades a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada del Conflent (on vaig fer-hi algunes classes) s’hi va afegir, a principis de la dècada dels noranta, un tracte amb el Museu d’Art Modern de Ceret per ocupar-me de les relacions amb la premsa de Barcelona. Això, naturalment, em va permetre fer alguns contactes, molt superficials, amb alguns autors aleshores ja consagrats com Pere Verdaguer, o Renada Laura Portet (a qui vaig conèixer en la inauguració d’una exposició a Cotlliure i que em va explicar que, en aquells moments, participava en el grup encarregat de la retolació catalana dels carrers de Perpinyà). Un cas a part era Patrick Gifreu, que me’l van presentar a Figueres mateix, on havia vingut a donar suport a una exposició a la Galeria Canaleta organitzada per un grup artístico-literari empordanès que havia pres com a nom de guerra "els autistes" i que pretenia desvetllar el somort panorama cultural ciutadà. No en va Gifreu era un escriptor molt vinculat amb l’avantguarda i com a tal havia col.laborat amb el grup KRTU i havia participat en l’ambiciosa revista Àrtics, que promogué aquell col.lectiu. A part del tracte personal amb els autors esmentats, que com ja he dit fou molt i molt superficial i anecdòtic aleshores, tenia un coneixement merament bibliogràfic d’alguns clàssics moderns nordcatalans morts de feia temps, a la dècada dels seixanta, com Josep Sebastià Pons o Simona Gai, i d’un clàssic vivent com Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol).El meu coneixement, doncs, de la literatura nordcatalana era força limitat i em va sorprendre molt (favorablement, és clar) constatar l’emergència d’uns autors nous tan sòlids, així com poder verificar la puixança dels consagrats. En aquest darrer sentit, veure i escoltar Jordi Pere Cerdà en un acte d’homenatge que se li tributà a Perpinyà, el 2004, amb motiu de la publicació de les actes d’un col.loqui centrat en la seva figura, fou tot un plaer. No tan sols per la força literària i vital d’una persona que ja havia passat la vuitantena, sinó per l’extraordinària qualitat de la seva parla, completament desproveïda de tota entonació francesa i, per tant, molt pròxima al dialecte empordanès.
M’he volgut entretenir un xic a parlar de l’existència de tota una tradició literària prèvia als nous valors, perquè penso que sense aquest pòsit senzillament no seria possible escriure en català a la Catalunya del Nord. Un autor de la categoria de Bezsonoff no podia sorgir del no-res. Una altra cosa és que ell i d’altres membres de la seva generació no puguin escollir d’altres referents literaris i s’hagin de considerar continuadors d’una tradició que tenen tot el dret a criticar o a impugnar, si ho consideren necessari. És el joc intergeneracional. Allò veritablement nou que un Bezsonoff o un Joan Lluís-Lluís han aconseguit ha estat tenir una repercussió sense precedents arreu dels Països Catalans i haver esdevingut veritables autors mediàtics en l’espai comunicacional català.
2) La irrupció pública d’un nou escriptor
L’èxit de Bezsonoff ha tingut diferents etapes. En un primer moment, és a Perpinyà mateix que pot publicar les primeres obres, a l’editorial Trabucaire. Un primer recull col.lectiu d’històries curtes, Perpinyhard , va aparèixer el 1995 signat amb el pseudònim "Emili Xatard". En realitat aplegava cinc autors joves (el mateix Bezsonoff, Aleix Renyé, Miquel Sargatal, Gerard Jacquet i Joan-Lluís Lluís) que volien oferir una visió rupturista de la vila (allunyada de la imatge amable i serena que aleshores tenia), que fos com una mena de tarja de presentació d’una nova generació literària. Ja en solitari, l’any següent publicà Les rambles de Saigon. I van seguir Les lletres d’amor no serveixen de res (1997) i La revolta dels geperuts (1999). Amb Les dones de paper va guanyar el Premi de Narracions curtes d’Òmnium Cultural Catalunya Nord del 2000, que va publicar l’any següent, en una versió força ampliada. Malgrat l’obtenció d’aquest guardó, que era un clar reconeixement a un autor consolidat, Bezsonoff encara no era un escriptor gaire conegut pels lectors catalans, ni tan sols a Perpinyà mateix, si hem de fer cas a les vendes dels seus llibres.
