VEF Blog

La llengua d'oc i la nostra tenen tanta semblança que un català pot llegir directament, sense passar pel sedàs de la traducció, els clàssics occitans dels segles XIX i XX. Al meu entendre, és només una qüestió de mètode i de voluntat.

Quan parli del lector català, pensi naturalment en un usuari de la llengua catalana, acostumat a llegir diaris i llibres en la seua llengua, i no un analfabet en la pròpia llengua com encara ho són desgraciadament la majoria dels catalans que llegeixen més fàcilment en la llengua de llur estat respectiu.

Heu de saber que l'occità s'escriu actualment segons dues grans ortografies, sense comptar alguns setciències aquí i allà que volen crear noves llengües en llur vilatge a la manera del Gerard Vassalls dels darrers anys que parlava de llengua rossellonesa fastiguejat pels fabrians locals. L'ortografia mistralenca, calcada en la francesa, i la clàssica, codificada per Louis Alibèrt. Amb dos bons diccionaris (me permeti de recomanar-vos els Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens I.E.O de Louis Alibert; i Lou pichot tresor de Xavier de Fourvières a l'editorial Aubanel) podreu llegir fàcilment qualsevol text de l'occità meridional (és a dir els conjunt dels parlars provençals i llenguadocians.) Quan dominareu prou aquests dos dialectes, podreu abordar variants més " tancades " com el gascó, el llemosí o el vivaro-alpí...En lloc de fer occitanisme barat i mal entès, crec que seria urgent que tots els estudiants de filologia catalana, al sud com al nord de l'Albera, coneguessin bé les varietats dialectals del català i dominessen l'occità. I aquesta no és pas una feina enciclopèdica. No cal tenir el cervell de Joan Coromines per aconseguir-ho! Els lectors catalans no saben de quins plaers es priven, per culpa d'una senzilla falta de mètode. Llegiu Frederic Mistral, d'Arbau, Théodore Aubanel, Ives i Max Roqueta, Joan Bodon, Robert Lafont. Tenen ulls i no s'hi veuen com diu el psalm In exitu Israel.

Cada dia, quan " torno del meu diari odi contra el pa " , per reprendre la magn¡fica expressió de Salvador Espriu, travessi Sant Galdric i passi davant del carrer Pierre Benoit. Pierre Benoit ( 1866. 1962 ), un altre membre de l'Acadèmia francesa a qui vull dedicar‚ una crònica. Molt llegit als anys quaranta i cinquanta, aquest novel·lista tenia tanta popularitat que el primer volum de la col·lecció del Livre de Poche fou, si no vaig errat, Koenigsmark. Pierre Benoit no és ni Proust ni Tolstoi, ben segur, però constitueix un company molt agradable. A més dels inevitables Koenigsmark i L'Atlantide, molt més interessant que l'obra homònima de mossèn Cinto, Benoit va escriure La chaussée des géants, novel·la que s'hauria de traduir al català. Amb molta traça i un homor tintat amb tendresa pels personatges, Pierre Benoit va ambientar aquesta novel·la durant l'anomenada revolta de Pasqua del 1916, equivalent irlandès del nostre 11 de setembre. Durant aquella setmana va néixer veritablement el nacionalisme irlandès, ja que la població, en aquella època, es mostrava majoritariament fidel al govern britànic, tan legalista, salvant les distàncies, com la població algeriana pel 1954. L'opinió pública, fins ara indiferent o hostil, es capgirà i féu dels màrtirs del patriotisme irlandès, nous herois. Així, el coratge dels revolucionaris i la brutalitat de la repressió van transformar aquella derrota en victòria...Pierre Benoit descriu, amb simpatia i precisió, aquest episodi. Les seues anàlisis sobre el nacionalisme irlandès es poden aplicar al nostre país. La segona obra mestra de Pierre Benoit és Axelle, la gran novel·la de la reconciliació franco-alemanya, molt coratjosa i inhabitual dins del context dels anys vint. L'acció transcórre als voltants de Königsberg, a la Prússia Oriental, província que sempre " va tenir un paper prestigiós i carregat de poesia en l'esperit alemany. " ( Michel Tournier ) Ara que aquesta terra va desaparèixer en el naufragi de la història i va ser annexionada per Polònia i la Unió Soviètica, la lectura d'aquest llibre també pot interessar els catalans. Si a la Prússia Oriental només les pedres són alemanyes, què queda de la catalanitat a Catalunya Nord?

