VEF Blog

ENTREVISTA A l'AVUI 18/11/2004

F.B.V. A La guerra dels cornuts Alexandre Pagès, el protagonista, viu la contradicció de sentir-se català a França i francès a Barcelona...

J.D.B. A la novel·la anterior sobre l'Alexandre Pagès, La revolta dels geperuts, ell se sent català a Narbona, però en aquesta darrera també hi ha l'experiència traumatitzadora del conflicte bèl·lic: pots sentir-te molt català abans de fer la guerra, però allí simpatitzes amb gent d'altres zones, com també va passar aquí durant la Guerra Civil... Quan tens amics del teu bàndol que han mort no penses de quin lloc són. La guerra és un gran factor d'afrancesament, perquè els patiments compartits uneixen.

F.B.V. Per què va escollir explicar la Primera Guerra Mundial vista a Barcelona?

J.D.B. Un amic meu, que és llibreter a Perpinyà, va dir-me que havia d'explicar la història dels catalans que van lluitar-hi. Llavors vaig pensar en el personatge d'Alexandre Pagès, que ja existia. Tots els detalls que dono són reals, jo només vaig posar-hi el personatge i em vaig dir: "Jo què faria, en aquest cas?". Tinc una època que m'interessa, i cal impregnar-se de l'ambient, llegir, escoltar música d'aquell temps i, llavors, com en una investigació policíaca, cal imaginar què faries si hi fossis, i els esdeveniments es van encadenant com una bola de neu, com una allau. També t'has de documentar molt perquè la documentació no es noti. El que és difícil és recrear un lloc que coneixes molt, perquè has de vigilar que no surtin elements que llavors no existien, t'has de fer preguntes a cada moment, però la documentació no t'ha de menjar la imaginació.

F.B.V. Al llibre fa que hi surtin personatges històrics com Fabra, que es troba amb Pagès en un tren.

J.D.B. És que Fabra anava en aquell tren! Va haver-hi un xou regionalista a Perpinyà, i documentant-me vaig trobar que entre la gent que hi havia anat hi havia Fabra, i si ell anava en aquell tren era impossible que no es trobessin. A la novel·la que estic escrivint ara, un personatge es troba amb el general De Gaulle, i haig de fer-m'ho venir bé perquè De Gaulle sigui a Londres en aquell moment.

F.B.V. Quins són els límits per modelar la història quan fa una novel·la?

J.D.B. Cal que sigui versemblant i s'ha de fer de bona fe, és a dir, has de conèixer el personatge. Per exemple, del president Companys no en pots fer un franquista. En tot cas, però, és una novel·la, no un assaig d'història. Cada cop que tens la possibilitat de trobar la veritat l'has de buscar, perquè si no el lector et deixarà. Si un dia vaig a un supermercat i és brut i un altre dia torna a estar brut, no hi tornaré mai més. Amb el lector passa igual, si proposes un producte indigne el lector fugirà de tu. Has de ser honest. Les meves primeres novel·les eren molt documentades, no hi havia cap errada històrica, però estava presoner a la gàbia de la història, i has d'acceptar que ets un novel·lista i que hi ha coses que no saps. És un equilibri delicat.

F.B.V. Per què ha escrit novel·les històriques?

J.D.B. Vaig escriure un llibre, Les dones de paper, en una altra línia, i va passar totalment desapercebut, no va agradar. A la gent li agrada que expliquis històries, i el meu problema és que em falta imaginació, per tenir idees em cal un rerefons històric. La Guerra Civil és una font de novel·la extraordinària, o les guerres mundials... Són com pedreres, hi vas i fas una catedral o una petita casa gràcies a la matèria. A més, com que faig novel·la realista, si fes una novel·la ambientada en l'actualitat m'enfadaria amb la meitat del Rosselló. També és que em ve així. La història em permet fer volar coloms i en una època llunyana és com veure una postal antiga, la mires i penses què hi passa...

F.B.V. Li pesa l'etiqueta exòtica d'escriptor rossellonès?

J.D.B. Sóc escriptor i, en definitiva, que sigui català o rossellonès és una casualitat. Sóc un escriptor catòlic, europeu, però això no canvia res de la meva personalitat. ¿I si escrivís en italià? Seria més ric, potser, però res més. Què canviaria? Escric en català perquè m'agrada, però podria escriure en francès o en espanyol, fent esforços.

F.B.V. Als seus llibres passa d'un dialecte català a un altre sense intentar que tot sigui estàndard.

