http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 23-09-2010 10:16

Cap a on va l'Àfrica del Sud 1/2

 

Article publicat  a E-notícies  23/09/2010  

 

 

 

 

 

 

Recentment, la copa del món de fubtol i Invictus, la pel·lícula excel·lent de Clint Eastwood han posat de moda l'Àfrica del Sud. Per fi, els periodistes s'han interessat, un bri, per aquest país oblidat a l'altra punta del món. Gràcies a Clint Eastwood, els espectadors han pogut recordar la magnitud de la saviesa de Nelson Mandela, el seu geni polític. Al fons de la seva cel·la a l'illa de Robben, va aprendre l'afrikaans—la llengua de la majoria dels blancs, derivada del neerlandès parlada a l'Àfrica meridional (l'Àfrica del Sud i Namíbia)— i va poder estudiar, a més de la llengua, la cultura i la història dels afrikaners.

Va copsar llur mentalitat, llur arrelament a la terra africana. Li vagà reflexionar sobre la història del seu país i de tot el continent. Estic convençut que la dramàtica experiència algeriana i la transició espanyola van alliçonar-lo. Quan, a l'estiu del 1962, quasi tots els francesos d'Algèria se'n van anar privant el nou estat de l'elit i sobretot de l'armadura administrativa. Mandela va capir que si marxessin els blancs, instal·lats en aquesta terra des del segle XVII, l'Àfrica del Sud es quedaria arruïnada. Des que va arribar al poder, Mandela va aplicar una política de perdó amb la creació d'una Comissió de la veritat i de la reconciliació. La copa del món de rugbi va constituir una ocasió exepcional d'unificar el país, la ' nació arc de sant Martí ' segons l'expressió de monsenyor Desmond Mpilo Tutu.

Malauradament, aquesta nació multicolor és més un desig que no una realitat. Les ètnies africanes, els descendents dels colons holandesos i anglesos, els mestissos, els indis viuen al mateix territori, però em dol constatar que les disparitats socials són encara més accentuades que a la fi de l'apartheid malgrat l'aparició d'una burgesia negra. Els successors de Mandela no han tingut el seu geni. Les infraestructures s'han envellit, la sida delma el país i la criminalitat s' ha disparat. Sembla que el nou govern segueixa la política desastrosa que es va aplicar. Consideren que Johannesburg és una de les ciutats més perilloses del món i els turistes evitent aquesta ciutat que posseix tanmateix un centre amb un conjunt arquitectònic magnífic. Sembla que el nou govern segueixi la política desastrosa que es va aplicar a l'antiga Rhodèsia del Sud on van assassinar milers de grangers europeus. A l'Àfrica del Sud, entre el 1970 i 1994, en 24 anys mentre que l'ANC feia la guerra al règim racista, uns seixanta masovers blancs van ser assassinats. El 1999 només, n'hi hagué 140. Del 1994 fins al 2009, arribem a un total de 1127 víctimes.

Si afegim la fiscalitat, entendrem per què l'Àfrica del Sud ha perdut el 25% de la comunitat blanca que s'ha instal·lat al Regne Unit, Australia i Argentina. Aquesta fugida pot conduir a la llarga a la desa parició de la llengua afrikaans, de la qual parlarem al nostre proper article.

 

Pel nostre article, hem consultat sobretot

Bernard Lugan, Histoire de l'Afrique du Sud, Ellipses, 2010.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 23-09-2010 à 13:34:02

la pel·licula està basada en un llibre, que em va agradar molt, de john carlin, "El factor humà". No he vist la "peli" encara

2. Mitrophane  le 23-09-2010 à 14:33:20  (web)

Exacte! Aquest llibre l'he ressenyat.

http://mitrophane.vefblog.net/39.html#La_saviesa_del_cocodril
13/04/2010

 
 
 
el 22-09-2010 08:12

Els cinc darrers mínuts

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 22/09/2010 pàg.68

 

 

foto de Frank Horvat

 

 

 

Els cinc darrers mínuts

 

