VEF Blog

Aurora Bertrana

Club Editor

Barcelona, 1958, reedició del 2006. 222 pàgines

    Acabo de llegir Entre dos silencis i no puc guardar silenci. Al poblet francès d’Etobon, el 27 de setembre del 1944, trenta-vuit homes queien sota les bales de la metralladora d’un mercenari italià que acompanyava les tropes alemanyes. L’autora, contemporània dels fets tràgics ocorreguts, dibuixa un quadre de la França ocupada, fidel a la realitat com un decorat d’opereta de Francis López al teatre del Châtelet. L'argument se situa a la França ocupada durant els dos darrers anys de la Segona Guerra Mundial. Mala imitació del Silenci del mar de Vercors, l’autora narra les relacions entre l'exèrcit d'ocupació i les pageses d'un petit poble, quedat gairebé sense homes, perquè els alemanys els havien afusellat com a represàlia per l'assassinat d'un general alemany. Naturalment, no hi manca l’amor impossible entre una francesa patriota i un tinent prussià culte, guapo i sentimental. " Jo sóc un oficial del meu exèrcit..Vostè no pot trair el seu país, ¿ com fer-l’hi comprendre? (…) No puc renegar de Lodz, com vostè no pot renegar d’Hernam! "(p.205) Assenyalem de passada que Lodz fou russa fins al 1918 i polonesa del 1918 fins al 1939…L’acció té lloc a Hernam, un " llogaret ocupat per l’enemic " (pàg. 20) Un nom clarament germànic, neerlandès més precisament. Podem suposar que la novel·la transcorre a la part flamenca del nord de França, a Alsàcia o Lorena. Uns quants detalls suplementaris ancoren el relat a Alsàcia. " Cyril Baumann, el rector de la parròquia de Mulstein " (pàg. 23) amb uns noms tan francesos com Rohe, Erika Eggers, Krefeld, Retz, Karth, Anrhem, Eddy Bretzer etc. Una Alsàcia molt estranya, per cert, ja que hi bufa " la tramuntana " (pàg. 20) igual que al Llenguadoc i Catalunya. La gent hi porta cognoms germànics amb noms catalans com Marta, Nicolau, Gregori, Miquel i Marieta…De l’ull viu, segurament…De tant en tant, però, algun personatge francès té el nom i el cognom germànics com l’Erika Eggers o l’Eddy Bretzer. La versemblança lingüística és digna de les aventures de Tintín…Els personatges amb cognoms alemanys no entenen l’alemany, en un país on els pobles tenen noms tan francesos com " Hernam, Glosters, Kirch, Meauly (aquest sí que és francès!) i Mulstein. " ( pàg.81) " Ella no n’entenia ni una paraula " (pàg.22) " Ho havia dit en l’idioma del país, perquè ella ho pogués entendre " (pàg.38) Aurora Bertrana sembla ignorar que Lorena i Alsàcia van pertànyer al Reich del 1870 al 1918. Durant la segona guerra mundial quedaven molts alsacians escolaritzats en la llengua de Goethe que, recordem-ho, va cursar estudis a Estrasburg. El dialecte germànic parlat allà procedeix de la llengua alemanya, forma literària de l’alsacià.

No tothom pot ser especialista de les dues guerres mundials. Entesos…Ara bé, hi ha un límit. Parlant de " trinxeres " (pàg 32 ) a França durant la segona guerra mundial és un anacronisme. L’autora, pel que sembla, no havia sentit a parlar de la guerra de moviment a l’alemanya, de la rapidesa dels blindats, la Blitzkrieg, la guerra llampec. També confon els camps de concentració amb els camps de presoners pels soldats i sotsoficials (Stalag) i pels oficials (Oflag). La novel·lista descriu tan bé la batalla com l’ocupació. La pàgina 42 constitueix un monument d’ignorància crassa, de romanticisme bèl·lic barat escrit per una tieta sentimental. " l’espectacle brutal del combat té una compensació amb la borratxera heroica que procura; el combatent no té temps de pensar. Tot resulta simple i fins confortable. Hi ha una olor excitant, de suor i de pólvora." Grotesc! Llegiu l’escena de la batalla en Candide de Voltaire, Céline, Erich Maria Remarque, Roland Dorgelès, Guy Sajer, Ernst Junger o llogueu el DVD de " Cal salvar el soldat Ryan " i tindreu una visió més lúcida de la guerra. L’autora no hi entén gaire de zoologia. " Els llops, famèlics, baixaven alguna nit per les barrancades fins a la plana " (pàg.36) França no és pas Sibèria. Durant tot el segle XIX, els francesos van exterminar els llops i el 1937 es va celebrar oficialment la mort del darrer llop. Als anys 1940, per tant, restaven uns quants individus residuals. M’hauria apassionat " arribar a viure el drama íntim com a cosa meva, familiar " i m’he avorrit amb una novel·la floralesca que no mereixia sortir de l’oblit on jeia fins ara.