http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 21-04-2023 17:50

Sant Jordi 2023

Per Sant Jordi recomani  

" Els secrets d'Itàlia " de Dino Buzzati, edicions Sidillà

" Vida privada " Josep Maria de Sagarra, Editorial Barcino, a cura del professor Narcís Garolera

" Sempre tindré París "
Àngel Quintana, editorial l'Avenç

" Kennedyana " Vicenç Pagès, editorial Folch i Folch

 "Ser persona", Joan Garí, editorial Afers

" El diable es va aturar a Orà" d'un servidor

En français
" La lettre dans un taxi " de Louise de Vilmorin
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-04-2023 19:27

Lisez Gaston Miron

Lisez Gaston Miron

 

 

 

 


" J'ai fait de plus loin que moi un voyage abracadabrant.

il y a longtemps que je ne m'étais pas revu "

" Le temps saigne
quand donc aurai-je de tes nouvelles "

" je ne suis plus qu'un homme descendu à sa boue
chagrins et pluies couronnent ma tête hagarde."

" même après tant d'années de mer entre nous 
à chaque aube il est dur de ne plus t'aimer."
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-04-2023 19:22

Rodoreda a Niça

 

Em vaig assabentar de la mort de Mercè Rodoreda fullejant La Revue des Langues Romanes a la biblioteca del liceu Masséna de Niça. Un any després seguint els consells del professor Joan Dorandeu, coautor de El catalán sin esfuerzo, vaig llegir per primer cop una novel.la en català. Era La Plaça del diamant.
No vaig entendre bé la primera frase perquè no coneixia la paraula 'toia.' L'obra em va entusiasmar.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-04-2023 19:15

Langelot chez les Pa-pous

Je viens de lire " Langelot chez les Pa-pous."
 Cette lecture juvénile m'a permis de passer un bon moment.
 Mon ami Vicenç Pagès, qui nous a quittés cet été, avait publié un canon de la littérature de jeunesse. Je pense qu'il aurait aimé ce roman d'espionnage enlevé, plein d'humour. Vladimir Volkoff y écrit dans un style léger, agréable, alerte alors que ses romans " sérieux" comme l'excellent " Le Retournement " pèchent parfois par une certaine lourdeur dans l'expression en raison d'un didactisme appuyé.
Je recommande ce livre si vous aimez les livres où l'on ne prend pas les jeunes lecteurs pour des jocrisses.
Ma note pour rire un peu
13/20
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 23-01-2023 21:56

Un Houellebecq civilitzat.

Xavier Diez            23/01/2023          

 

https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/el-diable-es-va-aturar-a-ora/ 

 

 

 

 

 

 

 

 


 

Els qui fa anys que seguim –i en som seguidors- de l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff som ben conscients que llegim sempre la mateixa novel·la. Això que podria semblar una crítica negativa, en el cas del nostre col·lega nord-català, pretén ser un elogi. Perquè si té una virtut fonamental per la qual pagui la pena reincidir en el seu cos narratiu és per la intensitat de les frases, per l’emoció (fonamentalment una mena de saudade infinita), l’harmonia dels paràgrafs, la fragància d’unes ambientacions que fan dels carrers desapareguts per sempre, un protagonista més. 

 

Evidentment, El diable es va aturar a Orà potser buscava fer una novel·la negra, tot mirant d’emular Georges Simenon, ambientada a Orà, la cinquena ciutat de França a principis dels anys cinquanta, en la colònia algeriana els instants previs a l’esclat de la guerra de la independència definitiva. Com a trama policiaca, deixa molt a desitjar. De fet, els crims s’esdevenen quelcom tangencial, i l’assassí sembla com un espectre pla col·locat una mica forçadament en la trama. L’important, l’essencial, és la recreació del paisatge perdut i la decadència física i emocional del seu protagonista, un policia entrat en la cinquentena, el comissari Ferrandis, pied noir d’origen valencià, les seves reflexions filosòfiques, les seves infidelitats conjugals, les seves amants, i els seus dinars amb els col·legues de la ciutat, una mena de calidoscopi ètnic i religiós que presenta la calma abans de la tempesta. 

