VEF Blog

Un Houellebecq civilitzat.

Xavier Diez            23/01/2023          

https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/el-diable-es-va-aturar-a-ora/ 

Els qui fa anys que seguim –i en som seguidors- de l’obra de Joan-Daniel Bezsonoff som ben conscients que llegim sempre la mateixa novel·la. Això que podria semblar una crítica negativa, en el cas del nostre col·lega nord-català, pretén ser un elogi. Perquè si té una virtut fonamental per la qual pagui la pena reincidir en el seu cos narratiu és per la intensitat de les frases, per l’emoció (fonamentalment una mena de saudade infinita), l’harmonia dels paràgrafs, la fragància d’unes ambientacions que fan dels carrers desapareguts per sempre, un protagonista més. 

Evidentment, El diable es va aturar a Orà potser buscava fer una novel·la negra, tot mirant d’emular Georges Simenon, ambientada a Orà, la cinquena ciutat de França a principis dels anys cinquanta, en la colònia algeriana els instants previs a l’esclat de la guerra de la independència definitiva. Com a trama policiaca, deixa molt a desitjar. De fet, els crims s’esdevenen quelcom tangencial, i l’assassí sembla com un espectre pla col·locat una mica forçadament en la trama. L’important, l’essencial, és la recreació del paisatge perdut i la decadència física i emocional del seu protagonista, un policia entrat en la cinquentena, el comissari Ferrandis, pied noir d’origen valencià, les seves reflexions filosòfiques, les seves infidelitats conjugals, les seves amants, i els seus dinars amb els col·legues de la ciutat, una mena de calidoscopi ètnic i religiós que presenta la calma abans de la tempesta. 

Tanmateix, i com sosteníem al principi, el motiu pel qual val la pena llegir sempre Bezsonoff és per la seva depurada tècnica de descripció psicològica dels protagonistes, sempre en relació amb la geografia física i emocional d’un paisatge perdut per sempre. És per això l’omnipresent to melangiós i les reiterades referències al cinema, a la música, als carrers i cafès que ja no hi són, tot entrant en aquesta dimensió de l’amargor dels colons francesos pel paradís perdut. 

El novel·lista de Nils és sempre mereixedor de tenir protagonista en el precari panorama narratiu del nostre país precisament per tenir una veu singular i original, buscant espais i sensibilitats tan allunyades dels llocs comuns (especialment barcelonins i contemporanis) dels llibres que sovintegen a les llibreries. M’agrada fer broma amb allò que Bezsonoff és el més rus dels novel·listes catalans, no pas per heràldica, sinó per sensibilitat, per una ànima trista que reflecteix en totes i cadascuna de les seves evocacions literàries. El llibre fa veure que és una novel·la policiaca, quan en realitat és un retrat de la descomposició poètica d’un món en extinció. I en aquest sentit, sembla com un Houellebecq civilitzat.