Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Títol del blog
Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Autor Mitrophane Icona de contacte
Descripció
Els meus articles БЕЗСОНОВЫ ИЗ ВОРОНЕЖА
Data de creació 05-03-2009
Localització de les visites
<!--************CODE GEOCLOCK************-->1 - Serie Streaming
2 - Film Streaming
3 - 404Stream.CoM
5 - VoirFilms.vip
6 - HdssGratuit.Net
7 - VoirSeries
Vefblog.net
Vef Blog accueilArenys de Munt
Dibuix de Francesc Llopis Surrallés que El Jueves no ha gosat publicar
La perseverança del jo
Article de publicat a Lletres, estiu 2009
Joan Mañas
Massy, cantonada Avenue Saint-Marc i Avenue du Noyer-Lambert
Sota l’etiqueta literatures o escriptures del jo s’han volgut encabir tradicionalment
tot un conjunt de textos autobiogràfics produïts pels escriptors amb la intenció de trobar una altra manera de relacionar-se amb els seus lectors, més directa i despullada potser,
sense el filtre de la ficció per mostrar una versió més propera a la seva visió de la realitat. Parlem de tot un reguitzell d’obres entre les quals, a més de les autobiografies, hi podem
trobar dietaris, epistolaris, reculls d’articles d’opinió —que sovint desvetllen més aspectes sobre el seu autor que no pas sobre el tema tractat— i des d’uns
anys ençà també hi afegim alguns d’aquests espais-finestra d’Internet que anomenem blocs. Des de no fa gaire anys la convenció que mantenia separades —i pràcticament oposades— lanarrativa de ficció i l’autobiogràfica s’esmicola, i ambdues es confonen.
Els autors creen novel·les en les quals ells són el personatge principal. A través
de formes i tècniques pròpies de la ficció ens narren fets que pertanyen a la seva experiència personal —sempre i quan els lectors ens ho vulguem creure—, a les seves obres i al seu entorn. És evident que només coneixerem aquells esdeveniments que ells vulguin i que, a més, ni tan sols estan obligats a mostrar-los tal i com es van produir. Un dels millors exemples d’aquesta pràctica literària aparegut darrerament és l’obra del francès Emmanuel Carrère Una novel·la russa, on lliga un moment de crisi personal amb la recuperació d’una part del seu passat familiar procedent de Rússia.En Joan-Daniel Bezsonoff, també d’ascendència russa, va fer un exercici similar amb la seva penúltima obra, Els taxistes del Tsar.
Existeix un lligam indiscutible entre aquesta i el nou llibre que en Bezsonoff ens ofereix. De fet, l’autor afirma al pròleg que la seva vida es confon amb la dels seus llibres i que
aquest no és una autobiografia, tot i parlar molt d’ell mateix. Una educació francesa és de nou un recorregut per les experiències passades del seu autor presentades en un format diferent, però amb un contingut que podríem anomenar complementari. A través d’una quarantena d’articles breus (la major part d’ells entre una i tres pàgines) se’ns presenta una radiografia de la seva educació intel·lectual i sentimental; i, de retruc, també reconstrueix de manera fragmentària un pessic de la França d’aquell temps.Bastides sobre dos eixos principals, trobem les matèries d’estudi al programa
educatiu francès durant els anys seixanta, i sobretot setanta, que Bezsonoff va conèixer, i les diferents ciutats on va viure durant aquest temps, a causa de la professió del seu
pare, metge militar. A més, també tenim alguns articles dedicats a altres aspectes de la història o la cultura francesa. Es tracta d’un recorregut en el temps, els convulsos anys que van de finals dels seixanta a principis dels vuitanta; i en l’espai, a través de les ciutats on va viure, que es troben als quatre punts cardinals de França, com podem observar al mapa que apareix després del pròleg. En general, la majoria dels articles segueix una estructura similar amb un final, de vegades abrupte, ple d’enyor pel passat, que recorda com han canviat
les coses en relació amb el present: “Vull tornar a veure una vista meravellosa. Un pujol, ple de roselles, amb un bosquet. No sé on cau. A la Provença? Passat Seta? Potser, unaurbanització amb cases barates o un supermercat han dallat les roselles que encara brillen en la meua memòria com una vella cançó mig oblidada.”
Amb aquestes línies finalitza l’article dedicat a Briançon, la ciutat on va viure la seva primera infantesa, entre 1965 i 1969. I és precisament aquest el to que plana sobre tot el llibre, el plany i la nostàlgia vers tot allò que s’ha perdut. Ja sigui la visió d’un camp de roselles com en aquest cas, els excel·lents professors de literatura de l’antic sistema escolar, o els jocs de carrer que han estat substituïts per enginys tecnològics. La mirada de
Bezsonoff viatja marxa enrere en el temps amb el risc d’accident que això comporta si el trajecte fet d’aquesta manera és massa llarg. Els canvis que observa el nostre autor potser no només són fruit d’una visió objectiva de la realitat, sinó també de l’aplicació sobre ella de la seva pròpia mirada personal, la qual voldria recuperar no només el paisatge, els professors o els jocs, sinó també aquell sentiment de benestar infantil que s’esvaeix
amb la maduresa: “Els anys han passat. Ara escric llibres. Encara llegeixi a la nit però el meu entusiasme juvenil s’ha esbravat. Tots els llibres recents em deceben. Llavors rellegeixi els llibres que van il·luminar la meua joventut, esperant, serè, la mort, amb una copa de xampany damunt de la tauleta.”
