http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 20-01-2010 07:07

Un vals popular

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 20/01/2010

 

                                                                          

 

Us de confessar una feblesa. L’any passat, vaig veure l’adaptació de Calle de la Estación,120 amb l’excel·lent René Dary ; en conservo un record bastant confús llevat d’unes quantes escenes i, malauradament, del final. Mai no oblido la fi…Acabo de llegir la novel·la original de Léo Malet. M’ha passat el mateix. Més que la intriga, el més interessant en les novel·les de Léo Malet rau, al meu entendre, en el to. El lector hi sent una veu, una ‘petita música’ per parlar com Céline. En Nestor Burma, el detectiu narrador, presoner a Alemanya fins al seu alliberament el 1941 per raons de salut, arriba a Lió, ciutat més important de la França no-ocupada. La seva indagació ens passeja pels carrers del casc antic de Lió —els famosos traboules— fins als bulevards parisencs, dels molls del Roine a les ribes del Sena. Travessem fins i tot la línia de Demarcació que separava llavors l’estat francès en dues zones. En Burma, amb un humor despreocupat i, malgrat tot, un amor desenganyat i lúcid de la humanitat, retrata una galeria de personatges inoblidables. ‘ El individuo, que me recibió, y que se hacía llamar " secretario", parecía un gorila. A pesar de la escuela obligatoria, sospeché que no sabía leer ni escribir. ‘ (p. 74) Com oblidaríem en Montbrison, l’advocat obès i tan simpàtic, sempre mudat que fuma cigarretes americanes ?

A qualsevol moment, en Burma confessa la seva passió per les dones. ‘ sentimos de pronto una ternura exagerada hacia el elemento femenino que poblaba el andén. ‘ ( p.29) Les descriu amb gormanderia i sempre precisa si són boniques, lletges, desitjables o no…

El lector i l’historiador sentiran el mateix plaer en aquesta evocació contemporània de la França ocupada amb les seves targetes d’alimentació, les ‘ postals interzones ‘i el toc de queda. Tot hi és natural, tot raja perquè el relat es va publicar el 1942, a la zona encara lliure. Léo Malet ens proposa una de les primeres evocacions literàries d’un camp de presoners de guerra a l’Alemanya nazi amb una veracitat tota malgrat el control previ de la censura. Léo Malet només volia divertir el lector. Mai no va pretendre ser un mestre de la literatura, però escriu molt bé. ‘ Después, encontré el café. No había cambiado de nombre, ni había cambiado de decoración, ni tampoco el dueño había cambiado. ¿Habría cambiado, siquiera, el polvo ? Parcecía de época. ‘ ( p.44)

Malgrat el seu ancoratge dins la realitat de l’ocupació alemanya, l’acció de la novel·la de Malet se situa en un Unzeit, un temps narratiu diferent de la realitat. En Burma torna a París pel desembre del 1941 i no al·ludeix a Pearl-Harbor ni a l’afusellament de cent hostatges.

En canvi, el còmic de Tardy, adaptació excel·lent, evoca l’ocupació amb insistència. Com totes les adaptacions, traeix l’original. S’apropia de l’univers de Malet i el fa seu. El seu Burma es mou per suburbis tan tristos, tan grisos com el de Malet, però el Burma dibuixat no té l’humor del Burma literari. Amb Léo Malet, el lector riu sovint ; amb Tardy, mai. El seu detectiu retira més a un personatge de Céline que no de Malet. Per a mi, el principal al·licient de la seva literatura és la lleugeresa, l’humor, un humor omnipresent que amaga una certa tendresa, una mica com la timidesa que s’amaga rere l’agressivitat.

‘ Tomamos tres aperitivos (una ronda cada uno) en comparación con los cuales una agua mineral hubiese parecido explosiva. ‘ ( p.67)

Amb un estil senzill, adés poètic, adés còmic, a mig camí entre l’academisme d’un Paul Bourget i la parla del carrer als anys 1940, Malet ens ofereix un producte rar a hores d’ara : una novel·la ben feta, arrodonida, sense pretensió ni ganes de canviar el món. Es tracta només d’un llibre perquè el lector pugui oblidar una estona la lletjor del present i s’entretingui amb un petit vals popular.

