VEF Blog

La llengua d'oc i la nostra tenen tanta semblança que un català pot llegir directament, sense passar pel sedàs de la traducció, els clàssics occitans dels segles XIX i XX. Al meu entendre, és només una qüestió de mètode i de voluntat.

Quan parli del lector català, pensi naturalment en un usuari de la llengua catalana, acostumat a llegir diaris i llibres en la seua llengua, i no un analfabet en la pròpia llengua com encara ho són desgraciadament la majoria dels catalans que llegeixen més fàcilment en la llengua de llur estat respectiu.

Heu de saber que l'occità s'escriu actualment segons dues grans ortografies, sense comptar alguns setciències aquí i allà que volen crear noves llengües en llur vilatge a la manera del Gerard Vassalls dels darrers anys que parlava de llengua rossellonesa fastiguejat pels fabrians locals. L'ortografia mistralenca, calcada en la francesa, i la clàssica, codificada per Louis Alibèrt. Amb dos bons diccionaris (me permeti de recomanar-vos els Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens I.E.O de Louis Alibert; i Lou pichot tresor de Xavier de Fourvières a l'editorial Aubanel) podreu llegir fàcilment qualsevol text de l'occità meridional (és a dir els conjunt dels parlars provençals i llenguadocians.) Quan dominareu prou aquests dos dialectes, podreu abordar variants més " tancades " com el gascó, el llemosí o el vivaro-alpí...En lloc de fer occitanisme barat i mal entès, crec que seria urgent que tots els estudiants de filologia catalana, al sud com al nord de l'Albera, coneguessin bé les varietats dialectals del català i dominessen l'occità. I aquesta no és pas una feina enciclopèdica. No cal tenir el cervell de Joan Coromines per aconseguir-ho! Els lectors catalans no saben de quins plaers es priven, per culpa d'una senzilla falta de mètode. Llegiu Frederic Mistral, d'Arbau, Théodore Aubanel, Ives i Max Roqueta, Joan Bodon, Robert Lafont. Tenen ulls i no s'hi veuen com diu el psalm In exitu Israel.