VEF Blog

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/168139

Joaquim Torrent

foto Delcampe, Massy, Rue des Canadiens circa 1970

En el suplement de cultura de l’ “Avui”, corresponent al 13  de març d’enguany,  va  aparèixer  un   article   d’ Ignasi Aragay titulat “TV3, televisió espanyola”. Més enllà de l’obvietat del  títol  -tot i no percebre-la molts conciutadans- cal dir que l’artricle gira al voltant de l’obra recent de l’escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff, amb molts elements autoreferencials, i que, vulgues no vulgues, ens afecta  també, per omissió, als catalans del sud de la ratlla.
Aragay reprodueix les següents afirmacions de Bezsonoff, extretes d’Un país de butxaca i sobre les quals m’extendré més endavant: “25 anys enrere hi havia 100 habitants a Nils. Tots parlaven català (…). Ara el poble té 200 habitants i queden 20 catalans (…). Els vells ja no juguen a botxes (…) ara s’estan tots al petit cementiri”.
No cal dir que és una evolució dramàtica i que representa una realitat que ens hauria de colpir. Em temo, però, que la reacció general dels lectors de l’”Avui” haurà estat del tipus:
-Sí, ves, què hi farem. És inevitable. A més, és a França…
Per, tot seguit, acabar l’article, passar full i no pensar-hi més.
Malauradament és així. I no es tracta tampoc de culpabilitzar ningú. L’espanyolització i l’alienació nacional que patim de forma constant produeix, entre d’altres, aquesta indiferèmcia. Precisament, per aquest motiu voldria convidar els lectors a reflexionar sobre les paraules de Bezsonoff.

  Primer de tot ens hauríem de plantejar per què s’ha produit aquesta tan gran davallada de parlants al petit poble rossellonès de Nils -on residien els avis de Bezsonoff i ell mateix llargues temporades-. Sembla lògic atribuir-ho, en part, a causes biològiques: com és llei de vida molta gent gran ha mort, i amb ells  s'han endut a la tomba la nostra llengua. De tota manera, tampoc no és un procés tan “natural”, perquè en els països normals i amb una llengua normalitzada, valgui la redundància, les respectives llengües pròpies es transmeten intergeneracionalment sense cap dificultat, cosa que en el cas de Nils, com és evident, no s’ha produït.. A banda de la no transmissió per part dels propis parlants als seus descendents, cal pensar també en altres factors: si sabem que la taxa de fecunditat a l‘Estat francès, i encara més a la Catalunya-nord, és força baixa, no podem atribuir l’increment que s’ha produït del 100% de la població al creixement natural; és un increment clarament degut a la immigració, i si a això hi afegim l’emigració dels elements autòctons -molts, per exemple, per a fer de funcionaris de l’Estat francès-, els efectes de la primera encara s’accentuen, i es dóna lloc a una clara substitució poblacional. A més, no ens hauria de sobtar la davallada lingüística; és un fet  ben constatat i documentat que en tota societat que pateix  la minorització de la llengua pròpia es fa molt difícil, sinó impossible, que els nouvinguts -especialment quan són molts i arribats en un curt lapse de temps- puguin ser socialitzats en aquesta llengua, la qual sol esdevenir una llengua oculta, mancada de prestigi i mancada de mitjans materials i institucionals que en garanteixin la subsistència.
Quant als nouvinguts, caldria distingir-ne dos grups principals: en primer lloc els que fan feines no desitjades pels autòctons i ocupen els graons més baixos de l’escala social,   els  quals, en   el     cas de    l‘Estat francès, solen provenir del nord d’Àfrica; i, en segon lloc, els retirats, provinents majoritàriament de França endins, però també d’altres països europeus, els quals han vingur atrets pel bon clima -en aquests també hi hauríem de sumar una petita part de població activa amb els mateixos orígerns i motivacions-. Aquest segon grup de nouvinguts sol ser bastant reaci i contrari a qualsevol manifestació cultural autòctona, mentre que els primers simplement s’hi mostren indiferents i passius.
Curiosament, si ens fixem amb qualsevol suburbi de París, com pot ser el mateix Massy, on Bezsonoff va viure fins als 11 anys, veurem  com, a diferència del poblet de Nils, amb la mateixa o superior quantitat  de població estrangera la llengua predominant continua sent l’autòctona, en aquest cas el francès,  tot i no ser la llengua de la gran majoria dels progenitors dels seus habitants. Cosa lògica si tenim en compte que en una societat globalitzada les úniques llengües que poden subsistir són les que tenen un Estat al darrere, com pot ser l‘Estat francès. En canvi, les altres llengües de l’hexàgon -de la situació de les quals el cas de Nils  constitueix un exemple paradigmàtic- es deixen, deliberadament i amb alevosia, extingir, fent veure que és un procés de mort “natural”, quan en realitat es tracta d’un lingüicidi premeditat, cotmés, per a més inri, sota la divisa  “legalitat, igualtat i fraternitat”. Coses del jacobinisme! Prenent-me, doncs, bona nota i tinguem sempre ben present què fa, millor dit, què no fa l’Estat francès, tan admirat per tota mena de jacobins espanyols, amb la nostra llengua a quatre passes de la ratlla  fronterera.
Per acabar, un avís a navegants: la llengua no sols s’erradica directament -tant de manera activa com passiva-, sinó, també, com a pas previ i, o, complementari, canviant les mentalitats. D’això ens en fa adonar Bezsonoff quan diu -tal com recalca Aragay en el seu article- que “TV3 és una televisió espanyola de llengua catalana”, i quan es pregunta:
-“Per què, cada cop que miri els informatius de TV3, sempre hi ha una bombona de gas que explota a Burgos?”…