 

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 18-01-2010 19:08

Avions

                               

 

 

Quan era petit, vivia a Massy a una desena de quilòmetres d’Orly, el principal aeroport de França en aquell temps. Els avions s’envolaven i aterraven tot lo dia. No els sentíem. Formaven part del paisatge com els arbres dels parcs, les torres de la ciutat moderna i les cases modernistes del casc antic. Cap a la primavera quan el cel mostrava un blau més presentable que a l’hivern, m’agradava espiar els torniols blancs dels reactors. L’Annie Babie, una amiga de pensió de ma mare, treballava a Air France i ens parlava sovint dels seus viatges. Sovint, ens trobava tarifes interessants en algun vol d’Air Inter, companyia molt més espartana que Air France o Union de Transports Aériens. Ma mare ens deixava a l’aeroport i agafàvem l’avió amb una etiqueta ‘ enfant non accompagné.’ Una hostessa es cuidava de nosaltres. Ens portava revistes infantils com Tintin o Spirou i llaunes de coca cola. Un dia, vam seure a costat d’un nan. Ma germana li demanà perquè viatjava sol. El simpàtic senyor va respondre

—Fa temps que els pares no m’acompanyen…

El padrí ens va recollir a l’aeroport Frejorgues de Montpeller. Vam dinar a casa del seu cosí —el comissari Josep Montalat— a Seta. S’estava en una vil·la del mont Sant Clar en un jardí florit. A la meua germana i a mi ens va donar boles d’anís. Vaig demanar a l’avi per què servien.

—Te’lsé cal posar dins les orelles…

Tot el que deia el padrí era sagrat. Per tant vaig posar les boletes a les orelles. En arribar aNils algunes hores més tard, el padrí s’exclamà :

—Mes què fotes amb això ?

—C’est toi qui m’as dit qu’il fallait le mettre dans les oreilles

—Bon Déu de Bon Déu…Aquest mainatge ten pas cap bri d’ideia

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 18-01-2010 18:32

Llegim Louis Aragon

Avui, he tingut ganes de compartir amb vosaltres aquest poema de Louis Aragon que Yves Montand va cantar amb una gran sensibilitat. Per a mi, hi cap tota la musicalitat de la llengua francesa. 

 

 

                                                                

 

 

 Ô la nostalgie à retrouver de vieilles cartes postales
Où le ciel est toujours bleu l'arbre toujours vert la mer étale
Sans doute on ne les met dans l'album que pour les photographies
Je suis seul à savoir ce que l'écriture au dos signifie
Les diminutifs les phrases banales

 

 

                                                            

 



Au-dessus de ce monde mort on voit traîner des cerfs-volants
Poignées de main de Castelnaudary bons baisers du Mont-Blanc
Un bonjour de Saint-Jean-de-Luz salutations de la Baule
Je suis depuis trois jours ici c'est plein de Parisiens très drôles
Nous avons fait un voyage excellent

 

                                                       

 


Je me souviens de nuits qui n'ont été rien d'autre que des nuits
Je me souviens de jours où rien d'important ne s'était produit
Un café dans le bois près de la gare Saint Nom La Bretèche
Le bonheur extraordinaire en été d'un verre d'eau fraîche
Les Champs-Elysées un soir sous la pluie

 

                                            

                             

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 16-01-2010 15:46

Platges

 

                                                            

                                      Canet, 1968   foto Delcampe

 

 

Quan era petit, no m’agradava cap bri anar a la platja. Per a mi, hi havia dues mars al món. La mar del nord i la del sud. La Mànega i la Mediterrània per a cenyir-nos a la geografia clàssica. Passàvem l’estiu a casa dels avis a Nils i ens banyàvem a la platja de Canet. No em desplaïen el passeig marítim, els edificis blancs moderns de l’avinguda de la Mediterrània. Al cap d’un quart d’hora de recerca, el pare trobava un lloc per arrambar el Volkswagen. En quitxar la sorra abrusadora, mirava d’alliberar-me i de fugir terres endins. L’aigua m’espantava sobretot d’ençà que m’havia envisat que de sobte l’aigua podia ser molt profunda. Els pares m’encrancaven i m’obligaven a fer xipa-xapa dins de les xaperotes. A més, conservava un mal record de Canet. Hi havia acompanyat el padrí per a seguir l’arribada de l’etapa del Tour de France pel juliol del 1968 i havia agafat una insolació. Havia fet llit tres dies.

