VEF Blog

M'agrada molt Jordi Barre. Tant la seua música, la seua veu com la seua personalitat. Per mi, és el nostre Frank Sinatra. Els catalans que mai no han viscut molts anys lluny de Catalunya no capiran tota l'emoció de la seua versió del poema Credo sempre nou de Joan Amade: " Crec a la llum del dia "

Em marfonia lluny del país quan vaig tenir l'alegria de veure en Jordi en un programa de la malaguanyada Cinq presentat, no cal dir-ho, per Jean-Claude Bourret. A més d'aquesta cançó, m'agrada particularment, " Abans que sigui tard. " Posseixi una versió on Jacques Fabri ( No patiu! No parlaré pas avui ni cap altre dia de Schulmeister, espion de l'Empereur...) recita una bona traducció francesa del poema de Joan Cayrol entre dues estrofes de la cançó. Mes la meua cançó preferida és Els mots perduts — al moment quan escric aquestes línies perquè podria també llestar Deixeu-me el temps. Un aire extraordinari amb lletra seua.

Voldria concloure parlant-vos un bri de l'home Jordi Barre encara que aquestes consideracions no tinguin res a veure amb l'art. Jordi Barre és un home deliciós, charmant ( l'adjectiu francès el defineix millor que el nostre " encantador " ), un gran artista modest i conscient alhora de la bellesa de la seua música. Un gran català que mai no politiqueja però que, en públic, s'ha negat a tocar la mà de l'inefable prefecte Bonnet. (A propòsit, no descuideu de comprar i llegir el llibre de Marc Duran. ) Gràcies Jordi i per molts anys!