http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 09-03-2009 14:56

El poeta i altres contes

                                  

 

 

Hi ha escriptors intel·ligents que et donen la il·lusió que tu també n’ets. Quan els llegeixes, et sembla que has après quelcom i que has avançat un xic pel gran laberint. Amb El poeta i altres contes, guanyador del premi Mercè Rodoreda, Vicenç Pagès ens proposa unes quantes fantasies. A la manera d’André Breton en Nadja, Vicenç Pagès inclou, en el llibre, unes fotos extraordinàries de Jordi Puig. Fotos en blanc i negre com totes les bones pel·lícules, tot i que "l’art de la memòria no és la pintura, ni encara menys la fotografia sinó la literatura".(pàgina 46, " Lector de muralles ") Aquestes fotos, falsos retrats d’autors inèdits, acompanyen biografies fictícies que podrien constituir l’argument, l’ ànima i el cos d’una novel·la més real que la trista realitat. Haig de confessar que, lector càndid, me les vaig creure fins al moment en què vaig reconèixer un conegut meu a la pàgina 131. Ja ho sé, és un poc tard…M’ha rejovenit de caure en la xarxa de la narració –"le mentir vrai"– com un nen petit. Aquestes fotos i aquestes biografies potser ens ajuden a llegir el món amb altres ulls. Si Pagès pogués, ens hauria ofert un altre suport com un DVD, un disc o una partitura. Es val de tots els mitjans per aproximar-se a la vida, fent-la menys angoixant, més divertida… Tot reflexionant sobre la literatura sense deixar de divertir-nos mai, inscrivint-se en la gran tradició de Voltaire o de Pere Calders, Pagès renova la seva realitat immediata. Li dóna ales. El seu Figueres retira molt al Figueres real amb la tirallonga dels bars, els venedors de discos, les noves rotondes tan de moda, "la Rambla ben pavimentada, que baixa amb suavitat fins al monument a Narcís Monturiol, els plàtans podats, (…) turistes i velles podrides de diners: Figueres". (pàg. 23 " Astoria ") Tots aquests noms de bars, d’hotels, de carrers, poesia immediata de la toponímia més quotidiana, m’han recordat " Le musée Grévin " de Louis Aragon on canten les sonoritats de la geografia i de la història franceses " Pays qui chante Orléans / Beaugency, Vendôme. " De conte humorístic en faula tràgica, d’història d’amor avortada en biografies imaginàries, Pagès ens passeja per un món grotesc i desesperant, poblat de gent que han comprès massa tard que la felicitat no existeix, com en les millors cançons de Frank Sinatra: "Vaig adonar-me que durant tots aquells anys jo havia estat enganyant-me i, encara pitjor, havia perdut miserablement el temps"  La felicitat mai no és completa, podríem dir plagiant la seva última novel·la. Enmig d’aquest univers absurd, Pagès, per dignitat i per cortesia cap al lector, no es lamenta mai. Riu: "Sóc romanesa, però no prostituta". "Si Déu existeix és espanyol". ¡Claro que sí! Caldria citar totes les pàgines del llibre i l’editorial ens faria un procés…

M’agrada particularment el recorregut al·lucinat per l’Eix Transversal del primer conte titulat Continental , aquesta road-movie casolana que comença com un conte de fades i s’acaba amb una rialla amarga. La rialla d’Alfred de Musset quan havia vist una representació del Misantrop de Molière : "Quelle mâle gaîté si triste et si profonde | Que lorsqu’on vient d’en rire, on devrait en pleurer...".

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-03-2009 14:51

Els armaris d'Alexandria

                                      

 

                                       

 

 

Quan no escric novel·les i articles , me guanyi la vida mirant d‘ensenyar els arcans de la llengua catalana i les belleses de la literatura francesa als adolescents que m’ha confiat la república. Els petits nord-catalans no em semblen gaire diferents dels petits " principatins " que Toni Sala va descriure a Petita crònica d'un professor a secundària, un llibre cruel que em va deixar deprimit durant mig any…Amb l’experiència, he descobert que la majoria dels clàssics no " funcionen " amb el jovent. Confessi que vaig avorrir moltíssim els meus alumnes analitzant Britannicus de Racine, La Vénus d’Ille de Prosper Mérimée, L’Atlantide de Pierre Benoit o Dominique d’Eugène Fromentin. (La crítica marxista ens vol vendre com una obra política aquest adéu desenganyat al romanticisme. ) A voltes, alguns llibres els interessen. Bel Ami de Maupassant, Topaze de Marcel Pagnol, La planète des singes de Pierre Boulle realitzen aquest miracle. Aquesta experiència que he viscut amb alumnes de tot França m’ha ajudat a reflexionar sobre la literatura. El cantant Serge Gainsbourg desenvolupava una teoria interessant sobre les arts menors i les arts majors. Segons ell, les arts majors, com la literatura o la pintura, necessiten una iniciació, una formació prèvies mentre un art menor, com la cançó, es revela accessible a tots els públics. Amb el seu gust de la provocació, el gran Serge afegia, amb un somriure irritant i encantador, " La chanson est un art mineur qui encule les arts majeurs…" Malgrat la meua admiració per l’autor de " La Javanaise " –la millor cançó francesa per a mi amb " Que reste-t-il de nos amours? " de Charles Trenet– la teoria de Gainsbourg s’ha de matisar. La música clàssica, la pintura demanen anys d’estudi així com l’exploració minuciosa d’A la recerca del temps perdut de Proust o d’Ulisses de James Joyce. Aquestes obres, com la pràctica d’una llengua estrangera estudiada dia rere dia, es mereixen. No es donen al primer que passi. Cal conquerir-les. Ara, entre totes les arts majors, la literatura m’apareix la més popular. Crec que és possible escriure grans llibres que pugui llegir tothom amb un esforç relatiu. Els meus alumnes, insensibles a les belleses de les tragèdies de Racine i de Les Confessions de Jean-Jacques Rousseau, aprecien els contes i les novel·les de Maupassant així com el teatre de Marcel Pagnol. Topaze — que van interpretar actors de la categoria de Fernandel, Louis Jouvet i André Lefaur— és una obra remarcable i popular alhora d’una actualitat candent. Aquesta denúncia de la corrupció encara diverteix el jovent. En la nostra literatura, un escriptor com Josep M. de Sagarra seduïa el públic sense caure en la facilitat. El seu estil sempre sortia de la millor ganaderia. També podríem citar Gaziel o Josep Pla. A vegades, quan volti per les nostres llibreries, em desanima la invasió de llibres hermètics. La literatura catalana sempre ha de passar pel peatge de la llengua i, uns quants creadors, li afegeixen noves taxes. Em recorden els escarnis de Lope de Vega als hipèrbatons de Góngora. " En una de fregar se cayó la caldera. " Potser pateixi de limitacions de petitburgès rus, però confessi que a mi m’agrada de comprendre el que llegeixi. Accepti de no entendre-ho tot si el clima de la frase, la petita música de l’autor m’emocionen. A les primeres estrofes de Mireia, Frederic Mistral declara " Cante pèr vautre, gent di colo e di mas. " ("Cantar vull per vosaltres, pastors i gent de mas. ") Qualsevol provençal que coneix la seua llengua entén sense esforç tots els versos de Mireia. En canvi quan va escriure Calendal, Mistral, enlluernat per l’èxit, va voler que cabessin a la seua segona epopeia totes les paraules que havia espigolat de la lectura dels trobadors, de les xerrades amb els pescadors del Martegue i els pagesos de la Crau. Aquesta epopeia sàvia no arriba al nivell, a la puresa apol·línia de la senzilleta i genial Mireia. A l’Occitània actual, qui pot entendre les novel·les de Robert Lafont i els poemes de Jean-Yves Casanòva llevat d’un grapat de professors?