A voltes, els pares preferien la platja de Sant Cebrià. En aquell temps, no existien tantes carreteres com ara i anar-hi constituïa tota una excursió. M’agradava molt el camí. Passat el Mas Sabola i el seu famós drive-in cinema, travessàvem Bages malgrat el reproverbi. ‘A Bages no hi vagis, si parents i amics no hi hagis. ‘ El nom de Montescot em divertia amb les seues sonoritats que cascavellejaven. A la sortida d’Elna arribàvem davant d’un cementeri quasi californià rere una brua de xiprers. La carretera pujava com un circuit automòbil. Ens acollia la Torre del Bisbe. Dues pallagues sallien del camí del Palol, gracioses amb llurs capells de palla, com a les novel·les angleses romàntiques.

Sovint, relinquíem el Rosselló per Mers-les-Bains, el poble de Picardia on ma padrina Jeanna acabava de comprar un apartament. La temperatura de l’aigua superava poques vegades el 18° i els pares no insistien perquè em banyés. La presència dels meus cosins Deron, Belghaïeb, Picart transforma l’estada en festa contínua. Passat el cordó de còdols i de casetes blanques de fusta, edificàvem castells de sorra que la mar sempre submergia. Pujàvem en una canoa de plàstic toronjo protegits per una armilla salvavides de la mateixa color. Mai no preníem temps per a admirar la línia de les torres magnífiques i els penya-segats de Mers i de Le Tréport. Les vèiem cada dia i, pels mainatges que descobreixen el món, la bellesa apareix pertot en l’escalinata de marbre d’un palau com en els més desolats dels solars.

 

                                                

 

 

Mers-les Bains, circa 1965

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. helena 2  le 18-01-2010 à 17:59:07

Jo també vaig estar a Mers les Bains l'any passat. Té també un cert aire cowboy, no trobes? Els penyasegats són fantàstics, fan por.
El refrany sobre Bages me n'ha recordat un altre que deia la meva àvia: "Per malament que vagis no et fiïs dels adagis".

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 10-01-2010 16:49

El judo

                                        

 

 

Quan era petit, em barallava sovint. Amb tots els companys, la gran expressió abans de la lluita, la qüestió ritual era en el nostre francès incorrecte. ‘ C’est pour de la vraie ou pour de la fausse ? (Ens barallem de debò ?)

Quan lluitàvem de veritat, la meua tàctica era fer perdre l’equilibri a l’adversari gràcies a una clau de les meues. Li saltava a sobre, l’estrangulava a mitges, paralitzant-lo fins que es rendís. A vegades jo perdia. El germà de la Béatrice Molcou, molt més gran que jo, em va estossinar. Ja m’interessava el judo i les arts marcials que vaig entreveure gràcies a les aventures del doctor Benjamin Justice, editades a Pif Gadget. Europeu educat al Japó, el petit Benjamin s’havia iniciat al judo i al karate sota la fèrula del mestre Iamuri.

En aquell temps no m’havia adonat que el doctor Justice només combatia les dictadures de dreta i no passava mai el teló d’acer.

A partir del 1974, com tots els petits francesos de la meua generació, vaig seguir les proeses d’en Kwai Chang Caine. Les primeres imatges i la música oriental nostàlgica em van encantar. Qui no recorda en David Carradine caminant en la sorra a sol colgant ? M’agradaven particularment les seqüències en què apareixia mestre Po, cosí de mestre Iamuri.

La boxa francesa, àlies ‘ la savate’ que vaig descobrir amb les investigacions del comissari Valentin de Les brigades du Tigre em divertia, però la trobava massa francesa, massa casolana potser perquè l’associava a la demostració del professor Tornasol a Vol 714 a Sidney, personatge menys fascinant que tots aquells asiàtics de ficció .

