http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 02-07-2010 08:55

Sempre passen coses al mes de maig 5

 

UNA FANÀTICA DELICIOSA

 

 

 

A força de treballar cada dia a la biblioteca, vaig simpatitzar amb el personal. Si el senyor Van de Velde –quinquagenari rogenc i purista– em queia bé, em cansava fàcilment amb les seues al·lusions contínues al seu país. S'expressava amb una correcció massa afectada. Alt, sec i eixut com un inquisidor damunt un ase. Caminava amb una certa dificultat, entrebancant-se regularment. Comparava tothora els avantatges i els inconvenients de França i Bèlgica. Aquesta sempre en sortia més ben parada que aquella. L'empipava la moda dels acudits belgues, cosins de les bromes espanyoles sobre la gent de Lepe o de les carallades mexicanes sobre els gallecs. Tothom és el belga o el gavatx de tothom...

Si no m'hagués temut que en René Van de Velde em lliurés els documents amb retard per a represaliar-me, li hauria respost secament. Si enyorava tant Bèlgica, les autopistes i les nacionals badaven prou perquè se'n tornés al seu reialmet paradisíac. També li hauria pogut recomanar la lectura de les impressions de viatge de Baudelaire si me n'hagués recordat menys confusament.

 

La segona persona a la qual vaig agafar amistat fou la senyora Marta Nombleau. Una petita trentena, els cabells rossos, ulls negres, sempre vestida de blau o de negre. Una bellesa anacrònica que em recordava els retrats de la marquesa de Pompadour per Boucher. Des del primer dia, quan vaig demanar a consultar el diccionari de Moutier, em va revelar el seu occitanisme ferotge. S'obstinava a enraonar amb mi en la llengua del país. Una reincarnació sexy del pobre Frederic.

La comuna baila gaire de sòus. Siem oblijats de nos deibrolhar tot solets..1

La Claire venia de Miranda, un vilatjot entre el Roine i tres turons que ja pressent la Provença.

Ma gent a un granja. M'an totjorn barjat en occitan. 2

Amb una veu dolça, un xic àcida com una llimona en un pastís, em parlava de les nines i del seu home, mestre en una escola de Lauriòu. Si més no, m'ho imagini perquè perdia molts detalls dels seus discursos que retiraven a la definició de mots encreuats en una revista de dos francs. No puc pronunciar-me sobre la riquesa del seu parlar. En tot cas, la cantarella s'allunyava força de les sonoritats de la Provença. Per a resumir-ho amb una fórmula aproximativa, la Claire s'expressava en provençal amb l'accent de Lió.

De tant en tant, passava al francès i així jo podia reconstituir els buits, arqueòleg d'una llengua perduda. Naturalment, ella malpresava Mistral i tots els felibres. Li hauria agradat de traduir els pensaments del president Mao a l'occità delfinès. Em resumia amb finesa les seues darreres lectures. L'apassionaven les novel·les de Graham Greene i d'Iris Murdoch. Una bibliotecària deliciosa que estimava les seues filles, el seu home i el seu país. No la volia pas decebre i li responia en català. El català de Nils que francesitzava força perquè em comprengués. No sé si la Claire capia tots els matisos del meu pensament riquíssim, però ens aveníem d'allò més. Fins i tot, ella em va convidar a una vetllada occitanista organitzada a la Maison des Jeunes et de la Culture de les Fontbarlètas, el barri sacrificat als anys 1960 per acollir els nous valentinesos vinguts d'Algèria i de tot França. En la planícia a dalt de la ciutat antiga i dels barris del XIX, uns urbanistes bojos –valgui el pleonasme– s'havien emborratxat abans d'encrostar amb formigó tot el paisatge.

En aquella reunió occitanista, quasi tothom s'expressava en francès. Després de comentar la conveniència de votar per en Mitterrand a la segona volta de l'elecció presidencial, van analitzar els articles del Programa Comú. Els socialistes prometien la creació d'un departament basc.

Bona idèia —aprovà la Claire — mai que diràn nastreis amics gascons?

Al·ludien també a una reparació històrica dels danys causats a totes les llengües de França.

Els companys de la Claire van abordar després qüestions d'ortografia fonamentals.

Tota aquella genteta feia flaire de guix. Tots els cotxes, arrambats davant del fogar, els havien assegurat a la MAIF, la mutualitat dels mestres. Adoraven tots la mateixa santa: sancta Demagògia, una santa d'origen grec, martiritzada al segle XIX a l'època en què honoraven el treball i el mèrit. Sancta Demagògia havia ressuscitat i triomfat al segle XX. Com l'abandó del llatí mil·lenari en les celebracions de l'església post-conciliar (costa d'anomenar-la església...), els fidels de Sancta Demagògia s'havien renegat de la Instrucció Pública per allistar-se en l'Educació Nacional. Barbuts, bruts, amb jerseis feixucs i lletjos encarregats a la CAMIF, al SNES o a la MGEN (s'estimaven tant les sigles com la lectura del butlletí oficial), els parroquians parlaven un occità de laboratori o el patuès francès de la Rue de Grenelle. Ara, els brutinyons polemicaven sobre la grafia de la de intervocàlica

(m'havia enriolat tant que vaig agafar apunts per no descuidar res...) Madur al Delfinat es pronuncia maür. Calia o no afegir una de? Calia escriure civada o civaa? Els més pragmàtics proposaven d'adoptar el llenguadocià de Lesinhan com a llengua nacional. D'altres preferien el provençal de Marsella.

 

Mai no vaig saber el resultat d'aquelles deliberacions. Per primera vegada, vaig fer un petó a la Claire. Li vaig desitjar una bona nit. " Perdon dama, sièu las. Adiessiatz e bona nuèit ! " i vaig tornar al Continental. i , com cada vespre, vaig recordar ma mare. Quan s'havia mort, la meua serenor relativa m'havia preocupat. Tantes guerres, tantes desil·lusions m'havien transformat en aquell monstre incapaç de plorar a l'enterrament de la seua mare i els dies següents? No l'havia plorada però, cada dia, la trobava més a faltar. Trobava a faltar la seua tendresa, la seua manera d'agafar-me les mans (ella era molt tocanera ). Trapava a mancar la seua entonació quan em deia manyac, les expressions del català d'abans com bruig, carterola perdudes avui dia. I sobretot, enyorava els seus ulls grisos com la mar a l'hivern que esdevenien duríssims quan s'enfadava. Generalment, la Josefina era molt dolça, amb una veu greu a la Claudia Cardinale, però no calia contrariar-la...

 

 

1

 El municipi no dóna gaire diners. Estem obligats d'espavilar-nos tot sols...