Un dels grans plaers de la vida als vespres d'estius és de mirar un episodi de Les cinq dernières minutes tot bevent una copa de cava ben fresqueta. Aquesta telesèrie, molt famosa a França cinquanta anys enrere, apareix unes quantes vegades a Le club des incorrigibles optimistes, la primera novel·la de Jean-Michel Guenassia. El lector d'aquesta obra sensible visitarà el París de la fi dels anys 1950 on plana l'espectre de la guerra d'Algèria sense oblidar unes quantes escenes a Leningrad, el nom horrible que portava aleshores Sant Petersburg. El narrador —Michel Marini— té dotze anys el 1959, un pare venedor de televisors. Amb una versemblança total, el perfum i la músicade l'època, ens explica la seva vida sentimental i el divorci dels seus pares. El relat segueix un altre corrent narratiu amb el descobriment del món dels emigrants dels països de l'est. En Tibor antiga star del cinema hongarès; l'Igor que feia de cirurgià, en Leonid ex pilot de l'Aeroflot i l'enigmàtic Sacha que escriu poemes d'amor per tal d'ajudar en Michel a seduir una noia. Aquells refugiats russos, hongaresos i alemanys s'odien, juguen a escacs al Balto, un cafè de la plaça Denfert-Rochereau i sobreviuen gràcies a l'ajut de Sartre i Kessel. Uns russos de pel·lícules americanes, simpàtics i sentimentals. Gràcies a aquests refugiats, en Michel descobreix la complexitat de la política i copsa la fragilitat de totes les certeses. La novel·la, com s'estila en una bona educació sentimental, és molt llarga, però l'autor no ens imposa mai la travessia de túnels d'avorriment com a tantes novel·les franceses contemporànies. Jean-Michel Guenassia reviu la seva joventut amb una llengua moderna i bonica alhora. Els personatges s'avorreixen a les aules del liceu Henri IV, s'enamoren bojament, creuen en la revolució i en el futur lluminós de la humanita, firmen peticions, llegeixen Boris Vian, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, els poetes russos. Admiren les proeses de l'Stade de Reims i segueixen les aventures del comissari Bourrel per televisió. Quan no es diverteixen amb el gat Néron, juguen a futbolí i passegen per París. El lector cinèfil reconeixerà el París de la Nouvelle Vague. La ciutat de Cléo de cinq à sept i de À bout de souffle amb el seu sol clàssic i la seva claror. Són tots personatges de debò, amb emocions, febleses i no pas titelles al servei d'una idea. L'autor no oblida mai que està contant una història i no es perd en divagacions. Ja haureu entès que m'ha agradat molt aquesta novel·la. Sempre trobo a faltar algun ingredient als llibres recents. Aquí no. La cocció és perfecta. L'humor constant hi tempera la melangia. M'han seduït el lirisme de les evocacions, la justesa dels sentiments d'aquesta novel·la entranyable. ‘ Igor soutenait que l’évocation du passé rendait mélancolique et que c’était la première cause de l’alcoolisme. C’était une règle, écrite nulle part et approximative. ‘ Si em puc permetre aquest consell. Pugeu a Perpinyà, agafeu el tren de la nit i arribareu a París al matí. Aneu a tots els llocs descrits per Guenassia. No visitareu la Torre Eiffel ni el Louvre, però coneixereu un París sensible i real.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Vicenç  le 22-09-2010 à 23:38:32

Veig que s'acaba de publicar en català, aquesta novel·la. A Edicions 62. En sabeu alguna cosa de la traducció? És bona?

 
 
 
el 21-09-2010 07:58

Каталанские писатели

Категория Архивов: Каталанские писатели

 

http://peysateli.ru/category/pisateli_ispanii/pisateli_katalonii/katalanskie_pisateli/

Сальвадо, Альберт

Альберт Сальвадо (кат. Albert Salvadó, 1951, Андорра-ла-Велья ) — андоррский писатель на каталанском и испанском языках.

Безсонов Жоан-Даниэлл

Жоан-Даниэль Безсонов (фр. Joan-Daniel Bezsonoff, 15 сентября 1963, Перпиньян) – французский писатель русского происхождения, пишет на каталанском языке.

