VEF Blog

EL PAIS 25/03/2004 JORDI PUNTI

                                                                           Fantasies consistents

Ho va explicar molt bé Josep M. de Sagarra a les seves Memòries: el 1914, quan es va saber que Espanya es mantindria com a país neutral a la Primera Gran Guerra, tothom va començar a prendre partit entre els alemanys o l’exèrcit aliat. Entre els intel·lectuals catalans, “la majoria simpatitzaven amb França”, i l’excepció va ser Eugeni d’Ors: “Es manifestà germanòfil i no se’n sap ben bé el motiu, perquè la seva agilitat espiritual i fins i tot la seva mònita eren de pura filiació francesa”. La societat, ve a dir Sagarra, “s’inflamà d’una bel·licositat grotesca”, i és d’aquest sentiment exaltat que tracta, en darrera instància, l’esplèndida novel·la que ha escrit Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). La guerra dels cornuts narra les peripècies del tinent Alexandre Pagès, un jove de Narbona, catalanista, casat amb una noia de casa bona, que combat al front francès i queda ferit. Quan es recupera, com que parla idiomes, el destinen a Barcelona amb la missió de reclutar joves per lluitar com a voluntaris. La iniciativa —que es va dur a terme de veritat i va tenir paladins ben reals, com el curiós doctor Solé i Pla—és vista pel pancatalanisme nostrat com una oportunitat única per al reconeixement internacional de Catalunya. Com un favor per tornar. Aquest és el marc històric de La guerra dels cornuts, el rerefons que serveix per destacar en primer terme, com en tota bona novel·la, les vicissituds d’uns personatges i una època. La primera part del llibre, "La guerra a França", explica el pas del protagonista pel camp de batalla, i aquest medi hostil i desconegut ens permet endevinar alguns trets del seu caràcter. Tal com comprovàvem a la seva anterior novel·la, La presonera d’Alger, Bezsonoff disfruta narrant la guerra, es complau en la descripció del frenesí irracional del camp de batalla. La segona part, "La guerra a Catalunya",és un retrat de la Barcelona de principis de segle. Alexandre Pagès arriba tot sol a la ciutat i de mica en mica coneix gent, passeja, es deixa aconsellar i s’infiltra en una societat que bull. És la Barcelona de les tertúlies de l’Ateneu, la Barcelona nocturna de la Maisón Dorée, aquella que enyorava Sebastià Gasch de “les cupletistes de la vella guàrdia, fofes i ajamonadas”. Bezsonoff s’ha documentat però no es deixa aclaparar per la informació, i ens explica aquells dies tot seguint els personatges. Hi ha Jordi Camps, el jove ingenu i fàcil de persuadir que marxa cap al front per deixarhi la pell tot llegint la Sylvie de Nerval. Hi ha el doctor Solé i Pla, com dèiem, francòfil, convençut que un dia “la sang dels màrtirs fructificaria la terra catalana”. Hi ha el vescomte Paul de Montpeyroux, un diplomàtic francès que s’ha adaptat al medi com ningú, i que alliçona el narrador en l’art de viure bé, encara que dugui implícit algun desengany de tant en tant. “El vescomte se sentia còmode en la nostra època”, escriu el narrador. “De la mateixa manera, hauria estat romàntic al començament del segle XIX, inquisidor a l’edat mitjana, filòsof a Atenes i profeta a Jerusalem”. Bezsonoff escriu amb una gràcia particular, que prové del seu domini dels registres literaris i d’un gust pel comentari sorneguer. La seva prosa afrancesada és efectiva, brillant, i no em resulta mai pintoresca. Els diàlegs són enlluernadors, els detalls il·luminen el text. M’agrada, per exemple, la descripció d’unes cames femenines: “Unes cames fines, fines... Sense greix. Intactes. Inamovibles com un adjectiu en un sonet de Baudelaire”. Als anys vint, Josep M. de Sagarra es va fer un tip d’escriure articles demanant una nova novel·la catalana. “Avui”, deia en un article de "La Publicitat", “també la nostra vida barcelonesa ofereix una quantitat d’aspectes peculiars, interessantíssims, ben nostres i ben definits, que donen molt camp a córrer a un observador agut, a un creador d’històries i a un constructor de fantasies consistents”. Vet aquí, ni que sigui amb 80 anys de retard.