VEF Blog

Pàtria iogurt

 Ignasi Aragay, L'Avui, dissabte 8 de maig del 2010

“Cada dia estem més a prop del futur, oi?”, em pregunta el Feliu, el meu fill petit, mentre travessem el parc camí de l’escola. “Sí, però sempre som al present”, li responc amb el paraigua a la mà, aixoplugant-lo de la pluja i de la part lletja de la resposta: “El futur de veritat és la mort”, penso. En tornar a casa, Xuan Bello m’il·lumina amb el seu “desig de l’edat madura de cercar un país innocent, on el temps no passi i on perdurin per sempre qui sap si una tarda de la infantesa o aquella nit boja de joventut que vam jurar, fervorosos, que l’amor no s’acabaria mai”. Ho escriu al llibre La neu i altres complements circumstancials (Adesiara), traduït de l’asturià per Jordi Raventós. Xuan Bello, tot i recordar-nos que, com els iogurts, les pàtries també tenen data de caducitat –o sigui, futur de veritat–, ens parla de les mil cares de la seva, de pàtria: els rius, els viatges, l’enyor, la neu, les utopies, les lectures, els viatges, la llengua... Com Quintilià, Xuan Bello no marxa de la seva petita Astúries “per no fer-la més petita”. O, en altres paraules, ara manllevades d’un emblema francmaçó: “Tot per la humanitat, res contra la nació. Tot plegat em porta a pensar que la independència no és exactament el futur, és una manera de buscar un present més acollidor, que no ens faci estranys a casa. La pàtria iogurt, de caducitat immediata, és l’autonòmica. “Cada dia estem més a prop del futur, oi?”. “Sí, fill, però l’important és el present”.

País de butxaca. La pàtria asturiana de Xuan Bello s’assembla molt a la nord-catalana de Joan Daniel Bezsonoff: són pàtries secretes, amb llengües antigues de vida estantissa, amb homes i dones que les ignoren. Bezsonoff va rebre del seu avi –els pares li parlaven en francès– la llengua catalana, un “llatí salvatge, mig pescaire, mig muntanyol. La llengua d’un país de butxaca que ens agermana amb tots els pobles del món”, escriu a Un país de butxaca (Empúries). “Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o en rus. El nostre país és tan petit que la gent té la imaginació empetitida. Li costa entendre que hi ha catalans a França, catalans blancs o negres, catalans amb cognoms xinesos, holandesos o exageradament eslaus”. A Xuan Bello li passa tres quarts del mateix. A un paisà que li va dir que preferia que el seu fill aprengués l’anglès, que és la llengua universal, que l’asturià, que no té futur –si sabés quin és el futur autèntic!–, el bo d’en Bello li va respondre que es fixés en els gossos: “Del Japó a Galícia lladren en el mateix idioma, i ja veieu a quin grau de civilització han arribat. No em va entendre, tot i que, educat, va respondre amb un imperceptible lladruc caní”.

Fent camí. La independència no és el present, però tampoc el futur, és un camí, ens diu Salvador Cardús a El camí de la independència (La Campana). Sense la intimitat poètica de Bello o Bezsonoff, Cardús ens serveix un pamflet cordial: pamflet ve de Pàmfil, que en llatí és l’“amic de tots”. Com a bon independentista independent, sever i exigent, ens adverteix de dues coses: “La independència no és, en si mateixa, l’objectiu”, sinó el mitjà per fer un país digne i ambiciós; i “el dret a la independència, un poble se’l guanya en la mesura que ha fet els mèrits necessaris per aconseguir-la”. En un terreny més conjuntural, aporta una dada rellevant: Montilla és president després que a les darreres eleccions obtingués el 17% dels vots sobre el cens. Fins ara, als referèndums per la independència, si sols s’agafa els majors de 18 anys, ha votat un 23,5% del cens, amb un 93,4% de sís.

Concòrdia. A Godall, un poblet del Montsià que podria ser com el Paniceiros de Xuan Bello o el Nils de Bezsonoff, tafanejant a la biblioteca d’uns amics ensopego amb Per la concòrdia, de Francesc Cambó. La gènesi del llibre es remunta a una conferència del 1923, està escrit el 1927 i es va publicar el 1930 a la Llibreria Catalònia. Se’n va fer una edició en català i una en castellà, a veure si a la Meseta feien seus els bons desitjos cambonians. El líder lligaire afirma que “del 1898 al 1923, el problema català fou la preocupació constant de tots els governs: el veritable punt central a l’entorn del qual girà tota la política d’Espanya. Ho fou més que no es creu”. I, malgrat els fracassos, entre l’assimilisme castellà persistent i el separatisme català aleshores incipient, acabava l’assaig fent vots per l’entesa: “Per Catalunya, la llibertat necessària per a expandir lliurement la seva personalitat no és un impossible dins Espanya. No s’ha demostrat prou, almenys, que sigui impossible”. Avui, al cap de vuitanta anys de la mateixa i penosa cançó, ¿podem entendre que ja s’ha demostrat prou?