Эсприу, Сальвадор

Памятная доска Сальвадора Эсприу в его alma mater, Барселонском университете

Эсприу Сальвадор (катал. Salvador Espriu i Castelló, 10 июля 1913, Санта Колома де Фарнерс, пров. Жерона — 22 февраля 1985, Барселона) — каталонский поэт, прозаик, драматург, писал на каталанском языке.

Фойш-и-Мас, Жосеп Висенс

Жосеп Висенс Фойш-и-Мас (кат. Josep Vicenç Foix i Mas; 28 января 1893, Саррия (ныне в составе Барселоны) — 29 января 1987, Барселона) — каталанский поэт, прозаик и эссеист.

Сафон, Карлос Руис

Карлос Руис Сафон

Карлос Руис Сафон (исп. Carlos Ruiz Zafón, 25 сентября 1964, Барселона) – испанский (каталанский) писатель.

Санчес Пиньоль, Альберт

Альбе́рт Са́нчес Пиньо́ль (кат. Albert Sánchez Piñol, род. 1965, Барселона) – каталонский антрополог и писатель.

<!-- .post -->

Русиньоль, Сантьяго

Сантьяго Русиньоль

Santiago Rusiñol

Рамон Касас. Портрет Сантьяго Русиньоля, предп. 1890-е годы

Имя при рождении:

Santiago Rusiñol i Prats

<!-- .post -->

Памиес, Сержи

Сержи Памиес

Sergi Pàmies

Дата рождения:

1960

<!-- .post -->

Монзо, Ким

Ким Монзо

Quim Monzó

Дата рождения:

24 марта 1952

<!-- .post -->

Мош, Теренси

Теренси Мош, собственно Рамон Мош Мессегер (кат. Terenci Moix, Ramón Moix Messeguer, 5 января 1942, Барселона – 2 апреля 2003, там же) – испанский (каталонский) писатель, один из крупнейших мастеров национальной словесности второй половины ХХ в. Писал на испанском и каталанском языках.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-09-2010 20:12

Les trobades de Maiatz 2

L'Aritz Galarraga, un lector basc, ha tingut el detall de traduir-nos aquest article

 

 

 

 

 

Les trobades de Maiatz

          Berria.info » 

  • Frantziako Estatuaren menpeko hizkuntza gutxituen literatura aztertu berri dute 'Maiatz' aldizkariaren solasaldietan; esperientziak, onak eta txarrak, partekatzeko baliatu dute hitzordua.

 http://paperekoa.berria.info/plaza/2010-05-19/037/007/lege_info.htm

 

 

 

Frantziako banderaren gainetik

Nora Arbelbide.

Baiona  

 

 

 

 

En tots els llocs on hi oneja la bandera de França les llengües són condemnades a morir. De la mateixa manera que l’ús de l'euskara al País Basc del Nord és més feble que al Sud, a casa nostra també, la Catalunya del Nord i la del Sud són el dia i la nit, el infern i el paradís. Perpinyà és un prefectura de França. I, en conseqüència, no hi ha res», Joan Daniel Bezsonoff té les coses clares. Nascut a Perpinyà, ha publicat durant deu anys els seus escrits a la Catalunya del Nord. Del primer llibre, en va vendre 200-300 exemplars, del segon 66. Ara publiquen els seus llibres a Barcelona, i ven més de 5.000 exemplars. De totes maneres, no vol rendir-se, i, com alguns altres, treballa per a millorar la situació de la Catalunya del Nord. «Hi tenim el millor i el pitjor. Jacobins plens de menyspreu, i gent que treballa amb molta força i molt sacrifici. Però pensi que aquesta deu ser la situació de tots els que sem aquí».

Aquí es refereix a Baiona, a les jornades organitzades per la revista literària Maiatz. De fet, de la mateixa manera que en Joan Daniel Bezsonoff Montalat ha portat Catalunya, hi ha hagut representants de Còrsega, Alsàcia, Occitània, Bretanya i País Basc, tots els sota l’estat Francès. I junts han parlat de les situacions de la literatura de cada lloc. Ja fa dos anys a Bardoze (província de Lapurdi) l’associació d’escriptors bascos (EIE) va organitzar unes jornades semblants. Molts es van conèixer aleshores. Però, pensant que encara hi havia coses per compartir, a més de reunir-se aquest any, es possible que ho facin en el futur. Els corsos han mostrat el seu interès. Tot i així, l’escriptor i traductor Francescu-Michel Durazzo diu que Còrsega, en quant a estructura, s’ha desenvolupat força: «gràcies a les institucions locals la cultura gaudeix de possibilitats. Hi ha ajuts econòmics, premis. Entre les tasques que es fan, també hi ha la promoció de la llengua i els llibres. En aquet aspecte la situació es bona».