J.D.B. Per a vosaltres jo tinc un llenguatge molt exòtic, però per a la meva gent també. A Barcelona sóc molt rossellonès i a casa meva sóc molt barceloní. La llengua del meu narrador és una llengua bastarda, de compromís, un rossellonès literari i artificial. Els catalans parlem la mateixa llengua, però quan ens trobem gent de diferents dialectes sempre hi ha un primer xoc, recíproc... Durant molts anys, quan jo era un nen, em pensava que el català només es parlava a l'Estat francès... Després tot és relatiu, perquè alhora estem separats pel mateix idioma, és un fet molt interessant de mostrar. Jo estic enamorat del Principat, és evident: hi publico, escric en català..., però hi ha una cosa que sempre m'ha emprenyat un xic, i és que quan surt un personatge rossellonès sempre li fan parlar un català molt més afrancesat del que es parla en realitat. Jo he fet el contrari, el lector pot notar que els personatges del Rosselló parlen un català que en diem repicat, és a dir, molt català, i en canvi als del sud els he posat unes espanyolades que déu-n'hi-do! Però inspirant-me en els textos de l'època, lectures populars, les revistes... Jo volia fer sentir un instrument rossellonès, el català en el conjunt de l'orquestra catalana, una petita música nord-catalana. Un català diferent, com l'argentí: quan llegeixes una novel·la de Sabato o de Borges és en espanyol, però no calen notes a cada moment: saps que pibe és xicot, etcètera. Cal que el lector faci un esforç, i també que l'escriptor vulgui arribar al públic. El lector fa un esforç, fins i tot econòmic, i no m'agrada que l'escriptor no vulgui col·laborar a fer-se entendre: entre Góngora i Cervantes prefereixo el segon, perquè almenys l'entens. L'obligació de l'escriptor és ser interessant, commoure i emocionar el lector, no m'agraden les novel·les avorrides, n'estic fart! A les escombraries!

F.B.V. Encara queden escriptors al Rosselló, i fins i tot de tant en tant publiquen a Barcelona...

J.D.B. És el dilema: existim o no existim? Si es considera que el Rosselló és un territori català, és desesperant, però si es considera que és un territori francès està molt bé: m'agradaria que tanta gent parlés el català a Madrid com el parlen a Perpinyà. Tot és relatiu, som la Prússia Oriental de Catalunya, que es va russificar, i avui hi vas i està poblat de polonesos i russos, s'hi veu l'arquitectura alemanya, com la Univesitat de Königsberg i, a Perpinyà, si la situació continua igual passarà el mateix, tindrem el Canigó, tot el romànic nord-català, però en francès, igual que pot passar al Principat, amb tot en català però parlant un castellà d'Amèrica. Catalunya Nord és un laboratori del que pot passar al Principat.

F.B.V. Però vostè ha publicat en català al Rosselló...

J.D.B. Quatre novel·les i un llibre col·lectiu, però és com si no existissin. Vaig entendre que havia d'anar a Barcelona, que és el nostre cap i casal, la nostra capital cultural, per als que parlem català, per als altres és una ciutat estrangera. Fa poc em van entrevistar a BTV i jo no els ho vaig dir als alumnes, però ells ho van veure i això em va sorprendre molt, perquè vol dir que hi ha alumnes que miren programes literaris catalans i els entenen! Es deurien equivocar de canal, però el fet és que tenen el reflex de mirar la televisió catalana. Fins i tot l'ase català s'està implantant a Perpinyà!

F.B.V. El Rosselló català és encara una utopia?

J.D.B. És una utopia o és una predicció. De moment ha existit i existirà. Sant Frederic Mistral deia al poema "La comtessa", dedicat a Víctor Balaguer: "Morta diuen que és, mes jo la crec viva". Estem parlant en català, oi? Jo publicava al Rosselló i ningú em feia cas, em veien com un excèntric, i això desanima molt, però d'ençà que vaig publicar a Barcelona em troben genial allà i tot: em troben interessant, m'entrevisten... No he pas canviat, he millorat un xic però no gaire. Fa anys, en una crítica em van dir que el meu català grinyolava, i actualment, sense que el meu català hagi canviat, alguns crítics diuen que tinc un català extraordinari, tothom el celebra...

F.B.V. I què ha canviat?

J.D.B. Gairebé res, només que ara sóc publicat a Barcelona. I per això també sóc reconegut a casa, i per això he guanyat el premi Mediterranée, perquè per a ells sóc de Barcelona, però això és la prova que existim. La història juga en contra nostra, però la geografia ens ajuda, a Catalunya hi ha un país físic. Jo, en quaranta minuts, he arribat a Girona, i puc arribar fàcilment a Barcelona, també, hi ha intercanvis i això anirà a més, i els Estats s'estan debilitant, el futur són les regions. La gent té fronteres mentals, i encara, per exemple, no hi ha línies d'autobusos regulars entre Figueres i Perpinyà... Abans era molt pessimista i ara només pessimista: fa vint anys que dic que el català és mort al Rosselló, però fa vint anys que no desapareix.

F.B.V. Què té de rus, a més del cognom?

