VEF Blog

 http://alataula.blogspot.com/2009/07/una-educacio-francesa-o-les-set-vides.html

Com el mateix autor ens indica, "Una educació francesa" no és pas una autobiografia. Es tracta d'una mena de records autobiogràfics que recorren una bona part de la infantesa i adolescència de l'autor sense un afany recopilatori exhaustiu. Amb la lectura d'aquest llibre podem descobrir de primera mà com era la França dels anys setantes. Un país que ja ha desaparegut com a tal per a l'autor, si més no, ara roman al boirum de la memòria. Un territori gran, acumulació d'altres països, llengües i cultures, que prova d'uniformitzar els seus ciutadans, però que no pot aconseguir un mateix vestit per a tothom. Les músiques i les cançons, les pel·lícules i els diaris, els còmics i els llibres, la manera com l'autor va entrant en contacte amb llengües diverses, fins i tot amb la familiar, el català (junt amb el rus, encara que això és un tema d'un altre llibre seu). Resulta curiós llegir com les llengües no franceses van desapareixen anorreades pel francès (com ara el provençal o occità, amb les seues varietats) i com els seus darrers parlants sembla que es desdibuixen ells mateixos en el paisatge que els era propi. Quan parla del català a la Catalunya Nord no és menys càustic: "[...] Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d'Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen L'Indépendant cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori -el català de TV3 i de Digui, digui- que pronuncien amb un accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat i a l'exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes...". Pot semblar una boutade de Bezsonoff, però a mi m'ha semblat una visió de futur per al català a d'altres zones del nostre domini lingüístic (com ara el País Valencià), si no hi posem remei. Es tracta d'un llibre que es fa llegidor i que, per a determinades persones, pot resultar enyoradís.

En defensa de Gaziel

 L'admirat Joan Manuel (sic) Bezsonoff publicava en aquestes pagines
un comentari crític sobre el lIibre Quina mena de gent som, de Gaziel, i I'acabava amb una carregada brutal contra I'autor. Una carregada ideologica, més que no pas literaria. El reconeix com un gran escriptor i un personatge simpàtic, però ideologicament el presenta
com un nacionalista espanyol en lIengua catalana i com un botifler que anunciava el cosmopolitismo sano y bien entendido actual. No hi estic gens d'acord.' També crec que Gaziel era un gran escriptor. No sé segur si és un personatge simpatic, perquè els
temps que Ii va tocar de viure no ajudaven gaire a ser-ho. Però estic convençut que era un catalanista,que va viure amb dolor i perplexitat la desfeta de Catalunya a final deis anys 30 i que es va passar la vida pensant com es podria haver evitat, en benefici del seu país i de
la seva gent. Com bé diu Bezsonoff, Quina mena de gent som no és ben bé un lIibre, sinó un recull de quatre assaigs dispersos, amb el país com a fil conductor. N'hi ha de bons
i de no tan bons, com passa sempre.
El que a mi em sembla central -i diria que a Bezsonoff també- és el que parla del Quixot i aplica a la península Ibèrica els dos arquetips que el Quixot dibuixa amb intelligencia.
És probablement un dels assaigs que més he fet servir en la meya vida i que m'ha ajudat a
explicar més el caracter artificial del nacionalisme espanyol uniformista.
Gaziel diu que hi ha pobles fets a la manera del Quixot i pobles fets a la manera de Sanxo. Els castellans, com els alemanys, serien dels primers: heroics i militars. Els catalans, com els jueus, serien dels segons. I arriba a dir que catalans i castellans són pobles radicalment antagonics, perquè representen dos sistemes de valors profundament diferents. Un porta al
soldat i al místico L'altre, al comerciant i a I'industrial. Un només es troba bé a la guerra. L'altre, desitja i es mou bé en la pau i el treball.
Molt sovint he fet servir aquest assaig de Gaziel al costat dels treballs
de Margalit i Buruma que contraposen la moral de I'heroi i la moral del
mercader. El món occidental, el món modern, és el món deis mercaders,
mercantil, que creu en la vida, en la ciutat, en la raó, en la democracia.
La Castella del barroc -d'un barroc extraordinari, magnífic-, de Quevedo i
Calderón, creu en I'honor, la mística, el valor i les armes. I ho fa servir contra
la modernitat. L'analisi em sembla interessant. Com totes aquestes analisis
assagístiques, interpretatives,pot ser enormement discutible. Però
algú creu realment que el discurs del nacionalisme espanyol és dir que
catalans i castellans tenen sistemes de valors antagonics i que la història
ha posat dins la mateixa península dos pobles que representen visions
del món absolutament diferents? No és aquest el nacionalisme espanyol
que jo he sentit tota la vida. Passa que Gaziel escriu decebut.
Escriu després d'una terrible derrota. De tres terribles derrotes. Gaziel creu
que Catalunya va perdre el 19 de juliol davant de la revolució, el 26 de gener
quan van entrar els nacionals i al final de la segona guerra mundial, quan els
aliats no van decidir-se a posar fi al règim de Franco.Però pensa, i fa bé de
pensar, que aquestes derrotes s'han produït també per errors propis. Com
que no vol la derrota, com que voldria haver-Ia evitat, es pregunta en
quin terreny hauria estat possible la victòria. Gaziel sap perfectament
quin és el seu bàndol. Però en sap també els defectes. Això
no el porta, com sembla entendre's en I'article de Bezsonoff, a abraçar els valors i les visions
del món de I'altre bandol? En les seves Meditacions en el desert, escrites sota la mateixa depressió ideologica del franquisme,després de la derrota, en I'època si fa no fa que escriu aquests assaigs desolats, Gaziel apunta:
"Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars,
amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols. No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i de viure, els gustos, els costums,
la lIengua, I'escala de valors collectius:
la nostra Weltanschaung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement
de Castella."
Em costa d'arribar a pensar que qui ha escrit aquestes paraules -j no
són precisament una excepció dins el seu discurs- pugui quedar etiquetat
ideologicament per a la historia com un botifler i com un nacionalista espanyol
de lIengua catalana. Si vaig equivocat, si aquests arguments resulta que són
botiflers i espanyolistes, tant de bo tot I'espanyolisme que hem hagut de patir
fos com aquest.

