Quan era petit, em barallava sovint. Amb tots els companys, la gran expressió abans de la lluita, la qüestió ritual era en el nostre francès incorrecte. ‘ C’est pour de la vraie ou pour de la fausse ? (Ens barallem de debò ?)
Quan lluitàvem de veritat, la meua tàctica era fer perdre l’equilibri a l’adversari gràcies a una clau de les meues. Li saltava a sobre, l’estrangulava a mitges, paralitzant-lo fins que es rendís. A vegades jo perdia. El germà de la Béatrice Molcou, molt més gran que jo, em va estossinar. Ja m’interessava el judo i les arts marcials que vaig entreveure gràcies a les aventures del doctor Benjamin Justice, editades a Pif Gadget. Europeu educat al Japó, el petit Benjamin s’havia iniciat al judo i al karate sota la fèrula del mestre Iamuri.
En aquell temps no m’havia adonat que el doctor Justice només combatia les dictadures de dreta i no passava mai el teló d’acer.
A partir del 1974, com tots els petits francesos de la meua generació, vaig seguir les proeses d’en Kwai Chang Caine. Les primeres imatges i la música oriental nostàlgica em van encantar. Qui no recorda en David Carradine caminant en la sorra a sol colgant ? M’agradaven particularment les seqüències en què apareixia mestre Po, cosí de mestre Iamuri.
La boxa francesa, àlies ‘ la savate’ que vaig descobrir amb les investigacions del comissari Valentin de Les brigades du Tigre em divertia, però la trobava massa francesa, massa casolana potser perquè l’associava a la demostració del professor Tornasol a Vol 714 a Sidney, personatge menys fascinant que tots aquells asiàtics de ficció .
Els meus companys judokes no es mostraven tan forts com en Kwai Chang Caine. Vaig derrotar fàcilment en Jean-Luc Moreels en un prat de l’Allée de Pologne, davant de casa seua, malgrat el seu cinturó verd.
Al col·legi Jean Zay de Verneuil-sur-Seine, el senyor Hetzel, el nostre professor de gimnàstica, ens inicià al judo. Era el professor principal de la classe, distinció que li conferia una preeminència evident als nostres ulls. Pel que sembla, li agradava canalitzar la vitalitat dels adolescents perquè ens va ensenyar també els rugbi. Les seues classes mai no em van avorrir.
Un any després a Canes, tots els alumnes del col·legi de Ranguin s’intercanviaven les vinyetes Panini —la mateixa editorial que pels futbolistes— de les arts marcials. Amb poc temps, coneixia la biografia de Jigorō Kanō i tota la història del jujutsu, judo, karate, kendo, sumo, taekwondo, kung-fu i altres Việt Võ Đạo. Veneràvem en Bruce Lee i els seus combats amb nunchaku, sota els ulls de dones magnífiques com la Betty Chung o l’Angela Mao.Malauradament, la meua escoliosi em va allunyar dels camps de rugbi i de les arts marcials. Mai no he pogut atonyinar cap malvat en un carreró d’un suburbi de Nova York.
Commentaires
Pardonne moi Joan-daniel, je m'infiltre sur ton blog pour passer un petit message :
« La médiathèque de Perpignan se dotera t-elle enfin en 2010 d’une discothèque et d’une vidéothèque ? La Culture est-elle vraiment pour Tous à Perpignan ? L’on peut en douter.. vu le temps attendu par les perpignanais pour que quelque chose se passe dans ces 2 domaines culturels. Si l’espoir fait vivre, la culture , elle fait vibrer, rêver et dans ces temps si matériels, elle fait même voler. Alors.."