VEF Blog

Quan era petit, vivia a Massy a una desena de quilòmetres d’Orly, el principal aeroport de França en aquell temps. Els avions s’envolaven i aterraven tot lo dia. No els sentíem. Formaven part del paisatge com els arbres dels parcs, les torres de la ciutat moderna i les cases modernistes del casc antic. Cap a la primavera quan el cel mostrava un blau més presentable que a l’hivern, m’agradava espiar els torniols blancs dels reactors. L’Annie Babie, una amiga de pensió de ma mare, treballava a Air France i ens parlava sovint dels seus viatges. Sovint, ens trobava tarifes interessants en algun vol d’Air Inter, companyia molt més espartana que Air France o Union de Transports Aériens. Ma mare ens deixava a l’aeroport i agafàvem l’avió amb una etiqueta ‘ enfant non accompagné.’ Una hostessa es cuidava de nosaltres. Ens portava revistes infantils com Tintin o Spirou i llaunes de coca cola. Un dia, vam seure a costat d’un nan. Ma germana li demanà perquè viatjava sol. El simpàtic senyor va respondre

—Fa temps que els pares no m’acompanyen…

El padrí ens va recollir a l’aeroport Frejorgues de Montpeller. Vam dinar a casa del seu cosí —el comissari Josep Montalat— a Seta. S’estava en una vil·la del mont Sant Clar en un jardí florit. A la meua germana i a mi ens va donar boles d’anís. Vaig demanar a l’avi per què servien.

—Te’lsé cal posar dins les orelles…

Tot el que deia el padrí era sagrat. Per tant vaig posar les boletes a les orelles. En arribar aNils algunes hores més tard, el padrí s’exclamà :

—Mes què fotes amb això ?

—Bon Déu de Bon Déu…Aquest mainatge ten pas cap bri d’ideia…

Quan era petit, no m’agradava cap bri anar a la platja. Per a mi, hi havia dues mars al món. La mar del nord i la del sud. La Mànega i la Mediterrània per a cenyir-nos a la geografia clàssica. Passàvem l’estiu a casa dels avis a Nils i ens banyàvem a la platja de Canet. No em desplaïen el passeig marítim, els edificis blancs moderns de l’avinguda de la Mediterrània. Al cap d’un quart d’hora de recerca, el pare trobava un lloc per arrambar el Volkswagen. En quitxar la sorra abrusadora, mirava d’alliberar-me i de fugir terres endins. L’aigua m’espantava sobretot d’ençà que m’havia envisat que de sobte l’aigua podia ser molt profunda. Els pares m’encrancaven i m’obligaven a fer xipa-xapa dins de les xaperotes. A més, conservava un mal record de Canet. Hi havia acompanyat el padrí per a seguir l’arribada de l’etapa del Tour de France pel juliol del 1968 i havia agafat una insolació. Havia fet llit tres dies.

A voltes, els pares preferien la platja de Sant Cebrià. En aquell temps, no existien tantes carreteres com ara i anar-hi constituïa tota una excursió. M’agradava molt el camí. Passat el Mas Sabola i el seu famós drive-in cinema, travessàvem Bages malgrat el reproverbi. ‘A Bages no hi vagis, si parents i amics no hi hagis. ‘ El nom de Montescot em divertia amb les seues sonoritats que cascavellejaven. A la sortida d’Elna arribàvem davant d’un cementeri quasi californià rere una brua de xiprers. La carretera pujava com un circuit automòbil. Ens acollia la Torre del Bisbe. Dues pallagues sallien del camí del Palol, gracioses amb llurs capells de palla, com a les novel·les angleses romàntiques.

