VEF Blog

Un amic escriptor de Perpinyà, de nom Joan Daniel Bezsonoff i Montalat (de pare d’origen rus i mare rossellonesa), autor d’algunes novel·les d’èxit, la darrera de les quals la molt recomanable Una educació francesa (L’Avenç, 2009), en què exposa l’experiència traumàtica (personal i col·lectiva) que han hagut de patir els nord-catalans amb el sistema educatiu jacobí de la República francesa, declarà no fa gaire a un mitjà d’informació nacional: “Sóc francès, però m’estic curant”. Cal recordar, un cop més, els efectes devastadors que ha provocat, a moltes generacions de catalans de més enllà de les Alberes, la terrible immersió escolar en francès? Allò sí que fou una veritable i autèntica immersió, portada fins a les darreres conseqüències: la imposició de la llengua del colonitzador als catalans colonitzats a través d’un sistema educatiu tan ferotge com eficaç, basat en la delació i el càstig, físic i psicològic (el mètode de la penyora, que castigava aquells alumnes que gosaven parlar català, assolí una perfecció aterridora). Actualment ja no cal recórrer a aquells procediments tan expeditius, car la gran majoria dels infants desconeixen la llengua i la cultura dels seus avantpassats i parlen només francès (de fet, a partir dels anys setanta, les autoritats franceses van començar a considerar la substitució lingüística pràcticament assolida, especialment a les ciutats). Únicament l’existència de La Bressola, una xarxa d’escoles catalanes que subsisteix gràcies a les aportacions econòmiques de particulars i als ajuts de la Generalitat i d’altres entitats, suposa un intent, lloable i encoratjador, però ple de dificultats, de redreçar una mica la greu situació sociolingüística i evitar la culminació del procés glotofàgic.
En Joan Daniel, supervivent d’un genocidi lingüístic i cultural, sempre ha reflexionat, amb ironia i causticitat, sobre la seva història personal. El criaren els avis materns, al petit poble rossellonès de Nils, i fou el seu avi qui li ensenyà a parlar en el dialecte català de la regió, fet poc habitual a partir dels anys seixanta. En ‘Bezso’ (així l’anomenen els qui el coneixen de la seva època d’estudiant) sempre ha estat molt agraït a l’avi Montalat, per bé que aquest mateix li arribà a confessar que si hagués sabut que el seu nét dirigiria el seu camí cap a l’estudi i l’escriptura en català, no li hauria parlat mai en la llengua de la tribu, una llengua estigmatitzada que, des de la perspectiva oficial de la República, no podia servir per res més que per a usos col·loquials molt restringits, però mai per a registres de caire formal o estàndard, i menys encara per al conreu literari (per a tot aixó ja hi ha, naturelment, el francès). Aquest és el missatge dominant del jacobinisme i que França ha portat maquiavèlicament fins a les darreres conseqüències (ho saben també prou bé bretons, corsos, occitans, bascos i alsacians). És el discurs que ha marcat de per vida diverses generacions de nordcatalans, de la qual cosa en Joan Daniel, fill d’un metge militar de l’exèrcit francès, n’és plenament conscient. Ell mateix ha dit: “Jo no perdoni res, perquè ho recordi tot”. La memòria, doncs, servar l’essència de les coses, esdevé quelcom fonamental per apaivagar les angoixants contradiccions que poden atrapar fàcilment tots aquells catalans de l’altra costat de la ratlla que intenten sostreure’s a l’anquilosament paralitzant jacobí. Estic segur que en Daniel (amb aquest nom el tracto) estaria ben d’acord amb el títol que encapçala l’escrit, de la mateixa manera que tots dos sabem que l’única sortida, i l’única porta d’entrada, per als nostres Països Catalans, és la independència, molt més respectuosa, eficaç i solidària que els actuals departaments i autonomies que ens separen.

Andreu Salom i Mir