J.D.B. L'avi, tot i que no l'he conegut... També hi tinc un interès, el geni dels russos, el costat estrambòtic, l'afrancesament... Com tots els russos conec molt bé el francès. Sempre he tingut un interès especial per Rússia, he llegit apassionadament la majoria dels clàssics del segle XIX, com ara Txèkhov, Tolstoi, Gógol... Tinc una part russa. Quan hagi acabat un diccionari occità-català que estic fent tornaré a estudiar el rus... Ja el vaig estudiar dos anys però em vaig enamorar i ho vaig deixar... Però en va sortir una bona novel·la..., de l'enamorament, esclar. Amb la novel·la vaig recuperar els diners que havia perdut amb la noia, però el poc rus que sabia el vaig perdre, i em sap greu. És una llengua extraordinària... Tinc un amic que es diu Nadal i no sap res de Catalunya... Qui és més català, ell o jo? Em serveix perquè de vegades quan algú critica els catalans jo dic que tant me fot, que jo sóc rus! [Riu amb ganes.] Tinc un avi rus, un d'espanyol, parlo català..., com volen que sigui francès? I si et dius Bezsonoff ningú no es planteja que puguis ser francès, però si dius que ets català... Bezsonoff és tan català com ara Garcia, o Pérez... o Bombí, potser. Ara, l'altre avi es deia Montalat, i l'àvia, Udó...

F.B.V. La revolta dels geperuts, La guerra dels cornuts... Són títols impactants.

J.D.B. Tots dos títols s'assemblen, l'un remet a l'altre. Hi ha un poema del poeta Frederic Mistral, al qual enguany fa cent anys que van donar el premi Nobel, El poble nostre, en què denuncia l'escola francesa que tritura els cervells dels petits occitants i els petits provençals i diu "pobre poble nostre, et redrecen tal com un poble de geperuts". La guerra dels cornuts és perquè amb els catalans que van lluitar en aquesta guerra es compleix allò de ser cornuts i pagar el beure: uns catalans de Barcelona van anar a morir, i amb patiments atroços, per l'imperialisme francès... Si això hagués permès a Catalunya tenir un procés d'alliberament i un reconeixement internacional molt bé, però no fou així. Aquí en diem morir per sous i nugues, o per sous i nous, és a dir, per no res.

F.B.V. Per què explica tantes guerres? La guerra d'Algèria, la Primera Mundial...

J.D.B. A mi el que m'agrada és desmuntar els mites històrics. Segons com, la meva darrera novel·la és anticatalanista, perquè desmunta part del patriotisme català, la Renaixença, parla contra un nacionalisme excessiu. La presonera d'Alger desmunta el mite d'un poble algerià en ple contra els colonitzadors, i viceversa. I sempre s'ha dit que la revolta vitivinícola del 1907, de què parlo a La revolta dels geperuts, hauria pogut ser una bona ocasió per fer d'Occitània un Estat i desmuntar el mapa francès, i això és mentida: la realitat és que senzillament es fotien de fam i volien menjar, com avui els camioners que bloquegen les fronteres, és una qüestió de diners. Primer el ventre, després els diners i després els sentiments, que també compten. Potser és aquesta necessitat de desmuntar les mentides el que em fa escriure. A més, cal tenir un gran talent per interessar la gent amb la vida de persones normals, mentre que si hi poses al mig un atemptat, una guerra, un avortament, una violació... La gent feliç no té història. Sí que en tenen, però és un xic més avorrideta. La plaça del Diamant comença a ser interessant quan la Colometa pateix. És horrible, però les batalles són més fotogèniques que la pau. De tota manera, m'interessa veure la guerra reflectida de lluny; a la novel·la Le sang noir, de Louis Guilloux, veus com la guerra llunyana fa molta més por perquè és més humana. És com La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda: la guerra hi és molt més present que a moltes novel·les de guerra.

F.B.V. Per què ha posat banyes al seu protagonista?

J.D.B. El cineasta francès Sacha Guitri deia: "El més greu quan ets cornut no és portar banyes, sinó saber que algú sap amb qui t'has conformat fins ara". Una altra dita seva diu: "La meva senyora i jo vam ser molt feliços durant vint-i-cinc anys, fins al dia que ens vam conèixer". Quan hi ha guerres sempre hi ha morts, Eros i Thànatos, i hi ha molts soldats cornuts. A la Primera Guerra Mundial molts presoners francesos van anar-se'n al llit amb alemanyes i presoners alemanys amb franceses, i a la Segona també, i per això després van acusar moltes franceses de col·laboracionisme.

F.B.V. A alguns ja els està bé...

J.D.B. Tot és una qüestió de context. Un dia jo estimava molt la meva companya, però em pensava que ella m'enganyava i li vaig demanar francament, i ella em va abraçar i em va fer petons fent-me entendre que no. Al cap d'uns anys ho vam deixar i ella em va confessar que aquell dia jo estava cornut. Vaig posar-me a riure, però si m'ho hagués dit tres anys abans m'hauria mort.