Sovint, relinquíem el Rosselló per Mers-les-Bains, el poble de Picardia on ma padrina Jeanna acabava de comprar un apartament. La temperatura de l’aigua superava poques vegades el 18° i els pares no insistien perquè em banyés. La presència dels meus cosins Deron, Belghaïeb, Picart transforma l’estada en festa contínua. Passat el cordó de còdols i de casetes blanques de fusta, edificàvem castells de sorra que la mar sempre submergia. Pujàvem en una canoa de plàstic toronjo protegits per una armilla salvavides de la mateixa color. Mai no preníem temps per a admirar la línia de les torres magnífiques i els penya-segats de Mers i de Le Tréport. Les vèiem cada dia i, pels mainatges que descobreixen el món, la bellesa apareix pertot en l’escalinata de marbre d’un palau com en els més desolats dels solars.

Mers-les Bains, circa 1965

Quan era petit, em barallava sovint. Amb tots els companys, la gran expressió abans de la lluita, la qüestió ritual era en el nostre francès incorrecte. ‘ C’est pour de la vraie ou pour de la fausse ? (Ens barallem de debò ?)

Quan lluitàvem de veritat, la meua tàctica era fer perdre l’equilibri a l’adversari gràcies a una clau de les meues. Li saltava a sobre, l’estrangulava a mitges, paralitzant-lo fins que es rendís. A vegades jo perdia. El germà de la Béatrice Molcou, molt més gran que jo, em va estossinar. Ja m’interessava el judo i les arts marcials que vaig entreveure gràcies a les aventures del doctor Benjamin Justice, editades a Pif Gadget. Europeu educat al Japó, el petit Benjamin s’havia iniciat al judo i al karate sota la fèrula del mestre Iamuri.

En aquell temps no m’havia adonat que el doctor Justice només combatia les dictadures de dreta i no passava mai el teló d’acer.

A partir del 1974, com tots els petits francesos de la meua generació, vaig seguir les proeses d’en Kwai Chang Caine. Les primeres imatges i la música oriental nostàlgica em van encantar. Qui no recorda en David Carradine caminant en la sorra a sol colgant ? M’agradaven particularment les seqüències en què apareixia mestre Po, cosí de mestre Iamuri.

La boxa francesa, àlies ‘ la savate’ que vaig descobrir amb les investigacions del comissari Valentin de Les brigades du Tigre em divertia, però la trobava massa francesa, massa casolana potser perquè l’associava a la demostració del professor Tornasol a Vol 714 a Sidney, personatge menys fascinant que tots aquells asiàtics de ficció .

Els meus companys judokes no es mostraven tan forts com en Kwai Chang Caine. Vaig derrotar fàcilment en Jean-Luc Moreels en un prat de l’Allée de Pologne, davant de casa seua, malgrat el seu cinturó verd.

Al col·legi Jean Zay de Verneuil-sur-Seine, el senyor Hetzel, el nostre professor de gimnàstica, ens inicià al judo. Era el professor principal de la classe, distinció que li conferia una preeminència evident als nostres ulls. Pel que sembla, li agradava canalitzar la vitalitat dels adolescents perquè ens va ensenyar també els rugbi. Les seues classes mai no em van avorrir.

Malauradament, la meua escoliosi em va allunyar dels camps de rugbi i de les arts marcials. Mai no he pogut atonyinar cap malvat en un carreró d’un suburbi de Nova York.

     Quan era petit, devorava les historietes dibuixades que amonenen ‘bandes dessinées ‘ a França i còmics a Espanya.

El meu personatge preferit era en Tintín. Amb Les lettres de mon moulin d’Alphonse Daudet, els volums de la Bibliothèque Rose i les aventures de Tintín, vaig aprendre veritablement a llegir. Vaig explorar aquest univers seguint l’ordre cronològic. En aquell temps, Tintín al país dels soviets, només es trobava a algunes llibreries de vell, i vaig llegir primer Tintín al Congo, Tintín a Amèrica, Els cigars del faraó i sobretot l’admirable Lotus blau. Durant tota la meua infantesa, el darrer volum de la col·lecció fou Vol 714 a Sidney fins a la publicació de Tintín i els Pícaros, que té el gust, la color de les aventures de Tintín, però que ja no és un ben bé una aventura canònica de Tintín sinó una autoparodia del mite.