Són bojos, aquests francesos (Andreu Salom)

http://www.esquerra.cat/locals/index.php?id_text=12060

A veure si em caldrà escriure un nou llibre...

Voyons si je dois écrire un nouveau livre...

http://ru.wikipedia.org/wiki/%D0%91%D0%B5%D0%B7%D1%81%D0%BE%D0%BD%D0%BE%D0%B2%D1%8B

Comentari a la visita de l'autor del llibre llegit el mes de juny, Les amnèsies de Déu

La lectura de la novel·la de Joan Daniel Bezsonoff, Les amnèsies de Déu, va servir als membres del club de lectura, per descobrir un novel·lista de cap a peus. Vull dir, un escriptor amb la capacitat indispensable en tot bon narrador: saber explicar històries. Bezsonoff lliga personatges, ambients i situacions amb una gran facilitat de tal manera que el lector s’endinsa sense dificultat en el món que ens descriu (els anys de la segona guerra mundial al sud de França.).

A l’autor li interessen les persones i les seves vivències més que no pas els fets històrics. Al voltant del personatge principal, mossèn Puig que no pot defugir el desig carnal ni ser mobilitzar per l’exèrcit, es va teixint tota la narració i s’apleguen un munt de personatges, o millor dit, persones que viuen els fets amb naturalitat. Aquesta naturalitat no és gratuïta ni imposada, neix de la consciència que les coses són com són perquè Déu, que podria fer-hi alguna cosa, s’ha oblidat de tots nosaltres.

El Club de lectura ha d’agrair a l’autor que volgués comentar la seva novel·la amb nosaltres. Si sempre és agradable llegir una bona novel·la, el fet de poder-la comentar amb el seu autor és un privilegi. I sobretot quan el tarannà de Joan Daniel Bezsonoff va ser planer, divertit i, sobretot, alliçonador.

*Rafel Mas Juli, és membre del Club de lectura Sant Narcís.

http://clubdelecturasantnarcis1.blogspot.com/2009/07/j.html

Presentació a Sueca d'Una educació francesa per Pepi Anaya, a les 20 h

Biblioteca suecana

  c/ Sant Josep, 8 

SUECA    

1. EL PAíS, edició de València, dijous 2 de juliol de 2009

                                                           



Lycée Masséna   Niça 

 

                                                                                          

