Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Títol del blog
Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Autor Mitrophane Icona de contacte
Descripció
Els meus articles БЕЗСОНОВЫ ИЗ ВОРОНЕЖА
Data de creació 05-03-2009
Localització de les visites
<!--************CODE GEOCLOCK************-->Vefblog.net
Vef Blog accueilSempre a punt!
in http://www.rodamots.com/amesames.asp?nm=1676
L'escreix | Les sisenes i el sisener
Referent al mot sisena, us vull dir que els escoltes fan (o feien a la meva època) grups de sis que anomenaven sisenes. Cada un d'aquests grups tenia un cap, un responsable, a qui deien sisener. He de dir, però, que no he trobat aquest mot a cap diccionari, cosa que em fa pensar que deu ser exclusiu de l'argot de l'escoltisme. La pàgina http://www.jouscout.com/llops.htm#c en parla.
Rafael Badia i Berga (Olot/Barcelona)
http://jocsinfantils.cat/
Potser aquest sentit escolta del mot té un origen francès? Vegem què en diu Joan-Daniel Bezsonoff a Una educació francesa (Barcelona: L'Avenç, 2009):
Uns quants dies abans de Nadal, vaig prestar el jurament dels escoltes a un capellà, la «promesa» per tenir dret de portar en el meu uniforme la insígnia grisa amb la creu de Jerusalem en un cercle i una flor de llis al centre. L'estol es componia de quatre grups de sis —una «sizaine»— dirigits per un «sizainier» i el seu segon. Eric de Brun du Bois Noir, el nostre cap, duia dos estels cosits a la boina i dues vetes blanques a l'espatlla.
Воронеж
Таксисты Царя (Els taxistes del tsar)
Все дороги ведут в Воронеж в этих странных поисках моего деда. Я там никогда не бывал, но начинаю знать город так же хорошо, как и Сайгон. В каменном веке там уже жили люди. Поэтому название Воронеж очень древнее и ни один топонимист
не смог его объяснить. Может быть при помощи бакского языка...
Воронеж расположен в 530 километрах от Москвы и 1175 от Санкт-Петербурга. Я не знаю, сколько получится в вёрстах...
Как в Лондоне, Париже или Нью-Йорке река, чьё имя носит город, приток Дона, разделяет Воронеж на две совсем разные части. Старый район был основан царём Фёдором I, который тем не менее считается слабоумным и был убит Борисом Годуновым как и все. Во время царствования Петра Великого там построили большие судостроительные верфи, откуда вышел крупный современный флот.
Без лишних преувеличений можно было бы считать Воронеж южным Санкт-Петербургом. Ну да, моя дорогая!
Кроме Митрофана, солидные люди родились в Воронеже, например романисты Платонов, Бунин — всё-таки лауреат Нобелевской премии — поэт Кольцов, художники Крамской и Ге, физик Шеренков, гимнасты Давыдов и Ткачёв и также анархист Волин. Не переживайте. Я их -также не знаю за исключением Бунина...Сто лет назад Воронеж не был глушью, а крупным городом с населением в 94 800 жителей, который славился своими лошадьми и рогатыми скотом. Все провославные России знали о паломничестве в Митрофаньевский монастырь.Первая местная газета – Воронежские губернские вѣдомости – вышла в 1838 году за восемь лет до Индепандант из Перпиньяна. Первый кинотеатр — Биографъ — открылся в 1907 году за два года до Аполло-синема. Только железная дорога дошла до Перпиньяна на десять лет раньше, чем до Воронежа.
Я слышал, что в Воронеже говорят на прекрасном русском языке, ведь иностранцы приезжают в университет изучать его.