Malgrat el cert ostracisme que patia, l’entrada del nou segle marcà un autèntic punt d’inflexió en la seva trajectòria. S’obrí aleshores un segon moment, que li va permetre l’entrada a Barcelona, la veritable capital literària dels territoris catalans i el gran centre editorial de la Mediterrània occidental. Ja se sap, un autor que prèviament no conquereixi la capital, no existeix. I això val tant per algú de Perpinyà, com per algú de Maó, Dènia, Sueca, Vic o Figueres. Perquè, fora de Barcelona, tot és perifèria.
Ara bé aquest assalt de la capital, Bezsonoff el va fer a través de Girona. El 2001 va quedar finalista del Premi Just Manuel Casero (atorgat per la Llibreria 22 de la ciutat) amb La presonera d’Alger, que l’any següent li publicà l’editorial barcelonina Empúries. La recepció va ser prou bona, ja que aparegueren crítiques favorables als diaris més significatius de la capital.
Tot i que anteriorment, com s’ha dit, no era conegut pel gran públic, sí que ja ho era per part de gent atenta al batec del món literari català. Una d’aquestes persones era l’escriptor i crític figuerenc Vicenç Pagès, que ja va descobrir Bezsonoff en la seva primera aparició pública, en el recull Perpinyhard. El mateix Pagès em va dir que li va cridar l’atenció el text que hi apareixia i que va voler conèixer el seu autor. D’aquí sorgí una amistat que encara avui perdura i que ha possibilitat que Bezsonoff baixi molt sovint a Figueres. Un altre nom propi que va fer de valedor del nostre autor en aquells primers moments fou el crític Xavier Pla, el qual li féu la presentació de La presonera d’Alger a Girona mateix. I encara una tercera persona cal esmentar aquí, Cristina Badosa, historiadora de la literatura i professora a la Universitat de Perpinyà, que des de les pàgines de Serra d’Or, ha donat puntual referència de la nova narrativa nordcatalana.
El moment d’eclosió, però, no va venir fins que guanyà el Premi Just Manuel Casero del 2003, amb La guerra dels cornuts, publicada per Empúries el 2004. S’inicià el tercer moment, de plenitud, que és on ara mateix ens trobem. Un inici d’etapa que es va veure reforçat el 2004 per l’obtenció d’un altre premi, aquest cop també a Perpinyà mateix: el Mediterranée-Roussillon. Per primer cop, d’ençà de la fundació d’aquest prestigiós guardó, s’atorgà a una obra escrita en català. D’aquí que aixequés una gran expectació general i una certa polèmica en el mateix jurat (del qual reconec que jo en feia part), que tanmateix va quedar gratament sorprès per la qualitat literària de l’obra presentada.
A l’èxit que va tenir el llibre hi van contribuir factors diversos. La temàtica abordada era molt atractiva, ja que s’hi explicava la participació catalana a la Primera Gran Guerra Mundial, des d’una perspectiva fins aleshores insòlita. La d’un personatge, Alexandre Pagès (protagonista de La revolta dels geperuts) nordcatalà com l’autor, que del camp de batalla francès (on va ser ferit) va anar a Barcelona per encarregar-se del reclutament de voluntaris catalans del Principat, que aspiraven a què la seva participació servís perquè, al final de la guerra, Catalunya pogués ser reconeguda com a nació sobirana per les potències guanyadores. La conclusió de l’autor no podia ser més desencisada. Tant els nordcatalans com els voluntaris del Principat pagaren un preu altíssim, el de la pròpia vida, i la causa catalana no va ser tinguda en compte per a res. Els grans "cornuts" dels títol fórem els catalans d’un i altre costat de la ratlla. La nostra història comuna té aspectes certament anorreadors.Uns altres elements que tothom remarcà foren el model de llengua utilitzat per l’autor (molt marcat per l’oralitat, groller, dialectal i multilingüístic) i un estil narratiu molt àgil, d’influència cinematogràfica, amb frases curtes i contundents, que sovint semblen màximes filosòfiques, i uns diàlegs que més d’un crític ha qualificat "d’enlluernadors". Tot això ha fet que Bezsonoff sigui vist pels crítics i una bona part del públic d’aquest costat de la ratlla com un autor "exòtic" i gairebé inclassificable, cosa que ha contribuït en gran mesura al seu prestigi.