Al meu entendre, l’escriptor, sense rebaixar mai les seves ambicions, ha d’ajudar el públic. Els escriptors han de ser senzills com Molière, Jean de La Fontaine i Tolstoi. Si no volem que la nostra literatura acabi al mateix armari que els darrers poetes de l’Alexandria grega, cal esbatanar les portes de totes les torres d’ivori.

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Vicenç  le 07-04-2009 à 11:57:22

Molt bon article. Hi estic d'acord. Vós sou un bon exemple d'això que diueu. La vostra literatura s'entén, però a l'ensems té tots els ingredients: des del cultisme fins a l'expressió més popular. Té la sal i el pebre justos que adoben un tall de base suculent i d'excel·lent qualitat. La vostra literatura és molt llegidora, amena i rica en tots els sentits. Per molts anys. Per cert, les fotografies que ll·lustren els vostres escrits són molt ben trobades.

2. Mitrophane  le 07-04-2009 à 15:57:03

Gràcies Vicenç...Esperem que aquest blog us satisfaci...

3. LlenguaNacional  le 27-08-2009 à 11:03:37

Estic molt d'acord amb les reflexions que fas, Joan Daniel. Sempre s'ha d'intentar no caure en la pedanteria i el ridicul, tan si parles de literatura com de quimica!

 
 
 
el 09-03-2009 14:47

Guardem silenci

                                                       

 

 

 

Entre dos silencis

Aurora Bertrana

Club Editor

Barcelona, 1958, reedició del 2006. 222 pàgines

 

 

    Acabo de llegir Entre dos silencis i no puc guardar silenci. Al poblet francès d’Etobon, el 27 de setembre del 1944, trenta-vuit homes queien sota les bales de la metralladora d’un mercenari italià que acompanyava les tropes alemanyes. L’autora, contemporània dels fets tràgics ocorreguts, dibuixa un quadre de la França ocupada, fidel a la realitat com un decorat d’opereta de Francis López al teatre del Châtelet. L'argument se situa a la França ocupada durant els dos darrers anys de la Segona Guerra Mundial. Mala imitació del Silenci del mar de Vercors, l’autora narra les relacions entre l'exèrcit d'ocupació i les pageses d'un petit poble, quedat gairebé sense homes, perquè els alemanys els havien afusellat com a represàlia per l'assassinat d'un general alemany. Naturalment, no hi manca l’amor impossible entre una francesa patriota i un tinent prussià culte, guapo i sentimental. " Jo sóc un oficial del meu exèrcit..Vostè no pot trair el seu país, ¿ com fer-l’hi comprendre? (…) No puc renegar de Lodz, com vostè no pot renegar d’Hernam! "(p.205) Assenyalem de passada que Lodz fou russa fins al 1918 i polonesa del 1918 fins al 1939…L’acció té lloc a Hernam, un " llogaret ocupat per l’enemic " (pàg. 20) Un nom clarament germànic, neerlandès més precisament. Podem suposar que la novel·la transcorre a la part flamenca del nord de França, a Alsàcia o Lorena. Uns quants detalls suplementaris ancoren el relat a Alsàcia. " Cyril Baumann, el rector de la parròquia de Mulstein " (pàg. 23) amb uns noms tan francesos com Rohe, Erika Eggers, Krefeld, Retz, Karth, Anrhem, Eddy Bretzer etc. Una Alsàcia molt estranya, per cert, ja que hi bufa " la tramuntana " (pàg. 20) igual que al Llenguadoc i Catalunya. La gent hi porta cognoms germànics amb noms catalans com Marta, Nicolau, Gregori, Miquel i Marieta…De l’ull viu, segurament…De tant en tant, però, algun personatge francès té el nom i el cognom germànics com l’Erika Eggers o l’Eddy Bretzer. La versemblança lingüística és digna de les aventures de Tintín…Els personatges amb cognoms alemanys no entenen l’alemany, en un país on els pobles tenen noms tan francesos com " Hernam, Glosters, Kirch, Meauly (aquest sí que és francès!) i Mulstein. " ( pàg.81) " Ella no n’entenia ni una paraula " (pàg.22) " Ho havia dit en l’idioma del país, perquè ella ho pogués entendre " (pàg.38) Aurora Bertrana sembla ignorar que Lorena i Alsàcia van pertànyer al Reich del 1870 al 1918. Durant la segona guerra mundial quedaven molts alsacians escolaritzats en la llengua de Goethe que, recordem-ho, va cursar estudis a Estrasburg. El dialecte germànic parlat allà procedeix de la llengua alemanya, forma literària de l’alsacià.

