http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 16-04-2009 00:39

Entrevista al PAIS 15/09/2005 JORDI PUNTI I JO

                                                                  

 
El castell dels Puig de Saint-Dizier a Vilaplana del Vallespir  
Article publicat a “El País” el 15/09/05 per Jordi Puntí
 arran la publicació de Les amnèsies de Déu

Jo no tinc imaginació”, diu Joan-Daniel Bezsonoff, i s’equivoca. Les seves novel·les el desmenteixen, perquè són sempre l’obra d’una imaginació arrauxada i juganera. Que es recolza, això sí, en els grans fets de la història per novel·lar la vida de gent més aviat normal. D’aquest ofici n’és una excel·lent mostra Les amnèsies de Déu , la novel·la que Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha presentat aquesta setmana. Bezsonoff ha publicat fins avui dia set novel·les. Diu que en té tres més al calaix i que està escrivint unes memòries familiars. Els quatre primers llibres van aparèixer a les Edicions del Trabucaire, a Perpinyà, i les altres a l’editorial Empúries: La presonera d’Alger (2002) i La guerra dels cornuts (2004). Les amnèsies de Déu transcorre durant la II Guerra Mundial i narra les peripècies d’una família delVallespir, a la Catalunya Nord: dos dels fills són cridats a files franceses i la filla veu com el seu promès també se’n va a la guerra.Amés, l’oncle de la família també és cridat com a capellà castrense i ha d’allunyar-se de la seva amant —la novel·la comença amb aquesta frase: “Mossèn Puig s’estimava molt les dones”—. Les opinions d’aquests personatges sobre la situació viscuda a França —les idees antisemites, l’armistici, el règim de Vichy— conviuen amb l’avenç de la guerra i conformen una novel·la de molt bon llegir, irònica i en alguns moments cruel. Bezsonoff parla com escriu: és impetuós, lúcid; a vegades és genial i a vegades es contradiu. 

 

La guerra dels cornuts passava durant la I Guerra Mundial. Les amnèsies de Déu se situa a la segona.Per què sempre escriu sobre les guerres?

 Perquè la gent feliç no té història. Jo no tinc imaginació i les guerres sempre tenen història. Desgraciadament, la felicitat és molt avorrida. A més, els meus avis sempre explicaven coses de la II Guerra. El meu besavi català no va anar a Cuba, el meu besavi va anar a la guerra i es va morir a Verdun, com tothom.

 No és veritat que vostè no tingui imaginació...

 L’argument d’aquesta novel ·la no és meu. Jo m’he limitat a agafar-ne un que ja existia. L’escriptor Lucien Rebatet, que era un personatge extraordinari i surt un moment al meu llibre, va escriure la novel·la Les Deux étendards. Doncs bé, en un moment del llibre explicava una novel·la perduda sobre un “capellà cardaire que venia canons”. Jo he agafat aquell argument i l’he escrit. Rebatet era un antisemita i anticlerical; com Céline, els alemanys i tot el trobaven repugnant.

 Ara que parla d’antisemites: a la novel·la apareixen uns seguidors de Maurras i l’Action Française que estan perplexos perquè els alemanys també són antisemites.

És que durant un moment no era tan clar que hi hagués bons i dolents. Hi havia molts col·laboracionistes francesos. Sense l’ajut de la policia francesa, els alemanys no haurien arrestat tants jueus. En francès diem “Un passé qui ne passe pas”. Un passat que es queda a la gola. El 1942 va canviar tot perquè fins aleshores hi havia la il·lusió d’una França lliure, a causa del govern de Vichy. El meu avi i molta gent de la seva generació, per exemple, estimaven Pétain i De Gaulle per igual. Eren l’espasa i l’escut, deien. L’error del mariscal va ser quedar-se amb els alemanys i acceptar coses inacceptables. Li van posar un avió perquè se n’anés a Alger i no ho va voler. Es clar que tenia 86 anys i on havia d’anar, a aquella edat. Però si se n’hagués anat, ara encara seria un heroi nacional. En francès hi ha un proverbi terrible que diu que “l’infern es pavimenta amb bones intencions”.

 L’ambient de guerra sovint es contraposa amb cites de cançons, escenes de pel·lícules... ¿Ho fa per treure-li gravetat?

 Hi ha una escena atroç d’un milicià que viola i mata una noia tot recitant Baudelaire. La cultura no serveix de res, l’humanisme no serveix de res. Desgraciadament. Pot ser un refugi, però també és una arma.

 Durant la novel·la vostè cita unes quantes vegades a l’actor Fernandel. ¿El capellà de la novel·la té la seva cara?

 No, millor per ell, pobre Fernandel. El capellà seria com jo, però més gras i amb sotana.

Li puc fer una pregunta que també li farien a Madrid? Per què escriu en català?

 ¿Por qué no? Un dia faré un llibre que es digui Jo no sóc espanyol i vosaltres sí. A mi m’hauria agradat ser espanyol. França és fantàstica si ets francès, però si ets català, bretó, cors..., no existeixes. El català és un fantasma legal a França, és el bable. És un dialecte de luxe. A més, la literatura francesa publicada actualment em sembla indecent, lamentable. Tot són històries sense interès, mal escrites, de gent que es masturba en un lavabo d’autopista. La literatura catalana és molt millor. Jo sempre dic: “Sóc francès, però m’estic curant”.

I per què escriu, doncs, en català?

 En català escric a pèl, despullat. Tinc un estil més senzill. Cal que la imatge sigui al verb. Quan escric en francès, ho faig com un professor. És una influència inconscient i em converteixo en un mal Flaubert, en un mal Balzac. En català escric sense greix, amb concisió. Vaig al cor de la llengua sense caure en l’amanerament. Quan en català em passi com amb el francès, em passaré al castellà. O al rus, si l’arribo a dominar algun dia.

 Sovint fa la impressió que la llengua catalana és un personatge més dels seus llibres. Com si la història fos gairebé una excusa per poder-los escriure en català.

 Sempre m’ha interessat la lenta l’agonia del català al Rosselló. El moment clau és la II Guerra Mundial, que significa la fi d’un món i d’una època. El pas del cavall al tractor, pardon, du cheval au tracteur... Amb els meus pares parlo en francès i amb els meus avis parlava en català. Quan escric, el meu objectiu és ser comprès a tot Catalunya.

 La seva prosa sembla escrita a rauxes, a impulsos.