2

 Els meus pares tenen un mas. Sempre m'han parlat en occità.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-07-2010 19:35

Declaració de Roncesvalls 20/01/2008

 

 

 

Nosaltres, escriptors alsacians, bascos, bretons, catalans, corsos, occitans,

 

Aplegats a Orreaga-Roncesvall, important lloc de trobada de llengües i cultures europees

 

Expressem el plaer de retrobar-nos i de crear en les nostres llengües

 

Afirmem el valor universa i el paper primordial de les nostres literatures

 

Exigim una igualtat en el tracte, a tots els nivells, per les col·lectivitats compromeses en la producció i la difusió del llibre, així com la transmissió de les nostres llengües a les generacions futures.

 

Joan Daniel Bezsonoff

Itxarro Borda

Francescu Miquele Durazzo

Lucien Etxezaharreta

Ronald Euler,

Pierrette Kermoal

Joan Lois Lavit

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-07-2010 19:04

Déclaration de Roncevaux 20/01/2008

 

Déclaration de Roncevaux le 20 janvier 2008

 

 

 

 

Nous, écrivains alsaciens, basques, bretons, catalans, corses, occitans,

 

Réunis à Orreaga-Roncevaux, haut lieu de rencontre des langues et cultures européennes

 

Exprimons le plaisir de nous retrouver et de créer dans nos langues

 

Affirmons la valeur universelle et le rôle primordial de nos littératures

 

Exigeons une égalité de traitement, à tous les niveaux, par les collectivités engagées dans la production et la diffusion du livre, ainsi que la transmission de nos langues aux générations à venir.

 

 

 

Joan Daniel Bezsonoff

Itxarro Borda

Francescu Miquele Durazzo

Lucien Etxezaharreta

Ronald Euler,

Pierrette Kermoal

Joan Lois Lavit

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-07-2010 11:21

Sempre passen coses al mes de maig 4

 

MASSA RECORDS!

 

 

 

 

Vaig passar dues setmanes molt serenes a Valença, fent únicament allò que m'agrada sense preocupar-me per la campanya electoral. La primera volta es va escaure enmig de la meua estada. Sense que ho hagués premeditat, m'adonava de la degradació de la meua relació amb l'Aurélie. No la trobava gens a mancar, enfora del moment de la digestió, quan el meu cos, acostumat al seu, reclamava plaers més refinats. Trucava l'Aurélie quasi cada vespre però no tenia res a dir-li. Si amb ella estava bé; sense ella, estava molt bé. M'agradava més de xerrar amb el senyor Max, l'amo del Continental, o amb les empleades de la llibreria Crussol que no amb la meua dona. Massa fina per queixar-se, em provocava parlant annamita. Malgrat el meu desig latent, li responia en francès que encara em quedaria uns quants dies a Valença. Bona nit i fins demà...

Al matí, m'aixecava d'hora. Passejava pels bulevards o sota els arbres del parc Jouvet. Em presentava a la biblioteca un xic abans de les nou. Sempre hi havia lectors que esperaven a la Place des Ormeaux. La vigília, els bibliotecaris, que ja em coneixien, em reservaven Lo Ròse i el manuscrit del diccionari de Louis Moutier. Quan venen tantes porqueries a les llibreries i quan l'Educació Nacional esmerça tants sous publicant tants textos inútils, un diccionari complet de la varietat vivaro-alpina de la llengua bessona dorm al fons d'uns calaixos de la biblioteca de Valença. Les trenta-mil fitxes manuscrites presentaven un mot i les seues variants i llur localització precisa. En notava la fonètica. Després de la indicació de la natura, el gènere i el nombre del mot, ve la definició. Uns exemples trets de la premsa local i del patrimoni popular. Tampoc no oblidava l'etimologia i la comparació amb un fum de llengües vives o mortes. Moutier les coneixia totes. Els parlars itàlics, germànics, hispànics, cèltics, grecs, àrabs, occitans, francesos, anglesos, búlgars, hebreus, llatins. En sabia tants com el malaguanyat Frederic Fabre. Havia estudiat també l'argot dels segadors dels Alps Alts.

Excel·lent lingüista amb una visió molt moderna de la unitat de la llengua occitana, aquell felibre, al meu parer, no és un gran escriptor. La seua epopeia sobre el Roine, feta de records llibrescos, claferta d'alexandrins i de bons sentiments, val tan poc com les obres de Pau Berga. El capellà hi va sanar el seu llenguatge. Les imatges sempre fan tuf de sagristia. Moutier s'emociona amb el relat del màrtir de sant Andeol, els miracles oculars de sant Restitut, la gesta de santa Gala i les proeses de tants santets.

Jo podria manifestar més gratitud pel pobre capellà perquè vaig anotar amb passió tot el seu vocabulari. Anava i venia entre el diccionari i l'epopeia mancada. Havia renunciat a explotar tot el lèxic amuntegat pel savi. Només col·legia les expressions més interessants.

 

Cada dos o tres dies, feia una excursió per mor d'airejar-me el cervell. Vaig recórrer tota la regió. La ciutat de Dia i les seues muralles, a l'ombra de la comtessa sàfica. La torre de Crest. L'Hôtel des Dauphins, rèplica del Trianon en un bosc encantat deixat cotiu. Una vergonya per als nostres representants democràticament elegits.

 

 

Vaig visitar el palau del carter Cheval, al nord del departament, la Drôme des collines com deia un publicista inspirat. Un país ben nòrdic, on parlen un francès empeltat de francoprovençal residual, que no té res a veure amb la Drôme provençale, antecambra de la Provença, plena d'olius, de vinyes, de camps d'espígol i de masos que fan flaire de mel. Els pagesos encara utilitzen un provençal clàssic o una parla muntanyola plena de ch, estranya i familiar alhora.

Cada racó de la regió em rememorava emocions de la meua joventut, com un tapís esquitxat pel temps i tantes desil·lusions.

Lió m'evocava la darrera tarda amb mon pare; Valença, en Frederic i les nostres xerrades dialectològiques; Tornon, els ulls, els cabells negres i les natges de la Gina; Romans-sur-Isère, la meua incorporació.

La brutalitat del desastre pel 1940 ens havia sorprès. Amb la perspectiva històrica, tothom opina que la derrota militar era inevitable. " Trop peu d'enfants, trop peu d'armes, trop peu d'alliés " havia dictaminat el mariscal. Jo era llavors un jove sotstinent de vint anys, sense cap consciència política. Em sembla recordar, però, que pel 1939, el país s'anava refent de l'angelisme del Front Populaire. El president Daladier –soldat pel 1914, republicà honest i intel·ligent, fill d'un forner i per afegiment felibre– dirigia França sòlidament. I tot s'havia esboldregat.

Durant la drôle de guerre, mentre les tropes dels exèrcits de l'est i del nord jugaven a belote i aplaudien Fernandel, nosaltres, als Alps, havíem fortificat tots els punts estratègics de la vall del Roine. Havíem entrenat els caçadors a construir iglús i a passar la nit a dalt de les glaceres. Havíem organitzat maniobres per les muntanyes de la Savoia i de Provença. No havíem perdut temps. I ara, notícies incomprensibles ens pervenien. Amb tres dies, els alemanys havien foradat el front. La meitat de la nostra aviació destruïda al sòl. Què se n'havia fet dels nostres tancs Renault, o Verge sobirana?