 

Tanmateix, i com sosteníem al principi, el motiu pel qual val la pena llegir sempre Bezsonoff és per la seva depurada tècnica de descripció psicològica dels protagonistes, sempre en relació amb la geografia física i emocional d’un paisatge perdut per sempre. És per això l’omnipresent to melangiós i les reiterades referències al cinema, a la música, als carrers i cafès que ja no hi són, tot entrant en aquesta dimensió de l’amargor dels colons francesos pel paradís perdut. 

El novel·lista de Nils és sempre mereixedor de tenir protagonista en el precari panorama narratiu del nostre país precisament per tenir una veu singular i original, buscant espais i sensibilitats tan allunyades dels llocs comuns (especialment barcelonins i contemporanis) dels llibres que sovintegen a les llibreries. M’agrada fer broma amb allò que Bezsonoff és el més rus dels novel·listes catalans, no pas per heràldica, sinó per sensibilitat, per una ànima trista que reflecteix en totes i cadascuna de les seves evocacions literàries. El llibre fa veure que és una novel·la policiaca, quan en realitat és un retrat de la descomposició poètica d’un món en extinció. I en aquest sentit, sembla com un Houellebecq civilitzat.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 15-01-2023 14:36

El reialme del mariscal

P.Cano Sever,   La Veu dels Llibres, 14/01/2022 

 

 

 

 

 

«Mossén Puig estimava molt les dones. Era raonable i tenia només una amant...»

Sens dubte, un principi així convida ―o incita― el lector a endinsar-se en la història d’un  capellà que, malgrat haver cultivat l’esperit de la raó amb els clàssics i un ingent bagatge cultural del més alt refinament, que es fa palés al llarg del llibre, no havia aconseguit ―o no ho havia intentat prou― desembravir un dels més bàsics ―i plaents― instints humans. Podríem dir que un personatge així és quasi un personatge tipus o model, d’aquells que apareixen en mites de la tradició més antiga i estesa i es reinterpreten en diferents narracions adoptant característiques adaptades al context.

No serà aquesta l’única contradicció de la història, es podria afirmar que el mateix sentiment que afecta mossén Puig és traslladable al conflicte col·lectiu, en uns altres termes, per la situació històrica i geogràfica en què transcorre la novel·la. Tal com passava amb La guerra dels cornuts (2004) que succeïa durant la Primera Guerra Mundial, Les amnèsies de Déu se situa a la segona. No és casual que Bezsonoff ambiente de nou la seua novel·la en temps de guerra. Per a ell, la gent feliç no té història i li agrada desmuntar mites històrics. Les èpoques de les quals parla, sovint són aquelles de què ha sentit parlar a gent pròxima. Diu que els seus avis sempre explicaven coses de la II Guerra Mundial i, de fet, el besavi català va morir a Verdum. És per això que, fent broma, afirma que entre els escriptors de la Catalunya Nord es reparteixen la Història, Joan-Lluís Lluís s’ocupa dels grecs i dels romans i ell fa els relats dels conflictes més recents del nostre passat —en entrevista a Ràdio Arrels el 7 de novembre per la publicació de la darrera novel·la, El diable es va aturar a Orà—.

El règim de Vichy i el moment de l’ocupació alemanya del Rosselló permeten mostrar la desfeta de l’exercit francés i el col·laboracionisme amb l’invasor alemany.

Les amnèsies de Déu narra l’esdevenir d’una família noble del Vallespir, la del comte Puig de Saint-Dizier. Bona part de la família, dos fills, el promés de la filla i el germà capellà, s’han d’incorporar a files en l’exèrcit francés i s’allunyen així de la llar i les persones que estimen. Aquest allunyament, tindrà repercussions diferents en cadascuna de les relacions entre les qualsdestaca ―per les seues particularitats― la del capellà amb la jove i voluptuosa vídua Sandrine. Mossén Albert Puig prega i s’encomana a Déu, per ell i per la humanitat, en llatí com el més canònic dels sacerdots; desitja lascivament i cavalca sobre la seua amant durant cada embranzida amorosa com el més fervent dels genets. No debades, les descripcions dels jocs eròtics entre tots dos amants no corresponen a la pudicícia que hom imagina per part d’un home d’Església.

