http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 04-06-2009 19:27

Georges Matcheret

                                                     

 

 

 

   Il y a longtemps que je ne crois plus aux coups de foudre. En amitié, pourtant, ils existent. J’ai rencontré Georges Matcheret lors d’une période les plus sombres de ma vie. Je venais, en effet, de me voir attribué le Prix Méditerranée Roussillon et une somme d’argent pour laquelle j’éprouvais aussitôt une vive affection.

La littérature est souvent présentée comme une lutte contre l’oubli. J’y vois, quant à moi, un antidote au suicide. Il y a tellement de femmes à aimer, de disques à écouter, de villes à visiter, de livres à lire, de langues à apprendre. Pourquoi perdre son temps à écrire si ce n’est pour oublier la noirceur du présent ?

Ce jour de septembre, au milieu des autorités locales, des parasites mondains, des littérateurs cantonaux, apparut un petit bonhomme. Il s’appelait Georges. Il m’aborda en russe, langue qui, à l’époque, m’était étrangère bien que familiale. Quand il comprit que je n’avais de russe que le nom et les gènes (ce n’est déjà pas si mal…) il m’entreprit en français..Il me tendit une petite carte de visite qui contenait autant d’informations qu’un dictionnaire Larousse dépareillé. Ce sympathique inconnu avait été membre de toutes les académies scientifiques, de toutes les républiques, de toutes les villes, de toutes les universités de la regrettée Union Soviétique.

Malgré son long séjour dans la patrie des travailleurs, ses manières trahissaient l’homme d’un autre âge. Il surgissait de l’Atlantide des neiges. Avec lui, je me réconciliais avec la moitié de moi-même. Comme la plus insinuante des maîtresses, il a su bouleverser ma vie en explorant avec moi les schémas obscurs de la mémoire. Sa maison du Vallespir, j’allais écrire sa datcha, est un nuage de Russie qui s’est posé aux pieds de nos vieilles fontaines, de nos abbayes catalanes. Quand j’entre chez lui, j’ai l’impression de me retrouver à Voronej chez mon grand-père, Mitrophane Tikhonovitch Bezsonoff.

L’odeur de la Russie vous accueille, je veux dire cette encaustique des musées, cette senteur complice des bibliothèques. Cachés dans tous les coins, des icônes, des poupées russes, des œufs peints, toujours craintifs entre deux pogroms, sont là, présents et timides. On dirait que tous ces objets ont peur qu’un milicien énervé leur demande patte blanche. L’âme de la maison est impalpable. C’est celle de la Russie.

Le cœur de cette demeure bat dans un petit cahier d’écolier. Ouvrons-le ensemble.

Balzac a eu un jour l’idée toute simple de faire revenir ses personnages d’un roman à l’autre. Cela s’appelle La comédie humaine. C’est bête mais il fallait y penser. Georges, plus modestement, a eu lui-aussi une bonne idée. Au lieu de se contenter d’acheter de la vodka et du caviar au duty free de l’aéroport Cheremetevo de Moscou, il a fructifié son séjour en entrant en contact avec des créateurs russes. Poètes, romanciers, peintres, plasticiens, sculpteurs, musiciens sont ses amis. Avec son don de la persuasion —la vraie, celle qui ne doit rien à la contrainte— il a obtenu que ces artistes dessinent une œuvre sur des enveloppes.

Tous ces dessins sont autant de lettres vers le pays des Idées. On y trouve le meilleur et l’excellent.

On y voit une cathédrale gothique —Notre Dame de Paris— avec quatre clochers, trois rosaces. On sait bien que les Russes boivent trop…On y pêche des étoiles de mer vertes et tristes comme des décorations dérisoires sur l’uniforme d’un pays qui n’existe plus. Malgré tout ce que nous savons, on tombe amoureux d’une belle blonde au visage ensanglanté, à moins que ce ne soit du jus de tomates de la propagande capitaliste. On y voit un fantôme, bleu et blanc, surgir d’une brume un matin d’été à Yalta. C’est la dame au petit chien de Tchekov qui n’a pas encore compris que l’amour heureux n’existe que dans les opérettes de Johann Strauss.

A la page suivante, un arlequin déchaîné, un Pinocchio pris de boisson sautille sur les toits de la Place Rouge en jouant de la balalaïka. Plus haut, un minotaure mélancolique enfourne un pauvre type encore plus désespéré que lui. Tout cela est triste et beau, beau et triste. Soirs d’hiver à Moscou. Une trinité impie, constituée d’un cochon, d’un rat et d’une âne jovial comme Fernandel, regarde sans y comprendre une jolie femme nue, couchée, les fesses ouvertes et offertes à son bourreau qui ne tardera plus. Qu'elles sont poignantes toutes ces enveloppes ! L’humour n’arrive pas à effacer la mélancolie qui s’est installée avec le sans-gêne des nouveaux riches, les nouveaux Russes qui proposent sans cesse de lui acheter sa collection à prix d’or. Georges s’en fout ! Il en a vu d’autres…Il sait que là-bas, comme dans une œuvre de Reounov, les avions volent vers un futur qui ne peut pas être pire que le présent.

