Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
La gran novel·la de Figueres
Ressenyada publicada al Periódico el 9/09/2009
Si Déu m’aparegués i em proposés de reencarnar-me en una altra persona, dubtaria un segon entre Silvio Berlusconi per la qualitat de vida i Vicenç Pagès per la qualitat de l’obra abans d’optar pel polític italià, és clar. S’ha parlat sovint de la gran novel·la de Barcelona. Són coses de barcelonins. Tant li fa a la gent de tramuntana. Vicenç Pagès Jordà ha escrit la gran novel·la de Figueres. Com Dalí, un altre empordanès genial, sap que l’ultralocal —Roses, el castell de Sant Ferran, la llibreria Mallart, els discos de Caussa— pot acabar sent universal. Els jugadors de whist és un dels llibres més importants dels últims deu anys. Després d’una incursió brillant en l’assaig amb De Robinson Crusoe a Peter Pan, cànon de literatura juvenil Pagès torna a la novel·la amb una alacritas scribendi palpable. Amb un domini de la tècnica narrativa, un humor que crepita com les cigales damunt d’un pi un toc de melangia amb grills de cinisme al fons del got. ‘ Religió: potser hi ha una divinitat, però no sé quina. Amor: accepto el divorci i la píndola ‘ Un gran llibre…Sense deixar-se enlluernar per la història que ens està explicant, el novel·lista torna a la realitat del mot. Com a bon català, Pagès és filòleg. ‘ --Consenteixo --diu ell. / --Consento --diu ella. Ja comencen bé. Aquest noi hauria de saber com es conjuga aquest verb, hòstia. "
El novel·lista, però, revoluciona les consideracions dialectals habituals, passant d’una variant a l’altra, del mallorquí discret d’en Biel a l’empordanès dels vells i el fabrià urbà del narrador. Ara, els vells mots calcen botines de rocker.
A la manera de la primera Françoise Sagan, la de Bonjour tristesse, Vicenç Pagès té el geni dels títols i sap expressar el malestar de la nostra època. De fet, el narrador és un sentimental com en Jordi que voldria creure en l’amor romàntic, però que ha nascut després d’Hiroshima, en ple franquisme, i sap ben bé que no s’hi pot fer res contra ‘ l’erosió matrimonial’ ‘ Un títol de pel·licula per a la reflexió: Hasta que el matrimonio nos separe ‘
La Figueres de Pagès Jordà retira a la París de Rayuela. Com Julio Cortázar, Pagès acumula cites, vivències, noms de carrers i de bars, fragments de frases en llengües estrangeres i aforismes desesperats. Tota llenya fa foc.
Ara, l’autor té coqueteries d’una matrona romana de la decadència. Amb una prolixitat sorprenent, no pot estar-se de ressenyar tots els grups de hard-rock, totes les sectes punk (ho he escrit bé ?). ‘ Quan les coses no anaven bé, les fotobloggers també hi penjaven una fotografia bonica, si bé depriment: així enllaçaven amb la dark wave a través dels posats malencònics a l’estil de Sisters of Mercy. ‘ Totes aquestes al·lusions agradaran als entesos. Per mi, sona com música de la Cotxinxina. S’allargassa…Fa pensar en el Flaubert exhaustiu de L’educació sentimental quan Frédéric Moreau visita totes les capelles socialistes…
Aquest afany de competir amb Déu, aquesta voluntat enciclopèdica que ho recull tot com una aspiradora alemanya són unes temptatives desesperades de vèncer el temps. En Pagès ja sap que té la partida perduda i amolla un darrer aforisme. ‘ L’humour est la politesse du désespoir.’
versión castellana
Si Dios se me apareciese y me propusiera reencarnarme en otra persona, dudaría un segundo entre Silvio Berlusconi por la calidad de vida y Vicenç Pagès por la calidad de la obra antes de optar por el político italiano, claro. Se ha hablado a menudo de la gran novela de Barcelona. Son cosas de barceloneses. A la gente de la tramuntana le es indiferente. Vicenç Pagès Jordà ha escrito la gran novela de Figueres, la ciudad donde nació en 1963. Como Dalí, otro empurdanés genial, sabe que lo ultralocal –Roses, el castillo de Sant Ferran, la librería Mallart, los discos de Caussa– puede acabar siendo universal.
Els jugadors de whist es uno de los libros más importantes de los últimos 10 años. Pagès vuelve a la novela después de una incursión brillante en el ensayo De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (publicado en Proa en el 2006 y traducido recientemente al castellano en Ariel).
HUMOR Y CINISMO / Con un dominio de la técnica narrativa, un humor que crepita como las cigarras sobre un pino, un toque de melancolía con gajos de cinismo en el fondo del vaso. «Religió: potser hi ha una divinitat, però no sé quina. Amor: accepto el divorci i la píndola». Un gran libro... Sin dejarse deslumbrar por la historia que está explicando, el novelista vuelve a la realidad de la palabra. Como buen catalán, Pagès es filólogo.
«–Consenteixo –diu ell. --Consento –diu ella. Ja comencen bé. Aquest noi hauria de saber com es conjuga aquest verb, hòstia». El novelista, sin embargo, revoluciona las consideraciones dialectales habituales, pasando de una variante a otra, del mallorquín discreto de Biel al empurdanés de los viejos y el fabriano urbano del narrador. Eso sí, las viejas palabras calzan botines de rockero.
A la manera de la primera Françoise Sagan, la de Buenos días, tristeza, Pagès Jordà tiene el genio de los títulos y sabe expresar el malestar de nuestra época. De hecho, el narrador es un sentimental como Jordi que quería creer en el amor romántico, pero que ha nacido después de Hiroshima, en pleno franquismo, y sabe muy bien que no se puede hacer nada contra «l’erosió matrimonial» «Un títol de pel.licula per a la reflexió: Hasta que el matrimonio nos separe».
La Figueres de Pagès recuerda a la París de Rayuela. Como Julio Cortázar, Pagès acumula citas, vivencias, nombres de calles y de bares, fragmentos de frases en lenguas extranjeras y aforismos desesperados. Toda leña hace fuego. Ahora bien, el autor tiene coqueterías de una matrona romana de la decadencia. Con una prolijidad sorprendente, no puede dejar de reseñar todos los grupos de hard-rock, todas las sectas punk. «Quan les coses no anaven bé, les fotobloggers també hi penjaven una fotografia bonica, si bé depriment: així enllaçaven amb la dark wave a través dels posats malencònics a l’estil de Sisters of Mercy». Todas estas alusiones gustarán a los entendidos. Para mí, suena como música de la Cochinchina. Se alarga un poco... Recuerda al Flaubert exhaustivo de La educación sentimental cuando Frédéric Moreau visita todas las capillas socialistas...
Este afán de competir con Dios y esta voluntad enciclopédica que lo recoge todo como una aspiradora alemana son unas tentativas de-sesperadas de vencer el tiempo. Pagès ya sabe que tiene la partida perdida y amolda un último aforismo. «L’humour est la politesse du désespoir».
Commentaires
Halley, torna de California!
El whist m'enfiga!
L'acabo de començar i en un moment m'he polit 50 pagines.
D´Els jugadorsde whist tb n´ha parlat en Màrius Serra al Lecturàlia de Catalunya Ràdio.
L´haurem de llegir.
en Vicenç Pagès Jordà m´agrada amb els seus articles al Presència.