http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 17-05-2010 23:19

El país desaparegut

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/168139

 

Joaquim Torrent

 

 

foto Delcampe, Massy, Rue des Canadiens circa 1970

 

En el suplement de cultura de l’ “Avui”, corresponent al 13  de març d’enguany,  va  aparèixer  un   article   d’ Ignasi Aragay titulat “TV3, televisió espanyola”. Més enllà de l’obvietat del  títol  -tot i no percebre-la molts conciutadans- cal dir que l’artricle gira al voltant de l’obra recent de l’escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff, amb molts elements autoreferencials, i que, vulgues no vulgues, ens afecta  també, per omissió, als catalans del sud de la ratlla.
Aragay reprodueix les següents afirmacions de Bezsonoff, extretes d’Un país de butxaca i sobre les quals m’extendré més endavant: “25 anys enrere hi havia 100 habitants a Nils. Tots parlaven català (…). Ara el poble té 200 habitants i queden 20 catalans (…). Els vells ja no juguen a botxes (…) ara s’estan tots al petit cementiri”.
No cal dir que és una evolució dramàtica i que representa una realitat que ens hauria de colpir. Em temo, però, que la reacció general dels lectors de l’”Avui” haurà estat del tipus:
-Sí, ves, què hi farem. És inevitable. A més, és a França…
Per, tot seguit, acabar l’article, passar full i no pensar-hi més.
Malauradament és així. I no es tracta tampoc de culpabilitzar ningú. L’espanyolització i l’alienació nacional que patim de forma constant produeix, entre d’altres, aquesta indiferèmcia. Precisament, per aquest motiu voldria convidar els lectors a reflexionar sobre les paraules de Bezsonoff.

 

 

 

 

  Primer de tot ens hauríem de plantejar per què s’ha produit aquesta tan gran davallada de parlants al petit poble rossellonès de Nils -on residien els avis de Bezsonoff i ell mateix llargues temporades-. Sembla lògic atribuir-ho, en part, a causes biològiques: com és llei de vida molta gent gran ha mort, i amb ells  s'han endut a la tomba la nostra llengua. De tota manera, tampoc no és un procés tan “natural”, perquè en els països normals i amb una llengua normalitzada, valgui la redundància, les respectives llengües pròpies es transmeten intergeneracionalment sense cap dificultat, cosa que en el cas de Nils, com és evident, no s’ha produït.. A banda de la no transmissió per part dels propis parlants als seus descendents, cal pensar també en altres factors: si sabem que la taxa de fecunditat a l‘Estat francès, i encara més a la Catalunya-nord, és força baixa, no podem atribuir l’increment que s’ha produït del 100% de la població al creixement natural; és un increment clarament degut a la immigració, i si a això hi afegim l’emigració dels elements autòctons -molts, per exemple, per a fer de funcionaris de l’Estat francès-, els efectes de la primera encara s’accentuen, i es dóna lloc a una clara substitució poblacional. A més, no ens hauria de sobtar la davallada lingüística; és un fet  ben constatat i documentat que en tota societat que pateix  la minorització de la llengua pròpia es fa molt difícil, sinó impossible, que els nouvinguts -especialment quan són molts i arribats en un curt lapse de temps- puguin ser socialitzats en aquesta llengua, la qual sol esdevenir una llengua oculta, mancada de prestigi i mancada de mitjans materials i institucionals que en garanteixin la subsistència.
Quant als nouvinguts, caldria distingir-ne dos grups principals: en primer lloc els que fan feines no desitjades pels autòctons i ocupen els graons més baixos de l’escala social,   els  quals, en   el     cas de    l‘Estat francès, solen provenir del nord d’Àfrica; i, en segon lloc, els retirats, provinents majoritàriament de França endins, però també d’altres països europeus, els quals han vingur atrets pel bon clima -en aquests també hi hauríem de sumar una petita part de població activa amb els mateixos orígerns i motivacions-. Aquest segon grup de nouvinguts sol ser bastant reaci i contrari a qualsevol manifestació cultural autòctona, mentre que els primers simplement s’hi mostren indiferents i passius.
Curiosament, si ens fixem amb qualsevol suburbi de París, com pot ser el mateix Massy, on Bezsonoff va viure fins als 11 anys, veurem  com, a diferència del poblet de Nils, amb la mateixa o superior quantitat  de població estrangera la llengua predominant continua sent l’autòctona, en aquest cas el francès,  tot i no ser la llengua de la gran majoria dels progenitors dels seus habitants. Cosa lògica si tenim en compte que en una societat globalitzada les úniques llengües que poden subsistir són les que tenen un Estat al darrere, com pot ser l‘Estat francès. En canvi, les altres llengües de l’hexàgon -de la situació de les quals el cas de Nils  constitueix un exemple paradigmàtic- es deixen, deliberadament i amb alevosia, extingir, fent veure que és un procés de mort “natural”, quan en realitat es tracta d’un lingüicidi premeditat, cotmés, per a més inri, sota la divisa  “legalitat, igualtat i fraternitat”. Coses del jacobinisme! Prenent-me, doncs, bona nota i tinguem sempre ben present què fa, millor dit, què no fa l’Estat francès, tan admirat per tota mena de jacobins espanyols, amb la nostra llengua a quatre passes de la ratlla  fronterera.
Per acabar, un avís a navegants: la llengua no sols s’erradica directament -tant de manera activa com passiva-, sinó, també, com a pas previ i, o, complementari, canviant les mentalitats. D’això ens en fa adonar Bezsonoff quan diu -tal com recalca Aragay en el seu article- que “TV3 és una televisió espanyola de llengua catalana”, i quan es pregunta:
-“Per què, cada cop que miri els informatius de TV3, sempre hi ha una bombona de gas que explota a Burgos?”…

