http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 07-03-2009 18:42

Llibres occitans

 

  He viscut més de vint anys a Canes i a Niça. D'aquest exili daurat a la Provença, en conservi un gran enyorer ( quan m'hi estava, enyorava el Rosselló...) i sobretot un amor de la llengua occitana, particularment en la seua varietat provençal.

La llengua d'oc i la nostra tenen tanta semblança que un català pot llegir directament, sense passar pel sedàs de la traducció, els clàssics occitans dels segles XIX i XX. Al meu entendre, és només una qüestió de mètode i de voluntat.

Quan parli del lector català, pensi naturalment en un usuari de la llengua catalana, acostumat a llegir diaris i llibres en la seua llengua, i no un analfabet en la pròpia llengua com encara ho són desgraciadament la majoria dels catalans que llegeixen més fàcilment en la llengua de llur estat respectiu.

Heu de saber que l'occità s'escriu actualment segons dues grans ortografies, sense comptar alguns setciències aquí i allà que volen crear noves llengües en llur vilatge a la manera del Gerard Vassalls dels darrers anys que parlava de llengua rossellonesa fastiguejat pels fabrians locals. L'ortografia mistralenca, calcada en la francesa, i la clàssica, codificada per Louis Alibèrt. Amb dos bons diccionaris (me permeti de recomanar-vos els Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens I.E.O de Louis Alibert; i Lou pichot tresor de Xavier de Fourvières a l'editorial Aubanel) podreu llegir fàcilment qualsevol text de l'occità meridional (és a dir els conjunt dels parlars provençals i llenguadocians.) Quan dominareu prou aquests dos dialectes, podreu abordar variants més " tancades " com el gascó, el llemosí o el vivaro-alpí...En lloc de fer occitanisme barat i mal entès, crec que seria urgent que tots els estudiants de filologia catalana, al sud com al nord de l'Albera, coneguessin bé les varietats dialectals del català i dominessen l'occità. I aquesta no és pas una feina enciclopèdica. No cal tenir el cervell de Joan Coromines per aconseguir-ho! Els lectors catalans no saben de quins plaers es priven, per culpa d'una senzilla falta de mètode. Llegiu Frederic Mistral, d'Arbau, Théodore Aubanel, Ives i Max Roqueta, Joan Bodon, Robert Lafont. Tenen ulls i no s'hi veuen com diu el psalm In exitu Israel.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2009 18:39

Pierre Benoit

Cada dia, quan " torno del meu diari odi contra el pa " , per reprendre la magn¡fica expressió de Salvador Espriu, travessi Sant Galdric i passi davant del carrer Pierre Benoit. Pierre Benoit ( 1866. 1962 ), un altre membre de l'Acadèmia francesa a qui vull dedicar‚ una crònica. Molt llegit als anys quaranta i cinquanta, aquest novel·lista tenia tanta popularitat que el primer volum de la col·lecció del Livre de Poche fou, si no vaig errat, Koenigsmark. Pierre Benoit no és ni Proust ni Tolstoi, ben segur, però constitueix un company molt agradable. A més dels inevitables Koenigsmark i L'Atlantide, molt més interessant que l'obra homònima de mossèn Cinto, Benoit va escriure La chaussée des géants, novel·la que s'hauria de traduir al català. Amb molta traça i un homor tintat amb tendresa pels personatges, Pierre Benoit va ambientar aquesta novel·la durant l'anomenada revolta de Pasqua del 1916, equivalent irlandès del nostre 11 de setembre. Durant aquella setmana va néixer veritablement el nacionalisme irlandès, ja que la població, en aquella època, es mostrava majoritariament fidel al govern britànic, tan legalista, salvant les distàncies, com la població algeriana pel 1954. L'opinió pública, fins ara indiferent o hostil, es capgirà i féu dels màrtirs del patriotisme irlandès, nous herois. Així, el coratge dels revolucionaris i la brutalitat de la repressió van transformar aquella derrota en victòria...Pierre Benoit descriu, amb simpatia i precisió, aquest episodi. Les seues anàlisis sobre el nacionalisme irlandès es poden aplicar al nostre país. La segona obra mestra de Pierre Benoit és Axelle, la gran novel·la de la reconciliació franco-alemanya, molt coratjosa i inhabitual dins del context dels anys vint. L'acció transcórre als voltants de Königsberg, a la Prússia Oriental, província que sempre " va tenir un paper prestigiós i carregat de poesia en l'esperit alemany. " ( Michel Tournier ) Ara que aquesta terra va desaparèixer en el naufragi de la història i va ser annexionada per Polònia i la Unió Soviètica, la lectura d'aquest llibre també pot interessar els catalans. Si a la Prússia Oriental només les pedres són alemanyes, què queda de la catalanitat a Catalunya Nord?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2009 18:37

Quid novi medice?