 

 Arles de-Tec, mercredi 16 mai 2007

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. freedo  le 05-06-2009 à 23:23:19  (web)

Un peu mystérieux cet ami Georges... on ne peut en savoir plus ? est-ce qu'il parle le catalan? chausse-t-il des espadrilles? Est-ce sa vodka qui a éloigné tout désir suicidaire?...

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 03-06-2009 16:38

Tintín al pais de Hitler

 Ressenya publicada al Periódico, 3 de juny del 2009, p 70

 

 

                                                                                         

 

                                                                             

 

 El sec i l'humit / Lo seco y lo húmedo

Jonathan Littell

Barcelona, 2009.

Traducció catalana de Pau- Joan Hernàndez i Joan Fontcuberta 

Traducció peruana de María Teresa Gallego Urrutia

 

 

Tintín i Hitler

 

Quan Adolf Hitler va condecorar Léon Degrelle, li digué ‘ Si tingués un fill m’agradaria que fos com vós.’ Jonathan Littell, mentre es documentavas per la redacció de la seva novel·lassa, va escriure un comentari de La campagne de Russie de Léon Degrelle. El José Antonio belga, ‘ se dió a conocer com un agitador joven más o menos partidario del fascismo, de porte gallardo ‘(p 10) i va acabar coronel de la divisió SS Wallonie. Léon Degrelle era un orador excepcional, pujat de to, un reiter escapat de l’edat mitjana borgonyona, d’aquell ducat de Borgonya que hauria volgut reconstituir en la nova Europa dels nazis. ‘ Hitler no tenía aún decidido cuál iba a ser la capital, pero estaba considerando los méritos de Reims i de Dijon. ‘ (p.23) Més que un comentari sobre el llibre de Degrelle, Littell s’interessa al llenguatge. ‘ Al principio, pensé en ponerle a este libro, por subtítulo, Anatomía de un lenguaje fascista. Porque, desde luego, de lo que vamos a tratar es en gran medida de anatomía. ‘ (p 52) Ai las, Littell no és ni un forense, ni un historiador, ni un lingüista com Victor Klemperer. Aquest llibre m’ha semblat amè, de bon llegir amb moltes fotografies interessants, però s’hi veu massa sovint la ploma del novel·lista. Jonathan Littell explica la cosmogonia de Léon Degrelle amb deliris sobre el sec i l’humit, consideracions estranyes sobre l’ull del cul del polític.

‘ El poder de desterritorialización del ano es excesivamente corrosivo, la sodomía pone en peligro el propio fundamento de los límites de una forma que el fascista no es capaz de soportar. ( …) Si es así, podríamos lamentar que Degrelle no se plantease nunca esa forma de placer, es posible que, para convertirse en un ser humano no necesitara, efectivamente, sino que se le metieran bien metida por el culo. ‘ (p 55 )

Sense jocs de paraules, podríem citar Cyrano de BergeracC’est un peu court, jeune homme. ‘ 

Aquesta és una obra que no aportarà res als amants de la literatura ni als especialistes de la història del Tercer Reich que esperen més rigor a l’hora d’analitzar una figura tan important. Littell s’ho ha passat bé amb Tintín al país dels nazis.

 

 

 

                                                  

 

                                                     

Cuando Hitler condecoró a Léon Degrelle, le dijo: «Si tuviese un hijo me gustaría que fuese como usted». El mismo Degrelle, en cambio, estaba convencido de haber servido de modelo a Tintín. Jonathan Littell (Nova York, 1967), mientras se documentaba para la redacción de su novelón Las benévolas, escribió este comentario de La campaña de Rusia, de Degrelle, que ahora se publica: el José Antonio belga que, explica Littell, «se dio a conocer como un agitador joven más o menos partidario del fascismo, de porte gallardo» y acabó de coronel de la división SS Wallonie.
Léon Degrelle era un orador excepcional, subido de tono, un reiter escapado de la edad media borgoñona, de aquel ducado de Borgoña que habría querido reconstituir en la nueva Europa de los nazis («Hitler no tenía aún decidido cuál iba a ser la capital, pero estaba considerando los méritos de Reims y de Dijon»). Pero más que ser un comentario sobre el libro de Degrelle, en Lo seco y lo húmedo, Littell se interesa por el lenguaje. «Al principio, pensé en ponerle a este libro, por subtítulo, Anatomía de un lenguaje fascista. Porque, desde luego, de lo que vamos a tratar es en gran medida de anatomía». Hélas Littell no es ni un forense, ni un historiador, ni un lingüista como Victor Klemperer. Este libro me ha parecido ameno, de buen leer, con muchas fotografías interesantes, pero se ve en él demasiado a menudo la pluma del novelista. Littell explica la cosmogonía de Degrelle con delirios sobre lo seco y lo húmedo, consideraciones extrañas sobre el ojo del culo del político: «El poder de desterritorialización del ano es excesivamente corrosivo, la sodomía pone en peligro el propio fundamento de los límites de una forma que el fascista no es capaz de soportar. [...] Si es así, podríamos lamentar que Degrelle no se plantease nunca esa forma de placer, es posible que, para convertirse en un ser humano no necesitara, efectivamente, sino que se la metieran bien metida por el culo». Sin juegos de palabras, podríamos citar a Cyrano de Bergerac: «C’est un peu court, jeune homme» (Esto es un poco corto, muchacho).
Esta obra no aportará nada a los amantes de la literatura ni a los especialistas en historia del Tercer Reich, que esperan más rigor a la hora de analizar una figura tan importante. Pero Littell se lo ha pasado bien con Tintín en el país de los nazis.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 30-05-2009 16:16

