Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
La perseverança del jo
Article de publicat a Lletres, estiu 2009
Joan Mañas
Massy, cantonada Avenue Saint-Marc i Avenue du Noyer-Lambert
Sota l’etiqueta literatures o escriptures del jo s’han volgut encabir tradicionalment
tot un conjunt de textos autobiogràfics produïts pels escriptors amb la intenció de trobar una altra manera de relacionar-se amb els seus lectors, més directa i despullada potser,
sense el filtre de la ficció per mostrar una versió més propera a la seva visió de la realitat. Parlem de tot un reguitzell d’obres entre les quals, a més de les autobiografies, hi podem
trobar dietaris, epistolaris, reculls d’articles d’opinió —que sovint desvetllen més aspectes sobre el seu autor que no pas sobre el tema tractat— i des d’uns
anys ençà també hi afegim alguns d’aquests espais-finestra d’Internet que anomenem blocs. Des de no fa gaire anys la convenció que mantenia separades —i pràcticament oposades— lanarrativa de ficció i l’autobiogràfica s’esmicola, i ambdues es confonen.
Els autors creen novel·les en les quals ells són el personatge principal. A través
de formes i tècniques pròpies de la ficció ens narren fets que pertanyen a la seva experiència personal —sempre i quan els lectors ens ho vulguem creure—, a les seves obres i al seu entorn. És evident que només coneixerem aquells esdeveniments que ells vulguin i que, a més, ni tan sols estan obligats a mostrar-los tal i com es van produir. Un dels millors exemples d’aquesta pràctica literària aparegut darrerament és l’obra del francès Emmanuel Carrère Una novel·la russa, on lliga un moment de crisi personal amb la recuperació d’una part del seu passat familiar procedent de Rússia.En Joan-Daniel Bezsonoff, també d’ascendència russa, va fer un exercici similar amb la seva penúltima obra, Els taxistes del Tsar.
Existeix un lligam indiscutible entre aquesta i el nou llibre que en Bezsonoff ens ofereix. De fet, l’autor afirma al pròleg que la seva vida es confon amb la dels seus llibres i que
aquest no és una autobiografia, tot i parlar molt d’ell mateix. Una educació francesa és de nou un recorregut per les experiències passades del seu autor presentades en un format diferent, però amb un contingut que podríem anomenar complementari. A través d’una quarantena d’articles breus (la major part d’ells entre una i tres pàgines) se’ns presenta una radiografia de la seva educació intel·lectual i sentimental; i, de retruc, també reconstrueix de manera fragmentària un pessic de la França d’aquell temps.Bastides sobre dos eixos principals, trobem les matèries d’estudi al programa
educatiu francès durant els anys seixanta, i sobretot setanta, que Bezsonoff va conèixer, i les diferents ciutats on va viure durant aquest temps, a causa de la professió del seu
pare, metge militar. A més, també tenim alguns articles dedicats a altres aspectes de la història o la cultura francesa. Es tracta d’un recorregut en el temps, els convulsos anys que van de finals dels seixanta a principis dels vuitanta; i en l’espai, a través de les ciutats on va viure, que es troben als quatre punts cardinals de França, com podem observar al mapa que apareix després del pròleg. En general, la majoria dels articles segueix una estructura similar amb un final, de vegades abrupte, ple d’enyor pel passat, que recorda com han canviat
les coses en relació amb el present: “Vull tornar a veure una vista meravellosa. Un pujol, ple de roselles, amb un bosquet. No sé on cau. A la Provença? Passat Seta? Potser, unaurbanització amb cases barates o un supermercat han dallat les roselles que encara brillen en la meua memòria com una vella cançó mig oblidada.”