En aquest evolució personal, la presa de consciència de la seva identitat també va adquirint importància, des de la seva infantil adhesió a la pàtria francesa com a fill de militar influïtpel seu entorn, fins als primers contactes amb la seva branca familiar catalana, després de la separació dels seus pares, a casa dels avis a Nils. Això el duu a afirmar que ara “sóc només
un francès administratiu”. Quan recorda els seus antics professors i companys, l’escriptura de Bezsonoff es converteix en la mà d’un pintor impressionista que amb un parell de
pinzellades ens transmet la imatge d’aquests amb els trets més destacats a través dels adjectius més adients: “La Giselle Santacreu, la soprano, menuda, blanca i fràgil, cantava amb una veu magnífica. [...] El senyor Joseph Aldeguer, el director de l’escola,
representava per mi la imatge del mestre d’antany. Estricte i just alhora.”
D’aquesta manera, Una educació francesa es converteix en certa manera en un llibre de retrats de tots aquells que van tenir a veure amb el procés de formació de la personalitatdel seu autor i de l’empremta que hi van deixar. També podem dir que en
aquest llibre es fa un exercici d’intrahistòria, suposa un exemple de com afecten els esdeveniments que omplen la història a tots aquells que els patim a peu de carrer. Hi trobem
referències a la pèrdua d’Algèria com a colònia francesa; a la Segona Guerra Mundial i a l’odi que encara tenien els francesos als alemanys; a Pétain a qui els seus avis respectaven tant com a De Gaulle; als envejables i inigualables enfrontaments dialèctics entre
Valéry Giscard d’Estaing i François Miterrand, o a la mort de Georges Pompidou.
Algunes d’aquestes qüestions ja havien aparegut a Els taxistes del Tsar, així com també els comentaris sobre els seus fracassos sentimentals, que torna a apuntar en aquesta ocasió enl’article titulat “Les Minyones”, però que mai no desvetlla del tot: “Durant anys y panys i cadaules, vaig creure que n’hi havia prou amb una bonica lletra d’amor per seduir una dona. Encara no sabia que les lletres d’amor no serveixen de res. Deixem córrer el toronjo... El relat de la meua educació sentimental s’allargassaria i desvetllaria
records massa dolorosos.” Al capítol dedicat al teatre també recorda que una dona el va deixar poc després de sortir d’una obra i que potser per això aquest gènere no l’apassiona.
Fins i tot en una entrevista que encara es pot veure a Internet amb motiu de la publicació del llibre anterior afirma que escriu perquè no és feliç i que aquell llibre és el fruit de la infelicitat provocada per un desengany amorós.
Qui s’acosti a Una educació francesa trobarà una proposta literària atractiva, emparentada amb la tradició memorialista, però que pretén anar més enllà, deixar de banda l’autor i lesseves particularitats, per parlar-nos de les circumstàncies d’una generació, la dels nostres veïns del nord, que encara ens són força desconeguts. Trobarem personatges i
circumstàncies propis de l’educació francesa que potser ens poden arribar a fer recordar d’altres que vam patir al llibre no escrit de la nostra educació espanyola
Joan Mañas
La gran novel·la de Figueres
Ressenyada publicada al Periódico el 9/09/2009
Si Déu m’aparegués i em proposés de reencarnar-me en una altra persona, dubtaria un segon entre Silvio Berlusconi per la qualitat de vida i Vicenç Pagès per la qualitat de l’obra abans d’optar pel polític italià, és clar. S’ha parlat sovint de la gran novel·la de Barcelona. Són coses de barcelonins. Tant li fa a la gent de tramuntana. Vicenç Pagès Jordà ha escrit la gran novel·la de Figueres. Com Dalí, un altre empordanès genial, sap que l’ultralocal —Roses, el castell de Sant Ferran, la llibreria Mallart, els discos de Caussa— pot acabar sent universal. Els jugadors de whist és un dels llibres més importants dels últims deu anys. Després d’una incursió brillant en l’assaig amb De Robinson Crusoe a Peter Pan, cànon de literatura juvenil Pagès torna a la novel·la amb una alacritas scribendi palpable. Amb un domini de la tècnica narrativa, un humor que crepita com les cigales damunt d’un pi un toc de melangia amb grills de cinisme al fons del got. ‘ Religió: potser hi ha una divinitat, però no sé quina. Amor: accepto el divorci i la píndola ‘ Un gran llibre…Sense deixar-se enlluernar per la història que ens està explicant, el novel·lista torna a la realitat del mot. Com a bon català, Pagès és filòleg. ‘ --Consenteixo --diu ell. / --Consento --diu ella. Ja comencen bé. Aquest noi hauria de saber com es conjuga aquest verb, hòstia. "
El novel·lista, però, revoluciona les consideracions dialectals habituals, passant d’una variant a l’altra, del mallorquí discret d’en Biel a l’empordanès dels vells i el fabrià urbà del narrador. Ara, els vells mots calcen botines de rocker.
A la manera de la primera Françoise Sagan, la de Bonjour tristesse, Vicenç Pagès té el geni dels títols i sap expressar el malestar de la nostra època. De fet, el narrador és un sentimental com en Jordi que voldria creure en l’amor romàntic, però que ha nascut després d’Hiroshima, en ple franquisme, i sap ben bé que no s’hi pot fer res contra ‘ l’erosió matrimonial’ ‘ Un títol de pel·licula per a la reflexió: Hasta que el matrimonio nos separe ‘
La Figueres de Pagès Jordà retira a la París de Rayuela. Com Julio Cortázar, Pagès acumula cites, vivències, noms de carrers i de bars, fragments de frases en llengües estrangeres i aforismes desesperats. Tota llenya fa foc.
