VEF Blog

P.Cano Sever,   La Veu dels Llibres, 14/01/2022 

«Mossén Puig estimava molt les dones. Era raonable i tenia només una amant...»

Sens dubte, un principi així convida ―o incita― el lector a endinsar-se en la història d’un  capellà que, malgrat haver cultivat l’esperit de la raó amb els clàssics i un ingent bagatge cultural del més alt refinament, que es fa palés al llarg del llibre, no havia aconseguit ―o no ho havia intentat prou― desembravir un dels més bàsics ―i plaents― instints humans. Podríem dir que un personatge així és quasi un personatge tipus o model, d’aquells que apareixen en mites de la tradició més antiga i estesa i es reinterpreten en diferents narracions adoptant característiques adaptades al context.

No serà aquesta l’única contradicció de la història, es podria afirmar que el mateix sentiment que afecta mossén Puig és traslladable al conflicte col·lectiu, en uns altres termes, per la situació històrica i geogràfica en què transcorre la novel·la. Tal com passava amb La guerra dels cornuts (2004) que succeïa durant la Primera Guerra Mundial, Les amnèsies de Déu se situa a la segona. No és casual que Bezsonoff ambiente de nou la seua novel·la en temps de guerra. Per a ell, la gent feliç no té història i li agrada desmuntar mites històrics. Les èpoques de les quals parla, sovint són aquelles de què ha sentit parlar a gent pròxima. Diu que els seus avis sempre explicaven coses de la II Guerra Mundial i, de fet, el besavi català va morir a Verdum. És per això que, fent broma, afirma que entre els escriptors de la Catalunya Nord es reparteixen la Història, Joan-Lluís Lluís s’ocupa dels grecs i dels romans i ell fa els relats dels conflictes més recents del nostre passat —en entrevista a Ràdio Arrels el 7 de novembre per la publicació de la darrera novel·la, El diable es va aturar a Orà—.

El règim de Vichy i el moment de l’ocupació alemanya del Rosselló permeten mostrar la desfeta de l’exercit francés i el col·laboracionisme amb l’invasor alemany.

Les amnèsies de Déu narra l’esdevenir d’una família noble del Vallespir, la del comte Puig de Saint-Dizier. Bona part de la família, dos fills, el promés de la filla i el germà capellà, s’han d’incorporar a files en l’exèrcit francés i s’allunyen així de la llar i les persones que estimen. Aquest allunyament, tindrà repercussions diferents en cadascuna de les relacions entre les qualsdestaca ―per les seues particularitats― la del capellà amb la jove i voluptuosa vídua Sandrine. Mossén Albert Puig prega i s’encomana a Déu, per ell i per la humanitat, en llatí com el més canònic dels sacerdots; desitja lascivament i cavalca sobre la seua amant durant cada embranzida amorosa com el més fervent dels genets. No debades, les descripcions dels jocs eròtics entre tots dos amants no corresponen a la pudicícia que hom imagina per part d’un home d’Església.

La butxaca (2015)

Però no són aquests els fets més vergonyants del relat, ben al contrari.  El règim de Vichy i el moment de l’ocupació alemanya del Rosselló permeten mostrar la desfeta de l’exercit francés i el col·laboracionisme amb l’invasor alemany. Un col·laboracionisme sense el qual no haguera sigut possible l’arrest de tants jueus i l’augment del sentiment antisemita. Una situació d’oportunisme per una part de la població, com és el cas del comte germà del mossén, que exhibeix una realitat en què els personatges actuen de manera molt diferent davant els mateixos fets. Ideals que es perden o que es mantenen ferms i porten els protagonistes a mantindre aquest conflicte fins a les últimes i més greus conseqüències.

El llibre està bastit amb tanta crueltat com ironia, al més pur estil Bezsonof. Un estil que no descuida cada detall de la narració, farcida de citacions, casos d'intertextualitat, referents musicals ―des de Chopin fins a Luis Mariano―, reflexions filosòfiques ―de Séneca a la tradició popular―, que, en definitiva, posen de manifest que el bagatge de l’autor és comparable al de mossén Puig. Cada element és triat amb cura per més que vulga semblar casual, cada personatge s'identifica o es descriu amb uns trets, unes preferències, unes frases i un llenguatge que permeten una definició precisa amb poques línies.

Un moment com la II Guerra Mundial, devastadora per a tot Europa i clau en l’evolució de la lenta agonia del català al Rosselló. Amnèsia total o, si més no, una paràlisi general

És obligat destacar d’aquesta obra, guanyadora dels premis Crexells, Salambó i Maria Àngels Anglada, l’ús que fa de la llengua. Entre totes aquestes citacions esmentades, se n’intercalen ―per proximitat en l’espai― moltes en francés, però no és l’única llengua que hi apareix: l’alemany, l’anglès, l’occità, el romanès, el castellà o el cors en són alguns exemples més. Encertadament, Bezsonof no disfressa ni canvia la varietat dialectal geogràfica pròpia, que és la mateixa que la del territori on transcorre l’acció, el català que es parla a l’altra banda dels Pirineus. És el que, segons ell, li permet escriure amb concisió, a pèl. En francés escriuria, diu, com un professor. El nord-català es mostra en tot el seu registre de forma ben clara des del lèxic, la sintaxi o l’etnopoètica. I a l’ús lingüístic caldria afegir el poètic, les diferències de la parla i el coneixement literari que col·labora a perfilar, amb una implícita precisió, cada personatge. Així, podem observar el refinament de la maldat en un milicià que és capaç de cometre la més vil de les violacions mentre recita Baudelaire. Prova de l’existència dels «maquiavels», per contra de la idea que els malvats són sempre uns grollers illetrats.

Al remat, podríem interpretar Les amnèsies de Déu, com un paral·lelisme o metàfora més de les que podem trobar en l’obra, de com Déu ha oblidat els seus «protegits» en certs moments de la història. Un moment com la II Guerra Mundial, devastadora per a tot Europa i clau en l’evolució de la lenta agonia del català al Rosselló. Amnèsia total o, si més no, una paràlisi general i sobtada de la capacitat d’actuar. Qui sap si una llarga becada.