VEF Blog

Quan era petit, vivia a Massy a una desena de quilòmetres d’Orly, el principal aeroport de França en aquell temps. Els avions s’envolaven i aterraven tot lo dia. No els sentíem. Formaven part del paisatge com els arbres dels parcs, les torres de la ciutat moderna i les cases modernistes del casc antic. Cap a la primavera quan el cel mostrava un blau més presentable que a l’hivern, m’agradava espiar els torniols blancs dels reactors. L’Annie Babie, una amiga de pensió de ma mare, treballava a Air France i ens parlava sovint dels seus viatges. Sovint, ens trobava tarifes interessants en algun vol d’Air Inter, companyia molt més espartana que Air France o Union de Transports Aériens. Ma mare ens deixava a l’aeroport i agafàvem l’avió amb una etiqueta ‘ enfant non accompagné.’ Una hostessa es cuidava de nosaltres. Ens portava revistes infantils com Tintin o Spirou i llaunes de coca cola. Un dia, vam seure a costat d’un nan. Ma germana li demanà perquè viatjava sol. El simpàtic senyor va respondre

—Fa temps que els pares no m’acompanyen…

El padrí ens va recollir a l’aeroport Frejorgues de Montpeller. Vam dinar a casa del seu cosí —el comissari Josep Montalat— a Seta. S’estava en una vil·la del mont Sant Clar en un jardí florit. A la meua germana i a mi ens va donar boles d’anís. Vaig demanar a l’avi per què servien.

—Te’lsé cal posar dins les orelles…

Tot el que deia el padrí era sagrat. Per tant vaig posar les boletes a les orelles. En arribar aNils algunes hores més tard, el padrí s’exclamà :

—Mes què fotes amb això ?

—Bon Déu de Bon Déu…Aquest mainatge ten pas cap bri d’ideia…