VEF Blog

Fill d’un oficial mort durant la guerra de l’Indo-xina, oficial de gendarmeria, el capità Castelltort no tenia res d’un independentista català. Se sentia català i francès. Francès del sud, més exactament. Al nord de Valença, en algun lloc entre Tournon i Serrières, ja se sentia a casa. D’ençà que vivia a la Provença, el seu catalanisme s’havia reforçat. Malgrat la seua bona voluntat i les fanfarronades de l’adjudant Moutier, en Castellort havia sentit amb prou feines converses en occità. Fins i tot els vells, que jugaven a botxes a la plaça de la Bòca, s’havien passat al francès. Els darrers provençals havien renunciat a la llengua. Pour solde de tout compte… Mistral era per ells un nom de carrer o d’escola. A poc a poc, durant les seues investigacions, el capità s’havia adonat que quasi ningú era d’allí. Venien de totes les regions de França, sobretot del nord, dels antics departaments d’Algèria, d’Itàlia. Tot aquell petit món cosmopolita havia adoptat el francès sense imaginar que, durant deu segles, s’hi havia parlat una altra llengua. Amb una fúria silenciosa, el capità, sentint l’accent del Pas-de-Calais als supermercats, a la Posta, comprenia que d’aquí a poc, Catalunya Nord retiraria a la Provença. Com a les antigues ciutats hanseàtiques de la Prússia Oriental , poblades de polonesos i de russos, on només les pedres recorden l’alemany, la Provença seria una terra qualsevol.