Després dels Jean Jaurès, Charles De Gaulle i tot el santoral republicà, el turista que passeja pels carrers de Perpinyà s'encara amb una munió de desconeguts. Els Escarguel, Joan Bourrat, Mercader i altres Joan Payrà ( un home de tanta categoria que una plaça i un carrer duen el seu nom...) Aquest homenatge pòstum esdevé escandalós a vegades quan es tracten de personatges tan nefands com Bartissol, responsable de la destrucció de les bell¡ssimes muralles que encara envoltaven la vila al començament del segle.

Seria massa fàcil de parlar de la incompetència o de la poca honestedat dels nostres elegits que han fet de les comarques més boniques de Catalunya, amb la complicitat de llurs amos de París, la Califòrnia dels proletaris. Si hi ha una cosa que m'exaspera en ells és la dèria que tenen de bombejar els col·legues. A tot el Rosselló, per exemple, tenim jardins, carrers, hospitals i avingudes Grégory i Guy Malé. Els malaguanyats senadors bé s'ho mereixien, de segur. Mes, algunes de les artèries principals de Perpinyà són l'avinguda Roudayre i l'avinguda del doctor Torreilles. Sense disminuir els mèrits d'aquests molt honorables personatges, no podem estar de notar que Josep Pla té dret a un carreró i Salvador Espriu, el gran Espriu, fa de rotonda a Auchan.

Pel que fa a Dant o Goethe, que van adquirir una certa anomenada, no existeixen pels nostres elegits. Una altra mania dels polítics és de rebatejar les poblacions amb noms que creuen més comercials. De Pyrénées 2000 a Salses-le-Château passant per Sainte-Colombe de la Commanderie, la llista s'allargassaria.

Suggerim que d'ara endavant Nils es digui Paris-sur-Cantarana, Cotlliure New-Sun-Beach i Perpinyà Degaulleville. Quin tebi plaer de viure al país dels drets humans...

Conec poques denúncies del colonialisme francès tan fortes com " Faut rigoler. " Un dia, Henri Salvador explicava al seu amic Boris Vian que, a l'escola de Caiena on va aprendre a llegir i escriure, tots els alumnes eren negres i amerindis. Tanmateix, el mestre els ensenyava la lletania republicana de " Nos ancêtres les Gaulois. " La història no s'acaba així. Un vespre, Goscinny i Uderzo, a la recerca de la inspiració en una cuina de l'Illa de França, van sentir la cançó a la ràdio i van crear Astèrix... (a propòsit, coneixeu la cançó L'inspiration de Salvador? Una meravelleta...) Per guanyar-se la vida, Henri Salvador cantava, als seus discos de quaranta-cinc torns, una cançó que agradés als productors i al públic, una " collonada " com ho reconeix ell mateix, i un aire més ambiciós. El seu talent es fa palès en J'étais une bonne chanson on interpreta la mateixa melodia de diferents maneres. Com els cantants del 1900; com un crooner; com un rocker i com Louis Amstrong himself en una imitació prodigiosa. A vuitanta-tres anys, Salvador ha conservat una veu intacta, al contrari de Frank Sinatra els dos darrers discos del qual són dolentíssims. Vaig comprar, fa tres dies, Chambre avec vue l'últim àlbum de Salvador. El seu millor, potser. La peça Jardin d'hiver és una evocació, alhora serena i melangiosa, de la vellesa al nivell de Syracuse o de La jalousie. S'ha dit sovint que Salvador és el més brasiler dels cantants francesos. (Us recomani la versió de Dans mon île que va gravar Caetano Veloso ..) Durant la segona guerra mundial, Salvador, amb l'orquestra de Ray Ventura, va recórrer tota l'Amèrica del Sud, al mateix temps que la companyia de Louis Jouvet. Amb el bany musical del Brasil, els discos de Frank Sinatra i Nat King Cole, Salvador va aprendre el seu ofici escoltant Duke Ellington. Tota l'obra de Salvador constitueix un cant a la vida, a l'alegria quotidiana. El vell Henri encara estima les dones (calia veure quin aire murri tenia quan el va entrevistar una dona " guapa " com la Catherine Ceylac.) les botxes i els estius vora les cales de Provença on els jardins i les barques canten les cançons de Paul Misraki.