Aquesta setmana he participat a les trobades de l'associació cultural basca Maiatz a Baiona. Amb col·legues alsacians, corsos, bretons, occitans, bascos he llegit aquesta versió catalana meua d'un dels poemes més coneguts de Mahmud Darwix.

    Enyori el pa de ma mare

    el cafè de ma mare,

    les carícies de ma mare...

    I la infantesa creix dins meu,

    dia rere dia,

    i estimi la meua vida, perquè

    si me moria,

    me farien vergonya les llàgrimes de la mare! 

    Fes de mi, si torni un dia,

    una ombrel·la per les teues pestanyes,

    recobreix-me els ossos amb aquesta herba

    purificada sota els teus talons innocents.

    Lliga'm

    amb un rull dels teus cabells,

    un fil que penja a la vora del teu vestit...

    I potser jo seré un déu,

    un déu potser,

    si fregava el teu cos!

    Si torni, endinsa'm

    llenya, dins la teua llar.

   I penja'm,

   cordill, al terrat de casa teua.

   No m'aguanti dret

  sense la teua pregària del dia.

  M'he fet gran. Porta'm els estels de la infantesa

  i compartiré amb els ocellets,

  el camí del retorn...

  Al niu de la teua espera!  

Versió en alemany dialectal d'Alsàcia del meu amic Ronald Euler 

àn minni Mutter

Ich hàn Hëmweh noch em Brot vàn minner Mutter,

Noch em Kàffé vàn minner Mutter,

Noch em Strëchle vàn minner Mutter…

Un de Kindhett wàchst in mir,

Dà noh Dà,

Un ich hàn min Lëwe gër, denn

Wenn ich dätt sterwe,

Dätt ich mich schäme, wéjje de Träne vàn minner Mutter!

Màch mit mir, wenn ich àm e Dà hëmkumm,

E kliner Sunneschirm fur Dinne Awwelider.

Bedéck minne Knoche mit demm Gràss

Gedäft inger Dinne unschuldische Ferse.

Bing mich féscht

Mit ere Strähn vàn Dinne Hoor,

E Fàde, wu àm Sàm hänkt vàn Dim Rock…

Un ich werr, villicht, e Gott,

Villicht e Gott,

Wenn ich s berihre dätt Din Herz!

Wenn ich hëmkumm, begràb mich,

Schëtel Holz, in Din Kamin.

Un hänk mich,

Wéschsël, uff de Dàch vàn Dim Hüss.

Ich hàlt s nitt üss

Uhne Din Dàgebett.

Ich bin àlt worr. Bring de Sterne zerick vàn dr Kindhett

Un ich werr ne dële mit de Vejle ihre kline,

De Wëj zerick…

Ins Néscht vàn Dim Warte!

<cite>anticanons.blogspot.com/2010/05/un-pais-de-butxaca-de-joan-daniel.html</cite>

Una cosa molt gran en una de molt petita, heus aquí el que és Catalunya, també la Catalunya del Nord. Aquest llibre també és petit, curt però intens, ple de la passió del seu autor per la llengua i la cultura d’un país de butxaca. En set capítols, el títol d’algun d’ells sobresurt. Per exemple “La llengua de la banyera”, per dir que el català és la llengua de les coses íntimes, on ets submergit, mentre que el francès ho és de les coses públiques, convencionals. O bé: “El camí de Damasc” parlaria de la conversió a la defensa del català que es va produir en un moment determinat en l’autor, com si de Sant Pau es tractés.

Aquesta història real però literària, té moments de molt de lirisme, entremesclat amb realisme, com per exemple quan parla de com ha buscat l’essència de la catalanitat i “el vent no m’ha donat cap resposta” (41), diu l’autor en referència a la mítica cançó de Dylan, que alhora es relacionaria amb el “-Si no estàs content, posa’t el cul al vent” (37) d’unes pàgines abans.