ENTREVISTA A L'AVUI 30/05/2009

                                             

                                                                    

                                                             

 

 

UN TROS DE CONVERSA AMB JOAN-DANIEL BEZSONOFF     AVUI 30/05/2009

Ada Castells

 

A Els taxistes del tsar, Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) parlava del seu avi i molts vam estar contents que aparqués una mica la ficció perquè aquest és un escriptor que té molt a dir i quan mira cap endins descobreix tot un pou d’experiències i de sensibilitat. Amb Una educació francesa ho ha tornat a fer. Per tant, tenim a les llibreries, ara de la mà de l’Avenç, un nou Bezsonoff en estat pur. Val la pena.

 

 

 

JDB Una educació francesa és un diccionari Bezsonoff on hi tot el que vulgueu saber i no us atreviríeu a preguntar . Estic sorprès : et paguen per parlar de tu. És al contrari d’anar al psiquiatre, on tu dius la veritat i has de pagar . Aquí dius mentides i et paguen. És fantàstic.

 

AC Però se suposa que aquí dius menys mentides que a les novel·les.

 

JDB No, ho dic de bona fe. A tot arreu dic la veritat menys en un capítol.

 

AC Aquí ens expliques els teus anys d’infantesa. En què has canviat des d’aleshores ?

 

JDB No puc dir que m’hagi engreixat perquè a la foto de la portada ja estic grassonet. Ara necessito més les dones que abans, per necessitats biològiques i sentimentals. Quan ets petit, la dona és un oceà desconegut. Ara no jugo a les mateixes coses, encara que mantinc l’aficció pel Monopoly.

 

AC Guanyaves?

 

JDB Sí, perquè amb el meu amic fèiem trampes. En Jean Desbrousses tenia la banca i me’n donava 50.000 . Si no podem fer trampes amb els amics, amb qui podem fer trampes ?

 

AC I encara, en fas de trampes ?

 

JDB No, ara hi ha gendarmes i policies.

 

AC Què has mantingut d’aquell temps d’infantesa ?

 

JDB El gust pel joc i la capacitat de meravellar-me, una certa candor. Em poden prendre el pèl perfectament perquè d’una manera espontània em crec la gent. Totes les meues ‘nòvies’ m’han dit que era un nen, en el sentit positiu i en el negatiu. I m’agrada molt barallar-me, tot i que no em barallo tant com abans. En això sí que he canviat. Com deien els meus avis ‘ Fes-te fi que tothom n’és.’

 

AC En el llibre es detecta un to nostàlgic respecte a la infantesa.

 

JDB Sí que ho és molt. Jo sóc el que es diu en francès un ‘passéiste’, és a dir una persona que viu en el passat. Tot el d’abans em sembla superior al món actual.

 

AC Diuen que la infantesa és la pàtria de l’escriptor.

 

JDB M’agrada més la versió de Saint-Exupéry que poso en el llibre. ‘ Jo sóc de la meva infància com d’un país.’

 

AC Aquest llibre t’ha ajudat a conèixe’t una mica més a tu mateix?

 

JDB Un aspecte de mi sí que ha quedat enllestit, però ara estic fent Un país de butxaca on explico la meua relació amb la cultura catalana i com un tal Bezsonoff s’ha convertit en escriptor català. Hi surt la meua Barcelona de fa vint anys. També en tinc un altre al calaix que és la guerra d’Algèria, potser estic fent un totxo, i un altre que serà material per al futur perquè quan jo no tingui forces per escriure el trauré i així diran ‘ Què juvenil que es conserva en Bezsonoff ! ‘ Amb tot això en tinc per a vuit anys de vacances.

 

AC Però, pots fer-ne ? Pots deixar d’escriure?

 

JDB No, perquè continuo sent un puto desgraciat. Encara em cal molta feina per ser feliç.

 

AC Quins avantatges té escriure d’un poblet aïllat com Nils?

