VEF Blog

Darrerament he llegit dos llibres de Joan Daniel Bezsonoff: "Una educació francesa" (editorial L'Avenç, 2009) i "Un país de butxaca" (ed. Empúries, febrer 2010). És interessant perquè en el primer narra la seua formació francesa, on no intenta tant parlar de si mateix, que també, sinó com ell mateix diu "un assaig etnològic on miri de descriure els costums, les olors, la bellesa d'un país desaparegut. Gràcies a la professió de mon pare i a la meua, he viscut set vides com un gat rus. De nin, vaig esquiar als Alps, vaig córrer a la vora del Rin, em vaig amagar als soterranis dels afores de Paris, vaig recollir petxines a les platges de la Mànega, vaig conèixer l'embassament d'una llengua a les costes de la Provença. En aquells temps antediluvians sense internet ni mòbils, els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà amb París i calia esperar tres o quatre anys per a tenir telèfon a casa. Els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francés. El cinema feia somniar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel. Els cotxes tenien llums grocs, els carrers plaques blaves amb lletres blanques. Les vaques menjaven herba, la mainada creia en l'existència del Pare Noël. Els carters passaven dos cops al dia. El president de la República editava antologies poètiques, i tots els catalans parlaven català".

Bezsonoff parla de la desaparició d'un temps i d'un país que ja no és el nostre, d'una llengua que va anar perdent-se perquè feia molts anys, el 7 de novembre de 1659, des del Tractat dels Pirineus, els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès i a partir de la Revolució francesa l'Estat francés va intentar aniquilar la cultura i la lengua catalana d'aquestes comarques. El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (el ximple). Un any després del Tractat, van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat prevèia conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francés continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seua constitució i ha afegit al seu article 2 "la langue de la République est le français (la llengua de la república és el francès)". Aquest article s'utilitza sovint per a negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per a refusar la presència del català en l'administració. Mentre es perd la fesomia lingüística, antropològica i cultural de la Catalunya del Nord hi ha alguns, entre els quals Bezsonoff, que testimonien una resistència sobre l'oblit i s'entesten a recobrar els mots per salvar-los del no res. I nosaltres agraïm que ens assenyalen quin ha estat el seu destí col·lectiu, la pràctica desaparició de la llengua catalana en unes dècades, perquè a pesar de les prohibicions i les imposicions per la força i les lleis es va resistir fins als anys seixanta i sentanta del segle XX, a una llengua que se l'ha menyspreada, se l'ha discriminada, se l'ha atacada des de l'administració francesa, com es fa des de l'administració espanyola o valenciana, a pesar de les Trobades d'Escola Valenciana que omplen els carrers i els pobles del País Valencià reinvindicant més valencià a l'escola, a la televisió, a l'administració que tanca les orelles i els ulls per a continuar discriminant les persones valencianoparlants per tots els mitjans... Per això a la Trobada d'Elx penjava una foto del conseller d'Educació Font de Mora cap per avall mentre pares, mares i infants menjaven i jugaven sota el retrat de l'infaust conseller, per això el president de la Diputació Rus sembla que seurà als tribunals de justícia per a respondre per què insultà i amenaçà de mort (volia "rematar-los") els mestres que anaren a la manifestació del 25 d'abril de l'any 2009, per què RTVV és una cova d'assetjament sexual, on els directors abusen de les periodistes, palpen, manipulen i tanquen el valencià a l'armari de la invisibilitat?
En l'altre llibre, "Un país de butxaca", parla més d'ell mateix, sobre la seua família, els seus avis, els seus pares, els seus oncles i ties, els seua amics per a confiar-nos el descobriment de la seua catalanitat i com s'ha convertit en un autor català. Al mateix temps, el Rosselló -el seu país de butxaca- s'ha transformat en un suburbi de Montpeller, la llengua de Ramon Muntaner s'hi ha evaporat com la boira d'un matí d'estiu. En un interessant i sovint divertit relat, Bezsonoff no defuig atacar frontalment qualsevol màquina de destruir memòria, amb ironìa. No callarà mai res, però sempre ho farà amb gràcia, com graciosa és l'anècdota que conta del seu pas per la UCE (Universitat Catalana d'Estiu), sobretot el relat sobre l'Enric Tàrrega, activista de València "era un amic íntim de Joan Fuster. Baixet, amb veu estentòria, parlava en un valencià apitxat sense concessions. Gesticulava, cridava "Xe, collons!" abans de desenvolupar en veu baixa, quasi confidencialment, anàlisis sobre la música barroca. M'han contat que un dia va anar a les exèquies d'un patriota a la catedral de València. El mossèn va pronunciar l'elogi fúnebre del difunt en castellà. Alçant la mà com a l'escola, en Tàrrega va demanar la paraula i va parlar de l'amic perdut en català. Acabat l'homenatge, es girà cap al capellà i li digué: -Mossèn, vosté és un moniato i anirà a l'infern...". Al remat d'aquest llibre on ens narra com reconquesta la seua catalanitat mentre s'esfuma el seu país com la boira d'estiu, ens adverteix que "els meus avis s'havien mort, però els seus mots sempre m'acompanyarien".
Per a nosaltres, els valencians i valencianes, és un avís greu d'un filòleg entomòleg d'on pot anar a parar el nostre país si no mantenim les resistències activades en tots els fronts. És un goig llegir un autor que habita al Sud de França, a les comarques de la Catalunya del Nord, en la nostra llengua i entendre'l perquè el que ens conta forma part de la nostra quotidianitat o d'un futur que ens volen negar els estats espanyol i francés, que ens voldrien evaporats, com una boira d'un matí d'estiu. Estem advertits i ho agraïm perquè si ens passa el mateix en un futur pròxim, una part de la responsabilitat serà nostra per deixar-nos evaporar pels que sempre ens han volgut posar als forns crematoris de la història per tornar-nos només fum i cendres, com els del volcà islandés que va paralitzar uns dies l'aviació europea al mes d'abril del 2010 i ens mostrava les fragilitats de la "modernitat avançada".

 

 

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar