http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 26-02-2012 00:06

Fronteres

E-notícies, 26/02/2012

Quan era petit, vivia a prop d’una frontera. Vaig ser concebut a Bona, l’actual Annaba. Sis mesos enrere, ‘ ‘era una prefectura francesa com Gap o Tolosa. Vaig decidir, finalment, de néixer com tothom a la clínica dels plataners de Perpinyà amb l’ajut del doctor Ponsaller.

 


 
 
el 25-02-2012 23:48

Catalunya Nord i la independència de Catalunya

Sempre m'ha semblat interessant que cap nacionalista espanyol no reclami la recuperació de les comarques catalanes annexionades per França el 1659 mentre que les reeinvidicacions sobre Gibraltar, incorporat a la corona britànica arran dels tractats d'Utrech el 1713, constitueixen un gran clàssic. Els espanyols han renunciat fàcilment a la Catalunya del Nord perquè saben que no és seua aquesta regió pobra de França, molt lluny de la capital. La seua superfície amb l'occitana Fenolleda no passa dels 4.116 km i la del Principat dels 31.950 km. El gran interès de la nostra Catalunya Nord en el procés de reconstrucció nacional rau en la nostra senzilla existència. Provem que es pot ser català sense tenir un passaport espanyol. Potser és per això que empipem tants espanyolistes. Representem una nosa constant en llur voluntat d'espanyolitzar definitivament Catalunya. Uns quants lectors espanyolistes m'han titllat de ' ' ignorant que, a casa nostra, dels occitans en diem gavatxos i de llur país la Gavatxeria. Tothom acaba sent el gavatx de tothom. Crec que Catalunya es troba a dues passes de la independència. La nostra Catalunya Nord no tornarà pas a formar part tot seguit de la comunitat nacional ja que, ara com ara, la majoria dels seus habitants se senten francesos. Sense voler fer política ficció, hem descobert que les fronteres estatals no són pas eternes. Em sorprendria que un estat català a mitja hora de Perpinyà no canviés les mentalitats. Molta gent voldrà recuperar l'ús actiu del català i se sentirà atreta pel dinamisme del sud. Després d'uns quants anys de tensió i d'amargor, estic convençut que l'estat espanyol i el nou estat català tindran una relació harmoniosa i apaivagada. Si no fos per l'espoli fiscal, no entenc que els espanyolistes vulguin conservar unes províncies on una part significativa de la població (sens dubte, la majoria) aspira a anar-se'n. No esteu farts d'aquesta guerra freda permanent, d'aquest odi constant que apareix a tots els diaris, en les converses, d'aquests partits entre el Barça i el Reial que semblen una batalla, d'aquests comentaris de parvulari com els que camparan al peu d'aquest article? No penseu que és hora que torni el seny?

 


 
 
el 17-02-2012 19:44

En la mort de Whitney Houston

E-notícies, 18/02/2012

A França com arreu de l'imperi americà, tothom ha parlat molt de la mort de la pobra Whitney Houston. Aquesta artista molt bonica, amb una veu excepcional, no s'havia convertit en mite a França per culpa d'un incident absurd. Tots els francesos que el van poder veure recorden un programa on la jove cantant era convidada amb Serge Gainsbourg. Completament torrat, per variar, el gran Gainsbourg va començar a fer força comentaris elogiosos sobre la bellesa de la senyoreta. Com que els traductors no es dignaven a traduir les seues intervencions, Gainsbourg va passar a l'acció adreçant-se directament en anglès a la jove cantant. Sense entrar en els detalls, sense recórrer a les metàfores florides i lunars de les cançons sentimentals, Gainsbourg li declarà la seua admiració. ' . ' La noia no s'ho va creure i Gainsbourg va repetir la mateixa carallada, traduint-la al francès perquè tots els espectadors se'n poguessin aprofitar. ' ' (Li he dit que me la vull cardar. ) Tot i que la noia va reaccionar amb molta dignitat, tothom recordava aquesta escena i no es prenia seriosament la Houston. Vaig veure a la televisióConservi el record de la seua venustat i d'una veu magnífica al servei de cançons generalment ineptes. No tinc cap disc ni cap pel·lícula seua a casa. Tanmateix, la seua mort, anunciada per una decadència física aclaparadora, m'ha fet pena. Només tenia 48 anys i havia malgastat tots els seus dots. He sentit un extracte d'un concert recent i la seua veu, que escalava els pinyols antany, s'havia transformat en un crit rauc, bestial, terrible. Per què tants famosos d'un dia no suporten la davallada a la segona divisió i es refugien en la droga i l'alcohol? Aquí, veiem altre cop la grandesa de Frank Sinatra. Al començament dels anys 1950, ja no era ningú sinó el marit d'Ava Gardner. Amb prou feines va obtenir un paper de secundari a . Total, va guanyar l'òscar del paper secundari el 1953 i, per completar la seua col·lecció, l'òscar de la millor cançó original el 1954 amb ' ', el 1957 amb ' ' (una de les seues cinc millors cançons al meu entendre), el 1958 amb ''. A la meitat dels anys 1960 consideraven Sinatra com un vell crooner passat de moda. Va crear ''. Crec que aquí rau la diferència entre celebritats d'un dia i els mites.