Ara, l’autor té coqueteries d’una matrona romana de la decadència. Amb una prolixitat sorprenent, no pot estar-se de ressenyar tots els grups de hard-rock, totes les sectes punk (ho he escrit bé ?). ‘ Quan les coses no anaven bé, les fotobloggers també hi penjaven una fotografia bonica, si bé depriment: així enllaçaven amb la dark wave a través dels posats malencònics a l’estil de Sisters of Mercy. ‘ Totes aquestes al·lusions agradaran als entesos. Per mi, sona com música de la Cotxinxina. S’allargassa…Fa pensar en el Flaubert exhaustiu de L’educació sentimental quan Frédéric Moreau visita totes les capelles socialistes…
Aquest afany de competir amb Déu, aquesta voluntat enciclopèdica que ho recull tot com una aspiradora alemanya són unes temptatives desesperades de vèncer el temps. En Pagès ja sap que té la partida perduda i amolla un darrer aforisme. ‘ L’humour est la politesse du désespoir.’
versión castellana
Si Dios se me apareciese y me propusiera reencarnarme en otra persona, dudaría un segundo entre Silvio Berlusconi por la calidad de vida y Vicenç Pagès por la calidad de la obra antes de optar por el político italiano, claro. Se ha hablado a menudo de la gran novela de Barcelona. Son cosas de barceloneses. A la gente de la tramuntana le es indiferente. Vicenç Pagès Jordà ha escrito la gran novela de Figueres, la ciudad donde nació en 1963. Como Dalí, otro empurdanés genial, sabe que lo ultralocal –Roses, el castillo de Sant Ferran, la librería Mallart, los discos de Caussa– puede acabar siendo universal.
Els jugadors de whist es uno de los libros más importantes de los últimos 10 años. Pagès vuelve a la novela después de una incursión brillante en el ensayo De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (publicado en Proa en el 2006 y traducido recientemente al castellano en Ariel).
HUMOR Y CINISMO / Con un dominio de la técnica narrativa, un humor que crepita como las cigarras sobre un pino, un toque de melancolía con gajos de cinismo en el fondo del vaso. «Religió: potser hi ha una divinitat, però no sé quina. Amor: accepto el divorci i la píndola». Un gran libro... Sin dejarse deslumbrar por la historia que está explicando, el novelista vuelve a la realidad de la palabra. Como buen catalán, Pagès es filólogo.
«–Consenteixo –diu ell. --Consento –diu ella. Ja comencen bé. Aquest noi hauria de saber com es conjuga aquest verb, hòstia». El novelista, sin embargo, revoluciona las consideraciones dialectales habituales, pasando de una variante a otra, del mallorquín discreto de Biel al empurdanés de los viejos y el fabriano urbano del narrador. Eso sí, las viejas palabras calzan botines de rockero.
A la manera de la primera Françoise Sagan, la de Buenos días, tristeza, Pagès Jordà tiene el genio de los títulos y sabe expresar el malestar de nuestra época. De hecho, el narrador es un sentimental como Jordi que quería creer en el amor romántico, pero que ha nacido después de Hiroshima, en pleno franquismo, y sabe muy bien que no se puede hacer nada contra «l’erosió matrimonial» «Un títol de pel.licula per a la reflexió: Hasta que el matrimonio nos separe».
La Figueres de Pagès recuerda a la París de Rayuela. Como Julio Cortázar, Pagès acumula citas, vivencias, nombres de calles y de bares, fragmentos de frases en lenguas extranjeras y aforismos desesperados. Toda leña hace fuego. Ahora bien, el autor tiene coqueterías de una matrona romana de la decadencia. Con una prolijidad sorprendente, no puede dejar de reseñar todos los grupos de hard-rock, todas las sectas punk. «Quan les coses no anaven bé, les fotobloggers també hi penjaven una fotografia bonica, si bé depriment: així enllaçaven amb la dark wave a través dels posats malencònics a l’estil de Sisters of Mercy». Todas estas alusiones gustarán a los entendidos. Para mí, suena como música de la Cochinchina. Se alarga un poco... Recuerda al Flaubert exhaustivo de La educación sentimental cuando Frédéric Moreau visita todas las capillas socialistas...
Este afán de competir con Dios y esta voluntad enciclopédica que lo recoge todo como una aspiradora alemana son unas tentativas de-sesperadas de vencer el tiempo. Pagès ya sabe que tiene la partida perdida y amolda un último aforismo. «L’humour est la politesse du désespoir».
Comentaris/ коментарии
1. Imma C. le 09-09-2009 à 15:59:21
D´Els jugadorsde whist tb n´ha parlat en Màrius Serra al Lecturàlia de Catalunya Ràdio.
L´haurem de llegir.
en Vicenç Pagès Jordà m´agrada amb els seus articles al Presència.
2. Crazy Horse le 10-09-2009 à 14:01:55
L'acabo de començar i en un moment m'he polit 50 pagines.
3. Tina le 23-09-2009 à 10:52:09
El whist m'enfiga!
4. Churchill le 03-10-2009 à 08:11:41
Halley, torna de California!
In memoriam Robèrt Lafont
Article publicat a l'Avenç del setembre 2009, número 349, pàgina 7
En aquest número es troba un magnífic article de Lluís Muntada sobre Una educació francesa. El penjaré d'aquí a un mes.