   Encara no m'he empassat la caiguda de l'imperi romà. Encara reveig amb emoció el meu primer llibre de llatí. En recordi la primera frase. Capra lupum timet. (la cabra té por del llop) Amb un vestit dels diumenges, sacralitzada pels llibres, gairebé retrobava la llengua que sentia a casa dels meus avis a Nils, durant totes les vacances. Mentre la padrina espiava una burricada americana per televisió i el padrí feia migdia abans que baixés per seguir l'etapa del Tour de France i Des chiffres et des lettres, jo estudiava a la cuina. Sota cassoles immemorials i un Cor Sagrat fosforescent comprat a Lorda (no gosava confiar a ningú que tenia aparicions com santa Bernadeta, la qual parlava una mena de català, encara més estrany que el meu que feia riure la meua gent...) m'escarrassava motu proprio amb exercicis de llatí, per pler...Un dels meus pocs títols de glòria és d'haver obtingut el premi del millor llatinista del liceu, a l'Institut Stanislas de Canes on havia cursat estudis Gérard Philipe.

Em vaig endinsar en les humanitats durant onze anys. Amb el temps i la descoberta de les minyones, la meua fal·lera va entrar en decadència. Vaig començar a apassionar-me per les llengües catalana i castellana. Mes, el llatí sempre serà el meu primer amor, a la manera d'aquelles velles fringaires repudiades, amb una pensió alimentària irrisòria, a un vilatge de mala mort i que visitem de tant en tant...

Fa poc s'ha publicat una edició abreujada de Les històries naturals de Plini el Vell. El seu nebot, Plini el Jove, va narrar la seua mort en la lletra sobre la destrucció de Pompeia. Plini el Vell ens ha deixat una obra ingent i molt actual. Llegiu la seua descripció de la Narbonesa i del nostre litoral. Sense haver llegit mai Karl Marx o Sartre, el Vell professava un ateisme tranquil. Plini el Vell coneixia millor el món actual que la majoria dels nostres coetanis. Ja ens parlava de transexuals, estafes, dels estralls de l'alcohol, de

les revingudes dels rius. Nil novi sub sole...
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2009 18:29

Desè dictat en català, 7/03/2009

                                

 

 

 

El comissari Carbonell s'havia mofat d'ell.
-Com ? No teniu el permís de conduir? Telefonaré al meu cosí perquè faci el necessari...
Gràcies a un certificat mèdic del genitor d'en Daniel, el comissari Carbonell havia obtingut una pensió per una ferida rebuda a la Indoxina. Com ho proclamava tan bon punt havia ximat, en Carbonell era monàrquic. Cada cop que podia estafar la república, no se'n privava. Plorant de riure, li havia explicat la seua obra mestra.
-Un camp de no res a les Garrotxes...Ni les cabres hi volien pasturar, però la llei és la llei...
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
SEGONA PART

Els enginyers de camins li havien mossegat el prat de trenta centímetres. En Carbonell havia fet venir un algutzir -un forro vaja- perquè constatés la magnitud del delicte...
El procés havia durat deu anys, però en Carbonell havia guanyat. Cinquanta mil francs!
Un ruixat havia dislocat la vila. Malgrat tot, el vell inspector va estimar que la visibilitat era suficient.
Van partir del Baix Vernet. En Daniel no duia ulleres i conduïa prudentment. Cap al pont roig, el gavatx li va demanar que girés a esquerra, avinguda del mariscal Joffre amunt. En Daniel, que ho oïa tot, va passar a dreta sobre el pont Joffre, posant-se ben bé a la bona fila, per això...
En Daniel no va caure en el vell sinó en Biscotí. Li va posar aquest sobrenom perquè el personatge li va recordar de seguit els biscotins de Sant Pau. Els grans tenaços, les excrescències peludes retiraven a ametlles monstruoses. En Biscotí tenia els ulls blaus com un prussià de l'antiga Prússia Oriental. No era una mala pècora. Van partir del passeig de Lassús.
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