La butxaca (2015)

Però no són aquests els fets més vergonyants del relat, ben al contrari.  El règim de Vichy i el moment de l’ocupació alemanya del Rosselló permeten mostrar la desfeta de l’exercit francés i el col·laboracionisme amb l’invasor alemany. Un col·laboracionisme sense el qual no haguera sigut possible l’arrest de tants jueus i l’augment del sentiment antisemita. Una situació d’oportunisme per una part de la població, com és el cas del comte germà del mossén, que exhibeix una realitat en què els personatges actuen de manera molt diferent davant els mateixos fets. Ideals que es perden o que es mantenen ferms i porten els protagonistes a mantindre aquest conflicte fins a les últimes i més greus conseqüències.

El llibre està bastit amb tanta crueltat com ironia, al més pur estil Bezsonof. Un estil que no descuida cada detall de la narració, farcida de citacions, casos d'intertextualitat, referents musicals ―des de Chopin fins a Luis Mariano―, reflexions filosòfiques ―de Séneca a la tradició popular―, que, en definitiva, posen de manifest que el bagatge de l’autor és comparable al de mossén Puig. Cada element és triat amb cura per més que vulga semblar casual, cada personatge s'identifica o es descriu amb uns trets, unes preferències, unes frases i un llenguatge que permeten una definició precisa amb poques línies.

Un moment com la II Guerra Mundial, devastadora per a tot Europa i clau en l’evolució de la lenta agonia del català al Rosselló. Amnèsia total o, si més no, una paràlisi general

És obligat destacar d’aquesta obra, guanyadora dels premis Crexells, Salambó i Maria Àngels Anglada, l’ús que fa de la llengua. Entre totes aquestes citacions esmentades, se n’intercalen ―per proximitat en l’espai― moltes en francés, però no és l’única llengua que hi apareix: l’alemany, l’anglès, l’occità, el romanès, el castellà o el cors en són alguns exemples més. Encertadament, Bezsonof no disfressa ni canvia la varietat dialectal geogràfica pròpia, que és la mateixa que la del territori on transcorre l’acció, el català que es parla a l’altra banda dels Pirineus. És el que, segons ell, li permet escriure amb concisió, a pèl. En francés escriuria, diu, com un professor. El nord-català es mostra en tot el seu registre de forma ben clara des del lèxic, la sintaxi o l’etnopoètica. I a l’ús lingüístic caldria afegir el poètic, les diferències de la parla i el coneixement literari que col·labora a perfilar, amb una implícita precisió, cada personatge. Així, podem observar el refinament de la maldat en un milicià que és capaç de cometre la més vil de les violacions mentre recita Baudelaire. Prova de l’existència dels «maquiavels», per contra de la idea que els malvats són sempre uns grollers illetrats.

Al remat, podríem interpretar Les amnèsies de Déu, com un paral·lelisme o metàfora més de les que podem trobar en l’obra, de com Déu ha oblidat els seus «protegits» en certs moments de la història. Un moment com la II Guerra Mundial, devastadora per a tot Europa i clau en l’evolució de la lenta agonia del català al Rosselló. Amnèsia total o, si més no, una paràlisi general i sobtada de la capacitat d’actuar. Qui sap si una llarga becada.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 26-12-2022 20:44

Le diable sur la montagne


 

 
" Le diable sur la montagne.
Hitler au Berghof 1922-1944 " Thierry Lentz

Je viens de lire cette monographie du professeur Thierry Lentz, grand spécialiste de Napoléon et de l'Empire. 
Cette incursion chez les nazis est très réussie. 
L'auteur propose une synthèse remarquable de la recherche historique sur le Berghof.
 Une étude très personnelle avec des considérations privées et un humour constant. On s'instruit tout en s'amusant. 