Белые деревянные домики и голубые старинные церкви, которые пощадили гражданская война и нацистские войска, спускаются лесенкой по склону холма. Новые районы располагаются на другом берегу, на равнине. Проспекты напоминают магистрали каталанского города в конце франкизма. Представьте себе Фигерас или Виланова-и-ла-Жельтрю и кое-где огромные площади, просторнее площади Испании в Барселоне с претенциозными зданиями, где доминирует жёлтый цвет Габсбургов, тот же самый жёлтый цвет, который можно видеть во дворце Шонбрунн. Воронеж - провинциальный город. Центральная площадь носит имя Ленина и до сих пор не сбросили с пьедестала его статую. Автомобильное движение остаётся скромным. Несколько трамваев ушедшего из жизни красного цвета спасает честь. Во времена Митрофана или Леонида, сто лет назад, кто имел машину в Воронеже кроме губернатора, городского головы и местного вельможи
Comentaris/ коментарии
1. julio le 20-05-2009 à 10:36:19 (web)
Privet Joan-Daniel! He llegit el texte en rùs sobre Voronezh. No crec que aquest nom tingui relació amb el basc, sona massa eslau a les meves orelles. Parles d´en Platonov com a escriptor nascut a Voronezh. Si es tracta ben bé d´en Andreï Platonov, fa poc va surtir la versió catalana d´una de les seves novel.les ("Txevengur"). Salutacions d´en basc Julio de Barcelona. Poka!
2. Julio le 20-05-2009 à 12:59:27 (web)
Eshche raz Privet, uvazhaemii Joan-Daniel! Al teu texte sobre Voronezh hi ha una dada interessant- dius que el primer cinema de Voronezh es deia "Biograf". Jo no sé si la dada ès correcta, en qualsevol cas imagino que n´hi avia de cinemes rusos amb aquests noms al inici del segle XX. Doncs aixó crida la meva atenció, perque en serbi per dir cinema diuen "bioskop" ("биоскоп). Bé, nomès volia esmentar aquest fet curiós, sempre m´agraden aquestes coincidències. Agur!
3. PAVEL le 01-03-2010 à 05:35:26
Zdrastvuyte.
Em dic en Pavel i soc de San-Petersburg. Doncs no em sembla res estrany aquet nome de Biograf.Penso , que al principi del segle pessat era mes que normal.
Salutacions desde Rusia
" Nous fûmes deux, je le maintiens "
" Nous fûmes deux, je le maintiens. " Stéphane Mallarmé
‘ Pas de haine entre eux, non, mais quelque chose de pire, de plus lâche, l’embarras de se regarder en face malgré la perdurance de l‘ancien amour, la glaciation du sentiment : faire comme si on ne s’était jamais connus, comme si on n’existait plus l’un pour l’autre. ‘
Dominique Fernandez, Ramon, Grasset, Paris, 2008 p 36
Article de Ramon Erra
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/133380
Llegint l'excel.lent llibre de memòries de l'escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff, que porta per títol Una educació francesa, m'he preguntat algunes coses. Per exemple, si és millor ser "administrativament" francès o bé això que ens ha tocat...
Ressenya de Julià Guillamon a LA VANGUARDIA 13/05/2009
Documento. El escritor de Perpiñán reinvida sus señas de identidad. ÍTACA HOY
Julià Guillamon
Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç, ha iniciado una encuesta entre los autores catalanes de la generación del baby boom para saber cómo fue su infancia y, a través de su testimonio, aproximar al lector episodios de la historia reciente. Cada vez más, el escritor se siente extranjero ante la realidad o, como dice Bezsonoff, ‘ eximit de l’existència, expatriat evanescent enmig dels meus. ‘ Frente al poeta que toma la palabra en nombre de la comunidad, el memorialista que describe un itinerario personal separado de sus conciudadanos por sus orígenes, su formación y su manera de ver el mundo. La literatura catalana del siglo XXI ha dejado de crear el discurso identitario, cada vez más sus autores se limitan al papel de mala conciencia. El retorno a una infancia de los años sesenta, en los inicios de la sociedad masificada, permite analizar las causas de un fracaso.
