VEF Blog

Extracte de Les rambles de Saigon, Llibres del Trabucaire, Canet, 1996 

Haïphong, novembre del 1946.

Els xinesos no són gent com nosaltres. Van aprendre-ho els francesos en desembarcar a Haïphong pel març del 1946.

Els artillers xinesos ens van matar vint-i-nou soldats. Erradament...Rebuda més aviat singular entre aliats.

Tot ésser pla com un sermó de capellà, Haïphong em va semblar una ciutat molt bonica quan vaig descobrir-la pel maig. La volta de les ceibes en flor, els reflexos del riu Cua-Cam i del canal li donaven tintes rogenques del millor efecte.

Gràcies a llur rebuda, la convivència amb les tropes del general Luan va passar molt bé. Si una patrulla nostra se creuava amb soldats xinesos, havia de baixar de la vorera en signe de respecte.

Havíem provat d'oblidar la canonada de benvinguda, però no suportàvem que llurs rics oficials monopolitzessin totes les taxi-girls de l'Hôtel du Commerce.

De tant en tant, un xinès queia de morros en la pista massa lacada del dàncing.

A l'estiu, els nostres aliats van acabar per tornar-se'n a Xina, després d'un llarg estira i arronsa, enduent-se en el bagatge, tots els lavabos i bidets de la ciutat. Ara restàvem sols amb el Viêt-minh.

Passat de l'exercici al pati de la caserna Bouet i d'unes quantes obres de refecció al port, hi havia poca cosa a fer a Haïphong. Amb una setmana, en vaig conèixer totes les curiositats: el teatre; la Philharmonique; la catedral; les botigues del Boulevard Paul-Bert que començaven a reobrir; la pagoda de Du Hang; el parc del Lach Tray i el jardí públic de cara a la Banque de l'Indochine d'on havia desaparegut l'estàtua de Jules Ferry d'ençà de la revolució d'agost.

El Boulevard Chavassieux i el Boulevard Bonnal desemboquen del port. Migparteixen la ciutat i s’uneixen al canal Bonnal on s’esbufeguen milers de juncs, sampans, barques de tot color. Pugen olors d’algues podrides i de peixos secats.

Malgrat la pluja contínua no em desagradava la ciutat. Em passava les hores lliures a la biblioteca. Quan m'embafava tanta lectura, sortia i vagarejava pels carrers. El més sovint amb el tinent Emili Janer.

Caricatura de l'oficial d'intendència, l'Emili no tenia res d'un guerrer, vençut i tot. Colós greixós culejava com una minyoneta. Quan parlava, tenies por que s'adormís. Gràcies a ell, vaig descobrir totes les bones taules haifoneses.

Tan bon punt arribàvem al restaurant Asia, l'amo ens portava un menú especial amb força picades d'ullet. L'aperitiu era una gentilesa de la caixa.

Passàvem setmanes buides vigilant el tràfic portuari. Sabíem que el Viêt-minh ens atacaria aviat. Cada dia, els annamites ens inventaven vexacions. Ens feien sentir tot el pes de llur independència nova de trinca.

Rebatejaven tots els carrers de la Venècia del Tonquín, ciutat de creació francesa. Ara, al Rond-Point de France volien que li diguéssim công viên liêm Hiêp quôc i al carrer de Bordeus phô my quôc és a dir carrer dels Estats-Units...

Adhuc ens van ordenar que rebéssim Hô-Chi-Minh com un cap d'estat.

Tot lo llarg del Boulevard Paul-Bert, els mariners francesos li van presentar les armes.

Per qui ens prenia el govern? Què esperava l'almirall d'Argenlieu?

Una tarda, cap a la fi del mes d'octubre, badava davant l'aparador d'un florista cap a la cantonada dels carrers Jean Dupuis i Harmand. Hi vaig entrar, desvagat. La venedora era la Stéphanie de Chambly. L'havia coneguda cinc anys enrera a La Cascade d'Argent.

Rossa, bonica i blanca com una fada canigonenca...

—Que em coneixeu?

—És clar...va respondre.( No havia perdut l'accent de Toló.)

—Què feu per aquí, senyoreta?

-—Ja ho veieu...Venc flors...

—I rendeix beneficis això?

-—Déu n'hi do!

Els seus pares l'havien casada amb un enginyer dels ferrocarrils de la Indoxina i del Yunnan. Els japonesos l'havien decapitat.