 


 
 
el 15-02-2012 13:48

Un viatge atroç

El Temps, número 1444, 14/02/2012

Pierre Boulle

 


 
 
el 13-02-2012 15:23

La frontera de les mentalitats

E-notícies, 13/02/2012

Josep Sebastià Pons, el poeta d'Illa, va afirmar un dia que una frontera del gust i de l'educació separava el Rosselló de la resta de Catalunya. Malgrat la desaparició física de la frontera, una gran ignorància recíproca encara ens divideix. No sé si algun estudiós s'ha dedicat a catalogar els personatges nord-catalans que apareixen als clàssics catalans. A l'hora d'escriure aquestes ratlles, recordi unes quantes obres que vaig llegir durant el meu servei militar. de Narcís Oller, de Prudenci Bertrana i de Josep Maria de Sagarra. A , apareix la Blanca (té un nom català, almenys) que parla un català barceloní perfecte amb uns quants gal·licismes si recordi bé. A l'adaptació cinematogràfica de XX no se'ls va acudir res de millor que confiar el paper a una francesa. D'ençà dels anys 1960, molts rossellonesos parlen català amb una cantarella francesa més o menys marcada, però us puc assegurar que no devia ser el cas al segle XIX quan recordi el català dels meus avis nascuts el 1910 i 1915. Si poguessiu sentir la Berta Faliu, una veïna de Pontellà que té 103 anys, us pensaríeu que és de l'Empordà o de la Garrotxa. A mentre el personatge de Vidal parla un català molt deficient, amb expressions franceses que no he sentit mai aquí. En una escena agitada, el senyor Vidal diu al narrador ' En català del Rosselló diem ' matar' com tots els catalans. Aquest verb ' tuar ' és occità. El meu amic Henri, natural de Fabrezà, població de les Corberes, em diu sovint ' .' Molts catalans del Principat que han viatjat per les terres occitanes, confonen la nostra variant septentrional amb la llengua d'oc, bessona de la nostra.

 


 
 
el 08-02-2012 19:07

Le Moïse de la Catalogne

Article publié danx le numéro 42 de la revue Cap Catalogne

 


 
 