Bezsonoff parte de un marco idílico : es joven y vive como un francés en Briançon, Breisach am Rhein o Massy, donde su padre, oficial del ejército, está destinado. Le gusta Francia, los castillos, Paris Match, los almacenes Prisunic y los coches con las luces amarillas. En el Rosellón, donde viven sus abuelos maternos, la vida se desarrolla en catalán. Dos mundos posibles, dos existencias plenas, que el tiempo se encargará de borrar. Sus padres se separan en 1969. En el mismo momento en que se instala en Nils y empieza a familiarizarse con el catalán de sus abuelos, la transmisión de la lengua se rompe. Mitterrand gana las eleccione de 1981. Bezsonoff tiene dieciocho años y cierta tendencia a la nostalgía que le lleva a refugiarse en mundos perdidos : la Argelia francesa, la heroica guarnición de Diên-Biên-Phu en Indochina, la Occitania libre, escenarios que más tarde incorporará a sus novelas.
Espíritu inquieto, deambula más o menos interesado por las aulas, y empieza a construir su identidad fuera de ellas, a través de las lenguas, la literatura, el cine y la música. Presenta su propia visión de la historia, que no siempre coincide con la de los manuales (cuando habla, por ejemplo, del respeto hacia el mariscal Pétain de la generación de sus abuelos). Y se desmarca de la política francesa y catalana que le despierta, a lo sumo, una curiosidad arqueológica (cuando compara el debate Giscard-Mitterrand con una justa intelectual, reminiscencia de los salones del XVIII). En el fondo subyace la añoranza del orden patriarcal representado por las acomodadoras del cine, uniformadas como azafatas de Air-France, y por los presentadores de los primeros años de la televisión, con su dicción impecable.
Un espacio personal.
Pinyols d’aubercoc de Emili Manzano y Una educació francesa —los dos libros fruto de la propuesta de Muñoz para L’Avenç— tienen en común la creación de un espacio personal, a través de la lengua, el sentimiento del paisaje vinculado a la infancia y la cultura literaria. El relato de Manzano tomaba la forma de un relato de iniciación, con la partida de Mallorca y el regreso, años más tarde, que implicaba el reencuentro con los orígenes. Bezsonoff construye un personaje candoroso en la niñez, curioso en la juventud y escéptico en la madurez. De cuando en cuando, a propósito de un profesor pintoresco, salta una anécdota o un chiste como un fogonazo, pero la melancolía predomina en la mayoría de las páginas. El retorno a Massy, en el capítulo final (Retorn a Ítaca), es todo lo contrario de una recuperación. Bezsonoff visita los grandes bloques de hormigón de los Grands Ensembles donde vivió hasta los once años, enumera a los amigos desaparecidos, se pasea durante un día por la ciudad como si nunca hubiera salido de ella y termina con la palabra trist.
Article de Jean-Pierre Bonnel
Publié le mardi 12 mai 2009
L'enfance infinie de Joan-Daniel BEZSONOFF : "Una educació francesa"
J'en reviens d'abord et encore, pardons, à mon livre récent : L'infini de l'enfance (Cap Béar éditions) Comment un jury de lecteurs chevronnés (du prix Méditerranée) a-t-il pu s'intéresser à un écrit personnel, intime..? Mon frère qui est devenu le narrateur principal de cette autobiographie romancée, m'avait confié que seule la famille serait intéressée... Mon non, j'ai écrit, à partir de souvenirs réels ou imaginaires, un roman... L'essentiel : est-ce que j'ai réussi, par l'écriture, la dérision, à ne pas ennuyer le lecteur..?
Certains n'ont pas apprécié (des collègues moralisateurs), trouvant le livre scandaleux, le traitant même "d'incitation à la masturbation et à la sexualité"... D'autres (ma fille, par exemple) a aimé l'humour, même dans le chapitre controversé intitulé "le prépuce". Une amie prof de Lettres (Nicole D.) a été sensible à l'évocation des grands-parents. Un libraire (de Thuir) reste dubitatif: il n'a pas réussi à entrer vraiment dans le livre... Un écrivain (de Nyls) l'a goûté mais m'a fait remarquer les fautes d'accent sur les noms d'auteurs catalans cités: "M.B., vous n'aurez pas le prix d'excellence, cette année, à cause d'un accent..!" Mais un cousin a vivement été intéressé par les petits secrets familiaux que je révèle : c'est vrai, je règle sans doute quelques comptes...Mais ne soyons pas mesquins, là n'est pas l'essentiel, ni l'hypocrisie et la lâcheté de certains collègues "outrés" : j'ai tenté de faire un peu de littérature et tout le reste n'est que..?