El 14 de juny del 1940, els alemanys entraven a París. Quatres dies abans, Mussolini ens atacava per a mossegar uns quants trossos de la bèstia ferida de mort.

 

No conec l'actitud dels soldats francesos amb els alemanys. En tot cas, als Alps, no era pas rar que fraternitzéssem amb els militars italians. El tinent Carlo Rossi de la divisió Livorno no venia de la vall d'Aosta ni de l'Alguer. Per tant, no parlava ni francès ni català. Només practicava el seu dialecte torinès i l'italià normatiu. Regularment, ens oferíem vetllades en cases forestals vora la frontera. Un cop ens rebien els italians. L'altra vegada, passàvem a Itàlia. Bromejàvem. Ens ensenyàvem els nostres renecs i els nostres jocs de cartes. Els italians s'havien iniciat a la belote i nosaltres ara senyorejàvem totes les subtilitats de la scopa. Aquella gent sempre cantava. Quan escolti el disc de cançons napolitanes que va gravar Luis Mariano –un dels seus millors discos per cert –sempre pensi en ells. En Luis canta

Mamma solo per te la mia canzone vola

Mamma sarai con me

Tu non sarai più sola...

o bé

L'aurora de bianco vestita

 

I jo reveig de seguida els ulls verds, el nas de macaco, els rulls negres i el somriure del tinent Rossi. Era assegurador a Torí en la vida civil. Els seus records escolars de francès s'havien marcit com la mostrina, l'escut verd del seu regiment. Records massa llunyans perquè s'expressés en la llengua de la diplomàcia. Sí, el 1940, el francès era encara la llengua dels diplomàtics...

Jo li parlava català a poc a poc. Si en Carlo no m'entenia, hi posava uns mots de francès o fins i tot de llatí que havia après a pronunciar com ell. Ell feia parió i passava al piemontès quan calia. Em mostrava les fotos de la dona i dels seus tres fills. Jo uns retrats de la Gina. Li feia gràcia que la mia amica fosse italiana. No parlàvem quasi mai de política. M'havia confiat, però, que odiava els nazis i no li agradava que il Duce se comprometés amb ells. Recordi que un dia, el tinent Rossi havia renyat el seu burro que bramava.

Anche tu sei fascista! 1

Si en Carlo defensava la italianitat de Tunísia, Còrsega i de la Savoia, el seu viatge de noces a Niça havia matisat el seu irredemptisme. Havia constatat que si tothom hi enraonava el francès i la llengua d'oc, l'italià, enfora dels hotels i dels bancs, hi era a penes més conegut que a París.

Amb la degradació de la situació, la nostra relació, és clar, va decaure. Uns quants dies abans que Mussolini ens declarés la guerra, el tinent Rossi em va dir:

Ho ricevuto ordini, capisci Daniele...2

Amb un somriure trist em donà la seua adreça i la dels seus pares si mai es mudés. No ens vam tornar a veure mai més.

El 23 de juny, un batalló italià va tramuntar la frontera al coll de la Gipiera, i va llenegar cap al llac dels Nou Colors, al llac Negre i el llac Llòng sense topar-se amb cap soldat francès.

Encara feia molta fred. Esperàvem, glaçats i febrils, l'arma al puny a l'entrada de la coma de Folhosa. Els italians avançaven. Es pensaven afrontar les metralladores dels nostres primers postos o, millor encara, trobar-los buits. Pobres pardalets! Què és la guerra sinó aprofitar-se dels errors de l'enemic o incitar-lo a cometre'n? Van caure enmig del nostre dipositiu, en plena zona dels plans de foc dels nostres reductes. Va començar el carnatge. Els italians, eixancats per una llarga marxa dins la neu i el gel en ple mes de juny, s'havien envescat en un bocal de foc. Ni van mirar de replicar. Com una colla d'ossos esbraveits, esbramegaven, davant la mort, cridant la mare. Els nostres canons els llampegaven. Els alpini flamarejaven, s'agitaven en un sobresalt grotesc abans de caure com fruits secallins. Malgrat la fantasmagoria, un vent glacial bufava. La sang italiana feia fondre la neu. Agonitzaven, la panxa oberta, on penjolaven els budells. Els vam rematar a deu metres. No fos cas que, en un darrer esforç, ens enviessin una granada d'adéu...Ah! No els havíem mancat. Ara que tot s'havia acabat, sentíem encara més la fredorada...Esperi que el tinent Carlo i els seus homes no havien participat al combat.

Vam avisar l'estat major que havíem parat l'ofensiva italiana, malcontents de tot i malcontents de nosaltres...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1

 Tu també ets feixista!...

 

2 He rebut ordres, entens Daniel...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-07-2010 00:06

Sempre passen coses al mes de maig 3

 

 

ELS SOMNIS DEL MAIG

 

L'endemà, recordi que vaig deambular cosa d'una hora pels vells carrers del centre on les cases s'obstinen a no canviar en una olor de sabonetes i de lavanda i proven als turistes que falta poc per a arribar a la Provença. A la llibreria Crussol, no vaig trobar cap llibre en occità, tret d'uns versots de cançons recollits en guies turístiques. Pobre Frederic! Malgrat tot, s'hi estava bé en aquella casa vella, amb el fustam, la flaire, un matís en la llum elèctrica de les botigues a l'antiga.

Es desprenia una flaire de cafè molinat i torrat barrejat amb xicolata, com per a mostrar que si Bèlgica queia lluny, vorejàvem Suïssa. Vaig passejar a la recerca d'un restaurant barat pel barri. Em van desolar els estralls de la campanya electoral que transformava tots els plataners i totes les parets en pellingots.

Fins al 1974, Valença sempre havia votat socialista. Els militants havien respectat la majoria dels cartells de la dreta. Vaig notar, però, els bigotis i el ble hitlerians afegits a uns quants cartells de Giscard d'Estaing. Al pobre Mitterrand, només li havien dibuixat dents de vampir.

Malaguanyat cartell de la force tranquille, amb una església sense crucifix (per tal de no desplaure als vells mestres de l'escola laica, tan tolerants? ), el sol ponent, i un tros de camp com en una cançó de Charles Trenet. L'única originalitat dels cartells de Giscard d'Estaing era que soportaven malament la pluja. Dins del migdia rai, però al nord del Loire, tres gotetes i ja verdejaven.

 

 

Per la meua part, feia molts anys que havia decidit de retirar-me d'aquelles justes irrisòries. D'ençà del maig del 1958, havia entès la inutilitat de la política.

La democràcia? I ara! Els rics deixen els pobres votar, i què?

El comunisme? Demaneu als russos, als xinesos i als cubans el que en pensen. El feixisme i la seua degeneració alemanya havien ensangonat el món.

