VEF Blog

                                                       LIÓ

" Lyon, ville longtemps détestée, où je périrais si je devais y vivre, mais liée à trop de souvenirs pour ne pas m'émouvoir..."

Lucien Rebatet

Lió és una bonica ciutat de nits. De dia, la trobi molt lletja. Hi he arribat a hora foscant com sempre. Venia de Saint-Etienne. He deixat el bagatge a la consigna de Perrache, a sota del hall.

Tots els records reorquestren l'horror. Pensi en el negre amb un carriot que venia entrepans, davant la llibreria a mà esquerra abans d'arribar als molls. Pensi en les llaunes de sidra que comprava al Centre d'Échange de la plaça Carnot.

Agafi un taxi? No! Cal que assaboreixi la meua melangia...Per què perdre nous sous amb un taxi? Si tinc tota la nit, totes les vacances davant meu...

M'enfili la Rue Victor-Hugo on corria tant quan volia prendre a Perrache el darrer tren cap a Bourg-en-Bresse pels voltants de la una del matí. Els castanyers de la plaça Bellecour han substituït els tillols de la monarquia. La nit escamoteja les flors dels quioscos i les fonts. Al lluny, darrera de l'estàtua de Lluís XIV, la basílica de Fourvières i, a dreta, el repetidor de la televisió. Un torre Eiffel mesquina, carrinclona, lionesa vaja...

Esperi l'autobús al pont de la Guillotière sota la façana immensa i verdosenca de l'Hôtel-Dieu. Uns gavians dèbils es volatilitzen en els remolins del riu. Vietnamites, francesos i uns quants moros esperen el 58 igual que jo. Conec llur vila tant bé com ells encara que no hi hagi dormit mai.

La Chantal m'havia explicat que hom distingueix dos pobles: Rillieux i Crépieux-la-Pape.

Rillieux, pels 1960, va explotar i va absorbir Crépieux el 1972. Els vilatges rivals, dels quals romanen els cascos i masos, es van anar agregant a través de la ZUP, de les vinyes i del barri de les torres, bastides als vessants del Roine.

Arriba el 58. Ens enfilem pel Quai Jules-Courmont. Les putes prenen posicions davant del pont Wilson

Hem deixat el Quai Jean-Moulin i els seus casalicis burgesos. Tots els sortilegis sòrdids de Lió.

El vent tritura els arbres del parc de la Tête d'or, la carcanada del pont Poincaré i l'estació de Saint-Clair. Veig l'illa de la Pape.

En Thierry Pelettier m'havia contat que la pouape, en la vella parla lionesa, designava les motes senyorívoles. Pobre Thierry! Col·leccionava les borratxeres, sota el fustam i els medallons del Café des Négociants, els excessos de velocitat, els cotxes i els accidents greus...Capellà desesperat, sempre vestit de negre, només li plaïa la companyia dels mainatges.

Al mig de la pujada, les cases baixes, negres i color de castanya podrida, s'asfixien així com els arbres gamats.

Arribem davant de la plaça Crépieux, als confins de Caluire-et-Cuire, on jo solia esperar el retorn de la nit per poder espiar a lloure la Chantal. L'edifici eriçonat de lletjor, on s'estava, premedita drames.

L'única finestra del seu antic pis és tancada. Quan ella seguia lliçons de socorrisme, els dilluns i els dijous de les vuit a les deu de la nit, pensant-se que compensaria així els seus fracassos al concurs, jo la seguia en taxi fins a la caserna de bombers, davant del cementiri de la Croix Rousse.

Agafava un altre taxi i, sota la seua finestra, l'esperava, rondaire sense orquestina ni cançons.

Si hagués sabut on adreçar-me, m'hauria comprat un ruixó d'alpinista i una corda per penetrar a casa seua... Hauria fosigat tots els calaixos. Hauria foradat tots els coixins. Volia llegir totes les seues lletres. Volia saber què hi havia de veritat en la seua relació amb un comedià.

La capella, the chapel in the moonlight del disc de Dean Martin que li havia regalat, a dalt del pujol.

Ara les carreteres d'Estraburg i Ginebra se separen. Continuem rost amunt. En la verdor malsana, darrera la via del ferrocarril on no vaig tenir el coratge de fer-me l'esclop, escaldat per les temptatives d'en Thierry, la vil·la dels meus "sogres", dissimulada com el joguet d'un mainatjó sota un tovalló, al Chemin de la Côte Chevalier.

Quantes vegades l'he esperada, d'amagat, a dalt d'aquesta costa, jo, cavaller dels amors derisoris?

Anit, els pequinesos del vietnamita benastant no jauparan pas.

Tot ha canviat, minyons.