En aquelles lectures infantils potser s’origina el meu interès per l’exotisme i les

colònies perdudes. Gràcies a en Tintín, em vaig encarar amb la riquesa lingüística de la humanitat. Fins ara, només havia sentit a parlar vora meu català i francès. A Tintín a Amèrica, apareixien paraules enigmàtiques com ‘ good bye ‘ o ‘ thank you.’  Vaig haver de demanar aclariments als meus pares. Tampoc entenia les bafarades dels barrufets que vaig descobrir a casa dels germans Desbrousses. ‘ Les Schtroumpfs ‘—en versió original. Ni la lectura d’uns extractes d’Immanuel Kant i pàgines de Martin Heidegger, molts anys més tard, no em va fer mesurar tant les limitacions del meu enteniment. No capia res d’aquell llenguatge, com si m’haguessin sotmès un text en xinès clàssic.

Cada setmana, esperàvem l’arribada de Pif Gadget a l’estanc de la plaça de França. Aquella revista agradava a la mainada perquè podíem llegir històries completes a cada número i no s’acabaven amb ‘ à suivre ‘ (continuarà) aquelles paraules irritants de Spirou, Pilote, Tintin, Le journal de Mickey. Les sèries de Pif eren molt bones.

Si bé trobava Corto Maltese massa esòteric, el ‘docteur Justice ‘ va donar ganes a tots els petits francesos de practicar judo. No he oblidat el seu viatge nostàlgic a Tòquio al dojo del mestre Iamuri que li havia ensenyat el misteriós iai, el crit paralitzador.

En Rahan, ‘ le fils des âges farouches ‘, m’empipava amb el seu odi dels sacerdots i de totes les religions. No debades, el partit comunista editava aquella revista.

Més encara que les sèries, ens atreia el gadget que oferia cada setmana la revista. Proposaven avions, calcomanies, tatuatges, pèsols saltadors de Mèxic o artèmies. Recordi un quadre que representava un castell amb el fantasma Arthur damunt una torre. Quan s’atudava l’electricitat, l’Arthur apareixia fosforescent en la foscor.

L’Astèrix, tan popular arreu del món, no em desplaïa, però aquella visió humorística de l’Antiguitat no presentava el poder d’evocació de la Roma inquietant d’Alix, el romà. M’impressionaven força les proeses del tinent Blueberry, el seu humor, la seua desesperança. Gràcies a ell, vaig entreveure tota la lletjor del món.

Una nit del 1976, tornava del col·legi de Ranguin, instal·lat provisionalment a l’escola Bocca-Parc, i em vaig aturar al quiosc de la Frayère. Em vaig fixar en un exemplar de la revista Spirou que portava el número 1957. Vaig creure que es tractava d’una reedició d’aquell any i la vaig voler regalar a en Marcel que me’n parlava sovint d’aquella revista. La llegia durant la seua adolescència a Hussein-Dey, la petita ciutat als afores d’Alger on vivia. Em va agradar tant aquell número que vaig continuar comprar la revista cada setmana abans de fer-me subscriptor. Durant vint-i-cinc anys, la vaig llegir abans de cansar-m’hi. Una nit de desesperança i de buidor, sense l’atenuant de l’embriaguesa, vaig llançar a les escombraries tota la meua col·lecció. quella joia. El pitjor error de la meua vida després d’haver nascut.

Ara, enyori tot aquell món de Spirou. El coronel Buck Danny de l’USAF ; el poètic doctor Poche ; els viatges de la Yoko Tsuno a Alemanya i a Vinea, el planeta poblat d’humanoides amb la pell blava ; l’atractiva criolla Aymone de Boissieu i la torbadora coronela xinesa ; la Natacha l’hostessa i l’auxiliar de vol en Walter, amb el seu joc de paraules hilarants —‘ C’est la mosaïque qui adoucit les murs. ‘ en lloc de l’esperat ‘ C’est la musique qui adoucit les mœurs.’ ; l’incomparable Jacques Le Gall, germà seriós d’en Tintín, que trobava el tresor dels templers i afrontava veterans nazis.

No conec millor iniciació a la literatura que els còmics d’antany.