M'agrada molt Jordi Barre. Tant la seua música, la seua veu com la seua personalitat. Per mi, és el nostre Frank Sinatra. Els catalans que mai no han viscut molts anys lluny de Catalunya no capiran tota l'emoció de la seua versió del poema Credo sempre nou de Joan Amade: " Crec a la llum del dia "

Em marfonia lluny del país quan vaig tenir l'alegria de veure en Jordi en un programa de la malaguanyada Cinq presentat, no cal dir-ho, per Jean-Claude Bourret. A més d'aquesta cançó, m'agrada particularment, " Abans que sigui tard. " Posseixi una versió on Jacques Fabri ( No patiu! No parlaré pas avui ni cap altre dia de Schulmeister, espion de l'Empereur...) recita una bona traducció francesa del poema de Joan Cayrol entre dues estrofes de la cançó. Mes la meua cançó preferida és Els mots perduts — al moment quan escric aquestes línies perquè podria també llestar Deixeu-me el temps. Un aire extraordinari amb lletra seua.

Voldria concloure parlant-vos un bri de l'home Jordi Barre encara que aquestes consideracions no tinguin res a veure amb l'art. Jordi Barre és un home deliciós, charmant ( l'adjectiu francès el defineix millor que el nostre " encantador " ), un gran artista modest i conscient alhora de la bellesa de la seua música. Un gran català que mai no politiqueja però que, en públic, s'ha negat a tocar la mà de l'inefable prefecte Bonnet. (A propòsit, no descuideu de comprar i llegir el llibre de Marc Duran. ) Gràcies Jordi i per molts anys!

                   Pieds Noirs, germans meus

        Mon pare era metge militar a Algèria. Ma mare va voler que jo nasqués a Perpinyà. De poc lo meu primer vagit hauria sonat a Bona, que encara no s'anomenava Annaba. Aquesta naixença mancada explica potser la meua fal·lera per l' Algèria francesa. La França que he conegut, on he viscut i on visc, ha anat canviant amb mi. Ja no és la França de la meua infantesa. La puc retrobar quan vull en l'Algèria francesa, miraculosament preservada, la França dels quatre cavalls, de les neveres Frigidaire, de les primeres televisions, intacta des del 1962 ja que ha desaparegut...Estudiant el passat d'aquesta província perduda (aquesta expressió podrà xocar el lector mes he decidit d'assumir algunes de les meues contradiccions ) he tractat molts potes-negres. Coneixent-los, he comprès perquè França va perdre Algèria però també he après a estimar-los, a apreciar llur humor i llur facúndia, valgui el clix‚. Un col·lega meu, historiador, m'explicà un dia que els francòfons naturals van passar davant els catalanoparlants el 1962 quan tants potes-negres es van instal·lar a casa nostra, amb l'acolliment lamentable que coneixem. Estic convençut que si el general De Gaulle els hagués empresonat en camps de concentració com ho va fer la Tercera República el 1939 amb els refugiats de l'Espanya repúblicana, quasi ningú a França no s'hauria indignat. Tothom ho hauria trobat tan natural com les ratonnades sangonents de la policia parisenca, la matança dels harkis a Algèria o la massacre d'Orà que he mirat de descriure a la fi de Les lletres d'amor no serveixen de res. Amb aquell allau de francesos d' Algèria, disgustats per França, una França que tant havien estimat i que els havia abandonat, potser que els catalans vam perdre una gran ocasió. No vam saber comprendre la desesperança d'aquests catalans de València i de les Balears i vendre-los un nou país, un país que s'hauria pogut construir. Un dia, si visc encara un xic i en tinc el talent, escriur‚ una novel·la sobre aquest malentès tràgic.