Sí, però reescric molt. I tallo molt, com un artesà tossut. Podo i podo cada dia, com si la meva vida en depengués. Com diu en Joan- Lluís Lluís, “kill the babies”. Per salvar la tribu a vegades s’han de matar els nens. I també penso en aquella frase de Flaubert: “Cal malfiar-se dels balls de màscares de la imaginació”.

 Un altre cop la imaginació...

Jo no llegeixo. Jo em documento. I això és molest. Llegeixo guies turístiques d’abans com Les Guides Bleues o les guies Baedeker, diaris... Donaria mitja vida per tenir totes les guies de telèfons d’abans. Hi és tot

 

 

                                               

Una altra vista del 'castell ' dels Puig

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-04-2009 20:50

Geografia eròtica

                                                             

 

                                                           

 

 

 

Abans de conèixer-la, ell s’estava a la vila, al carrer dels cardaires. Sempre havia tingut el COR SAVI. Son pare ja l’havia avisat:

—Fill meu, l’amor és quelcom de PERILLOS. Malfia’t de les dones, nin…El teu PI te’l deixaran com CANYAVELLES i acabaràs sanat com un BAO. Deixa d’anar amb les dones. Val més que vagi al VOLO…

Però, quan va veure els seus ANGLES, tot va canviar. El cor se li embalar com una FORMIGUERA i va deixar les seues resolucions en un RACO. Va escoltar la veu que li mussitava a cau d’orella en franximan, perquè el francès és la llengua de l’amor:

—BOURG-MADAME. No et posis pedres als FETGES. Te li cal fotre blava en la seua FARGA DEL MIG amb el teu JONC? PUNTA ALLA.

 

 

Primer, llurs amors van seguir un BONPAS. Tot anava bé. Li deia " SALLAGOSSA! " i se treia les CALCES. S’estimaven pertot. Fins i tot, CAN PARTERE…Mare de Déu! Tothom li tenia ENVEIG de la seua FORCA. Vinga a rajar! Vinga a BRULLA! Cada cosa té una fi, per això….Un dia l’amor és un JOC, a l’endemà CASES DE PENA . Tenia el JONQUET massa fràgil. Se li va acabar l’EGAT. La seua FONTRABIOSA va venir eixuta com una FONTPEDROSA…La seua joventut se’n va anar baixant, baixant, BAIXAS. Va mirar encara un cop i de l’esforç va acabar per ESPIRA.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-04-2009 20:33

ENRIC / HENRI DANOY

 

                                                               

 

 

Extracte del nostre estudi sobre Enric Danoy publicat in

Mélanges roussillonnais, SASL des Pyrénées Orientales, 112 volum, Perpinyà, 2005        

 

 

ENRIC / HENRY DANOY ( 1859.1928 )

 

Reconstituir la vida d'un quasi desconegut com Henry Danoy no és pas una cosa fàcil. A causa de la legislació vigent, no hem pogut consultar documents molt valuosos com el dossier administratiu de Danoy ni l'estat civil de Sant Llorenç de la Salanca, d'Ate i de Cavalhon a partir del 1890. Així, la nostra cronologia, molt fina en certs punts, com els origens familiars, és quasi deserta per la joventut i la carrera professional del nostre autor. Amb comprovacions, articles de revistes i diaris, hem pogut animar els espais buits però molts articles capitals han desaparegut dins les escombraries de la història. Fóra hora que els serveis d'arxius poguessin disposar de prou crèdits per salvar la nostra memòria...

 

 

 

1820:

— 13 d'abril: naixença a Sant Llorenç de la Salanca d'en Josep Danoy, fill d'en Josep Danoy, mariner, i de na Maria Angèlica Got.

 

1823:

— 12 d'abril: naixement a Sant Llorenç de la Salanca de na Teresa Bru, filla d'en Pere Bru, sabater, i de na Honorada Vidal.

 

1846:

— 18 de juny: mort de na Maria Angèlica Got, àvia del nostre autor.

 

1850:

— 29 de gener: naixement d'en Josep Danoy i Bru, germà de l'Henry Danoy.

 

1852:

— 19 de març: naixement de na Maria Danoy i Bru , germana de l'Henry

Danoy.

 

1854:

— 7 d'agost: naixement de na Maria Angèlica Danoy i Bru, germana de l'Henry Danoy.

 

1856:

— 3 de setembre: naixença d'en Baptista Danoy i Bru, germà de l'Henry Danoy, mort a Toló el 15 de maig del 1950.

 

1859:

— 27 de gener: naixença d'Henri ( el nom és ortografiat així a l'estat civil, i no amb una i grega com a les seves publicacions.) Danoy a les set del vespre: fill d'en Josep Danoy i Got, " maître en cabotage " i de na Teresa Bru i Vidal.

 

1860:

— 20 de maig: naixença de na Maria Teresa, germana d'Henry Danoy.

 

1861:

— 5 d'agost: mort de na Maria Teresa Danoy, a l'edat de catorze mesos.

 

1864:

— 10 de febrer: naixença d'en Llucià, Manuel Danoy, germà d'Henry Danoy.

 

— 9 de desembre: mort del petit Llucià, a l'edat de deu mesos.

 

1865:

— 15 d'abril: mort d'en Josep Danoy i Carles, avi del nostre autor, a l'edat de setanta-un anys.

 

1876:

— 14 de setembre: arran la fira de Sant Llorenç, Danoy va assistir, a la plaça de Durand, a la representació de La presa de l'hort i triumfo de la Creu del pare Vicenç Buard. El gust pel teatre català li vingué sens dubte aquell dia.

 

1877:

— 11 de maig: mort de na Honorada Vidal i Riu, àvia materna del nostre autor, a l'edat de vuitanta-nou anys.

 

1878:

— 6 d'agost: alumne de " rhétorique " al col·legi de Perpinyà, Henry Danoy rep el quart accèsit de discurs llatí al concurs acadèmic.

 

1885:

— 16 de setembre: mort de na Teresa Bru i Vidal, mare del nostre autor, a l'edat de seixanta-dos anys.

 

1887:

— 25 de febrer: mort de Pere Bru i Darni, avi del nostre autor, a l'edat de vuitanta-nou anys.

 

1899:

— 13 de desembre: mort de Josep Danoy i Bru, germà del nostre autor.

 

1908:

— 16 de maig: casament amb na Thérèse Gianola a Cavalhon. ( menció marginal en la partida de naixement d'Henry Danoy.)