Els meus companys judokes no es mostraven tan forts com en Kwai Chang Caine. Vaig derrotar fàcilment en Jean-Luc Moreels en un prat de l’Allée de Pologne, davant de casa seua, malgrat el seu cinturó verd.

Al col·legi Jean Zay de Verneuil-sur-Seine, el senyor Hetzel, el nostre professor de gimnàstica, ens inicià al judo. Era el professor principal de la classe, distinció que li conferia una preeminència evident als nostres ulls. Pel que sembla, li agradava canalitzar la vitalitat dels adolescents perquè ens va ensenyar també els rugbi. Les seues classes mai no em van avorrir.

Un any després a Canes, tots els alumnes del col·legi de Ranguin s’intercanviaven les vinyetes Panini —la mateixa editorial que pels futboli
stes— de les arts marcials. Amb poc temps, coneixia la biografia de Jigorō Kanō i tota la història del jujutsu, judo, karate, kendo, sumo, taekwondo, kung-fu i altres Việt Võ Đạo. Veneràvem en Bruce Lee i els seus combats amb nunchaku, sota els ulls de dones magnífiques com la Betty Chung o l’Angela Mao.

Malauradament, la meua escoliosi em va allunyar dels camps de rugbi i de les arts marcials. Mai no he pogut atonyinar cap malvat en un carreró d’un suburbi de Nova York.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Antoni De Dalt  le 12-01-2010 à 17:14:39

Pardonne moi Joan-daniel, je m'infiltre sur ton blog pour passer un petit message :

« La médiathèque de Perpignan se dotera t-elle enfin en 2010 d’une discothèque et d’une vidéothèque ? La Culture est-elle vraiment pour Tous à Perpignan ? L’on peut en douter.. vu le temps attendu par les perpignanais pour que quelque chose se passe dans ces 2 domaines culturels. Si l’espoir fait vivre, la culture , elle fait vibrer, rêver et dans ces temps si matériels, elle fait même voler. Alors.."

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 10-01-2010 12:24

Historietes dibuixades

 

     Quan era petit, devorava les historietes dibuixades que amonenen ‘bandes dessinées ‘ a França i còmics a Espanya.

El meu personatge preferit era en Tintín. Amb Les lettres de mon moulin d’Alphonse Daudet, els volums de la Bibliothèque Rose i les aventures de Tintín, vaig aprendre veritablement a llegir. Vaig explorar aquest univers seguint l’ordre cronològic. En aquell temps, Tintín al país dels soviets, només es trobava a algunes llibreries de vell, i vaig llegir primer Tintín al Congo, Tintín a Amèrica, Els cigars del faraó i sobretot l’admirable Lotus blau. Durant tota la meua infantesa, el darrer volum de la col·lecció fou Vol 714 a Sidney fins a la publicació de Tintín i els Pícaros, que té el gust, la color de les aventures de Tintín, però que ja no és un ben bé una aventura canònica de Tintín sinó una autoparodia del mite.

En aquelles lectures infantils potser s’origina el meu interès per l’exotisme i les

colònies perdudes. Gràcies a en Tintín, em vaig encarar amb la riquesa lingüística de la humanitat. Fins ara, només havia sentit a parlar vora meu català i francès. A Tintín a Amèrica, apareixien paraules enigmàtiques com ‘ good bye ‘ o ‘ thank you.’  Vaig haver de demanar aclariments als meus pares. Tampoc entenia les bafarades dels barrufets que vaig descobrir a casa dels germans Desbrousses. ‘ Les Schtroumpfs ‘—en versió original. Ni la lectura d’uns extractes d’Immanuel Kant i pàgines de Martin Heidegger, molts anys més tard, no em va fer mesurar tant les limitacions del meu enteniment. No capia res d’aquell llenguatge, com si m’haguessin sotmès un text en xinès clàssic.

Cada setmana, esperàvem l’arribada de Pif Gadget a l’estanc de la plaça de França. Aquella revista agradava a la mainada perquè podíem llegir històries completes a cada número i no s’acabaven amb ‘ à suivre ‘ (continuarà) aquelles paraules irritants de Spirou, Pilote, Tintin, Le journal de Mickey. Les sèries de Pif eren molt bones.