La culminació d’aquesta tercera etapa ha estat l’aparició de Les amnèsies de Déu, el setembre de 2005, que li ha valgut l’obtenció del prestigiós premi Joan Crexells (atorgat per l’Ateneu barcelonès), el premi Salambó (instituït per un prestigiós cenacle literari barcelonès vinculat a l’establiment que du el nom del famós personatge flauvertià) i el premi Maria Àngels Anglada, que avui concedim aquí, a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres
3) Paral.lelismes Anglada – Bezsonoff
És gairebé obligat parlar de M.A. Anglada en el lliurament d’un premi que porta el seu nom. I especialment si existeix, com passa en aquest cas, una coneixença personal tant de l’escriptora com del guardonat. És aquesta amistat que he tingut amb una i altre que m’ha facilitat poder establir paral.lelismes entre l’obra de tots dos (malgrat que ella i ell no s’arribessin a conèixer).
De l’origen de la meva amistat amb Bezsonoff ja n’he parlat. El vaig conèixer a Perpinyà i vam establir un contacte més personal arran del premi Mediterranée Roussillon. La Casa de la Generalitat va ser un punt de trobada a Perpinyà. I ens hem anat veien a Figueres mateix, on hem arribat a fer una doble presentació de La guerra dels cornuts (la primera, no gaire reeixida pel que fa al públic assistent).
A M. Àngels Anglada la vaig tenir de professora al final del batxillerat, aquí, a l’Institut Ramon Muntaner. Devia ser el curs 1976-77 o el següent, quan es van establir unes classes voluntàries de català. Érem quatre que hi assistíem: la seva filla Mariona, dues noies més i jo. Amb posterioritat van aparèixer amics comuns (com Manuel Costa-Pau o Anna Maria Velaz) que facilitaren la coneixença mútua. La meva feina periodística a "El Punt", pel fet que em permetia fer un seguiment minuciós de l’evolució de la seva obra, també fou un estímul per a la relació. Una de les coses que més m’enorgulleix d’haver fet, quan ella ja era morta, fou la presentació de la seva biografia intel.lectual feta per Francesc Foguet. Una obra notabilíssima, on a més a més de saber valorar la seva importància com a escriptora en el context de la literatura, la cultura i la societat catalanes del seu temps, es té també l’encert de remarcar la seva funció, especialment en l’àmbit local, de figura de referència i d’estímul per a tots els que es dedicaven a les lletres.
Els paral.lelismes entre l’obra d’Anglada i de Beszonoff són molt més importants del que pot semblar a primera vista. Fins i tot resulta sorprenent constatar-ho. Temàticament, hi ha un interès comú molt marcat per la història i les convulsions contemporànies. Així, si Beszonoff ens ha donat la seva visió de la Primera i la Segona Guerra Mundials, de la guerra d’Indoxina o de la revolta dels vinyaters rossellonesos del 1907 (a La revolta dels geperuts), Anglada ens ha colpit amb la seva rememoració de l’Holocaust (a El violí d’Auschwitz) i de l’extermini armeni (a El quadern d’Aram).
Tots dos són professors de llengua i escriptors. És lògic, doncs, que la seva obra reculli la passió per la llengua i per la literatura. Anglada va fer de traductora i de crítica literària, per tant, difongué l’obra de diferents escriptors autòctons (Espriu, Carner, Fuster, Carme Monturiol, Màrius Torres) i va introduir a les lletres catalanes autors foranis molt rellevants. En aquest darrer sentit, són significatius els llibres Paisatges amb poetes i Paradís amb poetes, evocacions literàries d’Itàlia i de Grècia fetes a partir dels seus escriptors. Per la seva banda, Bezsonoff farceix els seus textos d’opinions sobre escriptors de tots els temps, mogut per les seves, personals i intransferibles, fílies i fòbies literàries.