el 08-02-2012 15:44

La derrota de Sarkozy

E-notícies, 8/02/2012

Si els comparem amb el balanç de José LuisRodríguez Zapatero, els resultats de la política de Nicolas Sarkozy poden semblar meritoris. Ara bé, segons tota probabilitat, el futur president de la república francesa serà François Hollande. Fa temps que el corrent ja no passa entre els francesos i el president. Uns quants factors expliquen aquest desamor. Més enllà de l'inevitable desgast del poder, els primers mesos de la presidència de Nicolas Sarkozy van deixar una imatge catastròfica en l'opinió. La nit de la seua elecció, no se li va acudir res de millor que celebrar-la al Fouquet's un dels llocs més cars de la capital. Després, va passar les vacances al bord d'un iot d'un amic multimil·lionari. Des de llavors, el consideren com ' ' (el president dels rics) Aquesta mala gestió de la seua imatge a més de mesures fiscals favorables als rics va accentuar el malentès entre el poble i el cap d'estat. Contràriament a Jacques Chirac (possiblement el pitjor cap d'estat francès d'ençà de les croades) Sarkozy sempre ha palesat idees de dretes sense complexos. Chirac, antic signatari de la crida d'Estocolm, en el fons sempre va ser un home d'esquerre i François Mitterrand un home de dreta. Sarkozy encarna la dreta desacomplexada a la manera d'Aznar (un dels seus models) i sempre ha manifestat una simpatia forta pels Estats Units, oposada a la tradició gaul·lista i a l'amistat secular franco-russa. Per acabar-ho d'adobar, Sarkozy ha rebaixat la funció presidencial fent-la més humana i més accessible. No ha protegir la seua vida privada. A molta gent li desplau que qualsevol internauta amb un clic pugui descobrir totes les anfractuositats més íntimes de la primera dama de França. Des de l'execució del malaguanyat Lluís XVI, els caps d'estat francesos sempre han mirat de recuperar un poc de majestat. Solen presentar el president com un monarca republicà. Barrallant-se amb les persones que l'insulten, Sarkozy ha desacralitzat la funció presidencial. Un anònim es va negar a tocar-li la mà dient -li ' M'embrutes la mà ' i el president, en lloc de callar com els seus predecessors, li respongué ' ' (fot el camp idiota! ) A França la premsa escrita i sobretot la ràdio constitueixen el darrer baluard del marxisme amb la CGT. Amb una violència rara, al·lusions gens afalagadores a la seua talla, el president és el dimoni, un petit Hitler...Amb la crisi que ha ridiculitzat les promeses electorals, sembla inevitable que Sarkozy perdi l'elecció presidencial. Ara, no s'ha d'oblidar que és un animal polític, amb una energia extraordinària durant les campanyes electorals. Com els anglesos al rugbi, Sarkozy no renuncia mai. A títol més anècdotic, quasi totes les meues prediccions vénen desmentides finalment...Ja veurem aquest cop.

 


 
 
el 05-02-2012 21:05

La melancolia en provençal

Peireto Berengier, Prouvènço d'aro, 

PER LA GENT POC FAMILIARITZADA AMB LA GRAFIA MISTRALENCA, PROPOSI EL MATEIX TEXT EN VERSIO OCCITANA A SOTA

 


 
 
el 04-02-2012 20:56

Retorn al passat

E-notícies, 5/02/2012

Visc a Nils, el poblet dels meus avis a un quart d'hora de Perpinyà. El que m'agrada més del meu vilatge és la seua dualitat. Urbà i rural a l'encop. A dues passes del Castellet, m'envolten les vinyes, els camps de presseguers i d'albercoquers. Els pagesos encara saben català com antany. Ara, per culpa de les intempèries, estic privat de connexió a Internet, d'aigua i d'electricitat. Tret d'això tot va bé...Dormi a casa dels pares que s'escalfen amb llenya a la llar, mitjà molt més fiable que la fada electricitat.

 


 
 
el 01-02-2012 10:02

La cançó del febrer 2012

J'ai donné des soirées à étonner les princesDans cette chambre usée par trois siècles d'amourJ'ai dans l'oreille encore le vieux parquet qui grinceEt nos chansons d'ivrognes à la pointe du jourJ'ai donné des soirées à étonner les princesAvec une poignée de copains troubadoursIls arrivaient tout droit de leur vieille provinceLe duc de Normandie et Du Pont de NemoursJ'ai donné des soirées à étonner les princesLes hommes les idées et les cœurs étaient neufsLe buffet il est vrai était peut-être minceMais nous n'avions pas peur d'être deux pour un œufLes filles nous offraient leurs yeux comme une sourceOù nous pouvions trouver les soirs de mauvais sortUn courage nouveau pour reprendre la courseEt leurs cheveux dorés valaient mieux que de l'orJ'ai donné des soirées à étonner les princesDans cette chambre usée par trois siècles d'amourJ'ai dans l'oreille encore le vieux parquet qui grinceEt nos chansons d'ivrognes à la pointe du jourLe duc est reparti vers sa ville normandeLe comte de Châlons doit être pharmacienDu Pont près de Nemours compte ses dividendesEt de ma vieille chambre il ne reste plus rien ....

http://www.youtube.com/watch?v=RxhTqFaU1oM