Vilaweb, Sant Esteve 2022
Parlar amb Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és sempre un estímul.
L’autor nord-català, amb orígens russos, educació francesa i passió
catalana, és un dels escriptors que s’han de llegir necessàriament si es
volen entendre algunes coses del món contemporani i especialment algun
dels principals traumes de la història francesa d’ençà de la Gran
Guerra, i molt especialment del seu període colonial i postcolonial.
Dotat d’un lèxic acurat i precís, d’un sentit de l’humor singular i
punyent, d’una capacitat adjectival a l’abast de pocs i d’una ironia
immensa, Bezsonoff ha trobat un món propi per a explicar i cada llibre
s’hi endinsa d’una perspectiva o una altra per acabar creant un dels
conjunts literaris més interessants de la nostra literatura.
Ara acaba de publicar El diable es va aturar a Orà,
una novel·la amb trets del gènere negre i històric que els transcendeix
tots dos per convertir-se en un retrat essencial de la vila quan era la
cinquena ciutat més important de l’imperi francès. A mig camí entre la
nostàlgia, el desencís i la reivindicació, i amb uns personatges que
qualsevol autor somniaria d’haver creat, especialment el protagonista,
el comissari Ferrandis, Bezsonoff basteix un artefacte narratiu capaç de
copsar l’enfonsament de tot un món en menys de cent cinquanta pàgines.
Ha tornat el clàssic més perifèric de les nostres lletres, un homenot
que reclama i mereix una centralitat absoluta.
—Feu una novel·la amb un munt d’assassinats, però sembla que
tots siguin tan sols un pretext per a parlar d’un seguit de personatges
fascinants i de la ciutat d’Orà. Com se us va ocórrer, el comissari
Ferrandis?
—Podria no contestar-te, perquè oi que quan entrevistes un cuiner no li
demanes pas els secrets de la seva recepta magistral? Bromes a banda, la
Bíblia explica que al començament hi havia el verb i per mi al
començament sempre hi ha les ciutats i, en aquest cas, Orà, que és
certament la cosa més important del llibre. En Ferrandis és una barreja
de molts personatges i el seu adjunt, l’inspector Bensoussan és el
contrapunt, és un Ferrandis amb tots els problemes de la vellesa que el
comissari no té. Sobre la història, és un fet de crònica negra que va
passar a França els anys setanta que m’interessava i l’he traslladat a
Orà. Vet aquí els ingredients del llibre.
—Una novel·la que és plena de cops d’humor per a fer suportable l’horror que s’hi narra…
—És que això és com la vida mateixa, si no tinguéssim sentit de l’humor,
no podríem suportar el pas dels anys. La vida és bastant trista si hi
penses massa, i l’humor és una manera elegant de practicar la política
de l’estruç.
—El vostre llibre és ambientat en un moment molt concret, el
1954, quan tot l’imperi francès trontolla. Parleu d’Orà, però també de
la Indoxina i de l’estat francès mateix. Per què aquest moment?
—Hi ha un llibre extraordinari de Lucien Bodard, una gran crònica sobre
la Indoxina. És un llibre d’històries que explica la vida com era allà.
Diu la dita que amb Bodard res no és veritat i tot és exacte, i tenia un
mètode molt curiós de treballar. Mentre els corresponsals anaven al
front, ell es quedava al bar i feia parlar la gent. Amb llibres com
aquest es veu perfectament que el 1954 és la fi d’un món, és l’adeu a la
Indoxina francesa i el principi del procés d’emancipació d’Algèria.
Això em marca perquè sóc un home ple de contradiccions.
—En quin sentit?
—En molts, i ara em temo que perdré la meitat dels pocs lectors que em
queden. Sentimentalment, sóc totalment francès, per cultura i per
educació. A Catalunya sovint em titllen de francès i fins i tot em diuen
Jean-Daniel, en lloc de Joan-Daniel. I, tot i això, no suporto les
banderes franceses a Perpinyà ni les manifestacions d’alegria pels èxits
de la selecció. Això és de psiquiàtric, eh? Però no ens hem de mentir a
nosaltres mateixos i hem d’acceptar les contradiccions i jo sóc un
enamorat dels anys cinquanta.
—Per què?
—Home, perquè els anys cinquanta són el súmmum de la civilització
occidental en la literatura i en el cinema. Pensa que hi havia almenys
una obra mestra cada setmana a la cartellera dels cinemes i ara la
cartellera fa riure. De tant en tant trobes alguna pel·lícula bona, però
molt de tant en tant. I després hi havia els cantants, amb una qualitat
i una varietat espectacular i ara ens diuen que hem d’admirar gent que a
mi no em diu res. Sóc un conservador musical. El tall profund és quan
passem de Sinatra als Beatles, és a dir, quan passem de la melodia al
ritme; a mi, la veu m’agrada molt més que el ritme. Tu saps que escolto
Sinatra cada dia? I a qui li agrada, Sinatra, avui, eh? M’encanta i els
anys cinquanta són el meu univers. I mira, no sóc especialment
intel·ligent, sóc un artesà, faig llibres de la mateixa manera que un
cuiner fa un pastís de poma. La reflexió sobre el que faig i el món que
reflecteixo ve després, quan parlo amb els lectors com tu.
—Aquesta novel·la és un llibre en format petit, però que vol explicar un món gran, hi ha un exercici brutal de condensació…
—És com un mojito: és petit, exquisit i té aromes. A més, en el
món en què vivim, on hi ha el futbol, la televisió, internet i tot
plegat, és de mala educació escriure llibres massa llargs. A mi em passa
amb Els germans Karamàzov, que no puc llegir-ne més de vint
pàgines el dia i, en canvi, entremig puc llegir molts llibres petits. De
fet, si vols escriure, Dostoievski és una lectura que desaconsello
especialment, perquè com punyetes goses escriure després d’haver-lo
llegit? Si vols escriure és molt millor llegir autors dolents. Sóc com
l’escriptor boig que surt al meu llibre, que no aconsegueix de fer
llibres llargs. Jo que he escrit milenars de pàgines ara noto que a
partir de les cent o cent cinquanta em costa de fer avançar els llibres i
que em trobo bé en aquest format.