 

JDB Visc en una illa fins a l’extrem que ara em costa trobar L’AVUI, fins i tot si m’acosto a Perpinyà. Aquest és un dels drames de la meua vida. Ara bé : està bé perquè em permet relativitzar. Si la notícia és dolenta, puc dir que, tot i així, el món ha continuat.

 

AC Mantenir-se allunyat del soroll també et dóna la pau necessària a l’escriptor.

 

JDB Sí, hi estic molt tranquil i venir aquí és extraordinari perquè em trobo amb la vida cultural. Admiro molts els que teniu obra literària a Barcelona perquè cal tenir molta bona voluntat. A casa meua no hi ha temptacions. Per no matar-te, has d‘escriure. L’únic divertiment que et toca és jugar amb els gats i sentir les granotes. L’ideal és tenir una petita fortuna i anar escrivint, com en Proust.

 

AC No fotis! Déu n’hi do com es torturava!

 

JDB Sí, va tenir una vida de merda. Va trobar el seu camí tard. Tot el que feia al principi eren experiments fins a la Recherche, però Balzac i Flaubert també van tenir una vida fotuda i això fa que hi ha moments que és molt pesat perquè pixa tinta. Flaubert és un condemnat al tinter perpetu. Té una concepció tan elevada del seu art que es llegia en veu alta.

 

AC Bé, això no està malament. Tu no ho fas?

 

JDB Jo llegeixo per telèfon als amics. És ideal. A mi m’agradaria més ser Proust que Balzac perquè no vull treballar. Vaig agafar una cadira i vaig anar a la carretera però ningú no em va voler i vaig haver de tornar a la feina…

 

 

AD No sé i et serveix de consol però aquí les coses van igual. No cal ser rossellonès.

 

JDB Però jo he vist la desaparició d’una llengua. Abans, al Rosselló, el català era una redundància, ara és un oxímoron.

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Miquel Darnés  le 31-05-2009 à 12:53:59

Xato, no em vas avisar que feis la carretera, si m'ho dius jo paro, ha, ha

Vas a París a veure l'USAP? Si hi vas m'hi apunto

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 23-05-2009 22:06

Paper de vidre

Article meu publicat a la revista digital Paper de vidre

 

 http://www.paperdevidre.net/index.php/inici/proleg

 

                                              

                                                                                     

 

 

Sóc un home feliç. La meua vida actual es podria resumir per aquesta fórmula. Hiroshima sentimental, Nagazaki professional.

Si Déu m'aparegués i em proposés la dona ideal o un lloc de treball en una biblioteca tranquil·la, optaria per la biblioteca, sense dubtar ni un segon. No passa una setmana sense que pensi en dimitir, però la meua literatura i les meues col·laboracions a la premsa només em permeten de viure quatre o cinc mesos i els anys en tenen dotze. M'agrada molt el contacte amb els adolescents que m'aporten força. M'ajuden a actualitzar el meu argot, les meues referències artístiques, però «el meu diari odi contra el pa», per plagiar Salvador Espriu, em deixa baldat. La inutilitat de la meua feina és feixuga. Les classes de català m'agraden. Me consideri com una baula en la transmissió de la nostra parla al Rosselló, però les classes de francès em repugnen.

Vint anys enrere, ensenyava la literatura francesa amb plaer. Estudiàvem els clàssics del segle XVII com Britannicus de Racine,

El misantrop de Molière, El Cid de Pierre Corneille. Ara, els meus alumnes em semblen mutants. No solen llegir i tenen llacunes de vocabulari abismals. A propòsit d'abisme, els parlava fa poc d'abisme (abîme) i no em van entendre.

 

Els vaig proposar com a sinònim précipice que tampoc no coneixien. Potser, un dia, ni sabran què és una muntanya. Fins fa poc l'ensenyament a França era un dels millors del món. Ara s'ha convertit en fàbrica d'ignorants. Els meus alumnes havien de comentar aquest vers de Charles Baudelaire.

«Agile et noble, avec sa jambe de statue.» (Àgil i noble, amb la seva cama d'estàtua.)

Un dels millors alumnes va respondre: «Baudelaire era un paio estrany. Li agradaven les dones que porten una pròtesi....»

El meu amic García, professor de castellà, em va explicar que havia volgut estudiar amb els  seus alumnes «El romance del prisionero»:

que vivo en esta prisión,
que ni sé cuándo es de día,
ni cuándo las noches son,
sino por una avecilla
que me cantaba al albor.
Matómela un ballestero;
déle Dios mal galardón
.  

Un alumne li va demanar «Si aquest tipus era a la presó, és que no devia ser ben honest?...» Com voleu ensenyar les belleses d'una novel·la de Flaubert, d'un poema de Ronsard a gent desproveïda de vocabulari i de sensibilitat literària? De què serveix fer classes de literatura? Tot s'acaba, fins i tot en l'absurditat...

