VEF Blog

    Avui, us parlaré, amb gust, de la nova novel·la d'en Joan-Lluís Lluís. El crim de l'escriptor cansat. Novel·la dedicada, com de costum amb en Lluís, a la seua família i també a en Pasqual Tirach. És un acte heroic en aquest món d'arribistes. De les quatre novel·les que ha publicat, aquesta és la que m'estimi més. És és una variació policíaca sobre el tema de l'angoixa del creador davant de la pàgina blanca. No parlaré gaire de l'argument perquè les novel·les d'en Lluís s'inscriuen en un mecanisme precís. Li envegi la seua capacitat d'inventar històries enrevessades i ben construïdes. En Lluís sap desvetllar l'interès del lector com els novel·listes populars, de Pierre Benoit a Pérez-Reverte. En Lluís sap evocar com ningú el Rosselló modern, amb les seues realitats sòrdides. La droga, la desesperança, el fracàs de les vides inútils, l'agonia de la nostra llengua. El seu policia, que recorda el comissari de l'Aleix Renyé a Perpinyhard, és un producte de la mediocritat del país, de les nostres ànsies de ser reconeguts a París. Amb un estil planer, fet de neologismes argòtics i d'incursions en la nostra modalitat dialectal, en Joan-Lluís Lluís passa comptes amb la lletjor del món. Rere la sordidesa, la dolenteria, la imbecil·litat, l'afrancesament, tenim gent de talent com en Lluís per fer-nos creure, durant una estoneta, que la literatura pot a vegades embellir un brinot la vida i que la llengua catalana mai no es morirà. No ho confieu a ningú. Una d'aquelles nits, iré a casa seua i li robaré el seu proper llibre...