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-05-2010 10:10

A ma mare

Aquesta setmana he participat a les trobades de l'associació cultural basca Maiatz a Baiona. Amb col·legues alsacians, corsos, bretons, occitans, bascos he llegit aquesta versió catalana meua d'un dels poemes més coneguts de Mahmud Darwix.

 

 

 

 

 

    Enyori el pa de ma mare

    el cafè de ma mare,

    les carícies de ma mare...

    I la infantesa creix dins meu,

    dia rere dia,

    i estimi la meua vida, perquè

    si me moria,

    me farien vergonya les llàgrimes de la mare! 

 

    Fes de mi, si torni un dia,

    una ombrel·la per les teues pestanyes,

    recobreix-me els ossos amb aquesta herba

    purificada sota els teus talons innocents.

    Lliga'm

    amb un rull dels teus cabells,

    un fil que penja a la vora del teu vestit...

    I potser jo seré un déu,

 

    un déu potser,

    si fregava el teu cos!

    Si torni, endinsa'm

    llenya, dins la teua llar.

   I penja'm,

   cordill, al terrat de casa teua.

   No m'aguanti dret

  sense la teua pregària del dia.

  M'he fet gran. Porta'm els estels de la infantesa

  i compartiré amb els ocellets,

  el camí del retorn...

  Al niu de la teua espera!  

  

  

Versió en alemany dialectal d'Alsàcia del meu amic Ronald Euler 

àn minni Mutter

 

 

Ich hàn Hëmweh noch em Brot vàn minner Mutter,

Noch em Kàffé vàn minner Mutter,

Noch em Strëchle vàn minner Mutter…

Un de Kindhett wàchst in mir,

Dà noh Dà,

Un ich hàn min Lëwe gër, denn

Wenn ich dätt sterwe,

Dätt ich mich schäme, wéjje de Träne vàn minner Mutter!

 

Màch mit mir, wenn ich àm e Dà hëmkumm,

E kliner Sunneschirm fur Dinne Awwelider.

Bedéck minne Knoche mit demm Gràss

Gedäft inger Dinne unschuldische Ferse.

Bing mich féscht

Mit ere Strähn vàn Dinne Hoor,

E Fàde, wu àm Sàm hänkt vàn Dim Rock…

Un ich werr, villicht, e Gott,

 

Villicht e Gott,

Wenn ich s berihre dätt Din Herz!

Wenn ich hëmkumm, begràb mich,

Schëtel Holz, in Din Kamin.

Un hänk mich,

Wéschsël, uff de Dàch vàn Dim Hüss.

Ich hàlt s nitt üss

Uhne Din Dàgebett.

Ich bin àlt worr. Bring de Sterne zerick vàn dr Kindhett

Un ich werr ne dële mit de Vejle ihre kline,

De Wëj zerick…

Ins Néscht vàn Dim Warte!