No tothom pot ser especialista de les dues guerres mundials. Entesos…Ara bé, hi ha un límit. Parlant de " trinxeres " (pàg 32 ) a França durant la segona guerra mundial és un anacronisme. L’autora, pel que sembla, no havia sentit a parlar de la guerra de moviment a l’alemanya, de la rapidesa dels blindats, la Blitzkrieg, la guerra llampec. També confon els camps de concentració amb els camps de presoners pels soldats i sotsoficials (Stalag) i pels oficials (Oflag). La novel·lista descriu tan bé la batalla com l’ocupació. La pàgina 42 constitueix un monument d’ignorància crassa, de romanticisme bèl·lic barat escrit per una tieta sentimental. " l’espectacle brutal del combat té una compensació amb la borratxera heroica que procura; el combatent no té temps de pensar. Tot resulta simple i fins confortable. Hi ha una olor excitant, de suor i de pólvora." Grotesc! Llegiu l’escena de la batalla en Candide de Voltaire, Céline, Erich Maria Remarque, Roland Dorgelès, Guy Sajer, Ernst Junger o llogueu el DVD de " Cal salvar el soldat Ryan " i tindreu una visió més lúcida de la guerra. L’autora no hi entén gaire de zoologia. " Els llops, famèlics, baixaven alguna nit per les barrancades fins a la plana " (pàg.36) França no és pas Sibèria. Durant tot el segle XIX, els francesos van exterminar els llops i el 1937 es va celebrar oficialment la mort del darrer llop. Als anys 1940, per tant, restaven uns quants individus residuals. M’hauria apassionat " arribar a viure el drama íntim com a cosa meva, familiar " i m’he avorrit amb una novel·la floralesca que no mereixia sortir de l’oblit on jeia fins ara.

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-03-2009 18:19

Le massacre d'Oran

    Extrait de Les lletres d'amor no serveixen de res, Llibres del Trabucaire, Canet, 1997      

 

                 

 

 

 

 

Je me réveille avec un mal de tête atroce. Comment arriverai-je à oublier Claire si je la tue désormais dans mes cauchemars? Même dans les rêves, elle ne m'aime pas...

Soulagé, oisif, je dois accueillir mon successeur algérien le lundi 9 juillet. Pour l'instant j'expédie les affaires courantes. Je ne connais pas le nouveau conservateur. Ce doit être un jumeau de Mohammed, un déçu de l'Algérie française, confit de culture française. Il compose des vers latins. Il sait comparer les Phèdres de Sénèque, Racine et Pradon. Je sors dans la rue.

Oran, terre française depuis 1832, est maintenant une ville morte. Partout, des montagnes d'ordures bouillent. Des chats et des chiens y maraudent malgré les vapeurs de merde et les rats.

J'ai la flemme de chercher une épicerie ouverte et j'entre au Paradou, un restaurant que je connais rue de la Fonderie. Je n'y ai jamais déjeuné avec Claire. Son souvenir ne m'y poursuivra pas.

Depuis mon plus jeune âge je n'aime pas me retenir quand j'ai envie d'uriner. Des toilettes, j'entends des vociférations et des coups de feu. Je me tais, prêt à vendre cher ma précieuse vie.

 

Au bout de dix minutes, je sors. Un charnier improvisé, visqueux comme des otaries, a remplacé le restaurant joyeux. Tous les clients, le patron, la jolie serveuse sont morts.

La rue d'Arzew est vide. Pas de voiture. Au loin, sous les ficus de la place des Victoires, on entend encore des détonations.

Je rentre chez moi. A l'angle de la rue Lamoricière, un camion de sucre est à l'arrêt. Un Arabe armé demande ses papiers au chauffeur. Il me voit. Il hurle des ordres que je ne comprends pas. Il met son fusil en joue et tire. Je cours. Je sonne à une porte de la galerie Audéoud sous les arcades, devant le cinéma Le Régent.

— Ouvrez! Ouvrez! Je suis français!...Ouvrez-moi, nom de Dieu!

On m'ouvre enfin. Un jeune homme m'explique que l'Arabe surveille cinq Européens assis contre un mur. S'il m'avait suivi, les prisonniers auraient pu s'enfuir.

Je ressors au bout de deux heures. J'arrive rue El Moungar. Voyons si la garnison française, installée dans le lycée, me protégera...La sentinelle me laisse entrer sans que je lui aie parlé.

Dans la cour, des soldats se promènent. D'autres jouent aux dames. L'un d'eux, consciencieux, polit son tank. Trois cents civils, à peu près, sont là. J'ai survécu au massacre.

Une fois de plus, l'armée française s'est couverte de gloire. Tandis que des Arabes assassinaient, nos soldats jouaient à la pétanque. Un vieux Majorquin raconte qu'à La Marine il a vu deux hommes suspendus à un croc de boucher. Un capitaine arrive.