Je recommande la lecture de ce bijou bien plus enrichissante que toutes les médiocrités contemporaines. 
Pour rire un peu voici ma note. 16/20
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 26-12-2022 17:30

Entrevista amb Sebastià Benassar

Vilaweb, Sant Esteve 2022

 

 

 

 

 

 

Parlar amb Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és sempre un estímul. L’autor nord-català, amb orígens russos, educació francesa i passió catalana, és un dels escriptors que s’han de llegir necessàriament si es volen entendre algunes coses del món contemporani i especialment algun dels principals traumes de la història francesa d’ençà de la Gran Guerra, i molt especialment del seu període colonial i postcolonial. Dotat d’un lèxic acurat i precís, d’un sentit de l’humor singular i punyent, d’una capacitat adjectival a l’abast de pocs i d’una ironia immensa, Bezsonoff ha trobat un món propi per a explicar i cada llibre s’hi endinsa d’una perspectiva o una altra per acabar creant un dels conjunts literaris més interessants de la nostra literatura.

Ara acaba de publicar El diable es va aturar a Orà, una novel·la amb trets del gènere negre i històric que els transcendeix tots dos per convertir-se en un retrat essencial de la vila quan era la cinquena ciutat més important de l’imperi francès. A mig camí entre la nostàlgia, el desencís i la reivindicació, i amb uns personatges que qualsevol autor somniaria d’haver creat, especialment el protagonista, el comissari Ferrandis, Bezsonoff basteix un artefacte narratiu capaç de copsar l’enfonsament de tot un món en menys de cent cinquanta pàgines. Ha tornat el clàssic més perifèric de les nostres lletres, un homenot que reclama i mereix una centralitat absoluta.

 

Feu una novel·la amb un munt d’assassinats, però sembla que tots siguin tan sols un pretext per a parlar d’un seguit de personatges fascinants i de la ciutat d’Orà. Com se us va ocórrer, el comissari Ferrandis?
—Podria no contestar-te, perquè oi que quan entrevistes un cuiner no li demanes pas els secrets de la seva recepta magistral? Bromes a banda, la Bíblia explica que al començament hi havia el verb i per mi al començament sempre hi ha les ciutats i, en aquest cas, Orà, que és certament la cosa més important del llibre. En Ferrandis és una barreja de molts personatges i el seu adjunt, l’inspector Bensoussan és el contrapunt, és un Ferrandis amb tots els problemes de la vellesa que el comissari no té. Sobre la història, és un fet de crònica negra que va passar a França els anys setanta que m’interessava i l’he traslladat a Orà. Vet aquí els ingredients del llibre.

Una novel·la que és plena de cops d’humor per a fer suportable l’horror que s’hi narra…
—És que això és com la vida mateixa, si no tinguéssim sentit de l’humor, no podríem suportar el pas dels anys. La vida és bastant trista si hi penses massa, i l’humor és una manera elegant de practicar la política de l’estruç.

El vostre llibre és ambientat en un moment molt concret, el 1954, quan tot l’imperi francès trontolla. Parleu d’Orà, però també de la Indoxina i de l’estat francès mateix. Per què aquest moment?
—Hi ha un llibre extraordinari de Lucien Bodard, una gran crònica sobre la Indoxina. És un llibre d’històries que explica la vida com era allà. Diu la dita que amb Bodard res no és veritat i tot és exacte, i tenia un mètode molt curiós de treballar. Mentre els corresponsals anaven al front, ell es quedava al bar i feia parlar la gent. Amb llibres com aquest es veu perfectament que el 1954 és la fi d’un món, és l’adeu a la Indoxina francesa i el principi del procés d’emancipació d’Algèria. Això em marca perquè sóc un home ple de contradiccions.