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan Peiroton  le 01-06-2010 à 21:35:32  (web)

Alemany dialectal no em sembla ser la millor manera per definir l'alamànic d'Alsàcia. L'alamànic té la seua pròpia viquipèdia, distinta de l'alemany e on hi són representats parlars d'Alsàcia, de Suissa, d'Alemanya...L'alemany no és alamànic. Es un parlar estandard d'origina composicional, un poc com el basc batu pel basc i no té cap dialècte, en realitat. Es discutible si l'alamànic pertany a la mateixa llengua que l'alemany estàndard, sembla que no. Això explica perqué hi ha una viquipèdia alamànica distinta de l'alemany.

2. Mitrophane  le 01-06-2010 à 23:12:41  (web)

Gràcies per les explicacions però jo he fet servir les expressions del meu amic alsacià. Li transmetré les vostres observacions. Ben amicalment.

 
 
 
el 16-05-2010 09:50

TV3 televisió espanyola

 Ignasi Aragay Avui, Suplement de Cultura del dijous 13 de maig del 2010

                                                                                                  Un nevàs a Nils, amb el padrí al fons

 La literatura referencial de Joan-Daniel Bezsonoff té per mi —i sospito que per a molts lectors d’aquest diari— un evident interès. Els catalans de les Alberes cap avall desconeixem fins extrems ridículs que passa al nord. HI fem turisme, hem passat algun cop pel Liceu Renouvier de Prada, anem de compres a Perpinya`, vam llegir fa anys el Pere Codonyan a l’AVUI i l’escoltem a TV3 i els darrers anys hem llegit en Bezsonoff i en Joan-Lluís Lluís i hem escoltat Pascal Comelade. I poca cosa més. La Catalunya del nord continua sent una gran desconeguda. Per això resulta tan instructiu que algú ens faci una crònica sentimental, personal i transferible. Si, a més, aquesta crònica té l’encant de la millor escriptura, encara millor.

Desordenat, nostàlgic, sincer, apassionat, vital, familiar, bon lector, improvisat filòleg i ciutadà universal del poblet de Nils, Bezsonoff rebusca en la seva biografia les claus  d’una adhesió a contra vent a la cultura catalana: “25 anys enrere hi havia 100 habitants a Nils. Tots parlaven català tret d’una parella de vells murcians i d’una desena de persones de França endins. Ara, el poble té 200 habitants i queden 20 catalans. Ja no veuré cargolades a l’estiu. Els vells ja no juguen a botxes els diumenges al replà del carrer Cantarana. Han canviat d’adreça i ara s’estan tots al cementiri enmig de les vinyes”.

Quan tenia 10 anys ja exigia que li parlessin català, però va aprendre abans a escriure castellà. I fins als 20 anys no va saber amb certesa que l’havien enganyat: a la Girona vella, quan els ocells havien deixat de cantar, “en un instant, una d’aquelles estones superiors de l’existència, vaig saber amb una certitud total, amb la certesa d’un creient, que tothom m’havia mentit. El meu país no era França sinó Catalunya”. Una Catalunya, però, que no és la de TV3, perquè “és una televisió espanyola de llengua catalana que segueix l’horari madrileny i no l’europeu. L’abundància dels talls publicitaris i de les al·lusions a la vida quotidiana espanyola, així com les intervencions en castellà, allunyen el públic potencial tant a la Catalunya Nord com a l’Alguer (...). Perquè, cada cop que miri els informatius de TV3, sempre hi ha una bombona de gas que explota a Burgos?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-05-2010 21:08

Anticànons

<cite>anticanons.blogspot.com/2010/05/un-pais-de-butxaca-de-joan-daniel.html</cite>

Una cosa molt gran en una de molt petita, heus aquí el que és Catalunya, també la Catalunya del Nord. Aquest llibre també és petit, curt però intens, ple de la passió del seu autor per la llengua i la cultura d’un país de butxaca. En set capítols, el títol d’algun d’ells sobresurt. Per exemple “La llengua de la banyera”, per dir que el català és la llengua de les coses íntimes, on ets submergit, mentre que el francès ho és de les coses públiques, convencionals. O bé: “El camí de Damasc” parlaria de la conversió a la defensa del català que es va produir en un moment determinat en l’autor, com si de Sant Pau es tractés.