TERCERA PART

No van circular per la vila sinó que van pujar fins al giratori del Clos Banet. En Daniel pervingué sense dificultat fins al supermercat Casino de Canet. Tot el cos li pruïa...L'amoïnava la petita frase que l'inspector li havia dit en francès. En Biscotí mai no traduïa el que deia i en Daniel no duia cap diccionari francocatalà...
Encara no havia pogut passar la cinquena! Un autocar, tres camions no l'havien deixat expressar el seu talent. A l'altura del dipòsit d'aigua, en Daniel va saltar un semàfor...
En Biscotí cuidà tornar l'ànima al Simi Boig que l'havia creat...
Per què us entretindria explicant el seu quart fracàs?
Passat veremes, per fi, en Daniel va poder conèixer en Boher. Bufava una tramuntana que hauria descoronat tots els caps d'estació de la SNCF. Van agafar la carretera de Canet. Es van aturar davant la botiga de Feu Vert, a l'aparcament de Mammouth...En Boher li va donar el paper provisional.
Van tornar a Perpinyà per l'avinguda Rosette Blanc. Després de La Chaumière, en Daniel va entreveure les cuixes d'una estudiant, que lluitava debades contra el vent...Van sortir de la carretera. El cotxe va fer voltes de campana abans d'anar a petar contra un arbre, avall del penya-segat. L'inspector no s'havia cordat i va morir tot seguit.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. ZAP  le 28-11-2009 à 18:50:52

Bon vespre

He descobert aquest bloc en ocasió del desè dictat en català el 7 de març últim durant el qual he tingut el plaer de veure's i de sentir-se.
Quin plaer aquest dictat ! He reconegut bé el seu estil...

En aquest bloc, espero cada dia amb impaciència el nou article.

Fins aviat

 
 
 
el 07-03-2009 13:53

Noms de carrers

 

 

Després dels Jean Jaurès, Charles De Gaulle i tot el santoral republicà, el turista que passeja pels carrers de Perpinyà s'encara amb una munió de desconeguts. Els Escarguel, Joan Bourrat, Mercader i altres Joan Payrà ( un home de tanta categoria que una plaça i un carrer duen el seu nom...) Aquest homenatge pòstum esdevé escandalós a vegades quan es tracten de personatges tan nefands com Bartissol, responsable de la destrucció de les bell¡ssimes muralles que encara envoltaven la vila al començament del segle.

Seria massa fàcil de parlar de la incompetència o de la poca honestedat dels nostres elegits que han fet de les comarques més boniques de Catalunya, amb la complicitat de llurs amos de París, la Califòrnia dels proletaris. Si hi ha una cosa que m'exaspera en ells és la dèria que tenen de bombejar els col·legues. A tot el Rosselló, per exemple, tenim jardins, carrers, hospitals i avingudes Grégory i Guy Malé. Els malaguanyats senadors bé s'ho mereixien, de segur. Mes, algunes de les artèries principals de Perpinyà són l'avinguda Roudayre i l'avinguda del doctor Torreilles. Sense disminuir els mèrits d'aquests molt honorables personatges, no podem estar de notar que Josep Pla té dret a un carreró i Salvador Espriu, el gran Espriu, fa de rotonda a Auchan.

Pel que fa a Dant o Goethe, que van adquirir una certa anomenada, no existeixen pels nostres elegits. Una altra mania dels polítics és de rebatejar les poblacions amb noms que creuen més comercials. De Pyrénées 2000 a Salses-le-Château passant per Sainte-Colombe de la Commanderie, la llista s'allargassaria.

Suggerim que d'ara endavant Nils es digui Paris-sur-Cantarana, Cotlliure New-Sun-Beach i Perpinyà Degaulleville. Quin tebi plaer de viure al país dels drets humans...

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2009 13:47

Henri Salvador

 

Conec poques denúncies del colonialisme francès tan fortes com " Faut rigoler. " Un dia, Henri Salvador explicava al seu amic Boris Vian que, a l'escola de Caiena on va aprendre a llegir i escriure, tots els alumnes eren negres i amerindis. Tanmateix, el mestre els ensenyava la lletania republicana de " Nos ancêtres les Gaulois. " La història no s'acaba així. Un vespre, Goscinny i Uderzo, a la recerca de la inspiració en una cuina de l'Illa de França, van sentir la cançó a la ràdio i van crear Astèrix... (a propòsit, coneixeu la cançó L'inspiration de Salvador? Una meravelleta...) Per guanyar-se la vida, Henri Salvador cantava, als seus discos de quaranta-cinc torns, una cançó que agradés als productors i al públic, una " collonada " com ho reconeix ell mateix, i un aire més ambiciós. El seu talent es fa palès en J'étais une bonne chanson on interpreta la mateixa melodia de diferents maneres. Com els cantants del 1900; com un crooner; com un rocker i com Louis Amstrong himself en una imitació prodigiosa. A vuitanta-tres anys, Salvador ha conservat una veu intacta, al contrari de Frank Sinatra els dos darrers discos del qual són dolentíssims. Vaig comprar, fa tres dies, Chambre avec vue l'últim àlbum de Salvador. El seu millor, potser. La peça Jardin d'hiver és una evocació, alhora serena i melangiosa, de la vellesa al nivell de Syracuse o de La jalousie. S'ha dit sovint que Salvador és el més brasiler dels cantants francesos. (Us recomani la versió de Dans mon île que va gravar Caetano Veloso ..) Durant la segona guerra mundial, Salvador, amb l'orquestra de Ray Ventura, va recórrer tota l'Amèrica del Sud, al mateix temps que la companyia de Louis Jouvet. Amb el bany musical del Brasil, els discos de Frank Sinatra i Nat King Cole, Salvador va aprendre el seu ofici escoltant Duke Ellington. Tota l'obra de Salvador constitueix un cant a la vida, a l'alegria quotidiana. El vell Henri encara estima les dones (calia veure quin aire murri tenia quan el va entrevistar una dona " guapa " com la Catherine Ceylac.) les botxes i els estius vora les cales de Provença on els jardins i les barques canten les cançons de Paul Misraki.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2009 13:42

