Article publicat a l'edició rossellonesa del Punt 29/05/2001
Els anys passen i encara recordi quan vaig conèixer el malaguanyat Lluís Creixell a Montpeller pel juny del 1993 . Mai com aquell dia vaig mesurar la diferència entre un home i la seua obra. Quan he tractat gent que admirava, sempre he estat un xic decebut. Unes persones com Baltasar Porcel o Quim Monzó no m'han pas impressionat. He trobat més brillantor en la conversa d'en Patrick, forner a Aurenja, o d'en Philippe, policia a Niça, que no pas en la d'aquells grans intel·lectuals. Amb en Lluís Creixell em va passar el mateix. Aquell home, baixet, tímid i sorrut, amb una veueta sempre desanimada, era l'autor del millor diccionari francès-català. Un diccionari extraordinari que m'ha fet passar moltes hores de delícia mentre esperava jo també de poder tornar al país. M'agradaria d'editar, algun dia, un volum de tots els seus articles així com el seu estudi apassionant sobre el català dels mitjans de comunicació. En Creixell era un erudit, un savi, un gran patriota... El dia que el vaig conèixer, en Lluís em va confiar que havia escrit el diccionari que li hauria agradat de tenir. Per culpa del seu tarannà, en Creixell, conscient del valor del seu treball, havia vegetat en liceus de l'Alt Llenguadoc, on el van martiritzar generacions d'alumnes. Pensar que van gosar suspendre aquest gran lingüista a la ratlla dels cinquanta unes quantes persones que tenen un coneixement de la llengua catalana molt relatiu. Seria massa fàcil de parlar de llur comportament estrany durant l'anomenat afer Tirach ... Res de nou sota la capa del sol. Mozart en el seu temps fou enterrat com un ca dins la fossa comuna mentre uns musicastres aduladors culejaven a la cort de Schonnbrünn rient de les gracietes del kàiser. En Lluís Creixell va morir, amargat i desesperat, i els reis del nostre petit món continuen congratulant-se i promovent-se mútuament parlant català quan es tracta de pidolar subvencions pels passadissos del palau de la Generalitat...