Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
In memoriam Robèrt Lafont
Article publicat a l'Avenç del setembre 2009, número 349, pàgina 7
En aquest número es troba un magnífic article de Lluís Muntada sobre Una educació francesa. El penjaré d'aquí a un mes.
Robèrt Lafont (Nimes 1923, Florència 2009) 4000
Tenia vint anys. Estava enamorat de la Ruth, una alemanya de la meva edat. Em creia que, algun dia, Catalunya i Occitània tindrien cadascuna un estat. La Ruth em va portar a la facultat de lletres de Niça a una conferència de Robèrt Lafont sobre ‘ l’espaci occitan’. Mentre arribàvem a l’annex (anomenada ‘l’extension’) vam veure com sortia, majestuós, el professor Pierre Vouland, provençalista, guardià de la vella ortografia mistralenca i per tant ‘adversari’ personal de Robèrt Lafont . La conferència va començar. En Lafont parlava el provençal tan bé com el professor Vouland. Recordi que ens va ensenyar un mapa de França de cap per avall. Volia trencar-nos els esquemes…Quan va veure la rossor de la Ruth, va demanar :
—Mademoiselle n’est pas française ?
—Non Monsieur le professeur. Je suis allemande…
A partir d’aquell moment, va continuar la conferència en francès. Aquell era el papa de l’occitanisme ? Aquell dia, vaig entendre moltes coses.
Quinze anys després a Bedarius, vaig tenir l’honor de seure a la mateixa tribuna que ell amb en Miquel Pujadó i el novel·lista Joan-Claudi Forêt. Mai en ma vida m’he trobat amb una persona tan brillant, tan intel·ligent, tan culta. Ens va explicar que el seu avi era carter ‘ C’était un homme de lettres, comme moi. ‘
L’obra de Lafont és un continent que he explorat amb passió, però moltes zones me’n romanen desconegudes. Proposaré, per tant, un comentari subjectiu de la seva obra immensa. Lafont, com Alphonse Daudet, va néixer el 1920 a Nimes. Aquesta ciutat forma part històricament del Llenguadoc, però s’hi parla la variant provençal de l’occità i no pas la llenguadociana. Aquesta naixença en un lloc de transició pot servir a esbrinar l’obra de Lafont.
Adolescent, Lafont fou un deixeble de Frederic Mistral abans d’allunyar-se’n. El 1951, publica Vida de Joan Larsinhac, una narració sobre la Resistència, de temàtica moderna que va revolucionar el món tancat i resclosit de la novel·la occitana. La vaig llegir fa uns deu anys i no em va agradar gens. Ara, ha tingut una gran importància històrica i el meu criteri no és pas universal.
El 1954, Lafont publica en francès Mistral ou l’illusion, el millor llibre sobre Mistral amb la biografia de Marius André. Aquest estudi va provocar una guerra cultural a Provença on molts intel·lectuals com Charles Mauron el van acusar d’haver apunyalat la Provença al cor…Sense témer d‘esgarrinxar el mite, Lafont ens ajuda a conèixer millor Mistral gràcies a la seva cultura universal i la seva compenetració. Malgrat totes les seves reticències, Lafont, vençut, reconeix que Mistral ‘ és el més gran. ‘
A més de la seva obra literària i crítica, Robèrt Lafont, president de l’Institut d’Estudis Occitans, escriu una sèrie d’assaigs com La révolution régionaliste (1967) i Sur la France (1968) que tenen a Occitània, salvant les distàncies, tanta importància com el pensament de Joan Fuster. Les seves idees sobre el ‘ colonialisme intern ‘ influeixen el catalanisme de molts intel·lectuals de la Catalunya-Nord com ara Joan Lluís Prat, Joan Miquel Touron, Robert Palmarola i Joan Pere Pujol.
També Lafont escriu una Histoire de la littérature occitane amb Christian Anatole traduïda al català per Maria Aurèlia Capmany. Tots els adjectius melioratius no donarien l’abast per elogiar-la.
Mentrestant, Robèrt Lafont adapta al provençal l’ortografia occitana codificada per Loís Alibèrt. A la manera de Manuel de Pedrolo, Lafont, conscient de les ‘llacunes’ de la cultura occitana, decideix superar-les escrivint obres de teatre, novel·les políciaques o psicoanalítiques amb resultats desiguals com la desastrosa novel·la Tè tu, tè ieu (1968) on no reconeixem l’autor de Li camins de la saba (1965).
Com Frederic Mistral, el mestre tan admirat i rebutjat perquè hi veu reflectit el miratge de les pròpies il·lusions, Lafont vol salvar la llengua d’oc, donar-li un viàtic per a l’Eternitat.
‘ L'occitan que conoissem se " salvarà " pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present. ‘
Rica, suggeridora, variada, intel·ligent, irisada, l’obra de Robèrt Lafont us espera, inoblidable com un vespre d’estiu, quan el sol plora perquè deixa la Provença per tota una nit.