—Aquest format, el de la nouvelle, és molt francès i aquí són pocs els qui el practiquen, i als editors sembla que no els motiva gaire…
—Doncs mira quantes pàgines té El petit príncep i qui no
voldria haver-lo escrit? Si ho penses bé és una obra ben curta i en
general Saint-Exupéry, que té molt de talent i molta dignitat, va
escriure sempre obres curtes. L’home va morir per la llibertat i jo
l’admiro molt perquè, a més de ser un gran personatge i un gran autor,
es va sacrificar per aquest ideal. Un dia en Vicenç Pagès, un molt bon
amic, la mort del qual encara em costa molt de pair, em va comentar que a
la primera pàgina d’una de les meves novel·les hi havia trobat no sé
quants alexandrins que se m’havien escapat. Imagina’t, no vull ser
francès però ho sóc fins al punt que fins i tot escric en alexandrins i
ara faig nouvelles.
—Llegint el llibre i mirant la situació actual d’Orà, fa la
sensació que hauria estat molt millor per a la ciutat de romandre com
als anys cinquanta, encara que això signifiqués restar sota el jou de
l’imperi francès…
—Hem de fer una gran distinció entre Orà i Algèria. Orà era una ciutat
europea, amb una població hispana important arribada a final del segle
XIX, amb molts andalusos, murcians i, sobretot, molts valencians que
parlaven català. També hi havia els maonesos, perquè a tots els balears
els deien així. Els francesos tenien molta por que Espanya volgués
recuperar la ciutat, que havia estat un presidi, i van fer una cosa que
fan molt bé i que els catalans hauríem d’aprendre: els van assimilar i
els van afrancesar. Així va ser com tots aquests López i companyia als
anys cinquanta manejaven molt millor el francès que no pas la cultura
pròpia. Els vells ja parlaven un castellà molt dolent que no havien
estudiat mai i amb molts errors de pronúncia, i per ells en Quevedo no
era un gran escriptor, sinó un personatge com d’una pel·lícula de
Torrente, que havia inventat acudits verds, era com un pallasso. Per a
la ciutat d’Orà ha estat una gran pèrdua sobretot si mires com era la
ciutat abans i com és ara. D’una altra banda, he conegut molts francesos
algerians i els tinc simpatia, però cada poble mereix la seva dignitat i
ara els algerians són senyors a casa seva.
—Fèieu la distinció entre Orà i Algèria…
—El que és molt greu, i això ho denuncia el gran novel·lista Boualem
Sansal, és que s’ha passat del mite de l’Algèria francesa al govern
actual i la brutal repressió que van fer els francesos reprimint l’àrab
s’ha fet després, per exemple, amb la cultura amaziga. El govern actual
empra el francès com a llengua exterior i han guanyat la guerra, però el
país és un desastre, la corrupció és generalitzada, els diners se’ls
queden els militars i la gent jove ha d’anar a França a guanyar-se la
vida quan és un país potencialment ric. Mira, hi ha dos casos que
m’agradaria explicar-te…
—Endavant.
—Un és el d’un alumne meu, a qui havien d’intervenir d’una apendicitis.
El seu pare va pagar cinc-cents euros al metge perquè el tractessin bé i
en tinguessin cura, i ell tenia molta por que a la intervenció no li
extraguessin un òrgan. La premsa algeriana, que és bastant lliure i
majoritàriament escrita en francès, fa acudits brutals com ara un en què
es veu un metge que diu al pacient: “Prefereixes passar per l’hospital o
vas al cementiri directament i ens estalviem el tràngol?” L’altre cas
és el que m’explicava el meu amic Salem Zenia, que ara viu a Olot, i que
em deia que un quart de la seva família havia mort per culpa de
l’exèrcit francès, un quart pels independentistes i un altre quart pels
islamistes i que això ja començava a ser un xic massa, i ho deia amb
melangia. De manera que ja et pots fer a la idea.
—Algú ha dit de la vostra novel·la que és com una investigació de Simenon a Orà, francament no hi veig el paral·lelisme…
—Les adaptacions al cinema de les seves obres sí que m’han influït,
potser, però Simenon no m’agrada gaire, sempre m’ha avorrit. Això sí, hi
ha una obra seva, La guinguette à deux sous, en què
hi ha la millor descripció sobre la desesperança humana que hagi llegit
mai i això no és poca cosa.
" Il avait l'impression de n'être jamais descendu aussi bas dans les désespoir. (...) Un désespoir au Perneod sans même accompagnement d'ivresse. " Jo sóc més divertit,
més vitalista. Ell és un belga i amb això està dit tot.
—Ell és un belga i vós sou un català a l’estat francès i un francès a Catalunya?
—Exactament, jo sóc l’home que sobra, sempre sóc un estranger enmig de
la gent, i és veritat. Intento d’explicar un món, com Balzac.
—Però amb menys pàgines…
—No et creguis, Balzac té alguns textos breus magistrals com La missa de l'ateu. Balzac
m’agrada molt, en llegeixo almenys un cada estiu i Stendhal a la tardor.
Abans, cada any llegia L’educació sentimental, de Flaubert, a l’estiu, l’he llegit més de vint vegades. Ara Balzac. Ja ho veus, no ho puc evitar, en això sóc francès
Vef Blog accueil
La butxaca (2015)
Comentaris/ коментарии