— L'Algérie est un pays indépendant...On ne peut rien faire pour vous...On peut vous raccompagner chez vous si vous voulez...

 

Avant d'arriver chez moi, à la hauteur du tailleur Bravo, j'ai vu dans une poubelle sans couvercle la tête coupée d'une femme...

 

Ce détail horrible m'a décidé à rentrer en Roussillon. Je pars cette nuit. Tous mes livres précieux sont déjà arrivés à Perpignan avec mes disques. Avant de quitter mon appartement, j'ai préparé un piège électrique.

Ce n'est pas possible que je laisse ma bibliothèque, tous ces trésors à la république algérienne. Il faut que je continue à mettre un peu d'ordre dans le babel vital. Je n'admets pas que le nouveau conservateur souille, avec ses sales pattes, mes fidèles amis imprimés.

Les nouvelles autorités n'ont pas encore daigné changer les serrures. Je passe par la porte principale comme si de rien n'était. Je ne la ferme pas. J'ai deux bidons d'essence. Je commence par la salle des encyclopédies et des dictionnaires. Deux ou trois jets sur les romans, une autre giclée sur les périodiques. Je lance deux allumettes. Les vers des camarades Aragon et Eluard, les antithèses puériles de Victor Hugo, les obsessions pseudo-scientifiques d'Emile Zola, le gauchot qui zozotait, les mots glacés de la pauvre Colette, au feu! Feu! Que tout brûle! Qu'il ne reste pas l'ombre d'une cendre de cent-trente ans de civilisation française dans ce pays de merde! Il faut brûler la feuille! Tout craquelle comme un vieux dragon. Les derniers rayons tombent dans un bruit atroce. J'entends les plaintes de toutes les âmes qui s'échappent des livres avant de fondre. Brûlez, bois de Provence et de Catalogne! Brûle, Rome de Néron! Brûlez parchemins alexandrins! Vous me faites marrer! Il ne faut pas jouer avec les allumettes, Monsieur le Conservateur!

C'est l'apothéose, la Saint-Jean de la littérature, le solstice de la vengeance, l'explosion des derniers volcans de l'Atlantide! Comme dans le temple de Jérusalem.

J'ai perdu la femme que j'aimais. J'ai brûlé ce que j'aimais le plus. Une nouvelle vie commence. Je démarre lentement et je remonte pour la dernière fois le boulevard Paul-Doumer. Avec un peu de chance, j'arriverai à Alger, demain ou après-demain, et, qui sait, je prendrai le premier bateau pour Marseille ou Port-Vendres.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-03-2009 15:42

LA GUERRE DES COCUS, extrait

Extrait de La guerre des cocus, éditions Balzac, Prix Méditerranée Roussillon 2004  

 

traduit du catalan, La guerra dels cornuts, Empúries, Barcelone 2003

 

 

 

    Dans l’été 1930 Léopoldine voulut qu’on partît en vacances en Autriche. Rédacteur en chef du Républicain, je ne pouvais m’absenter trop longtemps. Le vicomte de Montpeyroux, après une vie consacrée à la patrie, y avait pris sa retraite. Il nous avait invités dans la propriété de son épouse, à Pottendorf, localité de la Basse-Autriche. Florence –première femme de Paul– lasse de porter des cornes, avait accepté le divorce contre une bonne pension. Mes amis s’étaient mariés en 1919. Paul avait beaucoup vieilli. Il avait souvent mal au dos mais il était toujours aussi élégant. Une élégance de gentleman-farmer qui ne se remarque pas. Nos deux amoureux passaient six mois à Pottendorf et, quand arrivait l’hiver, ils s’installaient au château de Montpeyroux. Comme tous les ans, leurs deux fils –Immanuel et Friedrich Wilhem– passaient l’été sur la Côte d’Azur avec leurs grands-parents. Léopoldine et Édith parlaient de philosophie en allemand. Dans quelle autre langue peut-on philosopher puisque, comme chacun le sait, les Allemands descendent directement des Grecs ? Nous, pauvres Latins, nous serons toujours condamnés à la superficialité, à la description de la beauté sans jamais pouvoir accéder à son essence…Avec le vicomte, nous nous entretenions simplement de jardinage, de littérature et un peu de politique.

  • Avez-vous lu Erromango, le dernier roman de Pierre Benoit ?
  • Non –avouai-je–. J’aime beaucoup les livres de M. Benoit mais c’est un farceur. Il bâtit une histoire intéressante et, vers la fin, il semble s’en désintéresser…
  •  

  • Peut-être, mais considérez-le plutôt comme un artisan têtu.
  •  

  • En politique, Paul, qui était tombé amoureux de la fille d’un diplomate ennemi en pleine guerre, se montrait un partisan d’Aristide Briand.
  •  

— Croyez-moi, Pagès….Il n’y aura plus jamais de guerres comme celle qu’on a connue…Je l’écoutais, en savourant une orangeade fraîche qu’Édith avait préparée, en y ajoutant des morceaux de cannelle.

  • Les hommes ont compris la leçon, Pagès…" Nous, civilisations, nous savons maintenant que nous sommes mortelles". De temps en temps, il y aura bien quelques petits conflits régionaux çà et là mais la guerre est démodée…

L’armée française n’était-elle pas la meilleure du monde ? Si jamais un pays ne respectait pas les recommandations de la S.D.N, elle pourrait toujours taper du poing sur la table de négociations.