Robèrt Lafont (Nimes 1923, Florència 2009) 4000
Tenia vint anys. Estava enamorat de la Ruth, una alemanya de la meva edat. Em creia que, algun dia, Catalunya i Occitània tindrien cadascuna un estat. La Ruth em va portar a la facultat de lletres de Niça a una conferència de Robèrt Lafont sobre ‘ l’espaci occitan’. Mentre arribàvem a l’annex (anomenada ‘l’extension’) vam veure com sortia, majestuós, el professor Pierre Vouland, provençalista, guardià de la vella ortografia mistralenca i per tant ‘adversari’ personal de Robèrt Lafont . La conferència va començar. En Lafont parlava el provençal tan bé com el professor Vouland. Recordi que ens va ensenyar un mapa de França de cap per avall. Volia trencar-nos els esquemes…Quan va veure la rossor de la Ruth, va demanar :
—Mademoiselle n’est pas française ?
—Non Monsieur le professeur. Je suis allemande…
A partir d’aquell moment, va continuar la conferència en francès. Aquell era el papa de l’occitanisme ? Aquell dia, vaig entendre moltes coses.
Quinze anys després a Bedarius, vaig tenir l’honor de seure a la mateixa tribuna que ell amb en Miquel Pujadó i el novel·lista Joan-Claudi Forêt. Mai en ma vida m’he trobat amb una persona tan brillant, tan intel·ligent, tan culta. Ens va explicar que el seu avi era carter ‘ C’était un homme de lettres, comme moi. ‘
L’obra de Lafont és un continent que he explorat amb passió, però moltes zones me’n romanen desconegudes. Proposaré, per tant, un comentari subjectiu de la seva obra immensa. Lafont, com Alphonse Daudet, va néixer el 1920 a Nimes. Aquesta ciutat forma part històricament del Llenguadoc, però s’hi parla la variant provençal de l’occità i no pas la llenguadociana. Aquesta naixença en un lloc de transició pot servir a esbrinar l’obra de Lafont.
Adolescent, Lafont fou un deixeble de Frederic Mistral abans d’allunyar-se’n. El 1951, publica Vida de Joan Larsinhac, una narració sobre la Resistència, de temàtica moderna que va revolucionar el món tancat i resclosit de la novel·la occitana. La vaig llegir fa uns deu anys i no em va agradar gens. Ara, ha tingut una gran importància històrica i el meu criteri no és pas universal.
El 1954, Lafont publica en francès Mistral ou l’illusion, el millor llibre sobre Mistral amb la biografia de Marius André. Aquest estudi va provocar una guerra cultural a Provença on molts intel·lectuals com Charles Mauron el van acusar d’haver apunyalat la Provença al cor…Sense témer d‘esgarrinxar el mite, Lafont ens ajuda a conèixer millor Mistral gràcies a la seva cultura universal i la seva compenetració. Malgrat totes les seves reticències, Lafont, vençut, reconeix que Mistral ‘ és el més gran. ‘
A més de la seva obra literària i crítica, Robèrt Lafont, president de l’Institut d’Estudis Occitans, escriu una sèrie d’assaigs com La révolution régionaliste (1967) i Sur la France (1968) que tenen a Occitània, salvant les distàncies, tanta importància com el pensament de Joan Fuster. Les seves idees sobre el ‘ colonialisme intern ‘ influeixen el catalanisme de molts intel·lectuals de la Catalunya-Nord com ara Joan Lluís Prat, Joan Miquel Touron, Robert Palmarola i Joan Pere Pujol.
També Lafont escriu una Histoire de la littérature occitane amb Christian Anatole traduïda al català per Maria Aurèlia Capmany. Tots els adjectius melioratius no donarien l’abast per elogiar-la.
Mentrestant, Robèrt Lafont adapta al provençal l’ortografia occitana codificada per Loís Alibèrt. A la manera de Manuel de Pedrolo, Lafont, conscient de les ‘llacunes’ de la cultura occitana, decideix superar-les escrivint obres de teatre, novel·les políciaques o psicoanalítiques amb resultats desiguals com la desastrosa novel·la Tè tu, tè ieu (1968) on no reconeixem l’autor de Li camins de la saba (1965).
Com Frederic Mistral, el mestre tan admirat i rebutjat perquè hi veu reflectit el miratge de les pròpies il·lusions, Lafont vol salvar la llengua d’oc, donar-li un viàtic per a l’Eternitat.
‘ L'occitan que conoissem se " salvarà " pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present. ‘
Rica, suggeridora, variada, intel·ligent, irisada, l’obra de Robèrt Lafont us espera, inoblidable com un vespre d’estiu, quan el sol plora perquè deixa la Provença per tota una nit.
Des de Prada
Article de la Gemma Aguilera, publicat a l'Avui del 23/08/2009 pàg.38
Els joves de l'UCE tenen la lliçó apresa: prefereixen els autors i l'oferta musical de referència dels Països Catalans que es fa en català, però no defugen altres idiomes
Militància i infidelitats
Va, no t'ho creus ni tu! A l'iPod hi tens Coldplay i El Canto del Loco", replica un jove mallorquí al seu company d'habitació quan recita gairebé de memòria els Manel, Antònia Font, Clàudia Pujol, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Raimon i Pau Riba com les seves úniques referències musicals. Finalment, el Miquel reconeix que "no queda bé dir-ho a l'UCE, però sents les cançons tantes vegades a la ràdio que al final t'hi enganxes
Al marge d'aquestes petites "infidelitats", el consum cultural dels alumnes que aquestes dies corren per la Universitat Catalana d'Estiu, provinents de tots els territoris, és extremadament homogeni. En l'àmbit literari, els escriptors Jordi Cabré, Albert Sánchez Piñol i Baltasar Porcel són, per aquest ordre, els més anomenats de llarg pels joves com a autors de referència. Joan Daniel Bezsonoff, Jesús Montcada i Joan Francesc Mira també tenen molta tirada, i en menor mesura, i sobretot entre els alumnes més joves, Ferran Torrent.