La monarquia? Una utòpia tronada i passada de moda com les arietes da capo de Rameau La independència de Catalunya o dels països bàltics, per irrealista que fos, tenia més virtualitat.

 

A més, totes les campanyes electorals i totes les manifestacions em recordaven el meu major desenguany: el maig del 1958 a Alger. El somni dallat de l'Algèria fraterna, de la reconcilació de totes les comunitats d'Algèria. El 1958, jo ranejava els quaranta i ja havia perdut tantes il·lusions. La Nadine i l'Assià, assassinades en els solars de la història. I jo m'havia quedat sol, esborneiat, brut, el cap calent, sabent que no em mataria mai. A poc a poc m'havia acostumat a viure sense elles, jubilat de la carrera amorosa.

 

M'havia refugiat en la política per tal de no trair-les amb d'altres dones. No m'havia costat tant, finalment. Vivíem hores històriques. D'ara endavant, l'exèrcit no acceptaria més cap política que pogués dur a un nou abandó. Ens havíem empassat la Indoxina, Tunísia, el Marroc. Ara, prou! La victòria l'endevinàvem ben a prop. Nosaltres, els militars, no toleraríem que aquella guerra degenerés en Diên-Biên-Phu diplòmatic. Mil passions agitaven Alger.

En aquell pandemònium, els nostàlgics de totes les ideologies guerrejaven. Passaven comptes, netament. Amb bazooka.

Recordi que, pel maig del 1958, em solia comprar, a un quiosc vora mar, la premsa algerina. L'Écho d'Alger en alternança amb Le Journal d'Alger i La dépêche quotidienne d'Algérie. El FLN havia tirat llenya al foc quan havia anunciat que afusellaria tres soldats francesos presoners a Tunísia per tal de protestar contra l'execució de terroristes a Algèria.

Tots els moviments patriòtics, totes les associacions d'antics combatents de les dues guerres –i Déu sap que no escassejaven a Alger– van convocar una manifestació pel dimarts 13 de maig del 1958.

Mentrestant, a París, els diputats, a la recerca d'un gabinet fantasma, feien i desfeien majories imprevistes abans de refer-ne d'altres. L'onze de maig, al suplement dominical de L'Écho d'Alger, va explotar una bomba. El director, Alain de Sérigny, enyoradís del mariscal Pétain, es passava a en De Gaulle, instant-lo a pronunciar-se:

" Parlez, mon général, parlez vite! "

Un trosset de camí junts per derruir la quarta república. Després rai. Ja els vagaria temps per matar-se com el 1944...

 

Malgrat un xaloc xafogós i ratxós, vaig decidir que sortiria uniformat per veure la manifestació del 13 de maig. Ja havia viscut unes quantes hores històriques a la Indoxina. I ara, després de tantes derrotes, no em volia perdre aquesta manifestació que marcaria sens dubte el redreçament de la pàtria. Tots els autobusos feien vaga. Cap taxi tampoc.

 

A desgrat de la calor, vaig caminar, tranquil. Avançava a dintre de les olors fortes de la mar, content sense cap raó precisa. Retrobava l'agre de la vida. Vaig prendre el temps d'admirar el paisatge des dels jardins del Boulevard Guillemin dessecats pel ventagàs. Una de les belleses de la ciutat provenia dels seus bulevards esglaonats...

Un senyor vell jugava amb el gos d'aigua. S'assemblaven estranyament. Un cotxe passava de tard en tard.

Pels carrers tots empavesats de banderes, em vaig creuar amb pocs moros. Tenien por d'un nou desbordament de la gentola europea? Sota les arcades de l'Avenue de la Marne, vaig seguir dues mosses lascives, calçades de sabatilles de ballarines. El vent s'havia parat. Al peu de les escales del liceu Bugeaud, es formaven grups de joves que s'unirien a la manifestació. Els gavians xisclaven, com cada dia.

 

Vaig trobar un bar obert a la Place du Gouvernement. Hi vaig menjar dos ous ferrats, amb un got de vi rosat.

Ja els algerins, havent dinat, sortien. El personal de moltes empreses s'havia citat a les voreres, com una patuleia de mainatges per a una excursió escolar.

Vaig arribar davant de la posta. Dos vells, asseguts en un banc davant l'estàtua de Joana d'Arc, xerraven en un castellà aproximatiu. Vaig anar Rue Charles-Péguy amunt fins a les facultats. Molts joves, vestits de jean's i de barbours a la James Dean, fumaven cigarretes rera cigarrettes, autoritzades aquell dia patriòtic. Cantaven cançons de moda les minyones, amb el colrament reactivat pel cap de setmana a la platja.

Ja començaven a arribar delegacions de tots els afores d'Alger i del camp en un xivarri de botzines. El flum humà absorbia cada nova delegació. S'inflava a tot arreu. En els balcons guarnits de banderes, i a dalt dels fanals, damunt els escúters, a terra, una aixafadissa de gent bramava. Els gelaters se les havien amb els venedors de cacauets.

Acabaven de saquejar el centre cultural americà, més amunt. Tothom va riure, com si fos una bona broma. Tothom es tutejava, s'apostrofava. Del vell carregat de condecoracions al nin de tretze anys.

El riu s'apregonava de més en més. L'alegria inundava la ciutat. Sense parar, la multitud bramava eslògans pàtriotics.

 

 


Mai no havia vist això. Jo que odiï la promiscuïtat, em sentia molt bé, enmig dels meus germans. Vam desguassar a la gespa davant del rellotge floral. Un home portava a la xirinxina un petit moro que agitava la bandera francesa.

El Boulevard Laferrière s'enarbrava, de palmera en palmera, pels jardins esglaonats fins al Fòrum. Mai com aquell dia no s'havia justificat la comparació d'Alger amb un amfiteatre. A sota, la posta, blanca, neomoresca, mesquita republicana, feia la migdiada. A dalt a mà dreta, l'edifici del Gouvernement Général –penya-segat de marbre blanc com totes les façanes del barri –dominava el monument als morts.

Quin monumentàs! Dos cavallers de marbre, musulmà i cristià, ajudaven la Victòria esbandida a portar el llit mortuori d'un soldat. No era pas un d'aquells gal·linacis grotescos de la metropolis, una d'aquelles estàtues de cera fosa a l'estil del monument als morts de Pollestres sinó una cosa colossal.

 

Aquell dia, totes les dones s'encanallaven, fàcils. Les gonelles volaven al vent, com en les operetes. Uns cinc minuts abans que comencés oficialment la reunió, la multitud va tornar a bramular:

" L'Armée au pouvoir! "

De cop, els policies van llançar un gas lacrimogen. Com es pot aturar un riu amb granades? Un jove paracaigudista barbut es va encimbellar damunt el sòcol del monument als morts.

