Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
La construcció de la memòria
Ressenya de Lluís Muntada a ' El Quadern del País ', 11/06/2009
André Malraux va escriure que “l’art és un anti-destí”. Des d’aquesta perspectiva, moltes grans obres literàries (L’Odissea, Els quaderns de Malte, L’educació sentimental, A la recerca del temps perdut, Les dones i els dies...) expressen la necessitat atàvica de consignar les nostres ruptures vitals, les íntimes escissions d’un mateix. La memòria autobiogràfica, “registre del dolor” en paraules de Juan Benet, exalta les perplexitats d’una existència que, com totes les existències, en els seus inicis no s’havia concebut com a objecte literari sinó com a esclat vital. “Més m’estimo ser home que ser home de lletres”, exclama Carles Riba. “He cometido el peor de los pecados/ que un hombre puede cometer. No he sido feliz (...)/ Mis padres me engendraron para el juego/ arriesgado y hermoso de la vida (...)/ Los defraudé. No fui feliz (...)/ Mi mente/ se aplicó a las simétricas porfías/ del arte, que entreteje naderías”, escriu Borges poc després de la mort de sa mare.
Una educació francesa és un llibre molt important per diversos motius però, sobretot, per aquesta tríada de valors: per la seva força literària, vital i històrica. Amb aquesta crònica d’infantesa i joventut, Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ratifica un gran vigor literari centrat, tal com es mostrava a Les amnèsies de Déu (2005) i Els taxistes del tsar (2007), a fondre en un mateix magma la història col·lectiva amb els intricats arabescos de la individualitat. L’embrió d’aquest llibre de memòries es localitza en la sagacitat de Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç, descobridor del filó d’una obra que ja preexistia en totes les potències de la singladura vital i literària de l’autor. La majoria dels capítols que integren l’obra van ser publicats a L’Avenç. I ara són editats en un llibre que, sumat als dos títols anteriors (Pinyols d’aubercoc, d’Emili Manzano i Ellis Island, de Georges Perec), perfila un catàleg identificador de la sensibilitat i qualitat literàries que defensa aquestacol·lecció editorial. Ordenats de manera conceptual, els diversos capítols del llibre permeten resseguir el periple vital i formatiu de l’autor. I cada apartat, equilibrant el relat objectiu amb la singularitat dels avatars personals, obre vastos espais interiors de la memòria de Bezsonoff. Així, es consignen els múltiples llocs on ha viscut l’autor: Briançon, Canes, Breisach am Rhein, Massy, Nils...I l’escriptura s’impregna de prosopopeies que transfiguren la realitat física dels llocs en una apropiació
ja vital, desplegada a través d’un exuberant joc de superposicions entre passat i present. El lector (re)descobreix una època en què “el cinema feia somniar”, “els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel”, “els cotxes tenien llums grocs”, “tots els catalans [de la Catalunya del Nord] parlaven català” i a les benzineres es venia l’obra Cartes del molí estant. El relat del pas del temps troba les seves clepsidres: el permanent estat de literatura en què viu l’autor, les sevesescoles d’infantesa i joventut, els seus estudis, els companys, els jocs, el divorci dels pares, l’aprenentatge del català amb els seus avis materns —en un acte de rebel·lió contra la voluntat del pare—, la relació de l’autor amb els diferents idiomes que estudia, amb el cinema, la filosofia, la política, la religió, el Tour, la música, els paisatges, les dones... Però Una educació francesa no es culmina en l’enumeració dels atributs d’un jo disgregat o merament cronològic sinó que, d’una banda, s’eleva permetent atènyer la realitat de molts catalans de la Catalunya Nord, allunyats dels altres catalans per una frontera doblement inexpugnable: el desconeixement. I, de l’altra, i aquesta és la gran conquesta narrativa del llibre, revela la naturalesa canviant del passat, sempre tan sensible a tots els moviments del present. Massy (l’Ítaca de Bezsonoff) és una d’aquestes ciutats invisibles que van mutant segons les vicissituds de qui l’estima. Massy, emblema de la memòria, més que un destí desitjat, és un destí ja inevitable, la construcció d’un record bell però sever, afaiçonat per la naturalesa irreversible del temps i de la vida. Una obra memorable sobre la construcció de la memòria.