A l'UCE hi ha poques estones de soledat, però molts alumnes han vingut amb un llibre confiats de poder llegir-lo. Les amnèsies de Déu, de Joan Daniel Bezsonoff, Tretze tristos tràngols, de Sánchez Piñol, L'últim home que parlava català, de Carles Casajuana, i Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho, són els títols que van apuntar un grup de cinc joves que s'esperaven per assistir a un curs sobre l'obra novel·lística de Baltasar Porcel.
Al marge d'autors catalans, el més citat per tots és el suec Stieg Larsson, l'autor de la trilogia Millennium. "És un clàssic! És un exemple que les traduccions al català de grans autors també poden ser rendibles", diu la Mireia, de Reus. ¿I què hauria passat si el fenomen Larsson no s'hagués traduït al català? "Doncs mala sort; me'ls hauria comprat igualment. Crec que en casos com aquests podem ser una mica més laxos", aclareix.
La Teresa Iborra, d'Almussafes, admet que "no és una condició indispensable per comprar un llibre que sigui en català, però si el compro en castellà és perquè ja me l'han recomanat i no hi ha traducció. Ara llegeix País íntim, de Maria Barbal. Considera que abans d'explorar autors en altres llengües "cal conèixer a fons els nostres escriptors". Coincideix amb ella el Jordi Gironès, de Cardedeu, que apunta que "es tracta d'una qüestió de militància, perquè el problema és que molta gent tria sense conèixer la literatura del país". Tant l'una com l'altre asseguren que no els fa res llegir autors no catalans, però que tenen com a norma buscar primer versions originals com a alternativa al castellà.
El fenomen Manel
Des de l'Alguer fins al País Valencià, el grup de Gràcia Manel ocupa un lloc preferencial en els reproductors de música dels joves de l'UCE. Antònia Font, Clàudia Pujol i Pau Riba també tiren molt. El criteri que segueixen en el camp musical és similar al de la literatura, si bé aquí es permeten algunes llicències més clares pel que fa a la tria lingüística de les cançons. En aquest cas el castellà no els és tan hostil, i l'equiparen a l'anglès. "Si un grup és bo, tant se val l'idioma de les lletres. Amaral i La Oreja de Van Gogh tenen unes lletres precioses, i no trobo contradictori que m'agradin amb el fet que els meus grups preferits siguin Manel, Joan Miquel Oliver i Obrint Pas; així també fas pel país", argumenta la Mònica, de Barcelona.
Pel que fa al consum televisiu, fora de Catalunya, TV3 és la referència dels joves de Prada. "Miro TV3 perquè és el millor canal en català. Si IB3 fes un salt qualitatiu de gegant, segurament ho seria, però és a anys llum. La meva tele té cinc canals sintonitzats en català, i la resta només els poso si m'avorreixo molt. El que fan els espanyols no m'interessa, és el seu món, no el meu", sentencia en Carles Cabrera, de Palma. Al País Valencià, "passa el mateix amb Canal 9: pocs productes interessants, i gairebé tots en castellà", lamenta la Teresa, que recorda que "només ens queda TV3, i ja pràcticament no es veu enlloc". Entretenir-se en català no sempre és fàcil.
Comentaris/ коментарии
1. freedo le 28-08-2009 à 14:29:49 (web)
La perruque et le chapeau auraient dus être iversés!..
On s'éclate à l'UCE!
2. Srta Oscar le 16-09-2009 à 12:29:51
Què? T'estranya que els teus llibres agradin?
Jo, no llegeixo molt, però quan llegeixo, llegeixo còmics (dels bons), Romain Gary i Joan-Daniel Beszonoff. I ho faig per gust propi, no per consciència política.
Deu ser perquè ja no sóc tan jove.
Podria, tornant al tema de l'article, explicar la realitat nordcatalana, que ja coneixes, que fa impossible la vida només en català, sigui a l'àmbit social, laboral o cultural, i que això anul•la de fet qualsevol sentimentet de culpabilitat deguda a la infidelitat a la nació, però què t'explicaria que ja no saps?
3. Mitrophane le 16-09-2009 à 12:44:19
Gràcies...Deu ser l'heretatge rus que comparteixi amb Romain Garry.
Estric acabant un llibre on miri d'explicar el que demaneu...
4. Srta Oscar le 23-09-2009 à 15:36:17
...el Gary, però, ha tingut la decència de triar un pseudònim fàcil d'escriure...
(ho dic per disculpar-me d'haver escorxat el teu cognom)
Espero el teu pròxim llibre, doncs, i aprofito aquest comentari per felicitar-te pel text sobre els accents, com sempre les teves descripcions sucoses ho encerten, i m'encanten.
PRESENTACIO A PRADA 23/08/2009
Carles Cabrera
Jaume Fàbrega
Víctor Labrado
presentaran Una educació francesa el 23/08/2009 a les 17 h a la UCE de Prada.Hi haurà vi moscat.