La llengua, ja se sap, és la pàtria dels escriptors. I aquest fet pren una dimensió especial en el cas català, donades les circumstàncies de precarietat en què ara viu l’idioma. Això exigeix un "plus de militància" als autors catalans que no es dóna en les literatures plenament normalitzades. La defensa de la llengua pròpia no és mai un fet donat, gairebé automàtic, sinó que és fruit d’una elecció raonada, d’un compromís, que trobem explícit tant en el cas de l’Anglada com en el de Bezsonoff. Ara bé, en tots dos casos, aquesta defensa constitueix un punt de partida, el camí per poder accedir al coneixement d’altres realitats. La literatura de tots dos és oberta al món. I no tan sols ho és pel fet d’escollir escenaris allunyats del territoris catalans per situar l’acció dels personatges (posem per cas Saigon, Auschwitz, o Armènia), sinó, sobretot, per reivindicar la pluralitat lingüística d’aquest món. Ja hem parlat de la funció de torsimany feta per Anglada. En el cas de Bezsonoff aquesta opció per la pluralitat lingüística s’evidencia en els mateixos personatges que apareixen a les seves obres, que s’expressen en llengües diferents. Així hi apareixen sovint frases en anglès, en francès, en espanyol, en alemany, en italià; però també en les llengües no "homologades", com l’occità o el cors. La pluralitat lingüística, per a l’escriptor nordcatalà, implica també una pluralitat identitària no excloent. I ho fa explícit en un dels seus personatges de Les amnèsies de Déu, Saturní Puig: "No se sentia ni francès, ni català, ni vallespirenc ni vilaplanenc. Assumia totes aquelles identitats alhora".
Les diferències apareixen sobretot en els registres lingüístics utilitzats de manera preferent per una i altre. Anglada, que és poeta i una destacada llatinista i hel.lenista, empra un model culte; mentre que Bezsonoff opta per les formes populars (sovint xarones o fins i tot grolleres) i dialectals, per bé que això, en el seu cas, no sigui contradictori amb el seguiment de la normativa. D’aquí la distinció formal que fa entre la veu de l’autor o del narrador (fidel a la norma) i els diàlegs, on es pren totes les llibertats (pretesa ortografia fonètica, multilingüisme, etc). El seu referent principal a l’hora d’elaborar aquest llenguatge popular, segons confessió pròpia, ha estat el seu avi, que tenia un català molt genuí, ric i enginyós, com el que encara avui es pot trobar (en una posició certament molt marginal) en determinats pobles no pas gens lluny de Figueres mateix. I ha procurat seguir autors que sabien recollir, amb més o menys encert, aquest llegat massa poc explotat. D’aquí, per exemple, que ell fos el curador de les Catalanades d’Un Tal (Albert Saisset), màxim exponent del xaronisme de finals del nou-cents, "amb el sabor de la seva llengua de carrer, el burlesc de les seves situacions, l’exageració del seu tipus".
4) Característiques de la prosa de Bezsonoff
A part d’aquesta predilecció per les formes populars i dialectals, quins altres trets específics podríem remarcar a l’hora de definir el seu estil? Ja hem assenyalat l’ús que fa de les frases curtes, efectives i de les afirmacions categòriques, que arriben a esdevenir màximes. Un aspecte ja assenyalat per Vicenç Pagès, que en una conferència sobre La guerra dels cornuts a Figueres en presentà una bona colla i es va entretenir a comentar-les. Si féssim el mateix amb el seu darrer llibre, trobaríem frases prou sucoses com aquestes: "El mal és un escàndol" o "En Roger, sense haver llegit gaire, sabia que la tragèdia sovint es relaciona amb el grotesc".