Si bé trobava Corto Maltese massa esòteric, el ‘docteur Justice ‘ va donar ganes a tots els petits francesos de practicar judo. No he oblidat el seu viatge nostàlgic a Tòquio al dojo del mestre Iamuri que li havia ensenyat el misteriós iai, el crit paralitzador.

 

                                                                            

 

 

En Rahan, ‘ le fils des âges farouches ‘, m’empipava amb el seu odi dels sacerdots i de totes les religions. No debades, el partit comunista editava aquella revista.

Més encara que les sèries, ens atreia el gadget que oferia cada setmana la revista. Proposaven avions, calcomanies, tatuatges, pèsols saltadors de Mèxic o artèmies. Recordi un quadre que representava un castell amb el fantasma Arthur damunt una torre. Quan s’atudava l’electricitat, l’Arthur apareixia fosforescent en la foscor.

L’Astèrix, tan popular arreu del món, no em desplaïa, però aquella visió humorística de l’Antiguitat no presentava el poder d’evocació de la Roma inquietant d’Alix, el romà. M’impressionaven força les proeses del tinent Blueberry, el seu humor, la seua desesperança. Gràcies a ell, vaig entreveure tota la lletjor del món.

Una nit del 1976, tornava del col·legi de Ranguin, instal·lat provisionalment a l’escola Bocca-Parc, i em vaig aturar al quiosc de la Frayère. Em vaig fixar en un exemplar de la revista Spirou que portava el número 1957. Vaig creure que es tractava d’una reedició d’aquell any i la vaig voler regalar a en Marcel que me’n parlava sovint d’aquella revista. La llegia durant la seua adolescència a Hussein-Dey, la petita ciutat als afores d’Alger on vivia. Em va agradar tant aquell número que vaig continuar comprar la revista cada setmana abans de fer-me subscriptor. Durant vint-i-cinc anys, la vaig llegir abans de cansar-m’hi. Una nit de desesperança i de buidor, sense l’atenuant de l’embriaguesa, vaig llançar a les escombraries tota la meua col·lecció. quella joia. El pitjor error de la meua vida després d’haver nascut.

Ara, enyori tot aquell món de Spirou. El coronel Buck Danny de l’USAF ; el poètic doctor Poche ; els viatges de la Yoko Tsuno a Alemanya i a Vinea, el planeta poblat d’humanoides amb la pell blava ; l’atractiva criolla Aymone de Boissieu i la torbadora coronela xinesa ; la Natacha l’hostessa i l’auxiliar de vol en Walter, amb el seu joc de paraules hilarants —‘ C’est la mosaïque qui adoucit les murs. ‘ en lloc de l’esperat ‘ C’est la musique qui adoucit les mœurs.’ ; l’incomparable Jacques Le Gall, germà seriós d’en Tintín, que trobava el tresor dels templers i afrontava veterans nazis.

No conec millor iniciació a la literatura que els còmics d’antany.

 

                                                            

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 09-01-2010 18:02

La cultura catalana en imatges

http://www14.gencat.cat/clicat/AppJava//cercaParaulaClau.do?pclau=escriptor%2Fora&type=paraula_clau&idColeccio=76db4172-1613-4f0d-8fec-4032a8cbf016

 

 

No conec l'autor de la foto.

 

Aquesta foto treta d'una web de la Generalitat de Catalunya m'ha animat per continuar la meua dieta... 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 05-01-2010 23:26

La mort de la Provença

                                                                

                                      Serrières, foto Delcampe

 