Lluís Creixell in memoriam
Article publicat a l'edició rossellonesa del Punt 29/05/2001
Els anys passen i encara recordi quan vaig conèixer el malaguanyat Lluís Creixell a Montpeller pel juny del 1993 . Mai com aquell dia vaig mesurar la diferència entre un home i la seua obra. Quan he tractat gent que admirava, sempre he estat un xic decebut. Unes persones com Baltasar Porcel o Quim Monzó no m'han pas impressionat. He trobat més brillantor en la conversa d'en Patrick, forner a Aurenja, o d'en Philippe, policia a Niça, que no pas en la d'aquells grans intel·lectuals. Amb en Lluís Creixell em va passar el mateix. Aquell home, baixet, tímid i sorrut, amb una veueta sempre desanimada, era l'autor del millor diccionari francès-català. Un diccionari extraordinari que m'ha fet passar moltes hores de delícia mentre esperava jo també de poder tornar al país. M'agradaria d'editar, algun dia, un volum de tots els seus articles així com el seu estudi apassionant sobre el català dels mitjans de comunicació. En Creixell era un erudit, un savi, un gran patriota... El dia que el vaig conèixer, en Lluís em va confiar que havia escrit el diccionari que li hauria agradat de tenir. Per culpa del seu tarannà, en Creixell, conscient del valor del seu treball, havia vegetat en liceus de l'Alt Llenguadoc, on el van martiritzar generacions d'alumnes. Pensar que van gosar suspendre aquest gran lingüista a la ratlla dels cinquanta unes quantes persones que tenen un coneixement de la llengua catalana molt relatiu. Seria massa fàcil de parlar de llur comportament estrany durant l'anomenat afer Tirach ... Res de nou sota la capa del sol. Mozart en el seu temps fou enterrat com un ca dins la fossa comuna mentre uns musicastres aduladors culejaven a la cort de Schonnbrünn rient de les gracietes del kàiser. En Lluís Creixell va morir, amargat i desesperat, i els reis del nostre petit món continuen congratulant-se i promovent-se mútuament parlant català quan es tracta de pidolar subvencions pels passadissos del palau de la Generalitat...
De Lugduno
LIÓ
" Lyon, ville longtemps détestée, où je périrais si je devais y vivre, mais liée à trop de souvenirs pour ne pas m'émouvoir..."
Lucien Rebatet
Lió és una bonica ciutat de nits. De dia, la trobi molt lletja. Hi he arribat a hora foscant com sempre. Venia de Saint-Etienne. He deixat el bagatge a la consigna de Perrache, a sota del hall.
Tots els records reorquestren l'horror. Pensi en el negre amb un carriot que venia entrepans, davant la llibreria a mà esquerra abans d'arribar als molls. Pensi en les llaunes de sidra que comprava al Centre d'Échange de la plaça Carnot.
Agafi un taxi? No! Cal que assaboreixi la meua melangia...Per què perdre nous sous amb un taxi? Si tinc tota la nit, totes les vacances davant meu...
M'enfili la Rue Victor-Hugo on corria tant quan volia prendre a Perrache el darrer tren cap a Bourg-en-Bresse pels voltants de la una del matí. Els castanyers de la plaça Bellecour han substituït els tillols de la monarquia. La nit escamoteja les flors dels quioscos i les fonts. Al lluny, darrera de l'estàtua de Lluís XIV, la basílica de Fourvières i, a dreta, el repetidor de la televisió. Un torre Eiffel mesquina, carrinclona, lionesa vaja...
Esperi l'autobús al pont de la Guillotière sota la façana immensa i verdosenca de l'Hôtel-Dieu. Uns gavians dèbils es volatilitzen en els remolins del riu. Vietnamites, francesos i uns quants moros esperen el 58 igual que jo. Conec llur vila tant bé com ells encara que no hi hagi dormit mai.
La Chantal m'havia explicat que hom distingueix dos pobles: Rillieux i Crépieux-la-Pape.
Rillieux, pels 1960, va explotar i va absorbir Crépieux el 1972. Els vilatges rivals, dels quals romanen els cascos i masos, es van anar agregant a través de la ZUP, de les vinyes i del barri de les torres, bastides als vessants del Roine.
Arriba el 58. Ens enfilem pel Quai Jules-Courmont. Les putes prenen posicions davant del pont Wilson
Hem deixat el Quai Jean-Moulin i els seus casalicis burgesos. Tots els sortilegis sòrdids de Lió.
El vent tritura els arbres del parc de la Tête d'or, la carcanada del pont Poincaré i l'estació de Saint-Clair. Veig l'illa de la Pape.
En Thierry Pelettier m'havia contat que la pouape, en la vella parla lionesa, designava les motes senyorívoles. Pobre Thierry! Col·leccionava les borratxeres, sota el fustam i els medallons del Café des Négociants, els excessos de velocitat, els cotxes i els accidents greus...Capellà desesperat, sempre vestit de negre, només li plaïa la companyia dels mainatges.
Al mig de la pujada, les cases baixes, negres i color de castanya podrida, s'asfixien així com els arbres gamats.
Arribem davant de la plaça Crépieux, als confins de Caluire-et-Cuire, on jo solia esperar el retorn de la nit per poder espiar a lloure la Chantal. L'edifici eriçonat de lletjor, on s'estava, premedita drames.
