VEF Blog

1. EL PAíS, edició de València, dijous 2 de juliol de 2009

                                                           



Lycée Masséna   Niça 

 

                                                                                          

Segurament vostés deuen conéixer l’obsessió de la universitat que Josep Pla confessà amb insistència en els seus dietaris. Siga com vulga, la tecnologia informàtica, i una nova concepció de la propietat intel•lectual, ha posat a l’abast de tothom una edició digital d’El quadern gris amb tots els avantatges —o desavantatges, segons es mire— de cerca automàtica de categories temàtiques —una de les quals és precisament "universitat"— o de paraules simplement. Vagen, per exemple, al 19 de juny de 1908 i llegiran una de les perles crítiques de l’escriptor empordanés sobre l’educació universitària que havia rebut en aquell inici de segle: "Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles…tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i
incomprensible, d’absoluta falta d’interès".
I si parlem d’obres recentment publicades, el narrador d’El professor
d’història, de Mira (espere que cap malpensat amb ganes de gresca m’atribuïsca el suggeriment de la identificació narrador- autor), no té
mesura a l’hora d’acumular insults contra la institució acadèmica: "Aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la
saviesa, barreja d’abelles, moscardes i vespes", on "l’únic objecte del joc és satisfer la vanitat".
Ocorre que els creadors —els exemples adduïts, de Pla i Mira, podrien fàcilment arribar a qualsevol racó de l’art— sempre tenen comptes pendents amb l’acadèmia. És cert que tothom, i no solament els artistes,
en encetar el capítol dels records dels anys de formació, té coses a dir sobre els mestres suportats o feliçment coneguts.
És un dels llocs comuns que, ben raonablement (dels anys d’aprenentatge, qui n’ha estat exempt?), tenim a disposició d’una conversa relaxada en hores d’esbarjo. Però els artistes hi afegeixen el plus de portar l’aigua al seu molí, perquè aprofiten l’avinentesa per a reivindicar maneres de parlar del seu art que poc o res tenen a veure
amb els que d’habitud empra l’acadèmia. La gent recorda els professors amables o malcarats, els inflexibles i els benvolents, els savis i els badocs, però els escriptors, per exemple, hi afegeixen la distinció entre els qui sabien que la literatura no podia ser reduïda a esquemes ni a
llistes i els qui, coneixedors de la seua essència, en transmetien una versió més a prop de la subjectivitat de l’artista que de la voluntat universalitzadora de la ciència. No debades, Cioran malparlava de la intromissió de Heidegger en la poesia de Hölderlin:
"Desarticular un poema", deia, "com es fa amb un sistema és un crim contra la poesia". Fet i fet, no crec que la controvèrsia tinga fi. D’aquest
lloc comú de la memòria, els escriptors continuen traient-ne profit sense parar. Acabe de llegir un llibre esplèndid: Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff, i m’hi he trobat de nou delicioses anècdotes sobre la qüestió. Bezsonoff fa de Cioran, però amb una gràcia envejable,
quan ens conta l’excés de gravetat amb què la senyora Castelain els explicava la teoria del "commentaire composé à la
française". "Ens va detallar", escriu en un dels petits articles
de què consta el llibre, "la tècnica de l’explicació literària com
si ens revelés el secret de la bomba atòmica". I el llibre és esplèndid
no solament per aquestes anècdotes sobre la formació d’un escriptor que, nascut a Perpinyà, format en el sistema d’educació francés, i decidit pel català literari, ha de tenir necessàriament tants punts de contacte
amb els valencians. És un exercici de construcció de la memòria
que té tanta frescor, pel llenguatge i per la tria de les anècdotes, com força de suggeriment dels assumptes de pes. El lector farà bé de llegir-lo amb l’atenció que mereix i sense deixar-se dur per l’epidermis de
l’anecdotari, perquè alguna cosa hi ha entre les línies d’Una
educació francesa, que és una mena de ràbia continguda, o si
vostés volen, de tristor, a vegades ben notòria, però d’altres,
encoberta, que apropa Bezsonoff a uns altres artistes que han fet de l’obra una arma contra els experts acadèmics, a la manera de Francis Bacon, que, amb totes les forces, colors i formes, confon els qui, segons diu Kundera, volen reduir les seues pintures a un pessimisme tòpic.