Ella havia estat presonera a Nha-trang. Amb la pensió i els estalvis del difunt acabava de comprar-se la botiga. No sé per què hi vaig tornar l'endemà i l'endemà passat. Sempre amable i un xic freda alhora.

El primer diumenge lliure en comú que vam tenir en Janer i jo, vam anar a Doson, la gran estació balneària de Tonquín. Vam trobar-hi tota la bona societat de Haïphong. Vam notar tot seguit una magnífica europea. Dinou anys potser. Es banyava amb un cinquantí panxut i cap-pelat.

—És son pare? —féu l'Emili.

—Pensa-te! És el seu fringaire.

—Creues?

La nostra controvèrsia s'acabà tan bon punt començà a fregar-se llargament contra ells.

Vam mirar-los, incrèduls. Es van quedar així cosa de deu minuts davant de tothom com gossos.

—Segur que ella l'estima —vaig dir— per la seua intel·ligència, la seua bellesa i la seua tendresa...

—Ja ho ets dit!

A l'escullera ens vam creuar amb la fada. Caminava, majestuosa, en un vestit de bany negre. Vam saludar-nos.

—Com la trapes?

—Trenca pas res...

—Que ets boig? Sun pas vist soviny una minyona tan guapa...

L'endemà de la nostra trobada a Doson, vaig esperar la Stéphanie davant de la botiga. Va enfilar el Boulevard Bonal fins a la vorera dels Chargeurs Réunis i va girar a la Rue Joffre. Tots els arbres groguejaven, tret dels mirabolaners les fulles dels quals tiraven a roig fosc. Ella vivia a tocar del Rond-Point de France.

Vaig seguir-la així tres vespres. No trobava cap pretext per tornar a la botiga. A qui podia oferir flors? A en Janer? Al coronel Dèbes, cap de la guarnició? L'atzar em serví.

Era el dimecres 6 de novembre del 1946. Ja fosquejava. Com cada vespre que jo era lliure, la pistava. A la boca de la Rue Lanessan, una patrulla viêt-minh li demanà la documentació. Brutals, arrogants.

L'un d'ells es permeté d'empomar-la. Feien cap a l'estació. Aviat arribarien al barri annamita. Cap dubte. La violarien. Tirarien el seu cos al riu.

Passant arran dels arbres, vaig córrer. Vaig ficar el meu colt contra el crani del cap de patrulla.

—Deixeu aquesta senyora o aquest me'l peli...

—Si el mateu —va respondre el més vell amb la veu de nineta que tenen els annamites quan parlen francès— us matarem a vós i a la dona...

—Je m'en fous!...Li hauré fet petar la closca abans!

Van riure per salvar les aparences tan importants als països de civilització xinesa.

La van soltar. Quan fou fora d'abast, me'n vaig anar a recules, amb l'arma al puny. M'esperava al Rond-Point de France.

—M'heu salvat la vida, tinent.

—Exagereu...

—No...

—I per què no torneu a casa amb un taxi o un carretó?

—Per podrir al fons del Song Tam Bach...Moltes gràcies...

Va acceptar que d'ara endavant l'acompanyés a casa.

Jo solia sortir de la caserna a dos quarts de sis. Corria Boulevard Paul-Bert amunt. De camí li comprava un pastisset. Sentia que l'anava guanyant.

La vigília m'havia rifat del llapís tan petitó amb el qual escrivia les comandes dels clients. Li en vaig comprar cinc amb mines de tota mena al magatzem Godelu davant la caserna.

Sempre vaig tenir bon gust amb les dones. Elles també, desgraciadament. La Stéphanie acceptà per fi de sopar amb mi a un restaurant del carrer xinès. Era sòrdid, però no havia acceptat de comprometre el seu recent viduatge en un lloc massa freqüentat. Un xinès, amb les dents negres, va servir-nos boles de carn en una salsa vermella amb una amanida de cebes verdes.

La Stéphanie portava un vestit negre, transparent a la llum de les espelmes. Li veia una bona part de la sina. Provava de no mirar-la massa per no perdre el fil de la conversa. Estava perdut si encara li mirava els pits, els ulls negres com el riu on ploraven algunes sirenes dels pescamines. Em fixava en la seua aliança que curiosament els soldats japonesos, per una resta de cortesia secular, li havien deixat.

—Stéphanie, voldria saber una cosa...

—Què?

—Què cal fer per seduir-vos?

—Home! Es molt difícil...

—Però no és impossible? Voleu dir que?