L'única finestra del seu antic pis és tancada. Quan ella seguia lliçons de socorrisme, els dilluns i els dijous de les vuit a les deu de la nit, pensant-se que compensaria així els seus fracassos al concurs, jo la seguia en taxi fins a la caserna de bombers, davant del cementiri de la Croix Rousse.
Agafava un altre taxi i, sota la seua finestra, l'esperava, rondaire sense orquestina ni cançons.
Si hagués sabut on adreçar-me, m'hauria comprat un ruixó d'alpinista i una corda per penetrar a casa seua... Hauria fosigat tots els calaixos. Hauria foradat tots els coixins. Volia llegir totes les seues lletres. Volia saber què hi havia de veritat en la seua relació amb un comedià.
La capella, the chapel in the moonlight del disc de Dean Martin que li havia regalat, a dalt del pujol.
Ara les carreteres d'Estraburg i Ginebra se separen. Continuem rost amunt. En la verdor malsana, darrera la via del ferrocarril on no vaig tenir el coratge de fer-me l'esclop, escaldat per les temptatives d'en Thierry, la vil·la dels meus "sogres", dissimulada com el joguet d'un mainatjó sota un tovalló, al Chemin de la Côte Chevalier.
Quantes vegades l'he esperada, d'amagat, a dalt d'aquesta costa, jo, cavaller dels amors derisoris?
Anit, els pequinesos del vietnamita benastant no jauparan pas.
Tot ha canviat, minyons.
No baixi pas a la parada La Folie. Sí! La Bogeria...Juri que és el veritable nom. Per què mentiria? Per què privar-me del pler de poder escriure la veritat? Quin risc amb una llengua tan difosa i prestigiosa com el català? Del Rosselló, a més!
Hem entrat al barri de les Maisons Brûlées. L'autobús gira a l'Avenue de l'Europe on comença la ZUP. Ningú pels carrers.
Tinc tanta pressa que ni puc baixar per saludar la Catherine, la professora de castellà tan manyaga que vaig conèixer al liceu Lalande de Bourg-en-Bresse. L'apreciava molt. Mai més no la tornaré a veure. L'amargor de les simpaties interrompudes, que diu Flaubert a la fi de L'educació sentimental.
Travessem l'antic terme de Les Semailles. A sota, Lió i els seus tentacles degluteixen les llums, ulls de fantasmes dins la boira. El riu, blanc, saliveja en el meu passat.
El meu peregrinatge sentimental l'he ben cagat...Només pensi en la Caroline, en el plaer que ens donarem. L'arreplegaré i usufructaré el seu cul.
Els polls de l'Avenue Victor-Hugo. Em cal baixar. L'hostal del llop penjat. La petita estació de Sathonay, amb andanes immenses, concebudes pel TGV. Tenen la barra de dir-li avinguda de l'estació a aquest caminoi borni, boirós com els primers daguerrotips, a aquestes cases baixes de pescaires sense peixos?
M'endinsi en un barri desconegut. Consulti el plànol ataronjat de les edicions Blay...
Llegeixi la placa blava: Avenue de Castellane.
Aquest Castellane no és pas Castelana, el poble de Provença, sinó el botxí dels obrers sedaires. Mariscal de França...Com Philippe Pétain que havia passat per aquests verals on la bonne ville de Lyon l'havia rebut amb entusiasme. He reconegut l'estació de Sathonay-Rillieux en les actualitats de l'època...Lyon, capitale de la Résistance...Tu parles, Charles.
Quitxi les fulles seques, ventoses placades a la vorera. Place Joseph-Thévenot. Una casa de la vila petitona, com n'hi havia tantes a l'Algèria francesa. Ningú. Camini arran les parets del campament de Sathonay. M'aventuri en un batibull de carrerons. M'arribi, gràcies al plànol, a l'Avenue du Val de Saône, un cul de sac que s'acaba en un penya-segat, al damunt del riu Saône.
Pins, cedres, una mar d'arbres gegantins. Recordi les vegetacions boges de Cosmos 1999. Fa fred.
Cerqui el cotxe de la Chantal en la foscor. Al peu d'una torre monstruosa, reconec el R.5: La votura turquesa és el meu aliat, l'informador que sempre m'ha permès de localitzar-la.
A dintre, ha desaparegut el lliri artificial que acompanyava la joia que li havia regalat abans de la meua primera interdicció bancària. Encara m'hi escarneix la granyota xinesa.
L'ascensor em deixa al setè. Segons el Minitel, s'està al sisè però no cal que em vegi. L'escala i el passadís a les enfosques. Perfecte!
Llegeixi el seu nom, com als tiquets color de taronja que li donava quan pujàvem a la cantina del liceu, toronjo com els bitllets i els autobusos de la TCL. Mira una conyeria a la televisió. TF1 sens dubte. Fugi. No m'hi he quedat un minut. Però, en pots fer de coses en un minut. Escoltar la meitat de Strangers in the night... Llegir versos de Baudelaire...Menjar un rocher de xicolata negra...Morir-te.
Els mainatges, que jugaven sota els arbres, s'han allunyat.
Torni a espiar la votura. Ha deixat la porta de bagatge oberta.
Descobreixi espècimens de manuals que les editorials envien als ensenyants. Dic ben bé "ensenyant" i no professor. No té pas com jo el títol de professor. Pobrassa! Ha de restar a casa seva, a prop de la seua gent i dels seus amics. No pot pas contribuir a la missió civilitzadora de França a les planes màgiques de l'Artois. Gràcies a una etiqueta oblidada en un manual de Sisena, sé que treballa al col·legi de Châtillon-sur-Chalaronne.