 

1911:

— publicació de Esteleto, la fada di tourre D'Ate. ( Ate )

 

1912:

Danoy rep un diploma d'honor - en provençal - als jocs florals.

— publicació de Mouloun d'auvàri, en souneton provençau ( Ate )

— publicació de Garço m'acò dins lou couloun, épopée burlesque.

 

1920:

— 18 de desembre: Danoy dirigeix la representació de La neissènço dóu Crist, pastoral d'Audibèrt, als Penitents Blancs d'Ate. El cercle Santo-Ano representarà aquesta obra al teatre Familia d'Ate el 26 de desembre de 1922.

 

1921:

— Publicació d'Embaumo! a Cavalhon.

 

1922:

— 11 i 12 de febrer: representació de l'obra Hasta la Mort! a l'antiga escola dels germans, al carrer Aragó a Sant Llorenç de la Salanca, per la companyia Lo Gall. El decorat era una reproducció de la Font del Port amb la petita illa de Maraxella, dibuixada per Lionel Danoy, fill de l'autor. ( cf L'Indépendant del 14 de febrer del 1922 )

 

— 27 i 28 de maig: representació de l'obra Enrestaula! a Sant Llorenç de la Salanca per la companyia Lo Gall.

 

1923:

— Danoy dóna classes d'anglès a alumnes que preparen el Certificat d'Etudes.

— 24 de juliol: Un full de subscripció per l'erecció d'un bust a Un Tal és confiat a Henry Danoy.

— 1 d'octubre: Henry Danoy és nomenat vicepresident honorari dels Cantayres Catalans.

— 25 de desembre: Henry Danoy canta la seva sardana " O sol meu! " durant la inauguració del monument a Un Tal.

 

1924:

— maig: Publicació de Hasta la mort!.

 

1925:

— 5 de febrer: El municipi de Sant Llorenç s'inspira del tema d'Hasta la Mort! en l'organització del carnaval. cf " Com carnaval el cremarem " ( Pròleg d'Hasta la Mort!)

— 17 i 21 de febrer: Representació a Sant Llorenç de l'obra anònima Le gondolier de la mort amb el mateix repartiment que Hasta la Mort!. Es tracta potser d'una nova obra de Danoy.

 

1927:

— 1 de maig: Henry Danoy és elegit tresorer de l'Association départementale des retraités civils et militaires.

Henry Danoy es troba aleshores al cor d'una polèmica arran la constitució d'un comitè per la celebració del centenari de Marcelin Berthelot. Un periodista anònim ( sens dubte el mateix Danoy ) i un tal H.D deploren l'absència de Danoy en aquest comitè. Querelles irrisòries, setanta anys després, però la vida és plena de disgustos d'aquesta llei...

— agost: Danoy publica a L'Indépendant una sèrie d'articles molt polèmics en contra de Joué-Delmas, batlle de Sant Llorenç de la Salanca.

 

1928:

— 22 d'agost: mort d'Henry Danoy a Sant Llorenç de la Salanca.

 

1959:

— 3 de gener: el municipi de Sant Llorenç de la Salanca dóna el nom d'Henry Danoy a un nou carrer.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-04-2009 14:13

ENTREVISTA A l'AVUI 18/11/2004

                                                        

 
Entrevista publicada a l'“Avui” el 18/11/04 per Francesc Bombí-Vilaseca

F.B.V. A La guerra dels cornuts Alexandre Pagès, el protagonista, viu la contradicció de sentir-se català a França i francès a Barcelona...

J.D.B. A la novel·la anterior sobre l'Alexandre Pagès, La revolta dels geperuts, ell se sent català a Narbona, però en aquesta darrera també hi ha l'experiència traumatitzadora del conflicte bèl·lic: pots sentir-te molt català abans de fer la guerra, però allí simpatitzes amb gent d'altres zones, com també va passar aquí durant la Guerra Civil... Quan tens amics del teu bàndol que han mort no penses de quin lloc són. La guerra és un gran factor d'afrancesament, perquè els patiments compartits uneixen.

F.B.V. Per què va escollir explicar la Primera Guerra Mundial vista a Barcelona?

J.D.B. Un amic meu, que és llibreter a Perpinyà, va dir-me que havia d'explicar la història dels catalans que van lluitar-hi. Llavors vaig pensar en el personatge d'Alexandre Pagès, que ja existia. Tots els detalls que dono són reals, jo només vaig posar-hi el personatge i em vaig dir: "Jo què faria, en aquest cas?". Tinc una època que m'interessa, i cal impregnar-se de l'ambient, llegir, escoltar música d'aquell temps i, llavors, com en una investigació policíaca, cal imaginar què faries si hi fossis, i els esdeveniments es van encadenant com una bola de neu, com una allau. També t'has de documentar molt perquè la documentació no es noti. El que és difícil és recrear un lloc que coneixes molt, perquè has de vigilar que no surtin elements que llavors no existien, t'has de fer preguntes a cada moment, però la documentació no t'ha de menjar la imaginació.

F.B.V. Al llibre fa que hi surtin personatges històrics com Fabra, que es troba amb Pagès en un tren.

J.D.B. És que Fabra anava en aquell tren! Va haver-hi un xou regionalista a Perpinyà, i documentant-me vaig trobar que entre la gent que hi havia anat hi havia Fabra, i si ell anava en aquell tren era impossible que no es trobessin. A la novel·la que estic escrivint ara, un personatge es troba amb el general De Gaulle, i haig de fer-m'ho venir bé perquè De Gaulle sigui a Londres en aquell moment.

F.B.V. Quins són els límits per modelar la història quan fa una novel·la?

J.D.B. Cal que sigui versemblant i s'ha de fer de bona fe, és a dir, has de conèixer el personatge. Per exemple, del president Companys no en pots fer un franquista. En tot cas, però, és una novel·la, no un assaig d'història. Cada cop que tens la possibilitat de trobar la veritat l'has de buscar, perquè si no el lector et deixarà. Si un dia vaig a un supermercat i és brut i un altre dia torna a estar brut, no hi tornaré mai més. Amb el lector passa igual, si proposes un producte indigne el lector fugirà de tu. Has de ser honest. Les meves primeres novel·les eren molt documentades, no hi havia cap errada històrica, però estava presoner a la gàbia de la història, i has d'acceptar que ets un novel·lista i que hi ha coses que no saps. És un equilibri delicat.

F.B.V. Per què ha escrit novel·les històriques?

