VEF Blog

El país desaparegut

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/168139

Joaquim Torrent

foto Delcampe, Massy, Rue des Canadiens circa 1970

En el suplement de cultura de l’ “Avui”, corresponent al 13  de març d’enguany,  va  aparèixer  un   article   d’ Ignasi Aragay titulat “TV3, televisió espanyola”. Més enllà de l’obvietat del  títol  -tot i no percebre-la molts conciutadans- cal dir que l’artricle gira al voltant de l’obra recent de l’escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff, amb molts elements autoreferencials, i que, vulgues no vulgues, ens afecta  també, per omissió, als catalans del sud de la ratlla.
Aragay reprodueix les següents afirmacions de Bezsonoff, extretes d’Un país de butxaca i sobre les quals m’extendré més endavant: “25 anys enrere hi havia 100 habitants a Nils. Tots parlaven català (…). Ara el poble té 200 habitants i queden 20 catalans (…). Els vells ja no juguen a botxes (…) ara s’estan tots al petit cementiri”.
No cal dir que és una evolució dramàtica i que representa una realitat que ens hauria de colpir. Em temo, però, que la reacció general dels lectors de l’”Avui” haurà estat del tipus:
-Sí, ves, què hi farem. És inevitable. A més, és a França…
Per, tot seguit, acabar l’article, passar full i no pensar-hi més.
Malauradament és així. I no es tracta tampoc de culpabilitzar ningú. L’espanyolització i l’alienació nacional que patim de forma constant produeix, entre d’altres, aquesta indiferèmcia. Precisament, per aquest motiu voldria convidar els lectors a reflexionar sobre les paraules de Bezsonoff.

  Primer de tot ens hauríem de plantejar per què s’ha produit aquesta tan gran davallada de parlants al petit poble rossellonès de Nils -on residien els avis de Bezsonoff i ell mateix llargues temporades-. Sembla lògic atribuir-ho, en part, a causes biològiques: com és llei de vida molta gent gran ha mort, i amb ells  s'han endut a la tomba la nostra llengua. De tota manera, tampoc no és un procés tan “natural”, perquè en els països normals i amb una llengua normalitzada, valgui la redundància, les respectives llengües pròpies es transmeten intergeneracionalment sense cap dificultat, cosa que en el cas de Nils, com és evident, no s’ha produït.. A banda de la no transmissió per part dels propis parlants als seus descendents, cal pensar també en altres factors: si sabem que la taxa de fecunditat a l‘Estat francès, i encara més a la Catalunya-nord, és força baixa, no podem atribuir l’increment que s’ha produït del 100% de la població al creixement natural; és un increment clarament degut a la immigració, i si a això hi afegim l’emigració dels elements autòctons -molts, per exemple, per a fer de funcionaris de l’Estat francès-, els efectes de la primera encara s’accentuen, i es dóna lloc a una clara substitució poblacional. A més, no ens hauria de sobtar la davallada lingüística; és un fet  ben constatat i documentat que en tota societat que pateix  la minorització de la llengua pròpia es fa molt difícil, sinó impossible, que els nouvinguts -especialment quan són molts i arribats en un curt lapse de temps- puguin ser socialitzats en aquesta llengua, la qual sol esdevenir una llengua oculta, mancada de prestigi i mancada de mitjans materials i institucionals que en garanteixin la subsistència.
Quant als nouvinguts, caldria distingir-ne dos grups principals: en primer lloc els que fan feines no desitjades pels autòctons i ocupen els graons més baixos de l’escala social,   els  quals, en   el     cas de    l‘Estat francès, solen provenir del nord d’Àfrica; i, en segon lloc, els retirats, provinents majoritàriament de França endins, però també d’altres països europeus, els quals han vingur atrets pel bon clima -en aquests també hi hauríem de sumar una petita part de població activa amb els mateixos orígerns i motivacions-. Aquest segon grup de nouvinguts sol ser bastant reaci i contrari a qualsevol manifestació cultural autòctona, mentre que els primers simplement s’hi mostren indiferents i passius.
Curiosament, si ens fixem amb qualsevol suburbi de París, com pot ser el mateix Massy, on Bezsonoff va viure fins als 11 anys, veurem  com, a diferència del poblet de Nils, amb la mateixa o superior quantitat  de població estrangera la llengua predominant continua sent l’autòctona, en aquest cas el francès,  tot i no ser la llengua de la gran majoria dels progenitors dels seus habitants. Cosa lògica si tenim en compte que en una societat globalitzada les úniques llengües que poden subsistir són les que tenen un Estat al darrere, com pot ser l‘Estat francès. En canvi, les altres llengües de l’hexàgon -de la situació de les quals el cas de Nils  constitueix un exemple paradigmàtic- es deixen, deliberadament i amb alevosia, extingir, fent veure que és un procés de mort “natural”, quan en realitat es tracta d’un lingüicidi premeditat, cotmés, per a més inri, sota la divisa  “legalitat, igualtat i fraternitat”. Coses del jacobinisme! Prenent-me, doncs, bona nota i tinguem sempre ben present què fa, millor dit, què no fa l’Estat francès, tan admirat per tota mena de jacobins espanyols, amb la nostra llengua a quatre passes de la ratlla  fronterera.
Per acabar, un avís a navegants: la llengua no sols s’erradica directament -tant de manera activa com passiva-, sinó, també, com a pas previ i, o, complementari, canviant les mentalitats. D’això ens en fa adonar Bezsonoff quan diu -tal com recalca Aragay en el seu article- que “TV3 és una televisió espanyola de llengua catalana”, i quan es pregunta:
-“Per què, cada cop que miri els informatius de TV3, sempre hi ha una bombona de gas que explota a Burgos?”…