“Més enllà de les idees i les creences sempre hi ha l’home”, admet més enllà: no es pot matar tot el que és gras. El llibre, que no només parla de la Catalunya del Nord, és ple de passatges gens superficials com “És l’amor que dóna sentit al món visible” (111), motiu lligat al seu primer llibre, la seva primera obra, en la seva primera llengua, sobre el primer amor i alhora el primer revés: un joc de paraules que seria fet en una carambola: El primer cop (113).

Hi ha també un passatge deliciós cap al final, on compara la llengua catalana amb un element “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries” (115): perquè el llenguatge és sempre una cosa espiritual, allò que identifica més la humanitat. És per això que Bezsonoff defensa la llengua i la cultura catalana aferrissadament, tot i que ell només ha conegut el català a través dels avis, i no se sent ni rus ni francès, el seu nom no és Jean-Daniel sinó Joan Daniel.

Aquest llibre també és “blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d’Empúries”, tot i que requereix un esforç, una curiositat i una empenta, plenament recompensades, per llegir-se’l.

 Telegrames des de Sarrià de Ter

Josep Maria Sansalvador

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/167443

Acabo d’enllestir la lectura d’Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff. Me’l vaig fer dedicar per l’autor fa quinze dies i m’hi va posar “Per en Josep Maria, felicitant-lo pel seu bon gust literari. Visca Sant Jordi. JD, Girona, 23/04/2010”.  Manuscrit amb una cal·ligrafia inequívocament francesa, que no sé pas si n'hi ha cap de rossellonesa.

 Ignasi Aragay, L'Avui, dissabte 8 de maig del 2010

“Cada dia estem més a prop del futur, oi?”, em pregunta el Feliu, el meu fill petit, mentre travessem el parc camí de l’escola. “Sí, però sempre som al present”, li responc amb el paraigua a la mà, aixoplugant-lo de la pluja i de la part lletja de la resposta: “El futur de veritat és la mort”, penso. En tornar a casa, Xuan Bello m’il·lumina amb el seu “desig de l’edat madura de cercar un país innocent, on el temps no passi i on perdurin per sempre qui sap si una tarda de la infantesa o aquella nit boja de joventut que vam jurar, fervorosos, que l’amor no s’acabaria mai”. Ho escriu al llibre La neu i altres complements circumstancials (Adesiara), traduït de l’asturià per Jordi Raventós. Xuan Bello, tot i recordar-nos que, com els iogurts, les pàtries també tenen data de caducitat –o sigui, futur de veritat–, ens parla de les mil cares de la seva, de pàtria: els rius, els viatges, l’enyor, la neu, les utopies, les lectures, els viatges, la llengua... Com Quintilià, Xuan Bello no marxa de la seva petita Astúries “per no fer-la més petita”. O, en altres paraules, ara manllevades d’un emblema francmaçó: “Tot per la humanitat, res contra la nació. Tot plegat em porta a pensar que la independència no és exactament el futur, és una manera de buscar un present més acollidor, que no ens faci estranys a casa. La pàtria iogurt, de caducitat immediata, és l’autonòmica. “Cada dia estem més a prop del futur, oi?”. “Sí, fill, però l’important és el present”.

País de butxaca. La pàtria asturiana de Xuan Bello s’assembla molt a la nord-catalana de Joan Daniel Bezsonoff: són pàtries secretes, amb llengües antigues de vida estantissa, amb homes i dones que les ignoren. Bezsonoff va rebre del seu avi –els pares li parlaven en francès– la llengua catalana, un “llatí salvatge, mig pescaire, mig muntanyol. La llengua d’un país de butxaca que ens agermana amb tots els pobles del món”, escriu a Un país de butxaca (Empúries). “Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o en rus. El nostre país és tan petit que la gent té la imaginació empetitida. Li costa entendre que hi ha catalans a França, catalans blancs o negres, catalans amb cognoms xinesos, holandesos o exageradament eslaus”. A Xuan Bello li passa tres quarts del mateix. A un paisà que li va dir que preferia que el seu fill aprengués l’anglès, que és la llengua universal, que l’asturià, que no té futur –si sabés quin és el futur autèntic!–, el bo d’en Bello li va respondre que es fixés en els gossos: “Del Japó a Galícia lladren en el mateix idioma, i ja veieu a quin grau de civilització han arribat. No em va entendre, tot i que, educat, va respondre amb un imperceptible lladruc caní”.