En outre, revenir sur le passé, sur l'enfance première, c'est mauvais signe ! Signe que le temps a passé. Que l'on avance en âge ! Cependant je constate que des plus jeunes que moi (excusez l'euphémisme), tel ce romancier russo-franco-catalan qui, lui aussi, vient de publier son Education française : la maladie du retour vers le passé ou celle de l'ego est un mal bien partagé...
Mais, il faut rester sérieux; l'enfance est un thème riche, un univers infini, d'où le titre de mon livre L'Infini de l'enfance, que Joan-Daniel n'a pas apprécié mais que j'aime, moi, beaucoup, au contraire ! Ah! Si j'avais titré Les perthuis de l'enfance, il aurait joui...
Ce titre m'est venu, un soir de nostalgie surréaliste, en parcourant le livre qu' Aragon a brûlé et dont on a retrouvé et publié quelques chapitres (mais n'est-ce pas une légende..?) : La défense de l'infini. J'ai conservé les belles assonances dans mon titre...Infini, oui, car chacun peut se retrouver dans l'enfance et, si le style n'est pas trop mauvais, chacun peut conserver de mon auto-fiction quelques bribes de lectures, comme une invitation à se replonger dans sa propre enfance...
Quoi qu'il en soit, je lis en ce moment, à petites gorgées, car il ne m'est pas facile de lire le catalan, les chapitres, courts -un chaque soir, avant de dormir et de faire ma prière- de la passionnante autobiographie de J.-Daniel BEZSONOFF : Una educació francesa (éditions de L'Avenç- disponible à la Llibreria catalana) L'auteur nous parle de ses sept vies, de ses villes, Montpellier, Nice, Toulouse, Paris, Strasbourg, Bordeaux, Mende, Perpinyà...mais l'ouvrage s'ouvre sur "l'Algérie française", pour s'élever jusqu'à Briançon...Algérie, Hautes-Alpes, Flaublert (L'éducation sentimentale), nous avons bien des points communs, surtout la lecture, la littérature et "l'instruction", pas "l'éducation" nationale, comme il l'affirma si bien, récemment, à la télé catalane...A lire, non pour la nostalgérie, ou les perthuis de neige haut-alpins, mais simplement pour devenir un peu meilleur...
El Triangle, 4/05/2009
El Triangle, número 920, 4 de maig de 2009
Literatura Autoretrat de Joan-Daniel Bezsonoff amb país al fons
Una França que ja no existeix
Una educació francesa (L’Avenç, 2009) poetitza en una successió de textos curts el creixement del seu autor. El pròleg del llibre marca el to i anticipa el retrat nostàlgic d’una societat desapareguda on ‘ les vaques menjaven herba ‘Els caps d’estació anunciaven els trens amb l’accent de llur país. La mainada creia en l’existència del Pare Noël..
Text Ignasi Franch
L’ESCRIPTOR DE PERPINYÀ FACTURA UN ESBÓS D’AUTOBIOGRAFIA, PER CAPÍTOLS, BELL I EMOTIVAMENT COLPIDOR
El perpinyanenc Joan-Daniel Bezsonoff es considera un home amb memòria i llegint Una educació francesa, el lector no pot evitar donar-li la raó. Perquè aquest seguit de mirades al passat de la vida pròpia desprèn un detallisme insòlit. I meritori perquè l’autor anuncia ‘ tot el que explico és real, excepte un text on parlo de l’obtenció del meu carnet de conduir. Nascut com un encàrrec de l’editor de la revista L’Avenç, el llibre transcendeix aquesta condició per assolir poder evocatiu, capacitat d’emocionar i regust literari. Estructurat com una successió d’episodis breus, referencials (‘Briançon’) o conceptuals (‘L’escoltisme’) és una biografia per entregues, novel·lada. I es que, com afirma arran del record d’un treball escolar, ‘vaig admetre que mai no seria un historiador sinó un contaire d’històries. ‘
Bezsonoff combina la nostàlgia vers el passat amb un cert rebuig del present. L’autor va viure una infantesa itinerant en set localitats franceses diferents. D’aquell país, en projecta un record quasi màgic, i conjura un món que ja no existeix. També deixa petja la condició d’outsider d’un rossellonès.