J.D.B. Vaig escriure un llibre, Les dones de paper, en una altra línia, i va passar totalment desapercebut, no va agradar. A la gent li agrada que expliquis històries, i el meu problema és que em falta imaginació, per tenir idees em cal un rerefons històric. La Guerra Civil és una font de novel·la extraordinària, o les guerres mundials... Són com pedreres, hi vas i fas una catedral o una petita casa gràcies a la matèria. A més, com que faig novel·la realista, si fes una novel·la ambientada en l'actualitat m'enfadaria amb la meitat del Rosselló. També és que em ve així. La història em permet fer volar coloms i en una època llunyana és com veure una postal antiga, la mires i penses què hi passa...

F.B.V. Li pesa l'etiqueta exòtica d'escriptor rossellonès?

J.D.B. Sóc escriptor i, en definitiva, que sigui català o rossellonès és una casualitat. Sóc un escriptor catòlic, europeu, però això no canvia res de la meva personalitat. ¿I si escrivís en italià? Seria més ric, potser, però res més. Què canviaria? Escric en català perquè m'agrada, però podria escriure en francès o en espanyol, fent esforços.

F.B.V. Als seus llibres passa d'un dialecte català a un altre sense intentar que tot sigui estàndard.

J.D.B. Per a vosaltres jo tinc un llenguatge molt exòtic, però per a la meva gent també. A Barcelona sóc molt rossellonès i a casa meva sóc molt barceloní. La llengua del meu narrador és una llengua bastarda, de compromís, un rossellonès literari i artificial. Els catalans parlem la mateixa llengua, però quan ens trobem gent de diferents dialectes sempre hi ha un primer xoc, recíproc... Durant molts anys, quan jo era un nen, em pensava que el català només es parlava a l'Estat francès... Després tot és relatiu, perquè alhora estem separats pel mateix idioma, és un fet molt interessant de mostrar. Jo estic enamorat del Principat, és evident: hi publico, escric en català..., però hi ha una cosa que sempre m'ha emprenyat un xic, i és que quan surt un personatge rossellonès sempre li fan parlar un català molt més afrancesat del que es parla en realitat. Jo he fet el contrari, el lector pot notar que els personatges del Rosselló parlen un català que en diem repicat, és a dir, molt català, i en canvi als del sud els he posat unes espanyolades que déu-n'hi-do! Però inspirant-me en els textos de l'època, lectures populars, les revistes... Jo volia fer sentir un instrument rossellonès, el català en el conjunt de l'orquestra catalana, una petita música nord-catalana. Un català diferent, com l'argentí: quan llegeixes una novel·la de Sabato o de Borges és en espanyol, però no calen notes a cada moment: saps que pibe és xicot, etcètera. Cal que el lector faci un esforç, i també que l'escriptor vulgui arribar al públic. El lector fa un esforç, fins i tot econòmic, i no m'agrada que l'escriptor no vulgui col·laborar a fer-se entendre: entre Góngora i Cervantes prefereixo el segon, perquè almenys l'entens. L'obligació de l'escriptor és ser interessant, commoure i emocionar el lector, no m'agraden les novel·les avorrides, n'estic fart! A les escombraries!

F.B.V. Encara queden escriptors al Rosselló, i fins i tot de tant en tant publiquen a Barcelona...

J.D.B. És el dilema: existim o no existim? Si es considera que el Rosselló és un territori català, és desesperant, però si es considera que és un territori francès està molt bé: m'agradaria que tanta gent parlés el català a Madrid com el parlen a Perpinyà. Tot és relatiu, som la Prússia Oriental de Catalunya, que es va russificar, i avui hi vas i està poblat de polonesos i russos, s'hi veu l'arquitectura alemanya, com la Univesitat de Königsberg i, a Perpinyà, si la situació continua igual passarà el mateix, tindrem el Canigó, tot el romànic nord-català, però en francès, igual que pot passar al Principat, amb tot en català però parlant un castellà d'Amèrica. Catalunya Nord és un laboratori del que pot passar al Principat.

F.B.V. Però vostè ha publicat en català al Rosselló...

J.D.B. Quatre novel·les i un llibre col·lectiu, però és com si no existissin. Vaig entendre que havia d'anar a Barcelona, que és el nostre cap i casal, la nostra capital cultural, per als que parlem català, per als altres és una ciutat estrangera. Fa poc em van entrevistar a BTV i jo no els ho vaig dir als alumnes, però ells ho van veure i això em va sorprendre molt, perquè vol dir que hi ha alumnes que miren programes literaris catalans i els entenen! Es deurien equivocar de canal, però el fet és que tenen el reflex de mirar la televisió catalana. Fins i tot l'ase català s'està implantant a Perpinyà!

F.B.V. El Rosselló català és encara una utopia?

J.D.B. És una utopia o és una predicció. De moment ha existit i existirà. Sant Frederic Mistral deia al poema "La comtessa", dedicat a Víctor Balaguer: "Morta diuen que és, mes jo la crec viva". Estem parlant en català, oi? Jo publicava al Rosselló i ningú em feia cas, em veien com un excèntric, i això desanima molt, però d'ençà que vaig publicar a Barcelona em troben genial allà i tot: em troben interessant, m'entrevisten... No he pas canviat, he millorat un xic però no gaire. Fa anys, en una crítica em van dir que el meu català grinyolava, i actualment, sense que el meu català hagi canviat, alguns crítics diuen que tinc un català extraordinari, tothom el celebra...

F.B.V. I què ha canviat?

J.D.B. Gairebé res, només que ara sóc publicat a Barcelona. I per això també sóc reconegut a casa, i per això he guanyat el premi Mediterranée, perquè per a ells sóc de Barcelona, però això és la prova que existim. La història juga en contra nostra, però la geografia ens ajuda, a Catalunya hi ha un país físic. Jo, en quaranta minuts, he arribat a Girona, i puc arribar fàcilment a Barcelona, també, hi ha intercanvis i això anirà a més, i els Estats s'estan debilitant, el futur són les regions. La gent té fronteres mentals, i encara, per exemple, no hi ha línies d'autobusos regulars entre Figueres i Perpinyà... Abans era molt pessimista i ara només pessimista: fa vint anys que dic que el català és mort al Rosselló, però fa vint anys que no desapareix.

F.B.V. Què té de rus, a més del cognom?