Pocs projectes

Les mancances Durazzo les troba entre els creadors. Pensa que hi ha pocs projectes. Tot i així, hi ha escriptors, si tenim en compte la quantitat de gent que es capaç d’escriure en aquesta llengua. Al llarg de l’any es publiquen una dotzena de llibres en cors. «Hem de desenvolupar el lectorat». Mirant les xifres, el 60% de la gent de Còrsega no parla a diari el cors, mentre que al sud el percentatge és del 35%. Però pocs d’aquests tenen la capacitat de llegir un llibre en cors: «Un llibre escrit en cors pot vendre 300-400 exemplars. Més que els ajuts econòmics, el problema és que els ciutadans no n’estan convençuts». De revistes, en tenen Bonanova, publicada per Albiana. I, precisament, al número 19 han publicat uns quants poemes de poetes bascos en cors: poemes de, entre d’altres, Itxaro Borda, Kirmen Uribe eta Felipe Juaristi.

A Occitània també perceben aquesta manca d’escriptors. De la realitat occitana n’ha parlat Claude Labades, membre de l’associació Per Noste d’Orthez. Impossible trobar escriptors: «hem inventat fins i tot premis, però ningú ha respost a aquestes convocatòries». Diuen que hi ha molt analfabetisme. Entre els aspectes positius, tenen la revista País Gascons. Juntament amb la literatura hi tracten altres temes. Té al voltant de 500 subscriptors, però l’aspecte més positiu és el seu web, amb 34.00 visites a l’any: «Aquesta xifra ens sorprèn a nosaltres mateixos».

Un altre dels principals problemes que van sortir a les jornades va ser el de la traducció. La bretona Pierrette Kermoal destacava les traduccions fetes sense passar pel francès. Fa aquesta feina a la revista Aber. Fan traduccions però a l’anglès. L’experiència li ha demostrat a Kermoal que es necessari esquivar el francès: «he lluitat tot el possible en contra de les traduccions al francès de les obres literàries. Perquè llavors es llegeix en francès. És la via més ràpida perquè la nostra llengua mori, tenint en compte la situació d’avui dia». La revista Aber no rep cap ajut econòmic. També publiquen uns quants discos i llibres, amb la creació com a objectiu.

Entre les altres realitats que s’han citat, a més de Maiatz, Igone Etxebarria ha presentat la revista Idatz eta Mintz de Biscaia. Els llibres publicats han agradat molt als assistents però Kermoal veu impossible publicar-los a un preu tan baix, ja que no tenen diners. La situació més negativa la va portar el professor i escriptor Ronald Euler, des d’Alsàcia. Avui dia només el 5% de la població parla l’alsacià. Tenen la revista Elsässischen Literaturzeitschrift, però molts dels seus continguts són en francès i alemany

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-09-2010 10:21

França, Fernandel i els toros

Article publicat a E-notícies, 19/09/2010  

1

 

Els francesos són un poble paradoxal. Consideren França com el país dels drets humans i ni oficialitzen l’ús de les llengües històriques com el català, l’occità, el bretó, el basc, el neerlandès. Diuen que són d’esquerra i voten Sarkozy. Fa 30 anys que trobo a la premsa articles contra la corrida. La presenten com una salvatjada indigna d’un país civilitzat. Ara que el Parlament de Catalunya ha prohibit la corrida, moltes veus franceses han denunciat un complot nacionalista. Ja se sap…Els catalans són tots nacionalistes, val a dir neo-feixistes, intolerants i desagradables. Uns exèrcits catalans s’estan agrupant pels voltants de la Jonquera i de Puigcerdà per a reconquerir les terres catalanes al nord de l’Albera. No rigueu. Conec francesos intel·ligents que s’ho creuen i parlen d’Anschluss.