‘ Els catalans del Principat em repeteixen que tinc la cantarella francesa i els rossellonesos m’acusen d’espanyolejar un bri. Parli la llengua que parli, sempre seré estranger, l‘home que sobra’ escriu.
MEMÒRIA I CRÍTICA
A més d’elogiar explíctiment i implícita la França del passat, Bezsonoff
també critica l’actual
‘ Els francesos actuals m’han ajudat molt a desamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polític incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no accepten que uns altres ciutatadans vulguin parlar una altra llengua…’
Prologue d'UNA EDUCACIO FRANCESA
Je me suis toujours méfié des études littéraires. La biographie d'un auteur, selon moi, ne sert à rien. J'en suis convaincu depuis l'âge de quinze ans. Imaginez un vers.
" Claire, mon amour, je t'aime "
Un bon étudiant dira: " Le poète pour exprimer la force de son amour, a mis en relief le nom de la femme aimée au début du vers... "
Si jamais le poète écrit " Je t'aime, Claire, mon amour " l'étudiant commentera: " Le poète pour exprimer la force de son amour, a mis en relief le nom de la femme qu'il aime au milieu du vers. "
Imaginons, enfin, que le poète opte pour " Mon amour, je t'aime, Claire. " Faut-il que je vous donne la réponse du bon étudiant. Avec de telles opinions, vous comprendrez que tout commentaire sur ce livre serait superflu.
Josep-Maria Muñoz a beaucoup insisté pour que j’écrive ce livre. Quel intérêt a ma pauvre existence ? Je ne suis pas allé à la guerre comme mes grands-pères. Je n’ai pas d’enfant. Ma vie se confond avec l’histoire de mes livres. Têtu, patient, persuasif, Muñoz m’a aidé à comprendre que mon autobiographie intellectuelle pourrait rappeler aux Catalans que beaucoup de Catalans n’ont eu aucun grand-père ancien combattant de la guerre civile espagnole.
J’ai quelques amis écrivains. Une revue de Valence les a sollicités pour rédiger des articles sur mon œuvre. Je ne vais quand même pas leur demander de m’écrire une préface … Une éducation française n’est pas une autobiographie même si j’y parle beaucoup de moi. Je ne la considère pas non plus comme un essai ethnologique où je tente de décrire les coutumes, les odeurs, la beauté d’un pays disparu.
Grâce à la profession de mon père et à la mienne, j’ai vécu sept vies comme un chat russe. Enfant, j’ai skié dans les Alpes, j’ai couru sur les bords du Rhin, je me suis caché dans les caves de la banlieue parisienne, j’ai ramassé des coquillages et des bigorneaux sur les plages de la Manche, j’ai connu l’embaumement d’une langue sur les côtes de Provence. Dans ces temps antédiluviens sans Internet, portables, photocopies et cartes de crédit, les trains mettaient quinze heures pour unir Perpignan à Paris et il fallait attendre trois ou quatre ans pour avoir le téléphone chez soi. Les chanteurs savaient chanter. Les acteurs prononçaient admirablement le français. Le cinéma faisait rêver. Les gendarmes vous demandaient vos papiers avec la voix de Fernandel. Les voitures avaient des phares jaunes, les rues des plaques bleues avec des lettres blanches. Les vaches mangeaient de l’herbe. Les chefs de gare annonçaient les trains avec l’accent de leur pays. Les enfants croyaient au Père Noël. Les facteurs passaient deux fois par jour. Les gens faisaient leurs emplettes dans les boutiques du centre ville et non dans les supermarchés qui n’existaient pas. Personne ne brûlait de voiture la nuit de la Saint Sylvestre. Une souris laissait un franc sous le coussin de l’enfant qui avait perdu sa première dent de lait. Le président de la République éditait des anthologies poétiques, et tous les Catalans parlaient catalan.