Amb aquestes línies finalitza l’article dedicat a Briançon, la ciutat on va viure la seva primera infantesa, entre 1965 i 1969. I és precisament aquest el to que plana sobre tot el llibre, el plany i la nostàlgia vers tot allò que s’ha perdut. Ja sigui la visió d’un camp de roselles com en aquest cas, els excel·lents professors de literatura de l’antic sistema escolar, o els jocs de carrer que han estat substituïts per enginys tecnològics. La mirada de
Bezsonoff viatja marxa enrere en el temps amb el risc d’accident que això comporta si el trajecte fet d’aquesta manera és massa llarg. Els canvis que observa el nostre autor potser no només són fruit d’una visió objectiva de la realitat, sinó també de l’aplicació sobre ella de la seva pròpia mirada personal, la qual voldria recuperar no només el paisatge, els professors o els jocs, sinó també aquell sentiment de benestar infantil que s’esvaeix
amb la maduresa: “Els anys han passat. Ara escric llibres. Encara llegeixi a la nit però el meu entusiasme juvenil s’ha esbravat. Tots els llibres recents em deceben. Llavors rellegeixi els llibres que van il·luminar la meua joventut, esperant, serè, la mort, amb una copa de xampany damunt de la tauleta.”
En aquest evolució personal, la presa de consciència de la seva identitat també va adquirint importància, des de la seva infantil adhesió a la pàtria francesa com a fill de militar influïtpel seu entorn, fins als primers contactes amb la seva branca familiar catalana, després de la separació dels seus pares, a casa dels avis a Nils. Això el duu a afirmar que ara “sóc només
un francès administratiu”. Quan recorda els seus antics professors i companys, l’escriptura de Bezsonoff es converteix en la mà d’un pintor impressionista que amb un parell de
pinzellades ens transmet la imatge d’aquests amb els trets més destacats a través dels adjectius més adients: “La Giselle Santacreu, la soprano, menuda, blanca i fràgil, cantava amb una veu magnífica. [...] El senyor Joseph Aldeguer, el director de l’escola,
representava per mi la imatge del mestre d’antany. Estricte i just alhora.”
D’aquesta manera, Una educació francesa es converteix en certa manera en un llibre de retrats de tots aquells que van tenir a veure amb el procés de formació de la personalitatdel seu autor i de l’empremta que hi van deixar. També podem dir que en
aquest llibre es fa un exercici d’intrahistòria, suposa un exemple de com afecten els esdeveniments que omplen la història a tots aquells que els patim a peu de carrer. Hi trobem
referències a la pèrdua d’Algèria com a colònia francesa; a la Segona Guerra Mundial i a l’odi que encara tenien els francesos als alemanys; a Pétain a qui els seus avis respectaven tant com a De Gaulle; als envejables i inigualables enfrontaments dialèctics entre
Valéry Giscard d’Estaing i François Miterrand, o a la mort de Georges Pompidou.
Algunes d’aquestes qüestions ja havien aparegut a Els taxistes del Tsar, així com també els comentaris sobre els seus fracassos sentimentals, que torna a apuntar en aquesta ocasió enl’article titulat “Les Minyones”, però que mai no desvetlla del tot: “Durant anys y panys i cadaules, vaig creure que n’hi havia prou amb una bonica lletra d’amor per seduir una dona. Encara no sabia que les lletres d’amor no serveixen de res. Deixem córrer el toronjo... El relat de la meua educació sentimental s’allargassaria i desvetllaria
records massa dolorosos.” Al capítol dedicat al teatre també recorda que una dona el va deixar poc després de sortir d’una obra i que potser per això aquest gènere no l’apassiona.
Fins i tot en una entrevista que encara es pot veure a Internet amb motiu de la publicació del llibre anterior afirma que escriu perquè no és feliç i que aquell llibre és el fruit de la infelicitat provocada per un desengany amorós.
Qui s’acosti a Una educació francesa trobarà una proposta literària atractiva, emparentada amb la tradició memorialista, però que pretén anar més enllà, deixar de banda l’autor i lesseves particularitats, per parlar-nos de les circumstàncies d’una generació, la dels nostres veïns del nord, que encara ens són força desconeguts. Trobarem personatges i
circumstàncies propis de l’educació francesa que potser ens poden arribar a fer recordar d’altres que vam patir al llibre no escrit de la nostra educació espanyola
Joan Mañas