Jordi Barre

 

                

Ja coneixeu la meua fal·lera pels grans crooners. De Frank Sinatra a Harry Connick Junior passant per Dean Martin i l'inoblidable Nat King Cole. L'únic crooner que mai no m'ha fet el pes és Bing Crosby. Escolteu la seua versió de Samantha, en la pel·lícula High society, i compareu-la amb la interpretació de Luis Mariano i ja m'ho direu...Sense adonar-me'n, m'he allunyat del tema que volia desenvolupar avui.

M'agrada molt Jordi Barre. Tant la seua música, la seua veu com la seua personalitat. Per mi, és el nostre Frank Sinatra. Els catalans que mai no han viscut molts anys lluny de Catalunya no capiran tota l'emoció de la seua versió del poema Credo sempre nou de Joan Amade: " Crec a la llum del dia "

Em marfonia lluny del país quan vaig tenir l'alegria de veure en Jordi en un programa de la malaguanyada Cinq presentat, no cal dir-ho, per Jean-Claude Bourret. A més d'aquesta cançó, m'agrada particularment, " Abans que sigui tard. " Posseixi una versió on Jacques Fabri ( No patiu! No parlaré pas avui ni cap altre dia de Schulmeister, espion de l'Empereur...) recita una bona traducció francesa del poema de Joan Cayrol entre dues estrofes de la cançó. Mes la meua cançó preferida és Els mots perduts — al moment quan escric aquestes línies perquè podria també llestar Deixeu-me el temps. Un aire extraordinari amb lletra seua.

Voldria concloure parlant-vos un bri de l'home Jordi Barre encara que aquestes consideracions no tinguin res a veure amb l'art. Jordi Barre és un home deliciós, charmant ( l'adjectiu francès el defineix millor que el nostre " encantador " ), un gran artista modest i conscient alhora de la bellesa de la seua música. Un gran català que mai no politiqueja però que, en públic, s'ha negat a tocar la mà de l'inefable prefecte Bonnet. (A propòsit, no descuideu de comprar i llegir el llibre de Marc Duran. ) Gràcies Jordi i per molts anys!

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2009 13:39

El crim de l'escriptor cansat

 

    Avui, us parlaré, amb gust, de la nova novel·la d'en Joan-Lluís Lluís. El crim de l'escriptor cansat. Novel·la dedicada, com de costum amb en Lluís, a la seua família i també a en Pasqual Tirach. És un acte heroic en aquest món d'arribistes. De les quatre novel·les que ha publicat, aquesta és la que m'estimi més. És és una variació policíaca sobre el tema de l'angoixa del creador davant de la pàgina blanca. No parlaré gaire de l'argument perquè les novel·les d'en Lluís s'inscriuen en un mecanisme precís. Li envegi la seua capacitat d'inventar històries enrevessades i ben construïdes. En Lluís sap desvetllar l'interès del lector com els novel·listes populars, de Pierre Benoit a Pérez-Reverte. En Lluís sap evocar com ningú el Rosselló modern, amb les seues realitats sòrdides. La droga, la desesperança, el fracàs de les vides inútils, l'agonia de la nostra llengua. El seu policia, que recorda el comissari de l'Aleix Renyé a Perpinyhard, és un producte de la mediocritat del país, de les nostres ànsies de ser reconeguts a París. Amb un estil planer, fet de neologismes argòtics i d'incursions en la nostra modalitat dialectal, en Joan-Lluís Lluís passa comptes amb la lletjor del món. Rere la sordidesa, la dolenteria, la imbecil·litat, l'afrancesament, tenim gent de talent com en Lluís per fer-nos creure, durant una estoneta, que la literatura pot a vegades embellir un brinot la vida i que la llengua catalana mai no es morirà. No ho confieu a ningú. Una d'aquelles nits, iré a casa seua i li robaré el seu proper llibre...