Comentaris/ коментарии
1. freedo le 09-05-2009 à 23:39:33 (web)
C'était aussi le temps où les femmes demandaient à leur mari la permission de travailler, où le vin n'était que piquette, où la télévision été soumise à l'Etat, (et non aux industriels), le temps où les ouvriers travaillaient plus de 40 heures par semaine.... La beauté du pays disparu avait aussi une autre face!
A chaque époque ses avantages et ses contraintes!
2. Mitrophane le 10-05-2009 à 10:28:44 (web)
Maintenant, on fout les ouvriers à la porte sans les prévenir, les femmes sont des hommes et les hommes des femmes. L'école forme des analphabètes...La télévision est le royaume de la crétinerie. Tout va bien...
édité le 10-05-2009 à 10:29:55
Briançon extrait d'UNA EDUCACIO FRANCESA
Nul ne peut assurer qu’il est arrivé par hasard à Briançon. Tolérée dans un recoin de la vallée de la Durance, entourée par trois cols, la ville se mérite.
J’y ai passé ma petite enfance de 1965 jusqu’à 1969. Nous habitions en haut du Champ de Mars sur la route d’Italie, dans un immeuble gris et massif de quatre étages, à côté d’une patinoire. Je jouais sur le trottoir devant chez moi. J’adorais inonder les colonnes de fourmis avec mon urine, presque autant que regarder les aventures de Zorro à la télévision.
Mon père m’amenait au glacis du Champ de Mars où je glissais avec une vieille luge.
Quand il ne neigeait pas, je jouais dans le petit square à l’ombre des remparts et de la cathédrale. Je me rappelle très bien la ville.
Une rigole —la Grande Gargouille —dévale la grand-rue. En bas à droite se trouvait la bibliothèque. Même si je ne savais pas encore lire, les rares lecteurs m’intéressaient, absorbés derrière les lumières tamisée et les murs tapissés de vert comme au temps des tsars. Un vert intense. A cinq minutes, il y avait ma première école: Carlhian-Ripert… Je me souviens bien de la cour, des toilettes avec des portes peintes en bois vertes, décrépites. Le même vert que dans la bibliothèque. Mon école hivernait sur une falaise. Un sentier abrupt, à travers un bois touffu, conduisait au parc de la Schappe où j’aimais regarder les paons en cage.
Quand je feuillette des biographies illustrées de Lermontov, je reconnais ma première école dans ces estampes romantiques du Caucase. Sous la falaise coule la Durance. ‘ Lo mistrau, lo Parlament e la Durença son li tres flèus de la Provença ‘ dit un proverbe provençal.
La Durance traverse ce quartier triste, insignifiant malgré le parc de la Schappe qui me semblait immense. Les paons y faisaient la roue.
Les boutiques immémoriales proposent les mêmes articles qu’autrefois, soigneusement rangés dans des tiroirs en bois qui sentent l’encaustique. Les marmottes en peluche sifflent comme jadis.
A quatre ans, j’étais devenu l’ami du fils du lieutenant Haoun, d’origine algérienne. Plus patriote que les Français de France, il avait vêtu son fils d’un petit uniforme de parachutiste. Comme j’avais envie de porter cette tenue! Comme j’aurais aimé avoir la même!
Je me vois encore avec eux sur le stade de Briançon, très près de la gare.
Au sud de la ville, la vallée s’élargit vers la Provence. Un matin d’été, je partirai de Briançon en voiture, dans les mêmes conditions qu’en 1969, et je descendrai jusqu’à Perpignan.
J’achèterai un jeu de Monopoly dans une vieille station-service. Je visiterai la cathédrale Notre Dame d’Embrun avec mon ami Centini. Nous déjeunerons ensemble sur la terrasse des Flots Bleus, un restaurant de Savines qui surplombe le lac de Serre-Ponçon. Les serveuses y rivaliseront de beauté. Je quitterai mon ami devant la gare d’Embrun et nous repartirons pour le pays de notre solitude.