J.D.B. L'avi, tot i que no l'he conegut... També hi tinc un interès, el geni dels russos, el costat estrambòtic, l'afrancesament... Com tots els russos conec molt bé el francès. Sempre he tingut un interès especial per Rússia, he llegit apassionadament la majoria dels clàssics del segle XIX, com ara Txèkhov, Tolstoi, Gógol... Tinc una part russa. Quan hagi acabat un diccionari occità-català que estic fent tornaré a estudiar el rus... Ja el vaig estudiar dos anys però em vaig enamorar i ho vaig deixar... Però en va sortir una bona novel·la..., de l'enamorament, esclar. Amb la novel·la vaig recuperar els diners que havia perdut amb la noia, però el poc rus que sabia el vaig perdre, i em sap greu. És una llengua extraordinària... Tinc un amic que es diu Nadal i no sap res de Catalunya... Qui és més català, ell o jo? Em serveix perquè de vegades quan algú critica els catalans jo dic que tant me fot, que jo sóc rus! [Riu amb ganes.] Tinc un avi rus, un d'espanyol, parlo català..., com volen que sigui francès? I si et dius Bezsonoff ningú no es planteja que puguis ser francès, però si dius que ets català... Bezsonoff és tan català com ara Garcia, o Pérez... o Bombí, potser. Ara, l'altre avi es deia Montalat, i l'àvia, Udó...

F.B.V. La revolta dels geperuts, La guerra dels cornuts... Són títols impactants.

J.D.B. Tots dos títols s'assemblen, l'un remet a l'altre. Hi ha un poema del poeta Frederic Mistral, al qual enguany fa cent anys que van donar el premi Nobel, El poble nostre, en què denuncia l'escola francesa que tritura els cervells dels petits occitants i els petits provençals i diu "pobre poble nostre, et redrecen tal com un poble de geperuts". La guerra dels cornuts és perquè amb els catalans que van lluitar en aquesta guerra es compleix allò de ser cornuts i pagar el beure: uns catalans de Barcelona van anar a morir, i amb patiments atroços, per l'imperialisme francès... Si això hagués permès a Catalunya tenir un procés d'alliberament i un reconeixement internacional molt bé, però no fou així. Aquí en diem morir per sous i nugues, o per sous i nous, és a dir, per no res.

F.B.V. Per què explica tantes guerres? La guerra d'Algèria, la Primera Mundial...

J.D.B. A mi el que m'agrada és desmuntar els mites històrics. Segons com, la meva darrera novel·la és anticatalanista, perquè desmunta part del patriotisme català, la Renaixença, parla contra un nacionalisme excessiu. La presonera d'Alger desmunta el mite d'un poble algerià en ple contra els colonitzadors, i viceversa. I sempre s'ha dit que la revolta vitivinícola del 1907, de què parlo a La revolta dels geperuts, hauria pogut ser una bona ocasió per fer d'Occitània un Estat i desmuntar el mapa francès, i això és mentida: la realitat és que senzillament es fotien de fam i volien menjar, com avui els camioners que bloquegen les fronteres, és una qüestió de diners. Primer el ventre, després els diners i després els sentiments, que també compten. Potser és aquesta necessitat de desmuntar les mentides el que em fa escriure. A més, cal tenir un gran talent per interessar la gent amb la vida de persones normals, mentre que si hi poses al mig un atemptat, una guerra, un avortament, una violació... La gent feliç no té història. Sí que en tenen, però és un xic més avorrideta. La plaça del Diamant comença a ser interessant quan la Colometa pateix. És horrible, però les batalles són més fotogèniques que la pau. De tota manera, m'interessa veure la guerra reflectida de lluny; a la novel·la Le sang noir, de Louis Guilloux, veus com la guerra llunyana fa molta més por perquè és més humana. És com La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda: la guerra hi és molt més present que a moltes novel·les de guerra.

F.B.V. Per què ha posat banyes al seu protagonista?

J.D.B. El cineasta francès Sacha Guitri deia: "El més greu quan ets cornut no és portar banyes, sinó saber que algú sap amb qui t'has conformat fins ara". Una altra dita seva diu: "La meva senyora i jo vam ser molt feliços durant vint-i-cinc anys, fins al dia que ens vam conèixer". Quan hi ha guerres sempre hi ha morts, Eros i Thànatos, i hi ha molts soldats cornuts. A la Primera Guerra Mundial molts presoners francesos van anar-se'n al llit amb alemanyes i presoners alemanys amb franceses, i a la Segona també, i per això després van acusar moltes franceses de col·laboracionisme.

F.B.V. A alguns ja els està bé...

J.D.B. Tot és una qüestió de context. Un dia jo estimava molt la meva companya, però em pensava que ella m'enganyava i li vaig demanar francament, i ella em va abraçar i em va fer petons fent-me entendre que no. Al cap d'uns anys ho vam deixar i ella em va confessar que aquell dia jo estava cornut. Vaig posar-me a riure, però si m'ho hagués dit tres anys abans m'hauria mort.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-04-2009 14:11

Pas d'histoires, Messieurs

  

                                                                                     

  

  

  

Article publicat al diari “Avui” el 25/03/04 per Joan Agut

 

 

Quan una comissió de prohoms catalans van anar a veure el president de la República Francesa, Georges Clemenceau, per demanar-li que a la desfilada de la victòria els voluntaris catalans, que havien participat a la Primera Guerra Mundial, desfilessin amb bandera pròpia, diuen que va respondre: "Pas d'histoires, Messieurs!". Aquesta frase, recollida en la novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), resum molt bé el sentit de La guerra dels cornuts, és a dir la guerra de centenars de voluntaris catalans que no es van adonar a temps que l'État francès no mouria un dit a favor de les aspiracions de Catalunya. Joan-Daniel Bezsonoff és professor de llengua catalana a Perpinyà i col·labora habitualment a l'edició rossellonesa del diari "El Punt". Les seves obres més destacades com a novel·lista són: Les rambles de Saigon (1996), Les lletres d'amor no serveixen de res (1997), La revolta dels geperuts (1999), Les dones de paper (2001) i La presonera d'Alger (2002). La guerra dels cornuts va guanyar el premi Just Manuel Casero 2003 que atorga la prestigiosa Llibreria 22 de Girona, obra que confirma el talent narratiu de Bezsonoff. La novel·la es divideix en dues parts: La guerra a França i La guerra a Catalunya. En la primera, l'autor explica la incorporació a files del tinent Alexandre Pagès, rossellonès i periodista a "Le Républicain", de Narbona. Narra l'eufòria inicial dels combatents de la rereguarda, amb la fanfarra de tambors i trompetes, els mocadors voleiant i els petons de les noies, i tot plegat en un esclat de patriotisme i odi contra els boches. La guerra, però, no era una festa. El tinent Pagès experimentarà la mort com un fet molt pròxim, els companys que cauen en una batalla absurda de trinxeres. Una ferida l'apartarà oportunament del front i una casualitat farà que el govern francès el recluti com a espia i el destini com a agregat militar al consulat de França a Barcelona. Aquesta part de la novel·la és dramàtica, intensa, amb una descripció molt viva de la guerra i de la rereguarda on el tinent Pagès ha deixat la dona, amb la qual manté una relació bastant ambigua. En la segona part, l'autor descriu la Barcelona de l'època, amb la seva prosperitat econòmica, la vida frívola de cabarets i teatres, les tensions de l'espionatge entre els alemanys, que tenen un gran prestigi a l'exèrcit espanyol, i els francesos, propers a les inquietuds intel·lectuals, catalanistes i republicanes de les elits del país.