Aquesta història real però literària, té moments de molt de lirisme, entremesclat amb realisme, com per exemple quan parla de com ha buscat l’essència de la catalanitat i “el vent no m’ha donat cap resposta” (41), diu l’autor en referència a la mítica cançó de Dylan, que alhora es relacionaria amb el “-Si no estàs content, posa’t el cul al vent” (37) d’unes pàgines abans.

“Més enllà de les idees i les creences sempre hi ha l’home”, admet més enllà: no es pot matar tot el que és gras. El llibre, que no només parla de la Catalunya del Nord, és ple de passatges gens superficials com “És l’amor que dóna sentit al món visible” (111), motiu lligat al seu primer llibre, la seva primera obra, en la seva primera llengua, sobre el primer amor i alhora el primer revés: un joc de paraules que seria fet en una carambola: El primer cop (113).

Hi ha també un passatge deliciós cap al final, on compara la llengua catalana amb un element “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries” (115): perquè el llenguatge és sempre una cosa espiritual, allò que identifica més la humanitat. És per això que Bezsonoff defensa la llengua i la cultura catalana aferrissadament, tot i que ell només ha conegut el català a través dels avis, i no se sent ni rus ni francès, el seu nom no és Jean-Daniel sinó Joan Daniel.

Aquest llibre també és “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries”, tot i que requereix un esforç, una curiositat i una empenta, plenament recompensades, per llegir-se’l.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-05-2010 14:34

Gripau blau

Diu que en Vicenç Pagès, natural de Figueres, li va dir una vegada: “Quina sort que tens, noi! Jo, a Barcelona, sóc un pagès, mentre tu ets un exòtic…”. No tinc altre remei que donar-li la raó, perquè una de les coses que m’ha fet arribar a la lectura d’en Joan-Daniel Bezsonoff és, sens dubte, la seva procedència. I és precisament aquest tema dels orígens el que tracta en bona part d’aquest llibre, Un país de butxaca, el primer que jo li llegeixo. Ens hi trobem una certa nostàlgia per una catalanitat que va desapareixent del territori del Rosselló a la vegada que ell la va descobrint, estimant i identificant-s’hi cada cop més. Però més enllà de tot això, en Bezsonoff també ens deixa un bon reguitzell d’anècdotes de tota mena de familiars, d’amistats i d’altres coneixences que ha anat fent, i a més a més comentaris de la literatura i de la música que ha anat tastant, descobrint i estimant o no. Tot plegat, salpebrat amb una riquesa lingüística digna d’un cosmopolitisme veritable. En el llibre hi trobem, a més a més d’unes quantes paraules i expressions pròpies del Rosselló, alguna que altra cita o mot inserit en francès, castellà, anglès, romanès, italià, rus, occità i cors, i encara espero no deixar-m’hi res. Per a mi, una lectura deliciosa.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-05-2010 20:56

Un llibre d'amor

 

 Telegrames des de Sarrià de Ter

 

Josep Maria Sansalvador

 

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/167443

 

 

foto Delcampe

 

 

 

Acabo d’enllestir la lectura d’Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff. Me’l vaig fer dedicar per l’autor fa quinze dies i m’hi va posar “Per en Josep Maria, felicitant-lo pel seu bon gust literari. Visca Sant Jordi. JD, Girona, 23/04/2010”.  Manuscrit amb una cal·ligrafia inequívocament francesa, que no sé pas si n'hi ha cap de rossellonesa.


En essència és un llibre d’amor. D’amor a una llengua, d’amor a un país i d’amor al seu padrí, Jean Montalat, el tenidor i transmissor d’una cultura i d’una parla que va anar d’un pèl que no es perdés en només un graó generacional. Els pares de Bezso, per activa o per passiva, per consciència jacobina l’un o com a víctima d’això mateix l’altra, havien renunciat a la militància catalana. El jove Joan Daniel, de la mà de l’avi, s’arrapa a la llengua i ja no la deixarà anar. Són pàgines intimistes: sensacions, relacions, fets familiars, detalls que han deixat petjada, amistats, llocs de pas… Una obra que es basteix a base de records i de la memòria dels ancestres.