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Quim  le 14-05-2010 à 11:17:25  (web)

Tens tota la raó. Al sud, però, no estem millor. Això de l' ensenyament, ara per ara, cada cop és més un suplici. No tindran més remei que importar ensenyants del tercer món, com ja passa al Regne Unit. Així es tancarà el circuït: immigrants ensenyaran a fills d' immgrants. I què ensenyaran? Català?....Uf!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 21-05-2009 12:33

una nova ressenya

 

                                                   

 http://recapte.bloc.cat/post/4876/256889

Fa uns dies em va caure a les mans la biografia formativa i intel·lectual d'en Joan-Daniel Bezsonoff, que malgrat aquest cognom és un escriptor nord català (nét d'emigrats russos).  Du per títol 'Una educació francesa' i ha estat editat enguany per L'Avenç. Valgui l'ocasió per destacar l'excel·lent col·lecció d'assaigs que està publicant la revista d'un temps ençà - també val molt la pena l'estudi històric de Joan-Lluís Marfany sobre la llengua -.

De Bezsonoff no n'havia llegit res, tot i que l'altre escriptor professional nordcatalà, Joan Lluís Lluís, sovint el publicita. L'estil de Bezsonoff és més planer, més pròxim. Almenys en aquest petit llibret, les coses les diu sense masses giragonses.  Tot i així la llengua resulta una mica artificiosa, ja que tant la construcció gramatical com el lèxic es mouen sovint i de forma imprevista entre el català normatiu i un rossellonès que tinc la impressió que - malauradament - ja és una peça de museu.

Però allò que em du a destacar una 'Una educació francesa' no és tant la llengua sinó les apreciacions sociolingüístiques i culturals que hi fa l'autor. Jo a Bezsonoff el vaig sentir fa uns mesos a la tele. Era un programa sobre llibres del C33, conduït  per en Víctor Amela. Era un directe on aquest periodista - el de les contres de la Vanguardia - parlava amb en Joan Lluís Lluís i en Joan Daniel Bezsonoff. Eren tots en una sala del convent dels Mínims de Perpinyà. No recordo si també hi era l'Emili Manzano, que normalment és el presentador del programa. Em sembla que no.

En el programa, Bezsonoff, amb un aspecte més aviat incòmode, s'expressava com si tingués 170 anys. Ara, el primer descobriment que he fet és que tant sols és de l'any '63. L'eduació francesa de la qual parla pot convertir un escriptor contemporani en un home antic, amb referents antics: Clàssics russos, Dumas, Jacques Brel, Simenon, el llatí clàssic, la formació rígida de l'École Normale... Bezsonoff és un tipus estrany. És un francès amb formació del segle XX, que voluntàriament ha mirat encara mes enrere - gratant al país dels avis catalans - i ara refà la seva pròpia identitat. És interessant, perquè tot i que el llibre està tenyit de pessimisme existencial, entenc que ell ha anat assumint una nova identitat, més fresca i moderna, i decididament catalana. Almenys la proposa per a si mateix, aquest identitat. Que ja és molt.

Allò que als nordcatalans un dia els hi fou imposat i s'explicà com a novedós i alliberador, ara ja és vetust i fa una pudor insuportable de ranci. No dic que els clàssics russos siguin rancis. Però només cal que feu un experiment: Un dia creueu la ratlla i sintonitzeu qualsevulla emissora local de ràdio en francès. Què hi sentireu ? Els mateixos cantants francesos que escoltava ma mare fa 35 anys. França és un país que no ha avançat, que s'ha convertit en una llosa intel·lectual. I doncs, pot existir un projecte alliberador i alhora perifèric ? Aquesta pregunta, feta més enllà de l'Albera, és molt agosarada; no us penséssiu... Serà qüestió d'acompanyar als nordcatalans en aquesta descoberta de la modernitat i de si mateixos, perquè tinc la sensació que França s'ha quedat enrere. I per als intel·lectuals del país, les propostes que venen de París ja no són satisfactòries.

 

 

   

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 20-05-2009 12:05

El gegant

Ressenya publicada al Temps, número 1299, 5 de maig del 2009 


Les il·lusions perdudes

Honoré de Balzac

Traducció de Maria Bohigas

Proa

Barcelona, 2009.

 

 

                                                                           

 

 

Com molts fadrins, estic carregat de manies. Quina és la menys greu ? Confessi que durant tres mesos, cada divendres, he corregut a un estanc de Perpinyà per comprar-hi Le Monde i un nou volum de La comèdia humana. Al començament dels anys 1950, un tennista anglosaxó (no recordi el seu nom, però encara veig netament les seues ulleres) solia guanyar perquè desconcertava els altres jugadors amb la seua manera de jugar gens acadèmica. Li passa, més o menys, el mateix a Balzac que, acorralat pels deutes, escrivia sovint amb un estil torturat, feixuc i a vegades carrincló. Balzac, però, resta Balzac. Un dels més grans. Ivan Turgeniev, Azorín, Joaquim Ruyra, Prosper Mérimée, Anatole France ‘tècnicament’ escrivien millor que Balzac, però ell era un geni. Amb El pare Goriot, Les il·lusions perdudes m’apareix com la novel·la més representativa del seu art.