Vaig aprendre més endavant que es tractava de Pierre Lagaillarde. Aquell advocat parisenc, desmobilitzat de poc, dirigia una de les associacions d'estudiants patriòtiques. En un silenci relatiu, va arengar la multitud.

- Êtes-vous prêts à laisser brader notre Algérie?

Va improvisar uns minuts abans de cridar:

Endavant! Tots al GG 1! Contra aquest sistema podrit, seguiu-me!

Abans d'irrompre en l'edifici, la marea va cavallar per les escales gegantines. En una plataforma del quart pis, la silueta d'en Lagaillarde agitava una gorra de paracaigudista. Alguns minyons van provar l'ascensió de la façana amb una corda. Sense cuidar-se dels meus galons, la gentalla calvacava pels passadissos. Llançava, per totes les finestres esbardellades, les màquines d'escriure, les cadires dels funcionaris, els flascons de tinta, els calendaris, els retoladors, els sobres marrons de l'administració, els plànols en una voladissa de dossiers.

Els militars no havien pas disparat. Una república s'esbalçava en una atmosfera firal, sense cap vessament de sang. De sobte, tot el cansament, acumulat durant el dia, em va guanyar.

Me'n vaig tornar cap a casa passant per les altures. Alger encara s'alegrava. Al lluny, la mar es velava d'un morat violent com un clap de violes.

 

 

I aquella revolució simpàtica del maig 1958 en què jueus, cristians i musulmans havien fraternitzat s'havia acabat en tragèdia fratricida. Malgrat els seus juraments públics, el general De Gaulle havia lliurat Algèria a l'enemic.

Els alliberadors d'Algèria havien torturat dies i dies els harkis, els soldats moros del nostre exèrcit que havien cregut en la paraula de França. Els havien emulsionat en olles, emasculat, enucleat, esnarigat, empalat. La imaginació dels homes sempre m'ha meravellat. Els potes-negres –els francesos d'allà– havien tingut més sort. Només havien perdut llur país, llurs cases, les tombes dels avis i totes llurs il·lusions. Després d'haver viscut tot això, com hauria pogut avalar una república fundada en el perjuri?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1

 GG, abreviatura de Gouvernement Général, seu de tots els poders a la fi de l'Algèria francesa.1

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Antoni de Dalt  le 01-07-2010 à 11:26:40

Bon dia a tots ! A veure si algú me podria ajudar. Vinc de crear un blog peró no arribi a el fer apareixer sus del net. L'he creat amb Blogger. Gràcies per la vostra ajuda.

 
 
 
el 30-06-2010 23:51

Sempre passen coses al mes de maig 2

 

LES ALEGRIES DE LA LEXICOGRAFIA

 

Vaig arribar a Valença cap a les dues. Havia fet ben fet de reservar una cambra al Continental, em va dir el senyor Max, l'amo de l'hotel, amb la seua cantarella del Delfinat. Aviat començaria la vint-i-cinquena fira de Valença i, clar, escassejarien les habitacions. Des de la cambra, vaig trucar la mare d'en Frederic, que em va convidar a sopar.

Tornava a familiaritzar-me amb la ciutat, com amb un amic perdut de vista. De bell antuvi, no t'ajuda cap tema de conversa llevat de les banalitats.

 

Vaig amansir Valença de mica en mica. Quan surts de l'estació, blanca com la majoria dels edificis públics de la ciutat, la primera cosa que veus, darrera de l'ombra blava de la glorieta dels enamorats, és el castell de Crussol, en la llunyania.

A mà dreta, la terrassa del Continental on solia esperar-me en Frederic, vint anys enrere. El senyor Max –un cinquantí baixet amb els trets fins i la cara rogenca –se'l va comprar amb els seus estalvis de carnisser. És un murri. Contracta només dones sexy. A vegades m'ofereix l'aperitiu o no compta el preu dels esmorzars en la factura. Sempre em surt això de " Ah! Mon riche Monsieur..." amb el seu reclam de Grenoble. Treballa massa i ja ha tingut dos atacs.

Les botigues rutilen. Dues farmàcies en previsió de l'hivern ; Nivon, la millor pastisseria de la ciutat on terbolinen les bugnes quan arriba Nadal (presenteu-vos hi de part meua i no us faran cap rebaixa...) ; una llibreria on els vells del barri tastanegen.

Molts metges s'han instal.lat a l'avinguda Pierre Sémard. En un gabinet, vaig robar un dia una revista amb fotografies de l'Audrey Hepburn. No vaig poder admetre que tanta bellesa acabés a les escombraries.

Un doctor armeni –Valença és una ciutat armènia des del 1923– hi escriu opuscles catòlics sobre les joies de la castedat...Un home deliciós que regala Bíblies de butxaca als pacients que li semblen més en perill. Fou el meu cas! Amenaça amb els focs infernals els clients que no li cauen bé.

Davant del liceu Loubet, camini per un passeig marítim. Són els banderons del pal de metall blanc, al centre del Camp de Mart, que em fan pensar en la mar? Els palaus del temps d'Haussmann blancs com els hotels de la Croisette? La pols de l'esplanada que fa olor de sorra i d'alga ? Els elements desencadenats? Els darrers vaixells del Roine o el cim dels arbres del parc Jouvet que ballen amb el vent com veles?

Als primers pujols a dalt de l'Avenue de Chabeuil, a la caserna Baquet, els darrers espahís de l'Imperi preparen la pròxima derrota de França.

A les set, em vaig encaminar cap a la Rue du Lycée on vivia la mare del meu amic. En Frederic, amb totes les llengües que parlava, havia estat sens dubte un dels millors alumnes del liceu Loubet.

Bonsoir colonel Daniel...em digué la senyora Honorine.

Sempre m'havia anomenat així, seguint curosament l'evolució de la meua carrera. Malgrat la meua insistència, la mare del meu amic mai no ometia el meu grau. Baixeta, tota grisa com la Ma Dalton de les aventures d'en Lucky Luke, amb la cara tota arrufida on reconeixia els trets i el somriure del seu fill.

Ja feia anys que no em recordava de la veu d'en Frederic, el seu riure però, com les entonacions de la llengua pàtria en una colònia perduda des de fa segles, ara reconeixia la veu, els ulls, l'ànima del meu amic.

La senyora Honorine havia nascut el 1900 a Chantemerle, un dels darrers vilatges de parla occitana al nord del Delfinat. Tot i que li havia enraonat sempre en francès, el nin havia après la llengua d'oc a casa dels avis que no en coneixien cap altra. Encara es penedia d'haver-li posat el nom de Frederic com Mistral.

Quina idea, coronel Daniel!