 

Girona hi té un gran paper. Va ser aquí on va patir la caiguda de cavall crucial –com Sant Pau- i es convencé de manera definitiva que el seu país no era pas França sinó Catalunya. A Girona hi ve sovint. Una vegada –casualitat- el vaig veure arribar. Jo aparcava la moto a la riba de l’Onyar i va passar, amb un acompanyant, cap a la plaça de Sant Agustí. Feien cara d’haver deixat la votura

 


Comentaris/ коментарии

 

1. De res, massa  le 09-05-2010 à 22:46:50  (web)

Gràcies per llegir-me i per l'enllaç. Magnífica obra!

 
 
 
el 08-05-2010 02:09

Pàtria iogurt

 Ignasi Aragay, L'Avui, dissabte 8 de maig del 2010

 

 

“Cada dia estem més a prop del futur, oi?”, em pregunta el Feliu, el meu fill petit, mentre travessem el parc camí de l’escola. “Sí, però sempre som al present”, li responc amb el paraigua a la mà, aixoplugant-lo de la pluja i de la part lletja de la resposta: “El futur de veritat és la mort”, penso. En tornar a casa, Xuan Bello m’il·lumina amb el seu “desig de l’edat madura de cercar un país innocent, on el temps no passi i on perdurin per sempre qui sap si una tarda de la infantesa o aquella nit boja de joventut que vam jurar, fervorosos, que l’amor no s’acabaria mai”. Ho escriu al llibre La neu i altres complements circumstancials (Adesiara), traduït de l’asturià per Jordi Raventós. Xuan Bello, tot i recordar-nos que, com els iogurts, les pàtries també tenen data de caducitat –o sigui, futur de veritat–, ens parla de les mil cares de la seva, de pàtria: els rius, els viatges, l’enyor, la neu, les utopies, les lectures, els viatges, la llengua... Com Quintilià, Xuan Bello no marxa de la seva petita Astúries “per no fer-la més petita”. O, en altres paraules, ara manllevades d’un emblema francmaçó: “Tot per la humanitat, res contra la nació. Tot plegat em porta a pensar que la independència no és exactament el futur, és una manera de buscar un present més acollidor, que no ens faci estranys a casa. La pàtria iogurt, de caducitat immediata, és l’autonòmica. “Cada dia estem més a prop del futur, oi?”. “Sí, fill, però l’important és el present”.

País de butxaca. La pàtria asturiana de Xuan Bello s’assembla molt a la nord-catalana de Joan Daniel Bezsonoff: són pàtries secretes, amb llengües antigues de vida estantissa, amb homes i dones que les ignoren. Bezsonoff va rebre del seu avi –els pares li parlaven en francès– la llengua catalana, un “llatí salvatge, mig pescaire, mig muntanyol. La llengua d’un país de butxaca que ens agermana amb tots els pobles del món”, escriu a Un país de butxaca (Empúries). “Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o en rus. El nostre país és tan petit que la gent té la imaginació empetitida. Li costa entendre que hi ha catalans a França, catalans blancs o negres, catalans amb cognoms xinesos, holandesos o exageradament eslaus”. A Xuan Bello li passa tres quarts del mateix. A un paisà que li va dir que preferia que el seu fill aprengués l’anglès, que és la llengua universal, que l’asturià, que no té futur –si sabés quin és el futur autèntic!–, el bo d’en Bello li va respondre que es fixés en els gossos: “Del Japó a Galícia lladren en el mateix idioma, i ja veieu a quin grau de civilització han arribat. No em va entendre, tot i que, educat, va respondre amb un imperceptible lladruc caní”.

Fent camí. La independència no és el present, però tampoc el futur, és un camí, ens diu Salvador Cardús a El camí de la independència (La Campana). Sense la intimitat poètica de Bello o Bezsonoff, Cardús ens serveix un pamflet cordial: pamflet ve de Pàmfil, que en llatí és l’“amic de tots”. Com a bon independentista independent, sever i exigent, ens adverteix de dues coses: “La independència no és, en si mateixa, l’objectiu”, sinó el mitjà per fer un país digne i ambiciós; i “el dret a la independència, un poble se’l guanya en la mesura que ha fet els mèrits necessaris per aconseguir-la”. En un terreny més conjuntural, aporta una dada rellevant: Montilla és president després que a les darreres eleccions obtingués el 17% dels vots sobre el cens. Fins ara, als referèndums per la independència, si sols s’agafa els majors de 18 anys, ha votat un 23,5% del cens, amb un 93,4% de sís.