No baixi pas a la parada La Folie. Sí! La Bogeria...Juri que és el veritable nom. Per què mentiria? Per què privar-me del pler de poder escriure la veritat? Quin risc amb una llengua tan difosa i prestigiosa com el català? Del Rosselló, a més!

Hem entrat al barri de les Maisons Brûlées. L'autobús gira a l'Avenue de l'Europe on comença la ZUP. Ningú pels carrers.

Tinc tanta pressa que ni puc baixar per saludar la Catherine, la professora de castellà tan manyaga que vaig conèixer al liceu Lalande de Bourg-en-Bresse. L'apreciava molt. Mai més no la tornaré a veure. L'amargor de les simpaties interrompudes, que diu Flaubert a la fi de L'educació sentimental.

Travessem l'antic terme de Les Semailles. A sota, Lió i els seus tentacles degluteixen les llums, ulls de fantasmes dins la boira. El riu, blanc, saliveja en el meu passat.

El meu peregrinatge sentimental l'he ben cagat...Només pensi en la Caroline, en el plaer que ens donarem. L'arreplegaré i usufructaré el seu cul.

Els polls de l'Avenue Victor-Hugo. Em cal baixar. L'hostal del llop penjat. La petita estació de Sathonay, amb andanes immenses, concebudes pel TGV. Tenen la barra de dir-li avinguda de l'estació a aquest caminoi borni, boirós com els primers daguerrotips, a aquestes cases baixes de pescaires sense peixos?

M'endinsi en un barri desconegut. Consulti el plànol ataronjat de les edicions Blay...

Llegeixi la placa blava: Avenue de Castellane.

Aquest Castellane no és pas Castelana, el poble de Provença, sinó el botxí dels obrers sedaires. Mariscal de França...Com Philippe Pétain que havia passat per aquests verals on la bonne ville de Lyon l'havia rebut amb entusiasme. He reconegut l'estació de Sathonay-Rillieux en les actualitats de l'època...Lyon, capitale de la Résistance...Tu parles, Charles.

Quitxi les fulles seques, ventoses placades a la vorera. Place Joseph-Thévenot. Una casa de la vila petitona, com n'hi havia tantes a l'Algèria francesa. Ningú. Camini arran les parets del campament de Sathonay. M'aventuri en un batibull de carrerons. M'arribi, gràcies al plànol, a l'Avenue du Val de Saône, un cul de sac que s'acaba en un penya-segat, al damunt del riu Saône.

Pins, cedres, una mar d'arbres gegantins. Recordi les vegetacions boges de Cosmos 1999. Fa fred.

Cerqui el cotxe de la Chantal en la foscor. Al peu d'una torre monstruosa, reconec el R.5: La votura turquesa és el meu aliat, l'informador que sempre m'ha permès de localitzar-la.

A dintre, ha desaparegut el lliri artificial que acompanyava la joia que li havia regalat abans de la meua primera interdicció bancària. Encara m'hi escarneix la granyota xinesa.

L'ascensor em deixa al setè. Segons el Minitel, s'està al sisè però no cal que em vegi. L'escala i el passadís a les enfosques. Perfecte!

Llegeixi el seu nom, com als tiquets color de taronja que li donava quan pujàvem a la cantina del liceu, toronjo com els bitllets i els autobusos de la TCL. Mira una conyeria a la televisió. TF1 sens dubte. Fugi. No m'hi he quedat un minut. Però, en pots fer de coses en un minut. Escoltar la meitat de Strangers in the night... Llegir versos de Baudelaire...Menjar un rocher de xicolata negra...Morir-te.

Els mainatges, que jugaven sota els arbres, s'han allunyat.

Torni a espiar la votura. Ha deixat la porta de bagatge oberta.

Descobreixi espècimens de manuals que les editorials envien als ensenyants. Dic ben bé "ensenyant" i no professor. No té pas com jo el títol de professor. Pobrassa! Ha de restar a casa seva, a prop de la seua gent i dels seus amics. No pot pas contribuir a la missió civilitzadora de França a les planes màgiques de l'Artois. Gràcies a una etiqueta oblidada en un manual de Sisena, sé que treballa al col·legi de Châtillon-sur-Chalaronne.

Ha deixat també dues ampolles de vi de l'Hermitatge. N'agafi una que beuré a la seua salut després d'una bona quinyola. Llisi a dintre del cotxe fins al volant. Li robi la granyota de la Xina.

Camini, torrat de nostàlgia. A la cantonada de la Rue Pasteur, m'avergonyeixi. Li vull provar que tinc més classe que ella. Me'n torni fins al seu cotxe però placi la bestiota al lloc de l'ampolla recuperada.

I me'n vaig pels carrers solitaris i glaçats...