Je veux revoir une vue merveilleuse. Une colline pleine de coquelicots, avec un bosquet. Je ne sais pas où elle se trouve. En Provence ? Après Sète ? Peut-être, un lotissement aux maisons pas chères ou un supermarché ont-ils fauché les coquelicots qui brillent encore dans ma mémoire comme une vieille chanson à moitié oubliée.
Xavier Diez DIARI DE GIRONA
Ressenya publicada al Diari de Girona: Xavier Diez
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/132450
En la recent presentació a Girona, l’editor del llibre i director de la revista L’Avenç, Josep Maria Muñoz, confessava que Una educació francesa era el millor llibre escrit, fins al moment, per Joan Daniel Bezsonoff. És evident que una de les obligacions de tot editor és mostrar entusiasme pels seus autors, tot i que potser exagera. Més aviat, la novetat presentada segueix al mateix nivell que els darrers llibres del més rus dels escriptors catalans: excel·lent, on s’expliquen coses interessants amb un estil que representa un plaer per a lectors exigents, per part d’un autor en plena maduresa literària. Astutament, al llarg del 2008 Muñoz va publicar a la seva revista alguns capítols. Molts suscriptors començaven pels textos de l’escriptor rossellonès, que ens acostava a les experiències d’un observador acurat de la vida més enllà de la frontera.
En un assaig recent, la professora de la Universitat d’Alacant Anna Esteve, destacava la proliferació de la prosa de no ficció en una emergent “literatura del jo”. Una educació francesa podria emmarcar-se en aquesta tendència en la qual l’experiència personal esdevè matèria primera literària, i on l’autor ja no es camufla rere una determinada trama o context. La realitat, revestida d’un alè poètic, esdevè alfa i omega. I si obres anteriors de l’escriptor de Nils mantenien un gran interès per centrar-se en escenaris poc habituals als catalans del sud (la guerra d’Algèria, la d’Indoxina o les mundials), Una educació francesa ens permet viure altres vides pròximes, a menys d’un centenar de quilòmetres d’unes existències properes en la geografia, allunyades en els referents.
No cal guanyar concursos televisius per endevinar que el títol d’aquesta no-novel·la és un homenatge a l’educació sentimental de Flaubert. Com passa en l’obra del perfeccionista escripor francès, ens trobem amb una evocació elegíaca a la França on, com explica l’autor «els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francès. El cinema feia somiar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel. Els cotxes tenien llums grocs. Les vaques menjaven herba…» Tanmateix, i com succeeix a l’Éducation Sentimentale, la decepció esdevè la conclusió final. Al cap i a la fi, França ha tingut sempre un gran poder de seducció, també al sud de la frontera política, alhora que ha fet tot el possible (i ho ha fet molt bé) per reduir les identitats no francòfones com la catalana a la condició de patois.
Difícilment trobarem un autor tan idoni com Bezsonoff per descriure aquesta ambivalència entre nostàlgia i decepció. El gruix del llibre l’ocupa una acurada descripció d’un sistema educatiu francès envejable, amb una gran capacitat de construir ciutadans cultes, on els alumnes estaven avesats a preparar dissertacions sobre les més variades temàtiques i el llenguatge era acurat i reverenciat. En els temps actuals, “post 68”, on els sarkozysme i el neoliberalisme actua d’enterramorts de la nació i dels “citoyens”, la realitat educativa ha quedat entre les murs, tal com ens acaba de recordar Laurent Cantet en una celebrada pel·lícula. Bezsonoff sap de què parla. En l’actualitat exerceix com a professor a un Lycée de Perpinyà, on fa classes de català “com a llengua estrangera!!!”.
Els cognoms no enganyen. Encara que soni a tòpic, el llibre està escrit amb la malenconia russa dels Bezsonoff i l’escepticisme i la ironia catalana dels Montalat. Una combinació genètica que l’ha convertit en un dels escriptors més interessants del panorama literari, i un dels més plaents de llegir.
Comentaris/ коментарии