Concòrdia. A Godall, un poblet del Montsià que podria ser com el Paniceiros de Xuan Bello o el Nils de Bezsonoff, tafanejant a la biblioteca d’uns amics ensopego amb Per la concòrdia, de Francesc Cambó. La gènesi del llibre es remunta a una conferència del 1923, està escrit el 1927 i es va publicar el 1930 a la Llibreria Catalònia. Se’n va fer una edició en català i una en castellà, a veure si a la Meseta feien seus els bons desitjos cambonians. El líder lligaire afirma que “del 1898 al 1923, el problema català fou la preocupació constant de tots els governs: el veritable punt central a l’entorn del qual girà tota la política d’Espanya. Ho fou més que no es creu”. I, malgrat els fracassos, entre l’assimilisme castellà persistent i el separatisme català aleshores incipient, acabava l’assaig fent vots per l’entesa: “Per Catalunya, la llibertat necessària per a expandir lliurement la seva personalitat no és un impossible dins Espanya. No s’ha demostrat prou, almenys, que sigui impossible”. Avui, al cap de vuitanta anys de la mateixa i penosa cançó, ¿podem entendre que ja s’ha demostrat prou?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-05-2010 12:25

Els padrins del parenostre

Ressenya publicada a la revista Presència del 2 de maig de 2010

foto Delcampe

 Després d’haver navegat pel seu passat rus i per la seva educació francesa, a en Un país de butxaca, Bezsonoff fondeja a la plana rossellonesa de Nils.

 

 

 

Identitat i memòria. Bezsonoff ha nascut dos cops. El segon, 23 anys més tard, a la Universitat Catalana d’Estiu. Des de petit que es preparava. Però no ho sabia. És curiós veure que reneix, mentre el seu Rosselló de butxaca es va esquinçant. Com va esquinçar-se també, molt abans, la butxacassa mai ben cosida del pais de Mistral. Arnada per la gavatxeria. Com els vells de Nils, que «han canviat d’adreça i ara s’estan tots al petit cementiri». Com els seus padrins: Jean Montalat, Lucienne Brial. Potser sigui perquè «per tornar a néixer ens cal primer morir». Potser, perquè el parenostre és el passadís que desemboca a la intensitat íntima de l’avemaria. «Me fa por que l’avemaria te fagi descuidar el parenostre», li deia el padrí temorós de veure que la seva passió pel català l’anés apartant dels estudis. A Una educació francesa, Beszonoff parlava d’aquests estudis, quan era un nen francès. A Els taxistes del tsar, dels avantpassats que no va conèixer. A Un país de butxaca, dels que el van estimar i del país, la llengua i l’ofici que ha triat per sobreviure a tanta ignorància i botifleria. Sí: és curiós, però, també molt literari. Com Nabòkov, que va reiventar-se amb l’anglès. O Beckett, amb el francès. I al revès de Kafka perquè la boia des d’on Beszonoff s’obre al món té el punt d’inflexió a Prada i no a Praga. Convertit en el millor personatge novel·lesc d’ell mateix, Beszonoff planta arrels entre unes paraules que van fugint –si ho voleu, paraules de l’empordanès arcaic entatxonat sota el gorro frigi de França-, fa marrada a les estacions prèvies dels estius de Nils, dels hiverns dels Angles, dels anys de Niça, de la Llibreria Catalana de Perpinyà, del descobriment de Girona, i verema el millor raïm de la seva literatura en unes planes que tenen gust de país que es perd i d’escriptor que es fa. No sé si això que escric avui és ben bé una crítica. Però vist des d’aquest costat de vinya, Bezsonoff cala el mort a la nostra ànima. I es fa impossible no estimar-lo.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-05-2010 19:24

Retorn a Xangai

 

 ressenya publicada a la revista El Temps, número 1350, 27 d'abril de 2010

 

Quan érem orfes

Kazuo Ishiguro

traducció de Xavier Pàmies

La Butxaca

Barcelona, 2010

 

 

 

Encara recordi la nit d'hivern en què vaig comprar El lotus blau, possiblement la més poètica de les aventures de Tintín, i les emocions que aquella lectura em va provocar.