PERSONATGES REALS

Al costat de la missió de buscar voluntaris per a la guerra, el tinent Pagès es trobarà enmig del moviment catalanista amb personatges de ficció i d'altres de ben reals, com ara Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, el doctor Solé i Pla, Josep M. Roca i Albert Bastardes. La història del voluntari Jordi Camps, mort al front francès, exemplificarà el sacrifici inútil dels catalans en una guerra que no era la seva. Clou aquesta part l'embolic de faldilles entre un vescomte, vicecònsol general de França, i una senyora austríaca, muller del cònsol alemany. Al dramatisme de la guerra Bezsonoff hi contraposa la comèdia humana dels amors il·legítims, amb un resultat sorprenent. L'estil de l'autor és directe i àgil, d'una gran vivacitat, que fa que la novel·la es llegeixi d'una tirada. El català de Bezsonoff, amb la textura i el sabor del Rosselló, dóna a l'obra una ressonància exòtica i propera alhora, d'una inqüestionable eficàcia literària. La guerra dels cornuts és una novel·la i un document històric molt remarcable

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-04-2009 14:09

LA VANGUARDIA 24/02/2004 Rosa Maria Piñol

                                                                     

  

  

Bezsonoff evoca en una novela a los catalanes que lucharon en la guerra del 14

Article publicat al diari “La Vanguardia” el 24/02/2004 per Rosa Maria Piñol

Evocar y rendir homenaje a los soldados catalanes que participaron en la Primera Guerra Mundial por unos ideales patrióticos y que en muchos casos dejaron su vida en el frente. Éste es el objetivo que perseguía el escritor norcatalán Joan-Daniel Bezsonoff en su novela La guerra dels cornuts, obra premiada con el Just Manuel Casero y que ha editado Empúries. Tras ambientar anteriores relatos en Indochina o Argelia, Bezsonoff enmarca por primera vez una acción narrativa en Catalunya. “Hay mucha literatura sobre la guerra del 14, de Proust a Montherlant. Pero la cuestión de los catalanes que lucharon y murieron en ella es un hecho poco conocido. Me sorprendió saber que muchos de ellos no se alistaron en la Legión Extranjera francesa por patriotismo francés, sino por patriotismo catalán, porque les aseguraron que ello facilitaría el posterior reconocimiento internacional de Catalunya”, explica el autor, que es profesor de Lengua Catalana en Perpiñán, su ciudad natal. En este marco histórico y con personajes secundarios reales, Bezsonoff ha inventado la figura del protagonista de la novela, el teniente Alexandre Pagès, un rosellonés a las órdenes del Ejército francés. El oficial resulta herido en la guerra y es destinado por los servicios secretos al Consulado francés de Barcelona con la misión de reclutar jóvenes patriotas catalanes para que se alisten en el Ejército aliado. Bezsonoff recrea especialmente el ambiente de la Barcelona de 1914, y hace aparecer en su historia a personajes como Albert Bastardas, en aquel momento vicepresidente de la Mancomunitat, el patriota Joan Solé i Pla (“a quien han descrito autores como Sagarra o Pla”) o el mismísimo Pompeu Fabra, con el que el protagonista mantiene una conversación sobre ortografía y formas dialectales en un compartimiento de tren. El tema de la lengua ha sido precisamente muy trabajado por el autor, que diferencia en la obra el catalán barcelonés del registro catalán del Rosellón

Evocar y rendir homenaje a los soldados catalanes que participaron en la Primera Guerra Mundial por unos ideales patrióticos y que en muchos casos dejaron su vida en el frente. Éste es el objetivo que perseguía el escritor norcatalán Joan-Daniel Bezsonoff en su novela La guerra dels cornuts, obra premiada con el Just Manuel Casero y que ha editado Empúries. Tras ambientar anteriores relatos en Indochina o Argelia, Bezsonoff enmarca por primera vez una acción narrativa en Catalunya. “Hay mucha literatura sobre la guerra del 14, de Proust a Montherlant. Pero la cuestión de los catalanes que lucharon y murieron en ella es un hecho poco conocido. Me sorprendió saber que muchos de ellos no se alistaron en la Legión Extranjera francesa por patriotismo francés, sino por patriotismo catalán, porque les aseguraron que ello facilitaría el posterior reconocimiento internacional de Catalunya”, explica el autor, que es profesor de Lengua Catalana en Perpiñán, su ciudad natal. En este marco histórico y con personajes secundarios reales, Bezsonoff ha inventado la figura del protagonista de la novela, el teniente Alexandre Pagès, un rosellonés a las órdenes del Ejército francés. El oficial resulta herido en la guerra y es destinado por los servicios secretos al Consulado francés de Barcelona con la misión de reclutar jóvenes patriotas catalanes para que se alisten en el Ejército aliado. Bezsonoff recrea especialmente el ambiente de la Barcelona de 1914, y hace aparecer en su historia a personajes como Albert Bastardas, en aquel momento vicepresidente de la Mancomunitat, el patriota Joan Solé i Pla (“a quien han descrito autores como Sagarra o Pla”) o el mismísimo Pompeu Fabra, con el que el protagonista mantiene una conversación sobre ortografía y formas dialectales en un compartimiento de tren. El tema de la lengua ha sido precisamente muy trabajado por el autor, que diferencia en la obra el catalán barcelonés del registro catalán del Rosellón
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-04-2009 11:53