Jaume Gibert      http://puntifinal.blogspot.com/2009/06/una-educacio-francesa.html

En aquesta crítica ens diu que Bezsonoff es plany del professors que fan faltes d'ortografia. Bé, ell parla de professors francesos.

A mi m'ha vingut al cap què passaria si algú de Catalunya es dignés a avaluar la competència lingüística del professorat de secundària i dels mestres de primària (ja no parlo de la universitat perquè faria una llaga). Segur que els professors de Bezsonoff feien faltes escrivint, i potser algunes de sintàctiques parlant.

Com m'agradaria que el professorat de Catalunya fes les faltes equivalents a les dels francesos en català! Això significaria que el nivell ha augmentat un 15000 %

REGRESAR A MASSY,   LA VANGUARDIA 22/03/2009

Después de Els taxistes del tsar,donde Bezsonoff se lanzaba a la búsqueda de los orígenes de su familia rusa, vuelve al terreno de la autoficción para reconstruir su infancia itinerante: de Massy a Briançon, de Perpiñán a Breisach am Rhein. Postales que hablan de su pasión por las lenguas, la literatura, el cine y las guerras del pasado, que son la materia prima de su obra. Publicados en una primera versión en la revista L´Avenç,los textos de Una educació francesa forman parte de la misma serie del aclamado Pinyols d´aubercoc de Emili Manzano

              http://vicentsanz.wordpress.com/2009/06/24/els-taxistes-del-tsar/

  Acabo de llegir Els taxistes del tsar de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff. Vaig decidir-me a llegir-lo perquè de la lectura anterior de Les amnèsies de Déu, l’estil i el tractament dels temes que toca Bezsonoff em resulten interessants, sobretot pel que ten d’originalitat, una originalitat que relaciono a la personalitat de l’autor i també a la seua condició de català del Nord, és a dir, de català no espanyol. Estem avesats a un horitzó cultural hispànic que, ben mirat, és un llast per a la nostra manera de veure el món, sobretot el nostre propi món catalanoparlant. Per això les veus de fora d’aquest horitzó forçat que és l’espanyolitat resulten refrescants i deseixides.

Es podria adduir contra aquest raonament que, al capdavall, l’horitzó cultural de Bezsonoff per formació i pertinença, és el francòfon i, després de tot, ve a ser exactament igual que l’hispànic. I no. El pensament francès, si més no, té un pes específic dins de la tradició cultural europea (aquell espai polític tan esbiaixat, tan putejat -per dir-ho pel broc gros- per l’electoralisme i pels nacionalismes estatals). I això Bezsonoff ho té ben assumit, perfectament apamat.

I es veu molt ben reflectit en Els taxistes del tsar, ja que s’hi tracten els origens familiars a partir del seu cogonom, clarament eslau. Els taxistes del tsar són els ascendents de l’autor, eixits de la Rússia tsarista a causa de la seva participació en la guerra civil que va seguir la revolució d’octubre de 1917, en el bandol perdedor. Emigrats a França, van convertir-se, com tants altres russos de la mateixa condició que van fer-hi cap, en taxistes de professió. Vist el component autobiogràfic central de la narració, el que conta Bezsonoff és una crònica familiar a partir de records personals i d’altres parents. L’efecte de versemblança és total i, això no obstant, el caire exòtic de l’ascendència russa hi proporciona un to abrandadament literari.

Això de banda, Bezsonoff, amb un llenguatge literari que s’allunya poc de la parla nord-catalana, aconsegueix crear una atmosfera de proximitat que ja apareix en llibres anteriors com l’esmentat Les amnèsies de Déu. Els girs propis del rossellonès per parlar de Rússia situa l’autor en l’originalitat esmeada abans. D’aquesta manera, s’apropa el lector a la realitat del passat de Rússia i el seu poble. Lògicament, això suposa un punt de vista igualment original en relació a la visió que d’aquest país hom té per aquetes latituds. En certa manera, Els taxistes del tsar coincideix amb la pel·lícula Oci ciorne de Nikita Mikhalkov. El cant a la bellesa d’una terra inabastable, perduda en el temps, sura al llarg de la narració com en la pel·lícula. Bezsonoff necessita retrobar-se rus, redescobrir el país d’on ve i la peripècia familiar.