Segurament vostés deuen conéixer l’obsessió de la universitat que Josep Pla confessà amb insistència en els seus dietaris. Siga com vulga, la tecnologia informàtica, i una nova concepció de la propietat intel•lectual, ha posat a l’abast de tothom una edició digital d’El quadern gris amb tots els avantatges —o desavantatges, segons es mire— de cerca automàtica de categories temàtiques —una de les quals és precisament "universitat"— o de paraules simplement. Vagen, per exemple, al 19 de juny de 1908 i llegiran una de les perles crítiques de l’escriptor empordanés sobre l’educació universitària que havia rebut en aquell inici de segle: "Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles…tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i
incomprensible, d’absoluta falta d’interès".
I si parlem d’obres recentment publicades, el narrador d’El professor
d’història, de Mira (espere que cap malpensat amb ganes de gresca m’atribuïsca el suggeriment de la identificació narrador- autor), no té
mesura a l’hora d’acumular insults contra la institució acadèmica: "Aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la
saviesa, barreja d’abelles, moscardes i vespes", on "l’únic objecte del joc és satisfer la vanitat".
Ocorre que els creadors —els exemples adduïts, de Pla i Mira, podrien fàcilment arribar a qualsevol racó de l’art— sempre tenen comptes pendents amb l’acadèmia. És cert que tothom, i no solament els artistes,
en encetar el capítol dels records dels anys de formació, té coses a dir sobre els mestres suportats o feliçment coneguts.
És un dels llocs comuns que, ben raonablement (dels anys d’aprenentatge, qui n’ha estat exempt?), tenim a disposició d’una conversa relaxada en hores d’esbarjo. Però els artistes hi afegeixen el plus de portar l’aigua al seu molí, perquè aprofiten l’avinentesa per a reivindicar maneres de parlar del seu art que poc o res tenen a veure
amb els que d’habitud empra l’acadèmia. La gent recorda els professors amables o malcarats, els inflexibles i els benvolents, els savis i els badocs, però els escriptors, per exemple, hi afegeixen la distinció entre els qui sabien que la literatura no podia ser reduïda a esquemes ni a
llistes i els qui, coneixedors de la seua essència, en transmetien una versió més a prop de la subjectivitat de l’artista que de la voluntat universalitzadora de la ciència. No debades, Cioran malparlava de la intromissió de Heidegger en la poesia de Hölderlin:
"Desarticular un poema", deia, "com es fa amb un sistema és un crim contra la poesia". Fet i fet, no crec que la controvèrsia tinga fi. D’aquest
lloc comú de la memòria, els escriptors continuen traient-ne profit sense parar. Acabe de llegir un llibre esplèndid: Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff, i m’hi he trobat de nou delicioses anècdotes sobre la qüestió. Bezsonoff fa de Cioran, però amb una gràcia envejable,
quan ens conta l’excés de gravetat amb què la senyora Castelain els explicava la teoria del "commentaire composé à la
française". "Ens va detallar", escriu en un dels petits articles
de què consta el llibre, "la tècnica de l’explicació literària com
si ens revelés el secret de la bomba atòmica". I el llibre és esplèndid
no solament per aquestes anècdotes sobre la formació d’un escriptor que, nascut a Perpinyà, format en el sistema d’educació francés, i decidit pel català literari, ha de tenir necessàriament tants punts de contacte
amb els valencians. És un exercici de construcció de la memòria
que té tanta frescor, pel llenguatge i per la tria de les anècdotes, com força de suggeriment dels assumptes de pes. El lector farà bé de llegir-lo amb l’atenció que mereix i sense deixar-se dur per l’epidermis de
l’anecdotari, perquè alguna cosa hi ha entre les línies d’Una
educació francesa, que és una mena de ràbia continguda, o si
vostés volen, de tristor, a vegades ben notòria, però d’altres,
encoberta, que apropa Bezsonoff a uns altres artistes que han fet de l’obra una arma contra els experts acadèmics, a la manera de Francis Bacon, que, amb totes les forces, colors i formes, confon els qui, segons diu Kundera, volen reduir les seues pintures a un pessimisme tòpic.

Jaume Gibert      http://puntifinal.blogspot.com/2009/06/una-educacio-francesa.html

En aquesta crítica ens diu que Bezsonoff es plany del professors que fan faltes d'ortografia. Bé, ell parla de professors francesos.

A mi m'ha vingut al cap què passaria si algú de Catalunya es dignés a avaluar la competència lingüística del professorat de secundària i dels mestres de primària (ja no parlo de la universitat perquè faria una llaga). Segur que els professors de Bezsonoff feien faltes escrivint, i potser algunes de sintàctiques parlant.

Com m'agradaria que el professorat de Catalunya fes les faltes equivalents a les dels francesos en català! Això significaria que el nivell ha augmentat un 15000 %

REGRESAR A MASSY,   LA VANGUARDIA 22/03/2009

Después de Els taxistes del tsar,donde Bezsonoff se lanzaba a la búsqueda de los orígenes de su familia rusa, vuelve al terreno de la autoficción para reconstruir su infancia itinerante: de Massy a Briançon, de Perpiñán a Breisach am Rhein. Postales que hablan de su pasión por las lenguas, la literatura, el cine y las guerras del pasado, que son la materia prima de su obra. Publicados en una primera versión en la revista L´Avenç,los textos de Una educació francesa forman parte de la misma serie del aclamado Pinyols d´aubercoc de Emili Manzano