VEF Blog

una nova ressenya

 http://recapte.bloc.cat/post/4876/256889

Fa uns dies em va caure a les mans la biografia formativa i intel·lectual d'en Joan-Daniel Bezsonoff, que malgrat aquest cognom és un escriptor nord català (nét d'emigrats russos).  Du per títol 'Una educació francesa' i ha estat editat enguany per L'Avenç. Valgui l'ocasió per destacar l'excel·lent col·lecció d'assaigs que està publicant la revista d'un temps ençà - també val molt la pena l'estudi històric de Joan-Lluís Marfany sobre la llengua -.

De Bezsonoff no n'havia llegit res, tot i que l'altre escriptor professional nordcatalà, Joan Lluís Lluís, sovint el publicita. L'estil de Bezsonoff és més planer, més pròxim. Almenys en aquest petit llibret, les coses les diu sense masses giragonses.  Tot i així la llengua resulta una mica artificiosa, ja que tant la construcció gramatical com el lèxic es mouen sovint i de forma imprevista entre el català normatiu i un rossellonès que tinc la impressió que - malauradament - ja és una peça de museu.

Però allò que em du a destacar una 'Una educació francesa' no és tant la llengua sinó les apreciacions sociolingüístiques i culturals que hi fa l'autor. Jo a Bezsonoff el vaig sentir fa uns mesos a la tele. Era un programa sobre llibres del C33, conduït  per en Víctor Amela. Era un directe on aquest periodista - el de les contres de la Vanguardia - parlava amb en Joan Lluís Lluís i en Joan Daniel Bezsonoff. Eren tots en una sala del convent dels Mínims de Perpinyà. No recordo si també hi era l'Emili Manzano, que normalment és el presentador del programa. Em sembla que no.

En el programa, Bezsonoff, amb un aspecte més aviat incòmode, s'expressava com si tingués 170 anys. Ara, el primer descobriment que he fet és que tant sols és de l'any '63. L'eduació francesa de la qual parla pot convertir un escriptor contemporani en un home antic, amb referents antics: Clàssics russos, Dumas, Jacques Brel, Simenon, el llatí clàssic, la formació rígida de l'École Normale... Bezsonoff és un tipus estrany. És un francès amb formació del segle XX, que voluntàriament ha mirat encara mes enrere - gratant al país dels avis catalans - i ara refà la seva pròpia identitat. És interessant, perquè tot i que el llibre està tenyit de pessimisme existencial, entenc que ell ha anat assumint una nova identitat, més fresca i moderna, i decididament catalana. Almenys la proposa per a si mateix, aquest identitat. Que ja és molt.

Allò que als nordcatalans un dia els hi fou imposat i s'explicà com a novedós i alliberador, ara ja és vetust i fa una pudor insuportable de ranci. No dic que els clàssics russos siguin rancis. Però només cal que feu un experiment: Un dia creueu la ratlla i sintonitzeu qualsevulla emissora local de ràdio en francès. Què hi sentireu ? Els mateixos cantants francesos que escoltava ma mare fa 35 anys. França és un país que no ha avançat, que s'ha convertit en una llosa intel·lectual. I doncs, pot existir un projecte alliberador i alhora perifèric ? Aquesta pregunta, feta més enllà de l'Albera, és molt agosarada; no us penséssiu... Serà qüestió d'acompanyar als nordcatalans en aquesta descoberta de la modernitat i de si mateixos, perquè tinc la sensació que França s'ha quedat enrere. I per als intel·lectuals del país, les propostes que venen de París ja no són satisfactòries.