En Quan érem orfes, el novel·lista britànic Kazuo Ishiguro viatja també al Xangai dels anys 1930, el mateix Xangai que El lotus blau amb les seues concessions estrangeres, els seus bancs magnífics, els seus gratacel.

Igual que a les grans novel·les d'aventura del segle XIX, el llibre es divideix en dues parts. La preparació del viatge i el viatge.

La primera part m'ha entusiasmat. En Christopher Bank, detectiu molt famós de Londres, no pot pas oblidar la seua infantesa a Xangai, una infantesa molt feliç fins al moment en què es va acabar en tragèdia amb la disparició inexplicable dels seus pares. Ishiguro, que se'n va anar infant del seu Japó natal, descriu amb emoció i poesia el passat xinès del narrador. Evoca amb tendresa els jocs infantils, el seu company japonès. He pensat més d'una vegada en ' Elegía de mi niñez ' de José María Valverde '...Guardo la imagen turbia /de un niño que, de pronto, se distrae / en medio de los juegos /y al ocaso se queda pensativo/ escuchando el rumor lejano de las calles...' (del llibre Hombre de Dios)

La segona part, en canvi, confessi que m'ha decebut força. El novel·lista conclou amb traça el relat però, per a mi, el seu Xangai fa tuf de cartró pedra. És el Xangai de les pel·lícules de Josef von Sternberg, el de The Shanghai Gesture. Després de l'evocació punyent de la infantesa, el narrador torna a la seua ciutat natal i sembla que no passi res. No sabem res de les seues emocions, de les seues impressions. No comenta els canvis de la ciutat. No sentim l'atmosfera trepidant, l'explosió artística i cultural de Xangai. Res...Com si el detectiu Bank hagués travessat les ribes del Tàmesi per a jugar a whist en algun club. L'evocació de la guerra sino-japonesa tampoc no m'ha convençut. Tant se val! Malgrat les meues reserves, Quan érem orfes és una molt bona novel·la. Hauria pogut ser una obra mestra si l'edifici novel·lesc no trontollés cap a la fi. Confrontar-se amb un mite tan poderós com el Xangai d'antany no és pas fàcil. El lector més sever haurà de reconèixer que

Kazuo Ishiguro té moltes ambicions i els recursos per realitzar-les en la seua descripció d'un país on parlen un llenguatge d'ocells.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-05-2010 14:59

Plaça de la vila

  Sal·lus Herrero i Gomar

http://www.vilaweb.cat/noticia/3723241/dos-llibres-bezsonoff.html


Darrerament he llegit dos llibres de Joan Daniel Bezsonoff: "Una educació francesa" (editorial L'Avenç, 2009) i "Un país de butxaca" (ed. Empúries, febrer 2010). És interessant perquè en el primer narra la seua formació francesa, on no intenta tant parlar de si mateix, que també, sinó com ell mateix diu "un assaig etnològic on miri de descriure els costums, les olors, la bellesa d'un país desaparegut. Gràcies a la professió de mon pare i a la meua, he viscut set vides com un gat rus. De nin, vaig esquiar als Alps, vaig córrer a la vora del Rin, em vaig amagar als soterranis dels afores de Paris, vaig recollir petxines a les platges de la Mànega, vaig conèixer l'embassament d'una llengua a les costes de la Provença. En aquells temps antediluvians sense internet ni mòbils, els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà amb París i calia esperar tres o quatre anys per a tenir telèfon a casa. Els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francés. El cinema feia somniar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel. Els cotxes tenien llums grocs, els carrers plaques blaves amb lletres blanques. Les vaques menjaven herba, la mainada creia en l'existència del Pare Noël. Els carters passaven dos cops al dia. El president de la República editava antologies poètiques, i tots els catalans parlaven català".