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2009 13:35

Pieds-Noirs, germans meus

                   Pieds Noirs, germans meus

        Mon pare era metge militar a Algèria. Ma mare va voler que jo nasqués a Perpinyà. De poc lo meu primer vagit hauria sonat a Bona, que encara no s'anomenava Annaba. Aquesta naixença mancada explica potser la meua fal·lera per l' Algèria francesa. La França que he conegut, on he viscut i on visc, ha anat canviant amb mi. Ja no és la França de la meua infantesa. La puc retrobar quan vull en l'Algèria francesa, miraculosament preservada, la França dels quatre cavalls, de les neveres Frigidaire, de les primeres televisions, intacta des del 1962 ja que ha desaparegut...Estudiant el passat d'aquesta província perduda (aquesta expressió podrà xocar el lector mes he decidit d'assumir algunes de les meues contradiccions ) he tractat molts potes-negres. Coneixent-los, he comprès perquè França va perdre Algèria però també he après a estimar-los, a apreciar llur humor i llur facúndia, valgui el clix‚. Un col·lega meu, historiador, m'explicà un dia que els francòfons naturals van passar davant els catalanoparlants el 1962 quan tants potes-negres es van instal·lar a casa nostra, amb l'acolliment lamentable que coneixem. Estic convençut que si el general De Gaulle els hagués empresonat en camps de concentració com ho va fer la Tercera República el 1939 amb els refugiats de l'Espanya repúblicana, quasi ningú a França no s'hauria indignat. Tothom ho hauria trobat tan natural com les ratonnades sangonents de la policia parisenca, la matança dels harkis a Algèria o la massacre d'Orà que he mirat de descriure a la fi de Les lletres d'amor no serveixen de res. Amb aquell allau de francesos d' Algèria, disgustats per França, una França que tant havien estimat i que els havia abandonat, potser que els catalans vam perdre una gran ocasió. No vam saber comprendre la desesperança d'aquests catalans de València i de les Balears i vendre-los un nou país, un país que s'hauria pogut construir. Un dia, si visc encara un xic i en tinc el talent, escriur‚ una novel·la sobre aquest malentès tràgic.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2009 13:25

En Madigan

                                        

 

 

   Tots els dijous de l'estiu passat, m'he citat amb el sergent Daniel Madigan, policia a Nova York. En Madigan es va fer famós amb el film homònim de Don Siegel, estrenat el 1968 i conegut a França sota el títol de Police sur la ville. El film s'inspira de The commissioner, novel·la de Dougherty. Richard Widmark interpreta el paper de Madigan. Guapo, ben plantat, elegant i simpàtic conserva poques il·lusions sobre la natura humana.

Els seus caps li atorguen dos dies per recuperar l'arma de servei que li ha robada un gàngster. Visitem així una Nova York popular, poblada de personatges punyents o repugnants, emocionants i tan humans. Com oblidar el bookmaker nan refugiat a casa de la mare?

El mètode d'en Madigan es basa en la seua coneixença del terreny. Té una xarxa de confidents, d'amigues prostitutes. Amb una mesada ridícula, en Madigan, igual que els policies de tots els països democràtics, se la campa com pot. Té una tècnica divertida per no pagar en els restaurants...

 En Dani caurà sota les bales del gàngster. La seua agonia — només veiem l'ambulància que el duu a l'espital — i la desesperança de la vídua que increpa el cap de la policia esgarrifen. Amb sobrietat. Sense efectes visuals o musicals ni literatura barateta, hem " compartit " la vida i la mort d'un home qualsevol.

  Richard Widmark, amb la seua intel·ligència, la seua elegància, els mateixos ulls vius que Guy Bedos, va donar tanta profunditat i humanitat al personatge de Madigan que els guionistes de Hollywood van decidir de ressuscitar-lo, com ja ho havia fet Conan Doyle amb Sherlock Holmes.

La sèrie del 1972 em pareix digna del film. En Madigan continua investigant pels carrers de Nova York i visita Londres, Nàpols, Lisboa. La seua investigació a Anglaterra és una joia d'humor amb la confrontació entre els mètodes de dues policies. Les diferències entre l'anglès britànic i l'anglès americà, tan sovint explotades pel cine, mostren ben bé com ho deia George Bernard Shaw que americans i anglesos són separats per la mateixa llengua. Seria interessant tenir un Madigan català, però quants policies parlen català a Barcelona i Perpinyà?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article