En quin sentit?
—En molts, i ara em temo que perdré la meitat dels pocs lectors que em queden. Sentimentalment, sóc totalment francès, per cultura i per educació. A Catalunya sovint em titllen de francès i fins i tot em diuen Jean-Daniel, en lloc de Joan-Daniel. I, tot i això, no suporto les banderes franceses a Perpinyà ni les manifestacions d’alegria pels èxits de la selecció. Això és de psiquiàtric, eh? Però no ens hem de mentir a nosaltres mateixos i hem d’acceptar les contradiccions i jo sóc un enamorat dels anys cinquanta.

Per què?
—Home, perquè els anys cinquanta són el súmmum de la civilització occidental en la literatura i en el cinema. Pensa que hi havia almenys una obra mestra cada setmana a la cartellera dels cinemes i ara la cartellera fa riure. De tant en tant trobes alguna pel·lícula bona, però molt de tant en tant. I després hi havia els cantants, amb una qualitat i una varietat espectacular i ara ens diuen que hem d’admirar gent que a mi no em diu res. Sóc un conservador musical. El tall profund és quan passem de Sinatra als Beatles, és a dir, quan passem de la melodia al ritme; a mi, la veu m’agrada molt més que el ritme. Tu saps que escolto Sinatra cada dia? I a qui li agrada, Sinatra, avui, eh? M’encanta i els anys cinquanta són el meu univers. I mira, no sóc especialment intel·ligent, sóc un artesà, faig llibres de la mateixa manera que un cuiner fa un pastís de poma. La reflexió sobre el que faig i el món que reflecteixo ve després, quan parlo amb els lectors com tu.

Aquesta novel·la és un llibre en format petit, però que vol explicar un món gran, hi ha un exercici brutal de condensació…
—És com un mojito: és petit, exquisit i té aromes. A més, en el món en què vivim, on hi ha el futbol, la televisió, internet i tot plegat, és de mala educació escriure llibres massa llargs. A mi em passa amb Els germans Karamàzov, que no puc llegir-ne més de vint pàgines el dia i, en canvi, entremig puc llegir molts llibres petits. De fet, si vols escriure, Dostoievski és una lectura que desaconsello especialment, perquè com punyetes goses escriure després d’haver-lo llegit? Si vols escriure és molt millor llegir autors dolents. Sóc com l’escriptor boig que surt al meu llibre, que no aconsegueix de fer llibres llargs. Jo que he escrit milenars de pàgines ara noto que a partir de les cent o cent cinquanta em costa de fer avançar els llibres i que em trobo bé en aquest format.

Aquest format, el de la nouvelle, és molt francès i aquí són pocs els qui el practiquen, i als editors sembla que no els motiva gaire…
—Doncs mira quantes pàgines té El petit príncep i qui no voldria haver-lo escrit? Si ho penses bé és una obra ben curta i en general Saint-Exupéry, que té molt de talent i molta dignitat, va escriure sempre obres curtes. L’home va morir per la llibertat i jo l’admiro molt perquè, a més de ser un gran personatge i un gran autor, es va sacrificar per aquest ideal. Un dia en Vicenç Pagès, un molt bon amic, la mort del qual encara em costa molt de pair, em va comentar que a la primera pàgina d’una de les meves novel·les hi havia trobat no sé quants alexandrins que se m’havien escapat. Imagina’t, no vull ser francès però ho sóc fins al punt que fins i tot escric en alexandrins i ara faig nouvelles.