Bezsonoff parla de la desaparició d'un temps i d'un país que ja no és el nostre, d'una llengua que va anar perdent-se perquè feia molts anys, el 7 de novembre de 1659, des del Tractat dels Pirineus, els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès i a partir de la Revolució francesa l'Estat francés va intentar aniquilar la cultura i la lengua catalana d'aquestes comarques. El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (el ximple). Un any després del Tractat, van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat prevèia conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francés continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seua constitució i ha afegit al seu article 2 "la langue de la République est le français (la llengua de la república és el francès)". Aquest article s'utilitza sovint per a negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per a refusar la presència del català en l'administració. Mentre es perd la fesomia lingüística, antropològica i cultural de la Catalunya del Nord hi ha alguns, entre els quals Bezsonoff, que testimonien una resistència sobre l'oblit i s'entesten a recobrar els mots per salvar-los del no res. I nosaltres agraïm que ens assenyalen quin ha estat el seu destí col·lectiu, la pràctica desaparició de la llengua catalana en unes dècades, perquè a pesar de les prohibicions i les imposicions per la força i les lleis es va resistir fins als anys seixanta i sentanta del segle XX, a una llengua que se l'ha menyspreada, se l'ha discriminada, se l'ha atacada des de l'administració francesa, com es fa des de l'administració espanyola o valenciana, a pesar de les Trobades d'Escola Valenciana que omplen els carrers i els pobles del País Valencià reinvindicant més valencià a l'escola, a la televisió, a l'administració que tanca les orelles i els ulls per a continuar discriminant les persones valencianoparlants per tots els mitjans... Per això a la Trobada d'Elx penjava una foto del conseller d'Educació Font de Mora cap per avall mentre pares, mares i infants menjaven i jugaven sota el retrat de l'infaust conseller, per això el president de la Diputació Rus sembla que seurà als tribunals de justícia per a respondre per què insultà i amenaçà de mort (volia "rematar-los") els mestres que anaren a la manifestació del 25 d'abril de l'any 2009, per què RTVV és una cova d'assetjament sexual, on els directors abusen de les periodistes, palpen, manipulen i tanquen el valencià a l'armari de la invisibilitat?
En l'altre llibre, "Un país de butxaca", parla més d'ell mateix, sobre la seua família, els seus avis, els seus pares, els seus oncles i ties, els seua amics per a confiar-nos el descobriment de la seua catalanitat i com s'ha convertit en un autor català. Al mateix temps, el Rosselló -el seu país de butxaca- s'ha transformat en un suburbi de Montpeller, la llengua de Ramon Muntaner s'hi ha evaporat com la boira d'un matí d'estiu. En un interessant i sovint divertit relat, Bezsonoff no defuig atacar frontalment qualsevol màquina de destruir memòria, amb ironìa. No callarà mai res, però sempre ho farà amb gràcia, com graciosa és l'anècdota que conta del seu pas per la UCE (Universitat Catalana d'Estiu), sobretot el relat sobre l'Enric Tàrrega, activista de València "era un amic íntim de Joan Fuster. Baixet, amb veu estentòria, parlava en un valencià apitxat sense concessions. Gesticulava, cridava "Xe, collons!" abans de desenvolupar en veu baixa, quasi confidencialment, anàlisis sobre la música barroca. M'han contat que un dia va anar a les exèquies d'un patriota a la catedral de València. El mossèn va pronunciar l'elogi fúnebre del difunt en castellà. Alçant la mà com a l'escola, en Tàrrega va demanar la paraula i va parlar de l'amic perdut en català. Acabat l'homenatge, es girà cap al capellà i li digué: -Mossèn, vosté és un moniato i anirà a l'infern...". Al remat d'aquest llibre on ens narra com reconquesta la seua catalanitat mentre s'esfuma el seu país com la boira d'estiu, ens adverteix que "els meus avis s'havien mort, però els seus mots sempre m'acompanyarien".
Per a nosaltres, els valencians i valencianes, és un avís greu d'un filòleg entomòleg d'on pot anar a parar el nostre país si no mantenim les resistències activades en tots els fronts. És un goig llegir un autor que habita al Sud de França, a les comarques de la Catalunya del Nord, en la nostra llengua i entendre'l perquè el que ens conta forma part de la nostra quotidianitat o d'un futur que ens volen negar els estats espanyol i francés, que ens voldrien evaporats, com una boira d'un matí d'estiu. Estem advertits i ho agraïm perquè si ens passa el mateix en un futur pròxim, una part de la responsabilitat serà nostra per deixar-nos evaporar pels que sempre ens han volgut posar als forns crematoris de la història per tornar-nos només fum i cendres, com els del volcà islandés que va paralitzar uns dies l'aviació europea al mes d'abril del 2010 i ens mostrava les fragilitats de la "modernitat avançada".

 

 

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article