Édith et Léopoldine bavardaient, avec animation, dans la véranda, charmantes dans leurs robes de cotonnade. Cela faisait des années que je n’aimais plus ma femme. J’avais découvert, avec surprise, que mon corps lui était plus fidèle que mon cœur. Mes sentiments s’étaient évanouis avec tant d’illusions, mais mon goût pour elle ne s’était pas altéré. Bien au contraire…L’évolution de son anatomie me plaisait beaucoup. Édith elle aussi avait beaucoup gagné en beauté depuis Barcelone. La petite jeune fille fluette d’autrefois s’était transformée en une femme splendide. Sacré Paul ! * Il avait encore réussi un beau coup. Le bonheur ne l’avait pas trahi. Comme s’il lisait dans mes pensées, le vicomte me dit avec son sourire de libertin :

— Rien n’est plus beau que l’amour, mon cher * …Nous sommes en 1930 et nous avons encore de belles années devant nous…

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 08-03-2009 à 16:20:58  (web)

Très bon roman!
Je le conseille à tous!

 
 
 
el 08-03-2009 12:48

LES RAMBLES DE SAIGON, extracte

Extracte de Les rambles de Saigon, Llibres del Trabucaire, Canet, 1996 

 

 

 

 

Haïphong, novembre del 1946.

 

 

Els xinesos no són gent com nosaltres. Van aprendre-ho els francesos en desembarcar a Haïphong pel març del 1946.

Els artillers xinesos ens van matar vint-i-nou soldats. Erradament...Rebuda més aviat singular entre aliats.

Tot ésser pla com un sermó de capellà, Haïphong em va semblar una ciutat molt bonica quan vaig descobrir-la pel maig. La volta de les ceibes en flor, els reflexos del riu Cua-Cam i del canal li donaven tintes rogenques del millor efecte.

 

Gràcies a llur rebuda, la convivència amb les tropes del general Luan va passar molt bé. Si una patrulla nostra se creuava amb soldats xinesos, havia de baixar de la vorera en signe de respecte.

Havíem provat d'oblidar la canonada de benvinguda, però no suportàvem que llurs rics oficials monopolitzessin totes les taxi-girls de l'Hôtel du Commerce.

De tant en tant, un xinès queia de morros en la pista massa lacada del dàncing.

A l'estiu, els nostres aliats van acabar per tornar-se'n a Xina, després d'un llarg estira i arronsa, enduent-se en el bagatge, tots els lavabos i bidets de la ciutat. Ara restàvem sols amb el Viêt-minh.

 

Passat de l'exercici al pati de la caserna Bouet i d'unes quantes obres de refecció al port, hi havia poca cosa a fer a Haïphong. Amb una setmana, en vaig conèixer totes les curiositats: el teatre; la Philharmonique; la catedral; les botigues del Boulevard Paul-Bert que començaven a reobrir; la pagoda de Du Hang; el parc del Lach Tray i el jardí públic de cara a la Banque de l'Indochine d'on havia desaparegut l'estàtua de Jules Ferry d'ençà de la revolució d'agost.

El Boulevard Chavassieux i el Boulevard Bonnal desemboquen del port. Migparteixen la ciutat i s’uneixen al canal Bonnal on s’esbufeguen milers de juncs, sampans, barques de tot color. Pugen olors d’algues podrides i de peixos secats.

Malgrat la pluja contínua no em desagradava la ciutat. Em passava les hores lliures a la biblioteca. Quan m'embafava tanta lectura, sortia i vagarejava pels carrers. El més sovint amb el tinent Emili Janer.

Caricatura de l'oficial d'intendència, l'Emili no tenia res d'un guerrer, vençut i tot. Colós greixós culejava com una minyoneta. Quan parlava, tenies por que s'adormís. Gràcies a ell, vaig descobrir totes les bones taules haifoneses.

Tan bon punt arribàvem al restaurant Asia, l'amo ens portava un menú especial amb força picades d'ullet. L'aperitiu era una gentilesa de la caixa.

Passàvem setmanes buides vigilant el tràfic portuari. Sabíem que el Viêt-minh ens atacaria aviat. Cada dia, els annamites ens inventaven vexacions. Ens feien sentir tot el pes de llur independència nova de trinca.

Rebatejaven tots els carrers de la Venècia del Tonquín, ciutat de creació francesa. Ara, al Rond-Point de France volien que li diguéssim công viên liêm Hiêp quôc i al carrer de Bordeus phô my quôc és a dir carrer dels Estats-Units...

Adhuc ens van ordenar que rebéssim Hô-Chi-Minh com un cap d'estat.

Tot lo llarg del Boulevard Paul-Bert, els mariners francesos li van presentar les armes.

Per qui ens prenia el govern? Què esperava l'almirall d'Argenlieu?

 

Una tarda, cap a la fi del mes d'octubre, badava davant l'aparador d'un florista cap a la cantonada dels carrers Jean Dupuis i Harmand. Hi vaig entrar, desvagat. La venedora era la Stéphanie de Chambly. L'havia coneguda cinc anys enrera a La Cascade d'Argent.

 

Rossa, bonica i blanca com una fada canigonenca...

 

—Que em coneixeu?

—És clar...va respondre.( No havia perdut l'accent de Toló.)

—Què feu per aquí, senyoreta?

-—Ja ho veieu...Venc flors...

—I rendeix beneficis això?

-—Déu n'hi do!

Els seus pares l'havien casada amb un enginyer dels ferrocarrils de la Indoxina i del Yunnan. Els japonesos l'havien decapitat.

Ella havia estat presonera a Nha-trang. Amb la pensió i els estalvis del difunt acabava de comprar-se la botiga. No sé per què hi vaig tornar l'endemà i l'endemà passat. Sempre amable i un xic freda alhora.

El primer diumenge lliure en comú que vam tenir en Janer i jo, vam anar a Doson, la gran estació balneària de Tonquín. Vam trobar-hi tota la bona societat de Haïphong. Vam notar tot seguit una magnífica europea. Dinou anys potser. Es banyava amb un cinquantí panxut i cap-pelat.