Llegint el llibre i mirant la situació actual d’Orà, fa la sensació que hauria estat molt millor per a la ciutat de romandre com als anys cinquanta, encara que això signifiqués restar sota el jou de l’imperi francès…
—Hem de fer una gran distinció entre Orà i Algèria. Orà era una ciutat europea, amb una població hispana important arribada a final del segle XIX, amb molts andalusos, murcians i, sobretot, molts valencians que parlaven català. També hi havia els maonesos, perquè a tots els balears els deien així. Els francesos tenien molta por que Espanya volgués recuperar la ciutat, que havia estat un presidi, i van fer una cosa que fan molt bé i que els catalans hauríem d’aprendre: els van assimilar i els van afrancesar. Així va ser com tots aquests López i companyia als anys cinquanta manejaven molt millor el francès que no pas la cultura pròpia. Els vells ja parlaven un castellà molt dolent que no havien estudiat mai i amb molts errors de pronúncia, i per ells en Quevedo no era un gran escriptor, sinó un personatge com d’una pel·lícula de Torrente, que havia inventat acudits verds, era com un pallasso. Per a la ciutat d’Orà ha estat una gran pèrdua sobretot si mires com era la ciutat abans i com és ara. D’una altra banda, he conegut molts francesos algerians i els tinc simpatia, però cada poble mereix la seva dignitat i ara els algerians són senyors a casa seva.

Fèieu la distinció entre Orà i Algèria…
—El que és molt greu, i això ho denuncia el gran novel·lista Boualem Sansal, és que s’ha passat del mite de l’Algèria francesa al govern actual i la brutal repressió que van fer els francesos reprimint l’àrab s’ha fet després, per exemple, amb la cultura amaziga. El govern actual empra el francès com a llengua exterior i han guanyat la guerra, però el país és un desastre, la corrupció és generalitzada, els diners se’ls queden els militars i la gent jove ha d’anar a França a guanyar-se la vida quan és un país potencialment ric. Mira, hi ha dos casos que m’agradaria explicar-te…

Endavant.
—Un és el d’un alumne meu, a qui havien d’intervenir d’una apendicitis. El seu pare va pagar cinc-cents euros al metge perquè el tractessin bé i en tinguessin cura, i ell tenia molta por que a la intervenció no li extraguessin un òrgan. La premsa algeriana, que és bastant lliure i majoritàriament escrita en francès, fa acudits brutals com ara un en què es veu un metge que diu al pacient: “Prefereixes passar per l’hospital o vas al cementiri directament i ens estalviem el tràngol?” L’altre cas és el que m’explicava el meu amic Salem Zenia, que ara viu a Olot, i que em deia que un quart de la seva família havia mort per culpa de l’exèrcit francès, un quart pels independentistes i un altre quart pels islamistes i que això ja començava a ser un xic massa, i ho deia amb melangia. De manera que ja et pots fer a la idea.

Algú ha dit de la vostra novel·la que és com una investigació de Simenon a Orà, francament no hi veig el paral·lelisme…
—Les adaptacions al cinema de les seves obres sí que m’han influït, potser, però Simenon no m’agrada gaire, sempre m’ha avorrit. Això sí, hi ha una obra seva, La guinguette à deux sous, en què hi ha la millor descripció sobre la desesperança humana que hagi llegit mai i això no és poca cosa.

" Il avait l'impression de n'être jamais descendu aussi bas dans les désespoir. (...) Un désespoir au Perneod sans même accompagnement d'ivresse. " Jo sóc més divertit, més vitalista. Ell és un belga i amb això està dit tot.

 

Ell és un belga i vós sou un català a l’estat francès i un francès a Catalunya?
—Exactament, jo sóc l’home que sobra, sempre sóc un estranger enmig de la gent, i és veritat. Intento d’explicar un món, com Balzac.

Però amb menys pàgines…
—No et creguis, Balzac té alguns textos breus magistrals com La missa de l'ateu. Balzac m’agrada molt, en llegeixo almenys un cada estiu i Stendhal a la tardor. Abans, cada any llegia L’educació sentimental, de Flaubert, a l’estiu, l’he llegit més de vint vegades. Ara Balzac. Ja ho veus, no ho puc evitar, en això sóc francès
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 21-12-2022 19:18

Bon Nadal!

 

 

Desitgi un bon nadal i un bon any a tots els meus amics i lectors. 

