VEF Blog

Paper de vidre

Article meu publicat a la revista digital Paper de vidre

 http://www.paperdevidre.net/index.php/inici/proleg

Sóc un home feliç. La meua vida actual es podria resumir per aquesta fórmula. Hiroshima sentimental, Nagazaki professional.

Si Déu m'aparegués i em proposés la dona ideal o un lloc de treball en una biblioteca tranquil·la, optaria per la biblioteca, sense dubtar ni un segon. No passa una setmana sense que pensi en dimitir, però la meua literatura i les meues col·laboracions a la premsa només em permeten de viure quatre o cinc mesos i els anys en tenen dotze. M'agrada molt el contacte amb els adolescents que m'aporten força. M'ajuden a actualitzar el meu argot, les meues referències artístiques, però «el meu diari odi contra el pa», per plagiar Salvador Espriu, em deixa baldat. La inutilitat de la meua feina és feixuga. Les classes de català m'agraden. Me consideri com una baula en la transmissió de la nostra parla al Rosselló, però les classes de francès em repugnen.

Vint anys enrere, ensenyava la literatura francesa amb plaer. Estudiàvem els clàssics del segle XVII com Britannicus de Racine,

El misantrop de Molière, El Cid de Pierre Corneille. Ara, els meus alumnes em semblen mutants. No solen llegir i tenen llacunes de vocabulari abismals. A propòsit d'abisme, els parlava fa poc d'abisme (abîme) i no em van entendre.

Els vaig proposar com a sinònim précipice que tampoc no coneixien. Potser, un dia, ni sabran què és una muntanya. Fins fa poc l'ensenyament a França era un dels millors del món. Ara s'ha convertit en fàbrica d'ignorants. Els meus alumnes havien de comentar aquest vers de Charles Baudelaire.

«Agile et noble, avec sa jambe de statue.» (Àgil i noble, amb la seva cama d'estàtua.)

Un dels millors alumnes va respondre: «Baudelaire era un paio estrany. Li agradaven les dones que porten una pròtesi....»

El meu amic García, professor de castellà, em va explicar que havia volgut estudiar amb els  seus alumnes «El romance del prisionero»:

que vivo en esta prisión,
que ni sé cuándo es de día,
ni cuándo las noches son,
sino por una avecilla
que me cantaba al albor.
Matómela un ballestero;
déle Dios mal galardón.  

Un alumne li va demanar «Si aquest tipus era a la presó, és que no devia ser ben honest?...» Com voleu ensenyar les belleses d'una novel·la de Flaubert, d'un poema de Ronsard a gent desproveïda de vocabulari i de sensibilitat literària? De què serveix fer classes de literatura? Tot s'acaba, fins i tot en l'absurditat...