—És son pare? —féu l'Emili.

—Pensa-te! És el seu fringaire.

Creues?

La nostra controvèrsia s'acabà tan bon punt començà a fregar-se llargament contra ells.

Vam mirar-los, incrèduls. Es van quedar així cosa de deu minuts davant de tothom com gossos.

—Segur que ella l'estima —vaig dir— per la seua intel·ligència, la seua bellesa i la seua tendresa...

—Ja ho ets dit!

A l'escullera ens vam creuar amb la fada. Caminava, majestuosa, en un vestit de bany negre. Vam saludar-nos.

—Com la trapes?

—Trenca pas res...

—Que ets boig? Sun pas vist soviny una minyona tan guapa...

 

 

 

L'endemà de la nostra trobada a Doson, vaig esperar la Stéphanie davant de la botiga. Va enfilar el Boulevard Bonal fins a la vorera dels Chargeurs Réunis i va girar a la Rue Joffre. Tots els arbres groguejaven, tret dels mirabolaners les fulles dels quals tiraven a roig fosc. Ella vivia a tocar del Rond-Point de France.

Vaig seguir-la així tres vespres. No trobava cap pretext per tornar a la botiga. A qui podia oferir flors? A en Janer? Al coronel Dèbes, cap de la guarnició? L'atzar em serví.

Era el dimecres 6 de novembre del 1946. Ja fosquejava. Com cada vespre que jo era lliure, la pistava. A la boca de la Rue Lanessan, una patrulla viêt-minh li demanà la documentació. Brutals, arrogants.

L'un d'ells es permeté d'empomar-la. Feien cap a l'estació. Aviat arribarien al barri annamita. Cap dubte. La violarien. Tirarien el seu cos al riu.

Passant arran dels arbres, vaig córrer. Vaig ficar el meu colt contra el crani del cap de patrulla.

—Deixeu aquesta senyora o aquest me'l peli...

—Si el mateu —va respondre el més vell amb la veu de nineta que tenen els annamites quan parlen francès— us matarem a vós i a la dona...

Je m'en fous!...Li hauré fet petar la closca abans!

Van riure per salvar les aparences tan importants als països de civilització xinesa.

La van soltar. Quan fou fora d'abast, me'n vaig anar a recules, amb l'arma al puny. M'esperava al Rond-Point de France.

—M'heu salvat la vida, tinent.

—Exagereu...

—No...

—I per què no torneu a casa amb un taxi o un carretó?

—Per podrir al fons del Song Tam Bach...Moltes gràcies...

Va acceptar que d'ara endavant l'acompanyés a casa.

 

Jo solia sortir de la caserna a dos quarts de sis. Corria Boulevard Paul-Bert amunt. De camí li comprava un pastisset. Sentia que l'anava guanyant.

La vigília m'havia rifat del llapís tan petitó amb el qual escrivia les comandes dels clients. Li en vaig comprar cinc amb mines de tota mena al magatzem Godelu davant la caserna.

 

Sempre vaig tenir bon gust amb les dones. Elles també, desgraciadament. La Stéphanie acceptà per fi de sopar amb mi a un restaurant del carrer xinès. Era sòrdid, però no havia acceptat de comprometre el seu recent viduatge en un lloc massa freqüentat. Un xinès, amb les dents negres, va servir-nos boles de carn en una salsa vermella amb una amanida de cebes verdes.

La Stéphanie portava un vestit negre, transparent a la llum de les espelmes. Li veia una bona part de la sina. Provava de no mirar-la massa per no perdre el fil de la conversa. Estava perdut si encara li mirava els pits, els ulls negres com el riu on ploraven algunes sirenes dels pescamines. Em fixava en la seua aliança que curiosament els soldats japonesos, per una resta de cortesia secular, li havien deixat.

—Stéphanie, voldria saber una cosa...

—Què?

—Què cal fer per seduir-vos?

—Home! Es molt difícil...

—Però no és impossible? Voleu dir que?

—Per què no?

 

El fruit era madur. Una setmana i fóra meua. De fora, feia fred. El vent agitava les darreres fulles dessecades.

La vaig deixar davant de casa a les onze de la nit. Me'n vaig tornar a la caserna, eufòric. Vaig saltar per damunt de tots els cubells d'escombraries, cantant cançons d'en Sinatra.

 

Tot va començar com en una mala novel•la.

El matí, un LCI nostre i un camió carregat de soldats comunistes van canviar trets. La policia viêt-minh va intervenir i va detenir la tripulació...

A tots els carrers de la ciutat, la gernació embogida va atacar tots els blancs i mestissos que va trobar.

A les quatre vaig obrir el sobre que el coronel Dèbes havia donat a tots els caps de secció. El meu company Ferrandi havia d'ocupar el comú i la casa de correus. Jo, vaig prendre posició davant del teatre, a dos cents metres a penes de la botiga de la Stéphanie.

A dir veritat, tenia massa por per pensar. Una por alvina. De tota banda xiulaven bales. Al lluny se sentien els canons 75 dels viets. El comandant Camoin esperava amb l'adjudant Forest i un tinent que no coneixia, desarmats com ho estipulaven els convenis, que arribessin els membres vietnamites de la comissió. Tiradors amagats en les cases veínes van matar-los.

A tot Haïphong aixafadisses d'annamites corrien amb tota llei d'armes. De la més primitiva a la més moderna. Tirava, tirava. Cadàvers a dojo. Degotaven com préssecs quitxats en una galleda. Pertot arreu.