Aquesta tendència envers la reflexió fa d’ell un pensador de la condició humana, situat en la millor tradició dels escriptors clàssics de tots els temps. D’aquí, segurament, el seu interès per la guerra, situació humana extrema on es mostren més descarnadament l’amor i la mort, les dues grans constants de la literatura universal. En aquest punt cal reportar una altra confessió pròpia, la seva vocació (autoreprimida per coherència amb la militància catalana…) de ser militar. Ell era perfectament conscient de la contradicció que suposa per a tot català seguir la carrera de les armes, perquè significa haver-se d’enfrontar a una forta tradició antimilitarista i haver de pertànyer a un dels exèrcits opressors. Per això l’única sortida que li quedava per resoldre aquest conflicte era la literatura.Pel que fa a l’amor, en les seves obres sempre sol anar barrejat amb un sentiment de nostàlgia. Hi predominen els amors perduts i, en els millors dels casos, uns amors resignats a no ser grans amors. Les evocacions dels temps del festeig, molt encertades, delaten com li agrada a Bezsonoff festejar, encara que en la narració serveixen per reforçar el sentiment de nostàlgia d’una cosa efímera i perduda per sempre més. Així, doncs, l’amor sempre va lligat amb un punt de tristor, que l’acosta a l’altre pol literari per excel.lència: la mort, sempre omnipresent en els seus textos. En la seva darrera obra hi arriba a adquirir una preeminència especial, ja que afecta als personatges principals i esdevé impietosa i terrible.
El seu compromís amb l’anàlisi de la condició humana li comporta haver d’abordar determinades facetes humanes no pas gaire reconfortants i haver de tractar temes espinosos, fins a cert punt qüestions que són "tabú". I òbviament, un compromís així comporta els seus riscos. Recentment, ha estat censurada una presentació de la versió francesa de La guerra dels cornuts a Ribesaltes pel judici que hi fa del mariscal Joffre, fill d’aquella població, com a pèssim militar i responsable de la mort de molts soldats per la seva negligència.
Quan parlem de compromís volem dir rigor intel.lectual i ètic, no pas literatura avorrida o eixuta, ja que en el seu cas, l’humor i la ironia sempre hi són presents. En alguns casos li serveixen per poder parodiar els discursos grandiloqüents. Així, quan reporta l’enfonsament de França davant de l’ocupació nazi, per donar la dimensió del daltabaix, enumera les aportacions que ha fet a la humanitat i al costat dels grans noms de la literatura i del pensament hi posa la "tarte tatin". En la majoria d’ocasions, però, l’humor li serveix per donar un xic d’aire al lector perquè pugui respirar un xic enmig de situacions extremes certament asfixiants.
La ironia, però, no seria completa si no es referís a qüestions molt preuades per l’autor o si no se l’apliqués a ell mateix. Un exemple autoirònic: "escrivia així el seu nom de casa, amb dues efes, perquè trobava aquesta ortografia més francesa".Un parell d’exemples més d’ironia aplicada a un temes molt preuats, la llengua i la nació catalanes. Un dels seus personatges considera el català com "aquest portuguès del Pirineu parlat amb accent polonès". I el mateix narrador es refereix a la frontera "catalano-catalana" quan un seu personatge travessa tota França per acabar a la presó de Figueres.
Un darrer punt, especialment rellevant en la seva darrera obra: el seu interès pel cinema i les cançons com a elements fonamentals a l’hora de definir una determinada sentimentalitat pròpia d’una època. "Qui estima el cinema estima la vida", deia el lema de la Nouvelle Vague, i el nostre autor sembla que s’hi manté fidel. No tan sols el ritme narratiu s’acosta al cinematogràfic (i per això podem visualitzar molt fàcilment les seves històries com si fossin pel.lícules), sinó que les referències fílmiques hi són molt abundants, fins i tot a l’hora de descriure un personatge. Així, d’un pot dir que "parla igual que en Fernandel" i d’un altre que "retirava molt a Pierre Larquey, el gran actor especialitzat en papers secundaris" (ps.59 i 66).