Podria semblar, com de fetpassa a Oci ciorne, que aquesta operació de recuperació dels orígens és un exercici de nostàlgia. I encara ho pot semblar més pel caràcter del poble rus, un caracter que es retrob adésiara en la literatura russa, especialment l’anterior al comunisme i sobretot la del realisme de la segona meitat del XIX. Podria semblar-ho. Això no obstant, personalment, em sembla que és més aviat un exercici de tancament, de suturació. Perquè no hi ha dubte que la recuperació de la memòria històrica és la millor manera de donar el passat per liquidat.

           http://www.penedesfera.cat/2009/06/12/paranoia-accions-respostes-entrevista-a-joan-daniel-bezsonoff/                                                

  Avui Paranoia Accions fa la segona jornada del Combat Cultural als Països Catalans, amb Joan-Daniel Bezsonoff (Catalunya Nord) i Pere Mayans (l’Alguer). El novel·lista rossellonès de nom rus (ell mateix explica aquests orígens a Els taxistes del tsar) ens presentarà la seva experiència com a alumne de l’escola del país veí (Una educació francesa, publicat per L’Avenç Llibres, 2008) i com a català del nord. Aquest és un petit tast de les seves idees. A partir de les 8 del vespre, a L’Envelat, el podreu escoltar.

T’han convidat a la segona jornada del Combat Cultural als Països Catalans. Et volem preguntar si hi ha combat (cultural) i si hi ha Països Catalans.
I tant que hi ha un combat! Un combat pacífic. Els Països Catalans existeixen a mitges. Compartim un passat comú, una llengua, uns paisatges, un patrimoni, però França i Espanya ens han allunyat els uns dels altres i tenim moltes diferències que no podem negar…

Ets conegut sobretot per les teves novel•les. Quin és el teu espai dins del conjunt d’autors que escriuen en català. O no vols tenir-hi espai?
Podeu precisar? No entenc què voleu dir amb l’expressió ‘tenir un espai’.

Volem saber si creus que formes part d’algun grup d’escriptors, d’una capelleta, o vas per lliure.
El món cultural català és un petit cercle. Jo, visc a Nils, un poblet del Rosselló a dues hores de les grans editorials barcelonines, i conec personalment més de 100 escriptors. No crec que formi part d'alguna capella. La meua literatura és molt personal. Ara, tinc bons amics entre novel•listes, com en Vicenç Pagès, l'Albert Sànchez-Pinol i en Joan Garí, que considero com un dels millors dietaristes en llengua catalana.

Què tenen a veure Una educació francesa i L’educació sentimental de Flaubert? Només una part del títol?
L’educació sentimental és un llibre que m’acompanya des dels 17 anys…He trobat en Flaubert una melangia i una mirada irònica sobre les coses que m’ha influït molt.

Com és la situació de l’educació a França? T’ho dic per la pel•lícula Entre les murs (La classe), les mesures de Sarkozy…
Pel que fa a l'ensenyament, és un tema que em fa pena. Cada dia deixo les meues darreres forces a l'institut i em costa moltes escriure després. La meua feina és una via crucis permanent, sense interès. La gent que no ha treballat en una aula no ho pot entendre. Per tant, no m'interessa gens tota la producció que esmenteu, com les mentides del senyor Pennac o La classe.

Oi que la situació (de la llengua catalana, de la identitat…) a la Catalunya Nord no és tan dolenta com es diu?
L’ús social de la llengua ha baixat molt, però molt. Ara, tampoc, s’han mort tots els catalonoparlants…La gent se sent catalana i francesa al mateix temps. És difícil canviar les mentalitats.

Per acabar, ens podries dir un aforsime que et serveixi a la vida? El pots treure de la teva educació francesa o de qualsevol altra.
Si haguéssim nascut per ser feliços ja se sabria… Hi ha moltes alegries vora la desesperança