Ha deixat també dues ampolles de vi de l'Hermitatge. N'agafi una que beuré a la seua salut després d'una bona quinyola. Llisi a dintre del cotxe fins al volant. Li robi la granyota de la Xina.
Camini, torrat de nostàlgia. A la cantonada de la Rue Pasteur, m'avergonyeixi. Li vull provar que tinc més classe que ella. Me'n torni fins al seu cotxe però placi la bestiota al lloc de l'ampolla recuperada.
I me'n vaig pels carrers solitaris i glaçats...
Una autobiografia intel·lectual
blog Ucrònies:
Una ressenya que m'ha agradat molt
Perpinyà és Catalunya; Burgos i Lió, no. Mira que és fàcil d’entendre. I, bo i així, es veu que costa assumir aquest axioma elemental i acordar-hi el pensament i l’acció. A TV3, verbigràcia, en són incapaços (o no els dóna la gana). I, allí enllà dels Pirineus, encara costa més, perquè l’hexàgon és més que una frontera: és un marc mental, és la forma del cervell.
Joan-Daniel Bezsonoff va trigar molts anys a descobrir que no és un francès del midi, sinó un català del pol nord. I no pas per manca de formació, sinó just al contrari: per la seva educació francesa. L’escriptor nord-català ens ho explica fil per randa en el llibre que s’intitula precisament així: Una educació francesa (L’Avenç, 2009).
La base del llibre la forneix el relat mensual que l'autor va publicar el 2008 a la revista L’Avenç. El de Nils ressegueix la seva autobiografia intel·lectual a partir dels records d’infantesa. Nascut el 1963, el novel·lista recupera la memòria d’un temps en què els francesos llegien, la gent era culta, la filosofia i el llatí importaven i els llums dels cotxes eren de color groc. El volum és fascinant i es llegeix en dues glopades. Bezsonoff en conta de tots colors, amb una prosa fluida i fresca que dóna oxigen al lèxic rossellonès. Em limitaré a traslladar-vos una anècdota i una constatació.
L’anècdota. El del nord conta que va anar a passar un mes a Salamanca per perfeccionar el seu castellà, i es veu que allí no podien entendre –no podien acceptar– que un català no fos espanyol, i “un vell més culte que els altres em va renyar doctament. –A ver… Si tú eres de Perpiñán, eres catalán. Si eres catalán, eres español, no reniegues de tus orígenes, coño…".
La constatació. “França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel·lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”. La darrera frase cou perquè és el meu retrat exacte
Qui més pot oblidar
. REVISTA DE GIRONA •» NÚM. 235 MARÇ - ABRIL 2006 -
Les últimes lletres
Qui més pot oblidar?
Joan Daniel BEZSONOFF.
Les amnèsies de Déu.
Empúries. Barcelona, 2005.
202 pàgines.
Com ja havia íet amb La Guerra dels Cornuts, premi Just M. Casero 2003, BezsonofFsitua la seva última novel·la en temps de guerra. La Primera Guerra Mundial deixa pas a la segona i l'autor es concentra en les fatals conseqüències que afecten l'Estat francès a causa del goveni col·laboracionista
de Vichy, encapçalat pel mariscal Pétain. Els anys més vergonyosos i controvertits de la història
contemporània de França emmarquen una sèrie de personatges, homes i dones de la Catalunya nord, que representen les diferents postures ideològiques i polítiques de l'època.
El protagonista de la narració és mossèn Albert Puig, un bon capellà i un millor amant. Un triomfador de la Gran Guerra, relegat a l'administració durant els primera atacs alemanys. La seva relació secreta i pecaminosa amb Alexandrine Bouisse, vídua d'un funcionari colonial, centra l'argument de la novel·la i evoluciona cap a la tragèdia enmig de l'hostilitat, la vergonya i la barbàrie de la guerra.
Albert Puig és natural de Vilaplana, poble del baix Vallespir. D'aquest poble en surten els membres de la seva família, el seu noble germà i els seus nebots, que es converteixen en protagonistes de la novel·la. Les seves intervencions en la guerra, les seves actituds i decisions, serveixen a l'autor per mostrar la fragilitat humana i l'absurditat de la vida en un temps marcat per la guerra. L'antisemitisme cada vegada més radical d'en Roger; l'heroisme d'en Satumin, contraposat amb la seva irònica i trista fi; la bona
sort d'en Gaston; l'astúcia d'en Leccia o l'oportunisme final del comte Louis, no són res més que ideals d'una sèrie de víctimes del seu propi temps.
Les amnèsies de Déu ens retorna a uns anys oblidats, ens situa en un ambient nordcatalà {fins i tot apareix Figueres i la seva presó), ens recorda els errors que van condemnar milers de persones a l'extemiini, ens mostra la passió de la vida enmig de la mort i ens evoca la música, el cinema i laliteratura d'una època fosca que sempre haurem de recordar.
La novel·la alterna les cada vegada menys freqüents trobades dels dos amants amb les vicissituds de cadascun dels personatges, i ho fa a través d'una estrúctura ben marcada i amb una prosa àgil, plena de diàlegs, amb una constant presència del francès i del català del Vallespir. Aquesta agilitat narrativa combinada amb la utilització de diferents registres lingüístics i una gran ironia donen al text una
certa originalitat i ofereixen al lector una agradable lectura.
Albert Carol Bruguera
Comentaris/ коментарии
1. Roger le 12-09-2009 à 00:03:11
Molt bo!