VEF Blog

Quan no escric novel·les i articles , me guanyi la vida mirant d‘ensenyar els arcans de la llengua catalana i les belleses de la literatura francesa als adolescents que m’ha confiat la república. Els petits nord-catalans no em semblen gaire diferents dels petits " principatins " que Toni Sala va descriure a Petita crònica d'un professor a secundària, un llibre cruel que em va deixar deprimit durant mig any…Amb l’experiència, he descobert que la majoria dels clàssics no " funcionen " amb el jovent. Confessi que vaig avorrir moltíssim els meus alumnes analitzant Britannicus de Racine, La Vénus d’Ille de Prosper Mérimée, L’Atlantide de Pierre Benoit o Dominique d’Eugène Fromentin. (La crítica marxista ens vol vendre com una obra política aquest adéu desenganyat al romanticisme. ) A voltes, alguns llibres els interessen. Bel Ami de Maupassant, Topaze de Marcel Pagnol, La planète des singes de Pierre Boulle realitzen aquest miracle. Aquesta experiència que he viscut amb alumnes de tot França m’ha ajudat a reflexionar sobre la literatura. El cantant Serge Gainsbourg desenvolupava una teoria interessant sobre les arts menors i les arts majors. Segons ell, les arts majors, com la literatura o la pintura, necessiten una iniciació, una formació prèvies mentre un art menor, com la cançó, es revela accessible a tots els públics. Amb el seu gust de la provocació, el gran Serge afegia, amb un somriure irritant i encantador, " La chanson est un art mineur qui encule les arts majeurs…" Malgrat la meua admiració per l’autor de " La Javanaise " –la millor cançó francesa per a mi amb " Que reste-t-il de nos amours? " de Charles Trenet– la teoria de Gainsbourg s’ha de matisar. La música clàssica, la pintura demanen anys d’estudi així com l’exploració minuciosa d’A la recerca del temps perdut de Proust o d’Ulisses de James Joyce. Aquestes obres, com la pràctica d’una llengua estrangera estudiada dia rere dia, es mereixen. No es donen al primer que passi. Cal conquerir-les. Ara, entre totes les arts majors, la literatura m’apareix la més popular. Crec que és possible escriure grans llibres que pugui llegir tothom amb un esforç relatiu. Els meus alumnes, insensibles a les belleses de les tragèdies de Racine i de Les Confessions de Jean-Jacques Rousseau, aprecien els contes i les novel·les de Maupassant així com el teatre de Marcel Pagnol. Topaze — que van interpretar actors de la categoria de Fernandel, Louis Jouvet i André Lefaur— és una obra remarcable i popular alhora d’una actualitat candent. Aquesta denúncia de la corrupció encara diverteix el jovent. En la nostra literatura, un escriptor com Josep M. de Sagarra seduïa el públic sense caure en la facilitat. El seu estil sempre sortia de la millor ganaderia. També podríem citar Gaziel o Josep Pla. A vegades, quan volti per les nostres llibreries, em desanima la invasió de llibres hermètics. La literatura catalana sempre ha de passar pel peatge de la llengua i, uns quants creadors, li afegeixen noves taxes. Em recorden els escarnis de Lope de Vega als hipèrbatons de Góngora. " En una de fregar se cayó la caldera. " Potser pateixi de limitacions de petitburgès rus, però confessi que a mi m’agrada de comprendre el que llegeixi. Accepti de no entendre-ho tot si el clima de la frase, la petita música de l’autor m’emocionen. A les primeres estrofes de Mireia, Frederic Mistral declara " Cante pèr vautre, gent di colo e di mas. " ("Cantar vull per vosaltres, pastors i gent de mas. ") Qualsevol provençal que coneix la seua llengua entén sense esforç tots els versos de Mireia. En canvi quan va escriure Calendal, Mistral, enlluernat per l’èxit, va voler que cabessin a la seua segona epopeia totes les paraules que havia espigolat de la lectura dels trobadors, de les xerrades amb els pescadors del Martegue i els pagesos de la Crau. Aquesta epopeia sàvia no arriba al nivell, a la puresa apol·línia de la senzilleta i genial Mireia. A l’Occitània actual, qui pot entendre les novel·les de Robert Lafont i els poemes de Jean-Yves Casanòva llevat d’un grapat de professors?

Al meu entendre, l’escriptor, sense rebaixar mai les seves ambicions, ha d’ajudar el públic. Els escriptors han de ser senzills com Molière, Jean de La Fontaine i Tolstoi. Si no volem que la nostra literatura acabi al mateix armari que els darrers poetes de l’Alexandria grega, cal esbatanar les portes de totes les torres d’ivori.