5)Les amnèsies de Déu: una lliçó d’història
Per acabar, és indefugible parlar del seu darrer títol, ja que és el que li ha possibilitat guanyar aquest premi M.A. Anglada. Ja se n’han fet moltes referències en els apartats anteriors d’aquest discurs, però ara voldria tractar un aspecte de l’obra que, en tant que historiador, m’interessa molt: la reflexió que hi fa sobre la mateixa disciplina històrica. D’entrada ja el mateix tema, el de la col.laboració durant l’ocupació nazi, és una qüestió molt polèmica a l’estat francès., fins al punt d’haver estat anatemitzat com a tema de consideració pública. No en va dóna la dimensió de guerra civil que tingué arreu l’anomenada Segona Guerra Mundial. Sense haver d’entrar en l’explicació de la trama (que han de fer d’altres conferenciants) cal apuntar que es descriu l’esquarterament d’un grup familiar a causa dels conflicte. Els posicionaments que adoptaran cadascun dels personatges són emblemàtics de les divisions que a nivell col.lectiu es produïren. Existeix un personatge central, Albert Puig (que és un capellà "llebrer" que té una amant), però el to general és el d’una peça coral. Encara que molts d’aquests personatges tinguin alguna cosa del mateix autor (o precisament per això), ell no s’està de fer explícit el seu ordre de preferències. Així, com si parlés d’un altre llibre amb uns personatges idèntics als de la seva novel.la, ens diu que el capellà "és la figura més simpàtica del llibre, amb el seu nebot, un pobre esguerrat, l’únic de la família que sap gastar els seus sous intel.ligentment" (p. 112)
La consideració literària d’un tema tan delicat li permet a Bezsonoff anar més enllà de l’estricta feina dels historiadors. Historia ancilla narrationis. Especialment pel que fa a una determinada mentalitat existent en aquells moments. D’aquí que no s’estigui de criticar-los explícitament: "Qui no compartia aquella anàlisi llavors? Amb el temps, els historiadors, malgrat la bona voluntat, el rigor científic, tendeixen a simplificar, a donar una unitat a un magma de fets" (p. 107). Amb la seva recreació literària, pot explicar perquè inicialment els seus personatges no tenien "la sensació de viure sota una dictadura" i descriure quina és la seva evolució fins a prendre consciència de llur situació. O fer afirmacions taxatives com aquesta: "Quasi tothom, tret d’uns quants comunistes, respectava el mariscal [Pétain] i apreciava la seva dedicació total a la pàtria". Així mateix, pot mostrar clarament com una mateixa afirmació pot adquirir una major dimensió (fins al punt d’esdevenir tràgica) en un o altre context històric. A propòsit de l’antijudaïsme, afirma: "Abans de la guerra, aquelles proclamacions ferotges no molestaven en Leccia. Formaven part d’un folklore retòric en què ningú no creia de debò (...)Ara que els nazis ocupaven tot França i deportaven tants jueus com volien, tota aquesta retòrica antisemita es carregava d’un sentit atroç". (p. 156). Tot això explica com es tardà tant a reaccionar contra aquella situació. Un destacat historiador com Pierre Vilar, en les seves memòries, es confessa de la seva personal manca de sensibilitat sobre el fet en aquella època i arriba a parlar d’una irresponsabilitat criminal d’ell i, per extensió, de gairebé tota una generació d’intel.lectuals crítics.I Bezsonoff pot, des de la literatura, fer una imprecació molt lúcida de la reacció que finalment s’imposà, moguda bàsicament per l’oportunisme: "El dissabte 19 d’agost, la policia municipal, que fins ara havia col.laborat eficaçment en el manteniment de l’ordre, va descobrir que odiava els col.laboracionistes".(p. 189) I el mateix li passa a un dels seus personatges: "Com molts imbècils, el comte Louis Puig de Saint-Dizier demostrava oportunisme". (p. 188). Un oportunisme, però, que no li serví per poder salvar la vida del seu fill Roger, dirigent de la Milícia pétanista, i la dels seus companys d’armes. I arribats a aquest punt, Bezsonoff ens pot mostrar, finalment, un darrer component tràgic, quan els botxins esdevenen víctimes: "De setze acusats, setze van ser condemnats a mort".(193)
Jo he arribat fins aquí. Li passo la paraula a l’autor, Joan-Daniel Bezsonoff
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Enric Pujol