Lucien Chardon, àlies Lucien de Rumbempré és un jove poeta de les províncies. En els dos noms dels personatges ja hi cap tot un programa. Chardon (el card) voldria portar el nom de la seua mare : de Rubempré. Un francòfon pot entendre ‘ près du ruban ‘ és a dir a prop de la banda, de la condecoració, de la noblesa tant delejada. En Lucien se’n va d’Angoulême per tal d’empendre a París una carrera literària. La capital, i sobretot els editors, li reservaran molts desenganys…

París, ‘aquell rusc brunzent ‘ (El Pare Goriot) es revela un monstre, una ciutat claferta de vicis. Igual que Eugène de Rastignac, Lucien de Rumbempré és ambiciós però li falten l’energia, la voluntat.

Amb una ferocitat amarga, Balzac estripa els editors i els periodistes de l’època. ‘ Som marxants de frases —diu en Vernou— i vivim del nostre comerç. Quan vós voldreu fer una obra gran i bella (…) podreu llançar-hi els vostres pensaments (…) ; però uns articles llegits avui, oblidats demà, valen, al meu entendre, el que els paguen…’ Malgrat el seu pessimisme, Balzac palesa un humor sòlid. ‘ Que es trobi rere totes les vostres belles qualitats, una força semper virens, digué el sacerdot que volia mostrar que sabia una mica de llatí… ‘

Al meu entendre, cal recordar sobretot Honoré de Balzac com el creador d’un món, el pare de personatges de pedra picada. Com oblidar l’escena on en Lucien coneix un capellà espanyol, àlies Vautrin ? Aquesta va impressionar tant Marcel Proust que se’n va inspirar en descriure l’encontre entre Charlus i el narrador. Amb la minúcia d’un egiptòleg alemany, Balzac pinta els seus personatges. Fins i tot, reprodueix la seua cantarella.

Com diu François Taillandier en la seua penetrant biografia de Balzac (Folio biographies, 2005) " Balzac, en somme, est un personnage de Balzac. "

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Julio  le 24-05-2009 à 11:08:36  (web)

Bon dia! Ahir precisament vaig comprar la biografia de Balzac feta per Taillandier. Quan vaig arribar a la frase que tu esmentes, vaig pensar, home, aixó ho vaig llegir fa poc, potser en Taillandier ha copiat aquesta frase ingeniosa d´un altre escriptor. Ara veig que ho havia llegit al teu blog, on feies referència al mateix Taillandier. En qualsevol cas, he decidit començar a llegir Balzac, però amb la biografia d´en Taillandier com a introducció.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 19-05-2009 12:42

Sempre a punt!

in http://www.rodamots.com/amesames.asp?nm=1676

 

                                                                         

 

 

 

L'escreix | Les sisenes i el sisener

Referent al mot sisena, us vull dir que els escoltes fan (o feien a la meva època) grups de sis que anomenaven sisenes. Cada un d'aquests grups tenia un cap, un responsable, a qui deien sisener. He de dir, però, que no he trobat aquest mot a cap diccionari, cosa que em fa pensar que deu ser exclusiu de l'argot de l'escoltisme. La pàgina
http://www.jouscout.com/llops.htm#c en parla.

Rafael Badia i Berga (Olot/Barcelona)
http://jocsinfantils.cat/

Potser aquest sentit escolta del mot té un origen francès? Vegem què en diu Joan-Daniel Bezsonoff a Una educació francesa (Barcelona: L'Avenç, 2009):

Uns quants dies abans de Nadal, vaig prestar el jurament dels escoltes a un capellà, la «promesa» per tenir dret de portar en el meu uniforme la insígnia grisa amb la creu de Jerusalem en un cercle i una flor de llis al centre. L'estol es componia de quatre grups de sis —una «sizaine»— dirigits per un «sizainier» i el seu segon. Eric de Brun du Bois Noir, el nostre cap, duia dos estels cosits a la boina i dues vetes blanques a l'espatlla.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-05-2009 12:04

Воронеж

                                           

 

Таксисты Царя  (Els taxistes del tsar)

 

 

  Все дороги ведут в Воронеж в этих странных поисках моего деда. Я там никогда не бывал, но начинаю знать город так же хорошо, как и Сайгон. В каменном веке там уже жили люди. Поэтому название Воронеж очень древнее и ни один топонимист

не смог его объяснить. Может быть при помощи бакского языка...

Воронеж расположен  в 530 километрах от Москвы и 1175 от Санкт-Петербурга. Я не знаю, сколько получится в вёрстах...

Как в Лондоне, Париже или Нью-Йорке река, чьё имя носит город, приток Дона, разделяет Воронеж на две совсем разные части. Старый район был основан царём Фёдором I, который тем не менее считается слабоумным  и был убит Борисом Годуновым как и все. Во время царствования Петра Великого там построили большие судостроительные верфи, откуда вышел крупный современный флот.