A la nit ens vam instal·lar en una vil·la de la Rue Paul-Doumer. Hi vam romandre tres dies. Sense aigua ni electricitat. Cinc llaunes de carn de bou per vint-i-quatre hores...De dia rai, però de nit...Feia fred. Repixava. Cadascú prenia la guàrdia cada dues hores. Els altres miraven de reposar, massa cansats per dormir.

El dissabte 23 de novembre va expirar l'ultimàtum del coronel Dèbes. Cap a les deu va començar el bombardeig. Del riu estant, els avissos Chevreuil i Savorgnan de Brazza van xapar sense parar els barris xinesos i vietnamites.

Avançavem enmig de les ruïnes. Recordi la ranera d'un mainatge. Semblava un gat.

Les costelles trencades, esventrat per una biga. Vaig acabar de matar-lo. I sempre aquelles canonades.

Vam incendiar totes les botigues de la Rue Doumer. Calar foc metòdicament no és cap bri fàcil. Hi ha productes que s'apaguen tot seguit.

Vam netejar tot el barri xinès. Progressàvem amb una columna blindada del RIMC. Segàvem, segàvem les ones de viets que ens atacaven, udolant a la japonesa, i es rifaven de la mort.

 

 

Ara ningú més no agonitzava. Els morts, però, ens donaven llurs records més encarits. La fetor hauria fet venir basques a un vell botxí.

Ara, Haïphong era alliberat de la barbàrie comunista. Els paracaigudistes del tinent-coronel de La Bollardière acabaven de "tractar" l'aeròdrom de Cat Bi.

A l'hospital, uns desgraciats, privats d'aigua i de menjar d'una setmana, ens van mirar amb ulls de deportats.

Me'n tornava a la caserna amb la secció quan vam sorprendre una seixantena de xinesos que pillaven torres. En vam abatre dos.

Ara tot era quiet. Poques cases encara cremaven. Les dues últimes bateries viets havien callat.

 

Ara que les nostres tropes controlaven el barri de l'estació, vaig poder per fi anar a la vil·la de la Stéphanie. Totes les cases de la Rue de Paris havien estat martiritzades.

Al jardí devastat l'estàtua grega decapitada. Al saló, damunt el canapè esventrat, jeia la Stéphanie en un gassot de sang secada, obert el ventre. Un fetus en el cap.

Així vaig aprendre que la meua goja esperava un nin d'un altre home. A tall d'esquela algú havia escrit al mirall en annamita " així creben les putes blanques i llurs bordegassos..."

Quant temps vaig estar prostrat? No ho sé...

Vaig sentir passos prudents al jardí. Em vaig amagar rera el sofa, la meua arma de servei al puny. En Janer!

Sols va dir:

—Ets tu que l'ets matada, cap de porc!

I va apuntar-me. La bala se clavà en l'espill. Vaig fer foc i va caure, ferit de mort.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-03-2009 12:22

Urbanitat

                                      

 

 

 

 

         Your attention, please! Per obligacions professionals, tracti el jovent. Observant-lo, recicli el meu argot (cal recordar que els 99 % dels joves d'aquí tenen el francès com a llengua materna?) i descobreixi els nous usos de la urbanitat moderna.

Els meus alumnes em solen retreure de no saludar-los quan els veig. Ara que desgraciadament tinc l'edat de ser-los pare, em pensava que els tocava a ells i no pas a mi de saludar primer. Pels joves, el grup, la colla (tan importants en l'adolescència) valen més que la persona.

Així, un home de vuitanta anys, si se creua amb la jovenalla, ha de saludar-la. En canvi, no sé si una minyona o un minyó donaran el bon dia a vells.

Convivint amb els nostres compatriotes del sud i els nostres conciutadans del nord, he notat algunes diferències en la cortesia. Un català del sud i un espanyol són uns grollers per telèfon si els comparem amb els francesos. Ara, els catalans i castellans (m'imagini que deu ser el mateix pels portuguesos si em refiï de la dita espanyola " más cumplido que un portugués " ...) et saludaran cada cop que et veuran. Fins i tot, en situacions delicades...

Pels francesos, reis de l'univers, la paraula " bonjour " ja sembla reservada als locutors de la televisió. En canvi, les paraules francesa " pardon " i italiana " prego " no tenen cap equivalent veritable en català.

I si comencem a parlar dels tractaments a les diferents llengües neollatines, s'hauria de publicar una tesi. Malgrat el maig del 1968, el pronom " vous " és molt viu a França. Vós i vostè han declinat força a Catalunya, però els fan servir molt més que l'usted castellà, quasi insultant avui dia...Conec gent que em tutegen en català i em diuen vous en francès! L'ús italià, un cop més, assegura la transició entre França i Catalunya. Els italians tutegen molt més que els francesos, però no tant com els catalans i els espanyols. Adéu-siau i gràcies per la vostra atenció.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-03-2009 11:52

Les dues Mathilde

 

 

                     

 

 

    Fa un parell de setmanes, la televisió francoalemanya Arte ha tingut l'excel·lent pensada de reposar la sèrie Les deux Mathilde. Dos destins de dones a través dels quals conten la història agitada d'Alsàcia, aquesta província germànica annexionada per les tropes de Lluís XIV de França. Això no us recorda res? Els personatges són trempats, creïbles i entranyables. S'hi respecta la realitat lingüística d'aquesta terra tot i que la llengua francesa hi apareix, sens dubte, massa present.