Fent camí. La independència no és el present, però tampoc el futur, és un camí, ens diu Salvador Cardús a El camí de la independència (La Campana). Sense la intimitat poètica de Bello o Bezsonoff, Cardús ens serveix un pamflet cordial: pamflet ve de Pàmfil, que en llatí és l’“amic de tots”. Com a bon independentista independent, sever i exigent, ens adverteix de dues coses: “La independència no és, en si mateixa, l’objectiu”, sinó el mitjà per fer un país digne i ambiciós; i “el dret a la independència, un poble se’l guanya en la mesura que ha fet els mèrits necessaris per aconseguir-la”. En un terreny més conjuntural, aporta una dada rellevant: Montilla és president després que a les darreres eleccions obtingués el 17% dels vots sobre el cens. Fins ara, als referèndums per la independència, si sols s’agafa els majors de 18 anys, ha votat un 23,5% del cens, amb un 93,4% de sís.

Concòrdia. A Godall, un poblet del Montsià que podria ser com el Paniceiros de Xuan Bello o el Nils de Bezsonoff, tafanejant a la biblioteca d’uns amics ensopego amb Per la concòrdia, de Francesc Cambó. La gènesi del llibre es remunta a una conferència del 1923, està escrit el 1927 i es va publicar el 1930 a la Llibreria Catalònia. Se’n va fer una edició en català i una en castellà, a veure si a la Meseta feien seus els bons desitjos cambonians. El líder lligaire afirma que “del 1898 al 1923, el problema català fou la preocupació constant de tots els governs: el veritable punt central a l’entorn del qual girà tota la política d’Espanya. Ho fou més que no es creu”. I, malgrat els fracassos, entre l’assimilisme castellà persistent i el separatisme català aleshores incipient, acabava l’assaig fent vots per l’entesa: “Per Catalunya, la llibertat necessària per a expandir lliurement la seva personalitat no és un impossible dins Espanya. No s’ha demostrat prou, almenys, que sigui impossible”. Avui, al cap de vuitanta anys de la mateixa i penosa cançó, ¿podem entendre que ja s’ha demostrat prou?

Ressenya publicada a la revista Presència del 2 de maig de 2010

 ressenya publicada a la revista El Temps, número 1350, 27 d'abril de 2010

Quan érem orfes

Kazuo Ishiguro

traducció de Xavier Pàmies

La Butxaca

Barcelona, 2010

Encara recordi la nit d'hivern en què vaig comprar El lotus blau, possiblement la més poètica de les aventures de Tintín, i les emocions que aquella lectura em va provocar.

En Quan érem orfes, el novel·lista britànic Kazuo Ishiguro viatja també al Xangai dels anys 1930, el mateix Xangai que El lotus blau amb les seues concessions estrangeres, els seus bancs magnífics, els seus gratacel.

Igual que a les grans novel·les d'aventura del segle XIX, el llibre es divideix en dues parts. La preparació del viatge i el viatge.

La primera part m'ha entusiasmat. En Christopher Bank, detectiu molt famós de Londres, no pot pas oblidar la seua infantesa a Xangai, una infantesa molt feliç fins al moment en què es va acabar en tragèdia amb la disparició inexplicable dels seus pares. Ishiguro, que se'n va anar infant del seu Japó natal, descriu amb emoció i poesia el passat xinès del narrador. Evoca amb tendresa els jocs infantils, el seu company japonès. He pensat més d'una vegada en ' Elegía de mi niñez ' de José María Valverde '...Guardo la imagen turbia /de un niño que, de pronto, se distrae / en medio de los juegos /y al ocaso se queda pensativo/ escuchando el rumor lejano de las calles...' (del llibre Hombre de Dios)

La segona part, en canvi, confessi que m'ha decebut força. El novel·lista conclou amb traça el relat però, per a mi, el seu Xangai fa tuf de cartró pedra. És el Xangai de les pel·lícules de Josef von Sternberg, el de The Shanghai Gesture. Després de l'evocació punyent de la infantesa, el narrador torna a la seua ciutat natal i sembla que no passi res. No sabem res de les seues emocions, de les seues impressions. No comenta els canvis de la ciutat. No sentim l'atmosfera trepidant, l'explosió artística i cultural de Xangai. Res...Com si el detectiu Bank hagués travessat les ribes del Tàmesi per a jugar a whist en algun club. L'evocació de la guerra sino-japonesa tampoc no m'ha convençut. Tant se val! Malgrat les meues reserves, Quan érem orfes és una molt bona novel·la. Hauria pogut ser una obra mestra si l'edifici novel·lesc no trontollés cap a la fi. Confrontar-se amb un mite tan poderós com el Xangai d'antany no és pas fàcil. El lector més sever haurà de reconèixer que

Kazuo Ishiguro té moltes ambicions i els recursos per realitzar-les en la seua descripció d'un país on parlen un llenguatge d'ocells.

  Sal·lus Herrero i Gomar

http://www.vilaweb.cat/noticia/3723241/dos-llibres-bezsonoff.html