Без лишних преувеличений можно было бы считать Воронеж южным Санкт-Петербургом. Ну да, моя дорогая!

Кроме Митрофана, солидные люди родились  в Воронеже, например романисты Платонов, Бунин  — всё-таки лауреат Нобелевской премии — поэт Кольцов, художники Крамской и Ге, физик Шеренков, гимнасты Давыдов и Ткачёв и также анархист Волин. Не переживайте. Я их -также не знаю за исключением Бунина...Сто лет назад Воронеж не был глушью, а крупным городом с населением в 94 800 жителей, который славился своими лошадьми и рогатыми скотом. Все провославные России знали о  паломничестве в Митрофаньевский монастырь.Первая местная газета – Воронежские губернские вѣдомости – вышла в 1838 году за восемь лет до Индепандант из Перпиньяна. Первый кинотеатр — Биографъ —  открылся в 1907 году за два года до Аполло-синема. Только железная дорога дошла до Перпиньяна на десять лет раньше, чем до Воронежа.

Я слышал, что в Воронеже говорят на прекрасном русском языке, ведь иностранцы приезжают в университет изучать его.

Белые деревянные домики и голубые старинные церкви, которые пощадили гражданская война и нацистские войска, спускаются лесенкой по склону холма. Новые районы располагаются на другом берегу, на равнине. Проспекты напоминают магистрали каталанского города в конце франкизма. Представьте себе Фигерас или Виланова-и-ла-Жельтрю и кое-где огромные площади, просторнее площади Испании в Барселоне с претенциозными зданиями, где доминирует жёлтый цвет Габсбургов, тот же самый жёлтый цвет, который можно видеть во дворце Шонбрунн. Воронеж - провинциальный город. Центральная площадь носит имя Ленина и до сих пор не сбросили с пьедестала его статую. Автомобильное движение остаётся скромным. Несколько трамваев ушедшего из жизни красного цвета спасает честь. Во времена Митрофана или Леонида, сто лет назад, кто имел машину в Воронеже кроме губернатора, городского головы и местного вельможи

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. julio  le 20-05-2009 à 10:36:19  (web)

Privet Joan-Daniel! He llegit el texte en rùs sobre Voronezh. No crec que aquest nom tingui relació amb el basc, sona massa eslau a les meves orelles. Parles d´en Platonov com a escriptor nascut a Voronezh. Si es tracta ben bé d´en Andreï Platonov, fa poc va surtir la versió catalana d´una de les seves novel.les ("Txevengur"). Salutacions d´en basc Julio de Barcelona. Poka!

2. Julio  le 20-05-2009 à 12:59:27  (web)

Eshche raz Privet, uvazhaemii Joan-Daniel! Al teu texte sobre Voronezh hi ha una dada interessant- dius que el primer cinema de Voronezh es deia "Biograf". Jo no sé si la dada ès correcta, en qualsevol cas imagino que n´hi avia de cinemes rusos amb aquests noms al inici del segle XX. Doncs aixó crida la meva atenció, perque en serbi per dir cinema diuen "bioskop" ("биоскоп). Bé, nomès volia esmentar aquest fet curiós, sempre m´agraden aquestes coincidències. Agur!

3. PAVEL  le 01-03-2010 à 05:35:26

Zdrastvuyte.
Em dic en Pavel i soc de San-Petersburg. Doncs no em sembla res estrany aquet nome de Biograf.Penso , que al principi del segle pessat era mes que normal.
Salutacions desde Rusia

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 14-05-2009 13:34

Article de Ramon Erra

    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/133380

 

                                                                                   

 

 

Llegint l'excel.lent llibre de memòries de l'escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff, que porta per títol Una educació francesa, m'he preguntat algunes coses. Per exemple, si és millor ser "administrativament" francès o bé això que ens ha tocat...