No he pogut suportar l'adaptació de Les grappes de ma vigne ni el film Le retour de Martin Guerre a causa de la marginalització de la llengua occitana. Sense caure en un patetisme barat, els autors de la sèrie mostren ben bé que, tot comptat i debatut, Alsàcia vivia millor sota l'administració alemanya que no sota la francesa. Em refereixi, naturalment, a l'època entre el 1870 i el 1918. Hitler i les atrocitats comeses pels seus seguidors van constituir el millor agent afrancesador del país. Al darrer episodi, s'evoca amb honestedat i sobrietat el drama dels " malgré nous " aquells minyons alsacians incorporats en la Werhmacht o sovint en les SS. Ningú no ha oblidat els crims de la sinistra divisió Das Reich que va " massacrar " els veïns d'Orador (oficialment Oradour-sur-Glane) però la majoria dels soldats alsacians van fer la guerra al front de l'Est, mirant de sobreviure. La interpretació de la sèrie l'he trapat remarcable amb en particular Aurore Clément, digna dama que durant tota la seua vida va resistir a la germanització de la seua terra per descobrir, abans de morir, que malgrat era un bri alemanya...M'ha encantat la deliciosa Caroline Tresca ( no hi ha res com els vestits i els pentinats dels anys bojos...) que fa uns deu anys presentava a FR3 una programa molt popular a la tarda: Télécaroline. Una mossa bonica i intel·lligent que, en plena reeixida, va decidir de retirar-se de la tele i d'ésser feliç amb l'home que estima i llurs nins.

Quan TV3 farà una sèrie sobre la resistència catalana a incorporar-se a França?

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-03-2009 00:25

Laura

  

    Mai no he oblidat el vespre d'estiu quan la Laura va morir. Així comença Laura, el meravellós film d'Otto Preminger, investigació entorn d'una dona assassinada per una escopetada a la cara. El narrador Waldo Lydecker (inoblidable Clifton Webb) famós escriptor nova-iorquí explica al tinent McPherson (àlies Dana Andrews) en quines circumstàncies va conèixer la Laura i com se'n va anar enamorant.

Amb la força del seu amor, en Waldo reeix a vèncer la mort. La seua evocació de la dona que estimava és tan forta que el policia s'encaterina de la morta. Per impregnar-se millor de l'atmosfera en què vivia la Laura, l'inspector s'instal·la a casa de la difunta i es disposa a comprar-ne el retrat. Cansat per aquell cap de setmana intens, s'ensopeix pensant en l'estimada Laura que mai no coneixerà i que era la dona de la seua vida.

Com en el mite d'Orfeu, el seu amor arrabassa la Laura del reialme dels morts. Tothom la creia equivocadament morta, i mit aquí que ella torna de la torre on ha passat el week-end. Per culpa de la foscor, l'assassí l'havia confosa amb una amiga seua i, clar, l'escopetada que la va desfigurar i el cap de setmana, durant el qual els serveis forenses funcionen lentament, van afavorir el quid pro quo...

No em reca cap bri de revelar-vos aquesta peripècia del guió perquè he vist aquest film més de vint cops i mai no me n'he cansat. Descobreixi qualques detalls que m'havien escapat, a la manera d'aquells sonets que llegeixes un cop o dos cada any sense que se n'esbravi la màgia.

No oblidaré la nit d'estiu quan vaig conèixer la Laura (Gene Tierney) al Ranelagh, un antic teatre a dalt d'un pujol del setzè arrondissement de París. I aquesta melodia punyent, que va compondre David Raskin arran una ruptura sentimental. Aquesta melodia és tan senzilla i emocionant que cap cantant, ni el mateix Frank Sinatra, ha sabut interpretar-la d'una manera satisfactòria. La finor dels diàlegs, el joc amb els objectes que tindran tanta importància, la bellesa de Gene Tierney, les ombres en el pis de la Laura, la interpretació, l'atmosfera de les nits de Nova York faran que, us ho juri, mai no oblidareu la Laura.

 

 

 

 

 

vincles

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-03-2009 00:07

Les horreurs de l'amour vf

LES HORREURS DE L'AMOUR

 

Les préjugés ont la vie dure. En France, ou plutôt à Paris, Jean Dutourd passe pour un imbécile. Rendez-vous compte!...Un défenseur de l'imparfait du subjonctif, un puriste patriote et, pour corser le tout, membre de l'Académie française. Mesdames et Messieurs, je dois vous dire que Dutourd est l'auteur d'un chef d'oeuvre oublié Les horreurs de l'amour. Ce beau titre presque pléonastique fut publié en 1963. À la façon de Diderot dans Le neveu de Rameau, mais un Diderot intéressant et profond, Jean Dutourd y raconte, à travers les dialogues entre " moi " et un ami, l'histoire d'amour d'un député, Roberti, et d'une dactylo, Solange, dans les dernières années de la IV République. Tout en causant, nos deux amis se promènent dans la capitale française. Une visite qui donne envie de monter dans le train de neuf heures du soir pour prendre le petit-déjeuner le lendemain à la gare d'Austerlitz. Avec un style simple, Dutourd médite sur la fugacité du bonheur et la bêtise des amants. Il y soutient le paradoxe ( j'avais tant de mal à l'admettre quand j'avais vingt ans ) que Roberti est amoureux de Solange sans le savoir. Il l'aime et refuse de l'admettre. Il le comprendra, naturellement trop tard, et découvrira ainsi les horreurs de l'amour.

Je vous conseille de faire un pèlerinage dans tous les lieux décrits par le maître. Vous visiterez un endroit magique de Paris que presque tous les guides ignorent. Le square Saint-Lambert, perdu au fond du quinzième arrondissement. Sous le soleil fané de l'Île-de-France, j'aime y lire Le Monde et la presse occitaniste. J'y ai connu quelques unes de ces minutes supérieures de l'existence. Après un bon dîner, je marche au hasard à travers les rues laides sous les falaises bourgeoises de l'époque d'Haussmann qui réverbèrent la lune. J'entre dans une petite chapelle du moyen-âge, saturée de tant d'histoire. Je salue une statue, bleuie par la rouille, et cette populace de Paris, si calomniée et si plaisante. Comme Dutourd.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article