EL PAIS 25/03/2004 JORDI PUNTI

                                                                                                                 

 

 

 

                                                                           Fantasies consistents

Ho va explicar molt bé Josep M. de Sagarra a les seves Memòries: el 1914, quan es va saber que Espanya es mantindria com a país neutral a la Primera Gran Guerra, tothom va començar a prendre partit entre els alemanys o l’exèrcit aliat. Entre els intel·lectuals catalans, “la majoria simpatitzaven amb França”, i l’excepció va ser Eugeni d’Ors: “Es manifestà germanòfil i no se’n sap ben bé el motiu, perquè la seva agilitat espiritual i fins i tot la seva mònita eren de pura filiació francesa”. La societat, ve a dir Sagarra, “s’inflamà d’una bel·licositat grotesca”, i és d’aquest sentiment exaltat que tracta, en darrera instància, l’esplèndida novel·la que ha escrit Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). La guerra dels cornuts narra les peripècies del tinent Alexandre Pagès, un jove de Narbona, catalanista, casat amb una noia de casa bona, que combat al front francès i queda ferit. Quan es recupera, com que parla idiomes, el destinen a Barcelona amb la missió de reclutar joves per lluitar com a voluntaris. La iniciativa —que es va dur a terme de veritat i va tenir paladins ben reals, com el curiós doctor Solé i Pla—és vista pel pancatalanisme nostrat com una oportunitat única per al reconeixement internacional de Catalunya. Com un favor per tornar. Aquest és el marc històric de La guerra dels cornuts, el rerefons que serveix per destacar en primer terme, com en tota bona novel·la, les vicissituds d’uns personatges i una època. La primera part del llibre, "La guerra a França", explica el pas del protagonista pel camp de batalla, i aquest medi hostil i desconegut ens permet endevinar alguns trets del seu caràcter. Tal com comprovàvem a la seva anterior novel·la, La presonera d’Alger, Bezsonoff disfruta narrant la guerra, es complau en la descripció del frenesí irracional del camp de batalla. La segona part, "La guerra a Catalunya",és un retrat de la Barcelona de principis de segle. Alexandre Pagès arriba tot sol a la ciutat i de mica en mica coneix gent, passeja, es deixa aconsellar i s’infiltra en una societat que bull. És la Barcelona de les tertúlies de l’Ateneu, la Barcelona nocturna de la Maisón Dorée, aquella que enyorava Sebastià Gasch de “les cupletistes de la vella guàrdia, fofes i ajamonadas”. Bezsonoff s’ha documentat però no es deixa aclaparar per la informació, i ens explica aquells dies tot seguint els personatges. Hi ha Jordi Camps, el jove ingenu i fàcil de persuadir que marxa cap al front per deixarhi la pell tot llegint la Sylvie de Nerval. Hi ha el doctor Solé i Pla, com dèiem, francòfil, convençut que un dia “la sang dels màrtirs fructificaria la terra catalana”. Hi ha el vescomte Paul de Montpeyroux, un diplomàtic francès que s’ha adaptat al medi com ningú, i que alliçona el narrador en l’art de viure bé, encara que dugui implícit algun desengany de tant en tant. “El vescomte se sentia còmode en la nostra època”, escriu el narrador. “De la mateixa manera, hauria estat romàntic al començament del segle XIX, inquisidor a l’edat mitjana, filòsof a Atenes i profeta a Jerusalem”. Bezsonoff escriu amb una gràcia particular, que prové del seu domini dels registres literaris i d’un gust pel comentari sorneguer. La seva prosa afrancesada és efectiva, brillant, i no em resulta mai pintoresca. Els diàlegs són enlluernadors, els detalls il·luminen el text. M’agrada, per exemple, la descripció d’unes cames femenines: “Unes cames fines, fines... Sense greix. Intactes. Inamovibles com un adjectiu en un sonet de Baudelaire”. Als anys vint, Josep M. de Sagarra es va fer un tip d’escriure articles demanant una nova novel·la catalana. “Avui”, deia en un article de "La Publicitat", “també la nostra vida barcelonesa ofereix una quantitat d’aspectes peculiars, interessantíssims, ben nostres i ben definits, que donen molt camp a córrer a un observador agut, a un creador d’històries i a un constructor de fantasies consistents”. Vet aquí, ni que sigui amb 80 anys de retard.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-04-2009 11:49

La VANGUARDIA 25/02/2004 Julià Guillamon

                                                                                                

 