En Frederic, felibre sentimental, s'imaginava que parlàvem el mateix idioma. Quantes vegades li havia dissimulat que no entenia sempre el seu provençal alpí, per a evitar de fer-li pena? Un dialecte afrancesat, arcaic i ple de palatalitzacions, de rotacismes i altres mutacions fonètiques impossibles. Francament, calia tenir bona voluntat per no passar directament al francès...Els canaris de la senyora Honorine, així com el gat amagat sota el bufet, callaven. Qui era aquell senyor que venia a torbar llur tranquil·litat? El pis feia flaire d'espígol. Ella em va servir un got de porto. Amb el seu terrible accent, m'explicà la seua videta, sense plànyer-se. La Louisette, la germana d'en Frederic, la venia a veure dos cops a la setmana. La néta era practicant a Serrières. El noi, carter al nord.

Cada setmana anava al mercat a la plaça Belat. Com tots els vells, llegia al diari el nom dels morts cada matí. Quan coneixia el difunt, enviava una lletra de condol. Se comprava un bonic segell a la posta del Camp de Mart si ningú no l'acompanyava a l'enterrament. Malgrat tot, la vida reprenia els seus drets. Sovint, la senyora Honorine s'oferia biscuits Lu al Monoprix del anys 1940 tot blanc, a cinquanta passes de casa seua .

 

A la tarda, la senyora Honorine, després d'haver mirat Aujourd'hui Madame al segon canal, sortia si feia bon temps i baixava al parc Jouvet on tirava engrunes als coloms. S'asseia al banc a prop del monument als morts, on havien gravat el nom del seu fill amb una munió d'altres soldats. Sospirava i, abans que vespregés, se'n tornava xano-xano cap a casa. Li agradava de passar davant de la gàbia dels ocells èxotics i de la vella caseta abandonada. Mentre pujava, observava els progressos de la natura, l'aparició de les flors als prats. La senyora Honorine també participava a les activitats d'un club de tercera edat. Hi organizaven excursions fins a Lió o a la Provença. Els vells s'ensenyaven amb orgull les fotos dels néts. Escoltaven discos de Luis Mariano i de Jacques Lantier, aquell minyó tan ben educat. Menjaven massa. Jugaven a cartes i, quan havien begut un xic més, Déu meu, parlaven patuès. Els dies passaven. Els vells anaven perdent, de mica en mica, noves facultats. El cercle de les passejades s'anava reduint però estimaven la vida, com una gavina que vola en el cel.

I vós, coronel Daniel?

Ma mare s'ha mort fa tres setmanes....

Ah! Ha patit?

Li vaig mentir, dient-li que no. Per canviar de conversa, vam parlar de l'elecció presidencial. Naturalment —legitimista com tots els vells que tenen una bona pensió— ella votaria per Valéry Giscard d'Estaing. Li vaig demanar noves de la Loan, la seua nora.

No en sé res des de la caiguda de Saigon...

Va tornar al Vietnam?

Sí...Ensenyava francès a un liceu de Saigon.

Quin?

Em sembla que és el liceu Jean-Jacques Rousseau. El coneixeu?

Sí...Al meu temps, es deia Chasseloup-Laubat...

La Loan havia volgut quedar-se a la seua terra. La sogra n'havia rebut notícies per un amic capellà. L'havien enviada a un campament de reeducació.

Deu ser morta...

M'ho digué amb un tremolor en la veu.

No us amoineu...No s'ha mort. Els comunistes asiàtics humilien la gent, la reeduquen però maten molt menys que els seus camarades europeus...No tingueu por...La Loan se'n sortirà. És una dona coratjosa...

I vam passar a taula. M'havia preparat un festí.

Havent sopat, vam beure un got de Chartreuse al balcó vidrier. La nit ja transplantava al seu país els arbres del parc Jouvet i els teulats de Valença.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-06-2010 23:42

Sempre passen coses al mes de maig 1

 

Biblioteca Pasquier, Hanoi circa 1954

El lector que s'interessa mínimament per a les lletres catalanes al Rosselló ara deu conèixer el coronel Daniel Valls, aquest entranyable i curiós personatge. Ja hem publicat una edició crítica dels dos primers volums de les seves memòries. Les rambles de Saigon i La presonera d'Alger. Proposem avui al públic el seu llibre més interessant.

Daniel Valls, nat a Nils –Rosselló– el 1920, va tenir una vida molt erràtica. Fill de militar, va passar una bona part de la seva infància a l'Àfrica. El 1939, va sortir diplomat de l'acadèmia de Saint-Cyr ja que, en temps de guerra, la formació dels oficials és accelerada.

En aquest llibre nostàlgic, al confluent de molts mites seus, el coronel Valls ens explica un viatge per la vall del Roine al maig del 1981 tot recordant episodis de la seva joventut:

la campanya dels Alps pel 1940, el maig del 1958 a Alger, el pronunciament fracassat dels generals pel 1961.

Va començar a escriure en català als cinquanta anys seguint les classes per a adults d'Òmnium Cultural de Catalunya Nord. Per tant, tenia un català molt sui generis. El català d'una persona que no ha tingut una vida normal en aquesta llengua...

Hem volgut facilitar la lectura i hem afegit unes notes històriques i lingüístiques que el lector pot saltar sense remordiment.

Per respectar la memòria del coronel Daniel Valls, no hem modificat la seva puntuació, l'ortografia, els solecismes i aquest vaivé incoherent entre les formes dialectals i normatives. Valia més, ho sé, però no han conspirat per tancar-li la boca?

 

 

 

LA MORT DE LA MARE

Mai no m'acostumaré a la brutalitat de la mort. Jo havia complert els seixanta-un anys i feia tres mesos que ma mare agonitzava. Un càncer del còlon. A la fi, malgrat la morfina, la voluntat, ella ja no s'aguantava dreta. La quimioteràpia a Montpeller la cansava més que altra cosa. El doctor Gicquel havia prescrit dosis molt fortes de droga. Ara, pobra titella deshumanitzada, dormia tothora. Com un gatet. Només s'havia despertat quan el capellà li havia portat l'extremunció. Havia dit " Jésus " així a la francesa abans de caure. Fou la seua darrera paraula. La vigília, durant una estona de lucidesa, m'havia demanat:

Ets pagat la caixa, nin?

Ara, com tots els moribunds, semblava que s'hagués refet un xic. L'Aurélie, la meua dona, em va aconsellar que m'anés a canviar les idees a la vila.

 

 


 

A la llibreria Torcatis, vaig fullejar les novetats per comprar finalment Diane Lanster de Jean-Didier Wolfromm. Una novel·la cruel i romàntica que sempre associaré amb la mort de la mare. Vaig fer un cafè a la Posta.

Em sentia buit, cremat a dintre, amb les cames lleugeres com cotó. Caminava així, a la ventura. La mare se'm moria i encara m'entretenia lurcant les dones, tocant els llibres, de comparant el preu de les sabates i de les corbates als aparadors del Boulevard Clemenceau. I mentrestant la meua mare s'estava morint...No m'ho volia pas creure, amb l'obstinació d'un d'un mainatge que nega el perill. Els metges exageren. La Josefina era ben cansada però encara viuria un any o dos. Tres potser...