 
Joyeux Noël et bonne année!
С новым годом!
Feliz Navidad
Bòna annada!
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 18-12-2022 12:28

Orà, paradís criminal

L’escriptor perpinyanès ens ofereix una interessant novel·la de gènere, ambientada a mitjan de la dècada dels cinquanta, quan encara era “la cinquena ciutat de França”

Novel·la negra i espai urbà han format des de fa un grapat d’anys un interessant binomi de relació i de socialització. Paradigmes d’aquesta mena, en tenim a dojo. Des de Marsella amb Jean-Claude Izzo fins a Istanbul amb Petros Màrkaris, Vigàta amb Andrea Camilleri, Alger amb Yasmina Khadra i Barcelona amb Jaume Fuster i Manuel Vázquez Montalbán.

A bona part d’aquestes geografies, adscrites a la franja mediterrània, s’hi suma ara també la ciutat d’Orà, localitat situada al nord-oest d’Algèria, que compleix amb tots els requisits d’aquesta mena d’espais: urbs portuària, encisadora i idíl·lica, però també complexa i conflictiva, plena d’ocupants i d’ocupats, d’emigrants i immigrants, amb un passat polític i cultural de gran transcendència.

Sota el títol El diable es va aturar a Orà, l’escriptor prolífic perpinyanès Joan-Daniel Bezsonoff ens ofereix una interessant novel·la de gènere, ambientada a mitjan de la dècada dels cinquanta, quan encara era “la cinquena ciutat de França”. I ho fa sota la complexa situació política i social que ja vivia aquest país sent colònia francesa. Només cal llegir algunes de les problemàtiques que s’hi denuncien: processos de descolonització, qüestions identitàries, desembarcaments nord-americans, records de la guerra, conflictes amb bandes de terroristes, batalles sanguinolentes, ressentiments a causa d’injustes legislacions, institucions podrides...

Tot plegat es complementa amb una trama d’uns assassinats en sèrie, noies joves que apareixen salvatgement mutilades com si es tractés de Jack l’Esbudellador. A més, el presumpte assassí va deixant unes macabres notes a la policia. Per tal de resoldre el cas, tenim una parella investigadors ben excèntrics. D’una banda, el comissari golafre Roger Ferrandis, d’origen valencià, casat, atractiu, seductor i faldiller, que ronda la cinquantena, amb una dona tipa de les seves infidelitats que fins i tot fa trontollar el cas per culpa seva. Un comissari cansat “d’investigar, arrestar els culpables, viure enmig de violacions, dones maltractades, mainatges martiritzats, assassins sàdics”. De l’altra, l’inspector jueu Maurice Bensoussan, un home fet a l’antiga, col·leccionista apassionat, atret per la literatura eròtica, els novel·listes del segle XIX i les guies de viatges. Malgrat l’ajut de confidents i col·laboradors, la investigació s’enfanga i es torna cada cop més complexa fins al punt que hauran d’arribar reforços de París.

Entre l’aventura i la quotidianitat, els dos personatges ens ofereixen al llarg de les indagacions del cas tota una radiografia social sobre carrers, bulevards, places, restaurants, vistes panoràmiques i edificis singulars emblemàtics de la ciutat d’Orà com si es tractés d’una guia de viatges. Som, per tant, al davant d’una hàbil utilització de l’espai com a punt d’informació sobre elements i detalls que es corresponen amb el context. Es tracta, en certa mesura, de fer que les pàgines de la ficció literària transpirin allò que es podia viure en el context social del moment. I no només aquest seguit de referències a determinats espais ens situen en l’espectre social, sinó també les contínues cites metatextuals que s’hi donen, des d’una autèntica fal·lera per la literatura i el cinema perquè “poques ciutats de França podrien competir amb Orà quant a la varietat i la qualitat dels espectacles”, fins a mencions a cançons, llibreries, diaris i revistes, i sobretot la nòmina d’escriptors que transiten per aquesta història: d’Albert Camus –per raons òbvies– a Jean-Paul Sartre, Jean Giono, Gustave Flaubert, Alexandre Dumas, Honoré de Balzac i tants d’altres. Una història criminal farcida d’humor, gastronomia, paisatges, paisanatges i crims. Bezsonoff m’ha deixat amb ganes de més. Bon senyal.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article