                                                                                       Mis guerras favoritas

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat (Perpiñán, 1963) es como aquel tipo de la canción de Brassens que proponía méritos y accésit para las guerras más crueles del siglo. El protagonista de su primera novela, Les rambles de Saigon (1996), era un coronel franco-catalán, que vivía los últimos días de la Indochina francesa. En Les lletres d'amor no serveixen de res (1997) la acción se traslada a Sibi Bel Abbès, durante los desórdenes que precedieron a la evacuación de Argelia. La revolta dels geperuts(1999) pilla a Alexandre Pagès en la caserna Montmorency, en Narbona, “fent el regiment”, las circunstancias lo empujan a disparar en plena calle. La presonera d'Alger (2002) recupera al coronel Valls, en Saigón, y lo sitúa en Argel, enfrentado a los independentistas del FLN. Los libros de Bezsonoff están construidos a partir de una doble línea argumental. Son historias de formación, con una lectura cultural y política. Se estructuran en torno a la figura de un joven idealista, muy leído, tímido con las mujeres. Donde se encuentre, asume el papel del “flâneur”: pasea, va a la biblioteca o al museo, habla con amigos que le aconsejan que se olvide de Claire o de Sophie. A través del vaivén especulativo y sentimental, Bezsonoff consigue un “gruix” que muy pocas novelas catalanas tienen. La educación sentimental es un referente, junto a Guerra y paz de Tolstoi o el “Ferragus” de Balzac. Su catalán no se parece al de ningún otro escritor. Tiene la sutileza de un Josep Sebastià Pons y la gracia del lenguaje popular, directo y escatológico. Es delicado si se trata de crear un clima amoroso, pero brutal cuando describe el impacto que esparce el cerebro de la amada por el escaparate o al descubrir dos cabezas cortadas en un cubo. Los personajes van y vienen por el “continuum” de la Romania, trazando con sus aventuras un nuevo atlas lingüístico. El rosellonés se confunde con el occitano en Narbona, encaja expresiones en francés y en castellano en París y Madrid, en Orán se mezcla con el menorquín y el valenciano de los “pied noirs”. En La guerra dels cornuts ha recuperado el personaje de Alexandre Pagès. Periodista de “L'Indépendant” y “Le Républicain”, autor de una novela sobre la Provenza galorromana, flamante propietario de un De Dion Buton que “vuela” de Narbona a Besiers a cuarenta y cinco kilómetros por hora, Pagès es un símbolo de la Catalunya infeliz. Se ha empapado de los ideales felibristas y catalanistas, y los vive con una pasión pura que no llega a traducirse en realidades prácticas. Desengaño patriótico, decepción literaria, desdicha sentimental van juntas. Sophie es el amor perfecto, pero no vivirá. La revuelta de los viticultores de Narbona acaba como una simple reclamación económica, sin contenido político. Léopoldine es la esposa que pasa de todo. Los catalanes del sur se lanzan a aventuras quijotescas, para recaer en un regionalismo apaleado. El argumento es inédito y sensacional: herido en Ypres, Pagès es reclutado para la guerra secreta y, a causa de sus conocimientos lingüísticos, destinado a Barcelona, donde se dedica a reclutar voluntarios para luchar en la Legión Extranjera. Algunos patriotas creían que la Guerra del 14-18 era una buena oportunidad para internacionalizar el problema catalán, siguiendo el ejemplo de Hungría y Polonia, y que una vez terminada la guerra, por los servicios prestados, obtendrían la libertad de Catalunya. La revolta dels geperuts y La guerra dels cornuts son dos novelas sobre la condición rosellonesa, sobre tipos como Bezsonoff que “encara no s'han empassat el Tractat del Pirineus”, que examinan la historia, buscando el momento en que empezó a torcerse todo. El otro día leyendo los “Ismos” de Gómez de la Serna encontré una frase que me llegó al alma: “La vida está demasiado aplastada y está debajo de los hombres sentados”. Bezsonoff es uno de los primeros que se levantan.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-04-2009 13:32

El museu del cinema

                                                      

 

 

    Ojatz bona gent! Alegratz-vos! Avui no us parlaré ni de la malaguanyada ORTF ni de Frank Sinatra. Aquest estiu, vaig passar per la nova seu del Punt on volia adquirir el Gran diccionari 62 a cura de Lluís López del Castillo ( una obra excel.lent que us recomani ). Me'n vaig aprofitar per visitar un museu gironí que no coneixia: el museu del cinema. Aneu a la plaça de la Constitució al corn oposat a la llibreria 22. Aquest és un museu força ben fet, amb una bona biblioteca, on organitzen cicles. Les explicacions — en català, castellà, francès i anglès — són clares i precises. Vaig notar un error només, sense importància a més. Sota una foto, els responsables del museu van confondre l'estrena de la comèdia musical My fair lady ( amb Julie Andrews en el paper principal ) inspirat de llibre de Shaw amb la seua adaptació cinematogràfica de George Cukor ( amb Audrey Hepburn. Calia que hi al·ludís )

Remuntant-se quasi a l'home de Taltaüll, els responsables del museu han concebut una reconstitució plausible de la història del setè art. Les sales dedicades als segles XVIII i XIX m'han apassionat. De debò. Vaig tenir la sort de descobrir el museu al mateix temps que una jove parella i llur fill. Calia sentir els alegrois del mainatge en veure els diorames que agradaven tant als hostes de la pensió Vauquer.

També recordi una vista molt bella i poètica dels molls del Tàmesi al començament del segle XIX. Durant la visita, em vaig adonar també de la decadència de França ( accentuada, al meu parer, pel jacobinisme esterilitzador ) que, als segles XVIII i XIX, era capdavantera en les arts i en les ciències. En aquell temps, cal recordar que la majoria dels ciutadans francesos no parlaven francès...Ara que la llengua de Voltaire (valdria més dir la llengua de la Claire Chazal o de Nique Ta Mère...) s'ha imposat arreu de l'estat, es va convertint en una mena de patuès de luxe, un xic més parlat que el català...Si aquestes línies us han donat ganes de visitar aquest museu, segur que hi tornareu. És tan ric que unes quantes visites em sembla necessàries.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-04-2009 12:22

Plutocràcia

Plutocràcia

 

                                                                                  

                                                                            

 

   Cada 11 de novembre, celebrem l’aniversari de la fi de la primera guerra mundial. Aquesta és l'última gran victòria de l'exèrcit francès. Cal recordar la reacció del mariscal Keitel que, en veure el general de Lattre de Tassigny i la bandera francesa el 8 de maig del 1945, s'exclamà " Ach! Els francesos també són aquí! "

Uns amics catalanistes es mofen de la victòria del 1918 dient que, sense la intervenció americana, l'imperi alemany hauria guanyat la guerra. Evident, mes no cal oblidar que la diplomacia forma part de la guerra. Si els diplomàtics gals van saber implicar els Estats Units dins del conflicte, podem considerar que és una victòria. Avui, no us volia parlar de l'armistici sinó denunciar un escàndol. Cada dia, els capitalistes miren de reduir els pocs avantatges socials guanyats a còpia de vagues i de tantes lluites. Que un comerciant, un botiger, algun particular vulgui obrir el seu comerç els diumenges ho trobi normal mentre no s'obligui cap empleat a treballar de mal grat. Ho és que m'agrada de trobar una botiga oberta els dies festius fins a mitjanit com n'hi ha tantes a Par¡s, però no cal constrènyer ningú M'indigna que no es denunciï prou el capteniment dels supermercats, encapçalats per Auchan, que forcen el seu personal a treballar aquest dia d'homenatge als morts...Si no s'atura aquest escàndol, que no ens vinguin amb camàndules com el deure de memòria! Oficialment, els empleats poden refusar de treballar, però aquesta és una carallada de mal gust. En la nostra època, en què la desocupació laboral ja no sorprén a ningú, existeixen arguments persuasius per obligar la gent a treballar...He passat, fastiguejat, pels aparcaments dels supermercats d'altres 11 de novembre i he vist la multitud de votures. Tots els retirats, els vilarets i els pagesos que s'avorreixen els dies festius es precipiten cap als comerços, sense contemplacions, quitxant aix¡ una conquesta sindical...Quan veig aquells ramats d'egoistes, aliats inconscients de la plutocràcia, em dic que s'hauria de recular l'edat de la jubilació a vuitanta anys...

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article