Davant de les Dames de France, vaig trucar a casa per saber com la mare havia passat la tarda. L'Aurélie em va respondre, amb una veu blanca. Una veu que no li coneixia.

Ta maman est morte...

J'arrive...

Ni vaig plorar. Feia tantes setmanes que ho sabia.

Quan vaig arribar a Nils, ja hi havia una desena d'autos a la parreguera. Parents oblidats vinguts de la plana i de la muntanya. Com s'havien assabentat de la mort de la Josefina? Com havien acudit amb tanta pressa?

Pobre i discret, en Claude Valls –vestit amb el gec i les calces de vellut marrons d'un guardabosc– es quedava defora amb la gorra a la mà com si s'avergonyís de les nostres diferències socials. Quants anys feia que no ens havíem vist? Com abans, em va dir vós i jo el vaig tutejar. Malgrat la mort, la barrera dels diners es mantenia. Un cosí de Baixàs, amb un carassa de jugador de rugbi alcoholitzat, em va petonejar.

Amb l'Aurélie i la tia Anna, vaig vetllar el cos tota la nit. L'endemà mateix, tingué lloc l'enterrament.

Mentre la tieta i la dona s'havien ensopit, havia besat el front de ma mare. Li havia parlat en veu baixa:

T'estimavi, sabes...T'estimavi un munt...

Ella, rígida i congelada com una pera en un gelat, amb un somriure lleuger, apaivagat. Freda i suau com una tomba. El patiment dels darrers mesos, aquell patiment que li donava els trets grotescos d'una monina, havia desaparegut. Ara, per fi, tenia un somrís dolç, el somrís d'Audrey Hepburn. Vaig continuar mormollant. Li demanava perdó d'haver viscut tants anys lluny d'ella.

Entre mi i el pare, no havia tingut sort, pobra Josefina. Amb el seu Alfons, havia conegut les joies dels climes equatorial i tropical així com diferents ciutats de l'Àfrica francesa. De Dakar a Pointe-Noire passant per Brazzaville. Malgrat tot, ella havia reeixit a fer-me nèixer a Nils. Havia perdut el pare i dos germans a Verdun. Per a agrir-la definitivament, jo havia imitat l'Alfons. A la sortida de l'acadèmia militar de Saint-Cyr, la campanya dels Alps contra els italians el 1940. La Indoxina el 1941 i després Algèria. La seua única satisfacció era que no m'havia allistat en l'OAS. De poc. Se m'havien acostat uns antics companys perquè participés al pronunciament que salvaria l'Algèria francesa. Una setmana abans, vaig tenir un accident molt greu a Picardia. Vaig passar un any de reeducació a la Maló. Pobra Josefina! No li havia estalviat res...

 

Durant la missa, assegut al primer reng, vaig sentir, somnàmbul, el sermó. El mossèn, bona persona per cert, mai no seria un orador. A dir veritat, no vaig sentir cap paraula.

Feia tants anys que no havia entrat a l'església de Nils. Des de la mort del meu avi Valls abans de la guerra. Molts records em venien com si el dol multipliqués les sensacions aguditzant-les. Reconeixia l'estàtua lletgíssima de Joana d'Arc, amb la cuirassa grisa gairebé blava, les flors de lis. Al dors de cada pregadéu, una petita placa blanca amb el nom dels parroquians. Totes les velles famílies de Nils tenien la seua. Els Faliu, els Malé, els Batlle, els Nicolau, els Julià, els Riera.

A la fi de la cerimònia, es va produir una cosa gairebé divertida. Al moment de beneir el taüt amb una branca de llorer, hi hagué un batibull entre els fidels. El corresponsal de L'Agri digué al capellà emb una entonació enèrgica:

Monsieur le curé, il faut faire quelque chose...

Defora, pel carrer perquè no havien pogut cabre en la la nostra petita església, els coneguts de ma mare xerraven fort. Semblava el brogit d'un parvulari abans que els mainatges se'n vagin a dinar. Aquella fressa em va agradar. Els amics, vinguts per un darrer homenatge a la morta, podien fer creure que la vida triomfava. El català –llengua dels enterraments, de les cargolades i de les partides de caça– ressuscitava, durant una estoneta, tot el passat.

 

Perdre sa mare, llevat d'exepcions monstruoses, no és mai agradable. Des de l'endemà de l'enterrament, vaig rebre missatges de simpatia. Banals. Em vaig obligar a respondre a tothom. Per educació i sobretot per canviar-me les idees amb una feina rutinària. De tota la correspondència que em va pervenir, la carta que em va tocar més fou la del coronel Jean Mercier. Ens havíem conegut a Hanoi. Ell ara treballava a la caserna Dagobert de Perpinyà. Havia llegit l'esquela de la Josefina al diari.

" El més terrible –deia en Mercier –és que d'ara endavant, associaràs per sempre la imatge de la teua mare morta al seu destí..."

El meu camarada tenia raó, malauradament. La Josefina sempre havia estat una dona vital, plena d'energia, alegre i xerraire. En cinc minuts, sabia crear un clima engrescador. El seu humor deliciós s'havia tornat més melangiós amb els anys, però igual de fi. I ara, jo la reveia en el seu llit de sofriments. La Josefina, diamant rural amb aquesta bellesa senzilla de les morenes de casa nostra, sempre havia fet honor a l'Alfons. En totes les guarnicions d'Àfrica i de Madagascar, a tots els balls dels governadors, havia lluït. Ella, que mai no s'havia planyut, s'arrossegava de dolor, al sentit propi ai las. Més d'un cop, havia pensat tirar-li una bala al cap mentre dormia. No havia pogut. No volia causar més problemes a l'Aurélie.

 

Als seixanta-un anys, havia viscut íntimament tota la meua carrera d'oficial amb la mort. Als Alps, a la Indoxina, a Alger. Què se n'havia fet de les dones que havia estimat, dels amics, del meu pare? Ara, era diferent. Les campanes em tocaven a les orelles, com sang que et xiula per les temples. Ja no eren pròxims sinó ma mare. La dona que m'havia parit. La dona que m'havia ensenyat a parlar, a mocar-me, a cordar-me les sabates i les corbates. L'últim dic abans de la mort...

 

Em vaig refugiar en el treball. D'ençà que m'havia jubilat, havia emprès la redacció de l'obra de tota una vida a tall d'adéu a la meua intel·ligència. Un diccionari –un gran diccionari de debò– occità-català, que no un lèxic. Havia descobert la poesia provençal a la llibreria Portail de Saigon gràcies a en Frederic Fabre, un amic felibre.

Naturalment, la variant provençal de la llengua d'oc no es diferenciava gaire del català. Al començament, però, m'escapaven moltes paraules. Què significaven Pantaiar, dindoleta o vedigana? 1 A poc a poc, em vaig anar constituint ad usum propium un glossari personal, nucli d'una obra immensa. Durant l'agonia de ma mare, l'Aurélie m'havia deixat treballar. Ara tornava a palesar la seua gelosia. Gosava dir:

Ton putain de dictionnaire!