—Per què no?

El fruit era madur. Una setmana i fóra meua. De fora, feia fred. El vent agitava les darreres fulles dessecades.

La vaig deixar davant de casa a les onze de la nit. Me'n vaig tornar a la caserna, eufòric. Vaig saltar per damunt de tots els cubells d'escombraries, cantant cançons d'en Sinatra.

Tot va començar com en una mala novel•la.

El matí, un LCI nostre i un camió carregat de soldats comunistes van canviar trets. La policia viêt-minh va intervenir i va detenir la tripulació...

A tots els carrers de la ciutat, la gernació embogida va atacar tots els blancs i mestissos que va trobar.

A les quatre vaig obrir el sobre que el coronel Dèbes havia donat a tots els caps de secció. El meu company Ferrandi havia d'ocupar el comú i la casa de correus. Jo, vaig prendre posició davant del teatre, a dos cents metres a penes de la botiga de la Stéphanie.

A dir veritat, tenia massa por per pensar. Una por alvina. De tota banda xiulaven bales. Al lluny se sentien els canons 75 dels viets. El comandant Camoin esperava amb l'adjudant Forest i un tinent que no coneixia, desarmats com ho estipulaven els convenis, que arribessin els membres vietnamites de la comissió. Tiradors amagats en les cases veínes van matar-los.

A tot Haïphong aixafadisses d'annamites corrien amb tota llei d'armes. De la més primitiva a la més moderna. Tirava, tirava. Cadàvers a dojo. Degotaven com préssecs quitxats en una galleda. Pertot arreu.

A la nit ens vam instal·lar en una vil·la de la Rue Paul-Doumer. Hi vam romandre tres dies. Sense aigua ni electricitat. Cinc llaunes de carn de bou per vint-i-quatre hores...De dia rai, però de nit...Feia fred. Repixava. Cadascú prenia la guàrdia cada dues hores. Els altres miraven de reposar, massa cansats per dormir.

El dissabte 23 de novembre va expirar l'ultimàtum del coronel Dèbes. Cap a les deu va començar el bombardeig. Del riu estant, els avissos Chevreuil i Savorgnan de Brazza van xapar sense parar els barris xinesos i vietnamites.

Avançavem enmig de les ruïnes. Recordi la ranera d'un mainatge. Semblava un gat.

Les costelles trencades, esventrat per una biga. Vaig acabar de matar-lo. I sempre aquelles canonades.

Vam incendiar totes les botigues de la Rue Doumer. Calar foc metòdicament no és cap bri fàcil. Hi ha productes que s'apaguen tot seguit.

Vam netejar tot el barri xinès. Progressàvem amb una columna blindada del RIMC. Segàvem, segàvem les ones de viets que ens atacaven, udolant a la japonesa, i es rifaven de la mort.

Ara ningú més no agonitzava. Els morts, però, ens donaven llurs records més encarits. La fetor hauria fet venir basques a un vell botxí.

Ara, Haïphong era alliberat de la barbàrie comunista. Els paracaigudistes del tinent-coronel de La Bollardière acabaven de "tractar" l'aeròdrom de Cat Bi.

A l'hospital, uns desgraciats, privats d'aigua i de menjar d'una setmana, ens van mirar amb ulls de deportats.

Me'n tornava a la caserna amb la secció quan vam sorprendre una seixantena de xinesos que pillaven torres. En vam abatre dos.

Ara tot era quiet. Poques cases encara cremaven. Les dues últimes bateries viets havien callat.

Ara que les nostres tropes controlaven el barri de l'estació, vaig poder per fi anar a la vil·la de la Stéphanie. Totes les cases de la Rue de Paris havien estat martiritzades.

Al jardí devastat l'estàtua grega decapitada. Al saló, damunt el canapè esventrat, jeia la Stéphanie en un gassot de sang secada, obert el ventre. Un fetus en el cap.

Així vaig aprendre que la meua goja esperava un nin d'un altre home. A tall d'esquela algú havia escrit al mirall en annamita " així creben les putes blanques i llurs bordegassos..."

Quant temps vaig estar prostrat? No ho sé...

Vaig sentir passos prudents al jardí. Em vaig amagar rera el sofa, la meua arma de servei al puny. En Janer!

Sols va dir:

—Ets tu que l'ets matada, cap de porc!

I va apuntar-me. La bala se clavà en l'espill. Vaig fer foc i va caure, ferit de mort.