Un servidor s'ha regalat una mica d'educació francesa, de manera mig autodidacta, i crec que estaria en disposició de fer la comparativa. Però, clar, en el meu cas, això de l'educació francesa és una cosa triada (mentre que l'espanyola és obligada). L'educació (i la cultura) francesa també té els seus problemes (que són semblants als de l'espanyola): prepotència, malestar imperialista, visió curta del món, grans xifres. De literatura i art es podria discutir, però de chanson i de cinema i de teatre no. La cultura catalana, que està ficada allà al mig i és una de les "culpables" de la "malaltia" nacional espanyola (veieu partit d'ahir a Mestalla) en canvi és poca cosa més que un granet de sorra a la sabata, res, per a la francesa. Però Bezsonoff, que només és tres o quatre anys més gran que jo, també em demostra una cosa: el fet generacional marca. Tots hem jugat al Monopoly, al Risk i a les cartes de famílies del món. Tots hem vist pel.lícules americanes de ciència ficció. Tots hem menjat pa amb xocolata. Tots hem tingut un garatge de joguina amb ascensor. I hem jugat a bales i hem fet el ximple a escola. I hem tingut algun oncle amb un dos cavalls. Amb el benentès -que diria el conseller Nadal a Polònia- que jo sóc i em considero català (o europeu de cultura catalana) i no veig perquè hauria de triar res més, cap altra cultura, cap altra identitat. Agafar, aprendre, mirar, escoltar, gaudir d'aquí, d'allà i de més enllà: això és el que ens convé. Ara, tenir "personatges" com el Joan-Daniel Bezsonoff a la literatura i la cultura catalanes, no fan més que eixamplar-nos l'horitzó. I així, no tots els escriptors en català nascuts als seixanta, han tingut el joc del Monopoly de la ciutat de Barcelona, alguns l'han tingut de París...Passeig de Gràcia, Rue de la Paix, Champs Elysées, Via Augusta, Rambles, Boulevard Saint-Michel, etc...
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 14-05-2009 10:55

Ressenya de Julià Guillamon a LA VANGUARDIA 13/05/2009

                                                         

 

Documento. El escritor de Perpiñán reinvida sus señas de identidad.   ÍTACA HOY 

Julià Guillamon

 

Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç, ha iniciado una encuesta entre los autores catalanes de la generación del baby boom para saber cómo fue su infancia y, a través de su testimonio, aproximar al lector episodios de la historia reciente. Cada vez más, el escritor se siente extranjero ante la realidad o, como dice Bezsonoff,  eximit de l’existència, expatriat evanescent enmig dels meus. ‘  Frente al poeta que toma la palabra en nombre de la comunidad, el memorialista que describe un itinerario personal separado de sus conciudadanos por sus orígenes, su formación y su manera de ver el mundo. La literatura catalana del siglo XXI ha dejado de crear el discurso identitario, cada vez más   sus autores se limitan al papel de mala conciencia. El retorno a una infancia de los años sesenta, en los inicios de la sociedad masificada, permite analizar las causas de un fracaso.

   Bezsonoff parte de un marco idílico : es joven y vive como un francés en Briançon, Breisach am Rhein o Massy, donde su padre, oficial del ejército, está destinado. Le gusta Francia, los castillos, Paris Match, los almacenes Prisunic y los coches con las luces amarillas. En el Rosellón, donde viven sus abuelos maternos, la vida se desarrolla en catalán. Dos mundos posibles, dos existencias plenas, que el tiempo se encargará de borrar. Sus padres se separan en 1969. En el mismo momento en que se instala en Nils y empieza a familiarizarse con el catalán de sus abuelos, la transmisión de la lengua se rompe. Mitterrand gana las eleccione de 1981. Bezsonoff tiene dieciocho años y cierta tendencia a la nostalgía que le lleva a refugiarse en mundos perdidos : la Argelia francesa, la heroica guarnición de Diên-Biên-Phu en Indochina, la Occitania libre, escenarios que más tarde incorporará a sus novelas.

Espíritu inquieto, deambula más o menos interesado por las aulas, y empieza a construir su identidad fuera de ellas, a través de las lenguas, la literatura, el cine y la música. Presenta su propia visión de la historia, que no siempre coincide con la de los manuales (cuando habla, por ejemplo, del respeto hacia el mariscal Pétain de la generación de sus abuelos). Y se desmarca de la política francesa y catalana que le despierta, a lo sumo, una curiosidad arqueológica (cuando compara el debate Giscard-Mitterrand con una justa intelectual, reminiscencia de los salones del XVIII). En el fondo subyace la añoranza del orden patriarcal representado por las acomodadoras del cine, uniformadas como azafatas de Air-France, y por los presentadores de los primeros años de la televisión, con su dicción impecable.

 

Un espacio personal.

Pinyols d’aubercoc de Emili Manzano y Una educació francesa —los dos libros fruto de la propuesta de Muñoz para L’Avenç— tienen en común la creación de un espacio personal, a través de la lengua, el sentimiento del paisaje vinculado a la infancia y la cultura literaria. El relato de Manzano tomaba la forma de un relato de iniciación, con la partida de Mallorca y el regreso, años más tarde, que implicaba el reencuentro con los orígenes. Bezsonoff construye un personaje candoroso en la niñez, curioso en la juventud y escéptico en la madurez. De cuando en cuando, a propósito de un profesor pintoresco, salta una anécdota o un chiste como un fogonazo, pero la melancolía predomina en la mayoría de las páginas. El retorno a Massy, en el capítulo final (Retorn a Ítaca), es todo lo contrario de una recuperación. Bezsonoff visita los grandes bloques de hormigón de los Grands Ensembles donde vivió hasta los once años, enumera a los amigos desaparecidos, se pasea durante un día por la ciudad como si nunca hubiera salido de ella y termina con la palabra trist.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article