Li havia retorquit que, potser, li hauria agradat més que l'enganyés o ximés als bars de Perpinyà, refent el món amb d'altres borratxots.

És pitjor...havia conclòs, sentenciosa, amb la mala fe de les dones abandonades.

Malgrat la meua tristor, el desig em rasclava tothora. Night and day. La meua dona m'acollia o m'animava amb el mateix entusiasme. Els nostres cossos es revoltaven davant de la mort?

L'Aurélie tenia quaranta anys. De fet, ja ranejava els quaranta tres però convé d'ésser galant. Tots els homes me l'envejaven com al temps en què feia de maniquí per als perfumadors de París. Ella treballava a mitja jornada al consultori de tres oftalmòlegs en aquell petit gratacel a dalt de l'Épargne. Els metges i els pacients l'apreciaven força. Sempre elegant, viva i divertida, coneixia l'ortografia, la dactilografia i parlava francès amb un accent neutre que tothom entenia. Quan no pencava, l'Aurélie lluitava contra el temps fent esport i règims, com un soldat fanatitzat que defensa cada metre.

Per cuidar-me, jo m'estimava més caminar un parell d'hores cada matí per les vinyes del terme. Preservada dels estralls del part, l'Aurélie conservava el cos de la minyoneta que havia conegut a Dalat. Tampoc ella no negligia les joies intel·lectuals. Igual que jo, s'aïllava regularment al seu despatx. Els seus gustos no havien canviat gaire d'ençà de les nostres tardes al pis de la Rue Eyriaud des Vergnes a Saigon. Vint-i-sis anys ja...L'Aurélie llegia poesia o escoltava les Gymnopédies d'Érik Satie i les simfonies de Gustav Mahler. Em retreia afectuosament que m'interessés només per Frank Sinatra i Luis Mariano. Mentre jo herboritzava paraules per totes les sendes de la llengua provençal, l'Aurélie llegia Paul Géraldy, Paul Valéry, Paul Éluard i Paul Claudel. Jo en deia la confraria dels Paus. De tant en tant, els abandonava per Paul-Jean Toulet. Em recitava versos de Les Contrerimes:

" Saigon: entre un ciel d'escarboucle

Et les flots incertains,

Du bruit, des gens de fièvre teints,

Sur le sanglant carboucle. "

 

Enyoràvem tots dos la Indoxina i la nostra joventut. Recordi aquells vespres d'hivern, quan bufava una tramuntana intempestiva. Mentre xerràvem, un buscall cremava en la llar i es fonien els glaçons en les copes d'aromes del Montserrat. Llegíem junts, a quatre ulls, les novel·les de Jean Hougron. Cada un, tenia el seu exemplar personal. Ella devorava l'edició original de Soleil au ventre de Domat amb la portada sang i or. Jo m'acontentava amb la del Livre de Poche. Hougron havia sabut alambinar totes les sentors del Vietnam. Els enamorats de la belle époque jugaven amb catleies. Si l'un de nosaltres trencava el silenci parlant vietnamita i l'altre li responia en la mateixa parla, compartíem i combinàvem el mateix desig. Lliscàvem pels canals de la llengua annamita. Nos l'havíem erotitzada de mica en mica. Com el llatí dels inquisidors, els mots de Nguyên Du esdevenien més obscens que tots els deliris moscats, amb pomada i perruca del marquès de Sade.

 

A seixanta-un anys, no em podia queixar. Gaudia d'una bona salut, d'una pensió de coronel jubilat. La meua dona, bonica i intel·ligent, era vint anys menys que jo. Si la redacció de les meues memòries i del diccionari m'havien apassionat, ara em costava de respectar el ritme que m'havia fixat: deu entrades del diccionari cada dia. Aquells treballs d'erudició ja no podien emplenar la buidor. Tenia migranyes. El meu cervell es calava. Tot em feia venir basca. Ja m'havia afartat de rodar per les biblioteques i les llibreries de Perpinyà. L'Aurélie va notar, sense enfadar-se, la degradació del meu humor:

Tens menester de vacances, Daniel! Aireja't o et faràs insuportable. Una setmana de vacances no t'aniria malament.

Que bé em coneixia! Una excursió per la vall del Roine em remuntaria. Espepissant Les parlers provençaux de la Drôme –la tesi del professor Jean-Claude Bouvier– m'havia fixat en una referència al diccionari manuscrit de mossèn Moutier, obra consultable a la biblioteca de Valença. Tot fent turisme i escorcollant llibres provençals, també podria anar a saludar la mare del meu amic Frederic Fabre, caigut a Algèria.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1 somniar, oreneta, vareta.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-06-2010 13:16

En busca de las canciones perdidas

 

 

El 14 de julio se celebrarán los cuarenta años de la defunción de Luis Mariano, el gran tenor vasco. Acaban de editar ' C'est magnifique ' una compilación con títulos suyos muy conocidos.

¿ Cuándo se editará por fin su discografía completa. Llevo treinta años buscando estas canciones.

 

 

 

Bien plus fort

Mis noches sin ti

Angelica

Pájaro enjaulado

Cuánta felicidad !

Ah !Quel bonheur

Muriéndome de amor

Tus lágrimas

Puerta de caballos

El sirtaki de Zorba

Ecoute-moi (Escúchame)

Adiós, adiós

Pour notre amour

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-06-2010 13:02

A la recherche des chansons perdues

 

 

 

Le 14 juillet on commémorera le quarantième anniversaire de la disparition de Luis Mariano, le grand ténor basque

On vient d'éditer ' C'est magnifique ' une compilation avec des titres connus de n'importe quel marianiste. Quand éditera-t-on enfin sa discographie complète...Je recherche depuis trente ans ces chansons

 

 

 

Bien plus fort

Mis noches sin ti

Angelica

Pájaro enjaulado

Cuánta felicidad !

Ah !Quel bonheur

Muriéndome de amor

Tus lágrimas

Puerta de caballos

El sirtaki de Zorba

Ecoute-moi (Escúchame)

Adiós, adiós

Pour notre amour

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-06-2010 12:58

A la recerca de les cançons perdudes

 

 

 

 

El 14 de juliol se celebrarà el quarantè aniversari de la desaparició de Luis Mariano, el gran tenor basc.

Acaben d'editar ' C'est magnifique ' una compilació amb títols seus molt coneguts. Quan editaran per fi la seua discografia completa...Fa 30 anys que cerqui aquestes cançons...

 

 

 

Bien plus fort

Mis noches sin ti

Angelica

Pájaro enjaulado

Cuánta felicidad !

Ah !Quel bonheur

Muriéndome de amor

Tus lágrimas

Puerta de caballos

El sirtaki de Zorba

Ecoute-moi (Escúchame)

Adiós, adiós

Pour notre amour

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article