Fill d’un oficial mort durant la guerra de l’Indo-xina, oficial de gendarmeria, el capità Castelltort no tenia res d’un independentista català. Se sentia català i francès. Francès del sud, més exactament. Al nord de Valença, en algun lloc entre Tournon i Serrières, ja se sentia a casa. D’ençà que vivia a la Provença, el seu catalanisme s’havia reforçat. Malgrat la seua bona voluntat i les fanfarronades de l’adjudant Moutier, en Castellort havia sentit amb prou feines converses en occità. Fins i tot els vells, que jugaven a botxes a la plaça de la Bòca, s’havien passat al francès. Els darrers provençals havien renunciat a la llengua. Pour solde de tout compte… Mistral era per ells un nom de carrer o d’escola. A poc a poc, durant les seues investigacions, el capità s’havia adonat que quasi ningú era d’allí. Venien de totes les regions de França, sobretot del nord, dels antics departaments d’Algèria, d’Itàlia. Tot aquell petit món cosmopolita havia adoptat el francès sense imaginar que, durant deu segles, s’hi havia parlat una altra llengua. Amb una fúria silenciosa, el capità, sentint l’accent del Pas-de-Calais als supermercats, a la Posta, comprenia que d’aquí a poc, Catalunya Nord retiraria a la Provença. Com a les antigues ciutats hanseàtiques de la Prússia Oriental , poblades de polonesos i de russos, on només les pedres recorden l’alemany, la Provença seria una terra qualsevol.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 04-01-2010 18:11

Fotos de Ceilan estant

L'amic Florenci Salesas ha tingut la gentilesa d'enviar-me aquestes fotos de Sri-Lanka estant.

 

 

 

 

 

vincles

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 04-01-2010 12:52

Primera collita literària

http://www.vilaweb.cat/noticia/3673670/primera-collita-literaria-2010.html

 

 

                                                       

Els meus avis davant la font de Cànoes el 1968

 

 

Us oferim l'avançament dels llibres que senyalen l'entrada de l'any

Arriben novel·les noves de Jordi Puntí, Joan Daniel Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís, Julià de Jòdar, Toni Sala, Sebastià Alzamora; petits relats de Manuel Baixauli; relats de Monika Zgustová i Teresa Solana; i l'obra poètica inèdita de Màrius Sampere. Les editorials tiren per llibres d'anàlisi sobre la crisi econòmica (Sanuy, Majó, Ferri). En fi, l'entrada d'any també té gènere testimonial, amb les memòries del dramaturg Josep M. Benet i Jornet, l'any que en fa setanta. Coneixerem més cares de la Camorra amb Roberto Saviano, i entre les traduccions de ficció es publiquen l'últim Philip Roth, una nova Némirovsky, Burroughs i Kerouac, Charles Baxter, Murakami i Tabucchi.

Ara i aquí

Manuel Baixauli, l'autor revelació de 'L'home manuscrit' (Premi Mallorca, 2007), torna, tres anys després, a demostrar els seus dots narratius amb el recull de petits relats 'Espirals' (Proa), un experiment entorn de les dèries i les obsessions d’un home d’avui, recreades amb una imaginació desbordant. Jordi Puntí publica 'Maletes perdudes' (Empúries), una novel·la anunciada, de la qual ha llegit fragments en reunions amb lectors, a l'estil de les cases de literatura europees. També trobarem a les llibreries 'Un país de butxaca' (Empúries) de Joan Daniel Bezsonoff, en què explora la catalana, després d'haver explorat la seva identitat russa i francesa.

 

 

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

 

La Vanguardia, 4/01/2010

Febrero tampoco se queda corto a la hora de ofrecer novedades al lector catalán, tanto de narrativa como de otros géneros como el ensayo.

Así, está previsto que el periodista Gabriel Pernau presente "Descobrint Montilla" (La Magrana), donde deshoja la trayectoria del actual presidente de la Generalitat, mientras que la también periodista Pilar Rahola se propondrá desvelar qué se esconde detrás de "La màscara del rei Artur" (La Magrana), una radiografía sin concesiones del dirigente de CiU Artur Mas.

En el plano más literario, destaca la reaparición de Jordi Puntí con la novela "Maletes perdudes" (Empúries); del francés Joan Daniel Bezsonoff con "Un país de butxaca" (Empúries), donde explora la tercera de sus nacionalidades emocionales: la catalana, y de Toni Sala, que estará en las librerías con "Marina" (Edicions 62). Otra escritora con libro nuevo será Marta Pesarrodona, "França 1939" (Ara Llibres), y el economista y ex ministro Joan Majó, quien en "Després de tocar fons" (La Magrana) ofrecerá ideas para encarar el futuro después de la crisis

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article