Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
El gegant
Ressenya publicada al Temps, número 1299, 5 de maig del 2009
Les il·lusions perdudes
Honoré de Balzac
Traducció de Maria Bohigas
Proa
Barcelona, 2009.
Com molts fadrins, estic carregat de manies. Quina és la menys greu ? Confessi que durant tres mesos, cada divendres, he corregut a un estanc de Perpinyà per comprar-hi Le Monde i un nou volum de La comèdia humana. Al començament dels anys 1950, un tennista anglosaxó (no recordi el seu nom, però encara veig netament les seues ulleres) solia guanyar perquè desconcertava els altres jugadors amb la seua manera de jugar gens acadèmica. Li passa, més o menys, el mateix a Balzac que, acorralat pels deutes, escrivia sovint amb un estil torturat, feixuc i a vegades carrincló. Balzac, però, resta Balzac. Un dels més grans. Ivan Turgeniev, Azorín, Joaquim Ruyra, Prosper Mérimée, Anatole France ‘tècnicament’ escrivien millor que Balzac, però ell era un geni. Amb El pare Goriot, Les il·lusions perdudes m’apareix com la novel·la més representativa del seu art.
Lucien Chardon, àlies Lucien de Rumbempré és un jove poeta de les províncies. En els dos noms dels personatges ja hi cap tot un programa. Chardon (el card) voldria portar el nom de la seua mare : de Rubempré. Un francòfon pot entendre ‘ près du ruban ‘ és a dir a prop de la banda, de la condecoració, de la noblesa tant delejada. En Lucien se’n va d’Angoulême per tal d’empendre a París una carrera literària. La capital, i sobretot els editors, li reservaran molts desenganys…
París, ‘aquell rusc brunzent ‘ (El Pare Goriot) es revela un monstre, una ciutat claferta de vicis. Igual que Eugène de Rastignac, Lucien de Rumbempré és ambiciós però li falten l’energia, la voluntat.
Amb una ferocitat amarga, Balzac estripa els editors i els periodistes de l’època. ‘ Som marxants de frases —diu en Vernou— i vivim del nostre comerç. Quan vós voldreu fer una obra gran i bella (…) podreu llançar-hi els vostres pensaments (…) ; però uns articles llegits avui, oblidats demà, valen, al meu entendre, el que els paguen…’ Malgrat el seu pessimisme, Balzac palesa un humor sòlid. ‘ Que es trobi rere totes les vostres belles qualitats, una força semper virens, digué el sacerdot que volia mostrar que sabia una mica de llatí… ‘
Al meu entendre, cal recordar sobretot Honoré de Balzac com el creador d’un món, el pare de personatges de pedra picada. Com oblidar l’escena on en Lucien coneix un capellà espanyol, àlies Vautrin ? Aquesta va impressionar tant Marcel Proust que se’n va inspirar en descriure l’encontre entre Charlus i el narrador. Amb la minúcia d’un egiptòleg alemany, Balzac pinta els seus personatges. Fins i tot, reprodueix la seua cantarella.
Com diu François Taillandier en la seua penetrant biografia de Balzac (Folio biographies, 2005) " Balzac, en somme, est un personnage de Balzac. "
Commentaires
Bon dia! Ahir precisament vaig comprar la biografia de Balzac feta per Taillandier. Quan vaig arribar a la frase que tu esmentes, vaig pensar, home, aixó ho vaig llegir fa poc, potser en Taillandier ha copiat aquesta frase ingeniosa d´un altre escriptor. Ara veig que ho havia llegit al teu blog, on feies referència al mateix Taillandier. En qualsevol cas, he decidit començar a llegir Balzac, però amb la biografia d´en Taillandier com a introducció.