Si bé tota la premsa de París ha silenciat la manifestació del 10 de juliol, ara tots els periodistes, tots els polítics s’han tornat aficionados. Jo no entraré en aquest debat. No sóc el president Bourquin, la màxima autoritat de la Catalunya Nord, que ha pronunciat un discurs en francès al Parlament de Catalunya, en defensa de la fiesta nacional. Només em presento a mi mateix. Confesso que, durant molts anys, m’ha seduït la corrida. Sempre he admirat les novel·les de Henry de Montherlant, gran aficionado i aprenent de torero. Les operetes de Luis Mariano com ara El sueño de Andalucía o El príncipe de Madrid  contenen cançons magnífiques sobre la corrida sense parlar de El relicario del mestre Padilla i La corrida de Gilbert Bécaud. ‘ Les arènes gonflées d’une foule en délire… ‘ 

Heureux qui comme Ulysse, l'última pel·lícula de Fernandel em va obrir els ulls i em va encarar amb el patiment dels animals, toros i cavalls. Aquesta obra de Henri Colpi ens explica la història de l'Antonin (àlies Fernandel) treballador en un poblet provençal. L'amo li demana que meni l'Ulysse, un vell cavall de tir, a les curses d'Arle. L'Antonin no té prou diners per comprar-lo i l'ha de dur a la plaça de bous. Veu com un toro banyega un cavall. Mai no oblidaré la ganyota de dolor que expressa en Fernandel. Un moment inoblidable. Al final, pot salvar el seu amic i l'allibera pels estanys de la Camarga. D'ençà que vaig veure aquesta pel·lícula, espero el dia en que tots els toros i els cavalls del món hispànic es moriran tranquil·lament com llurs germans humans.

 

http://www.youtube.com/watch?v=aUyFyEnh9F4

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 19-09-2010 à 16:39:07

m'has recordat la novel·la La bestia del Vacares on els toros i els cavalls corrien lliures per la Camarga i només es gastaven pels correbous.

 
 
 
el 15-09-2010 00:25

L'avenç de l'extrema dreta

 

Article publicat a E-notícies  14:09:2010

 

foto de http://www.casafree.com/modules/xcgal/albums/userpics/16376/899d6860-9c52-4066-bd3e-0b89b24ca6d9.jpg

 


 

Jean-Marie Le Pen és dels polítics europeus més famosos. El president Mitterrand, gran coneixedor de la política, el considerava com el millor orador francès. Qui l'ha sentit o vist per televisió sap que el cabdill —le chef— és un home brillant, culte, ple d'humor i, ai las, de nostàlgies i freqüentacions estranyes. Des del 1956, Jean-Marie Le Pen sempre s'ha situat a l'extrema dreta. Admirador del Caudillo i de Salazar, Le Pen va saber canalitzar en el Front National els corrents de la dreta nacionalista. Dels catòlics integristes als defensors de l'Algèria francesa, dels neo-pagans als nostàlgics del règim de Vichy. Una fórmula de Michel Winock ho resumeix bé. « vaste entonnoir où les jus de toutes les treilles d'extrême droite peuvent se mélanger » 'vast embut on els sucs de totes les parres d'extrema dreta es poden barrejar ' (Marianne, L'Histoire, juliol-agost 2010)

A causa de les divisions de l'esquerra i de la mediocritat aclaparadora de Jacques Chirac (per a mi, el pitjor cap d'estat de França des de Lluís XV) Le Pen va arribar segon a la primera volta de l'elecció presidencial del 2002. Aquest és un recorregut brillant per a una família política tan marginal. Ara, fa molts anys que tinc un dubte sobre aquest personatge. L'exposaré avui. El 1999, quan Bruno Mégret va mirar de controlar el partit va declarar, a propòsit del seu rival. «  Nous avions devant nous des boulevards électoraux qui se transformaient en impasses... » (Teníem davant nostre bulevards electorals que es transformaven en carrerons sense sortida. )I tant! Tothom recorda l'horrible parida del 1987 quan Le Pen va considerar que l'extermini dels jueus a les cambres de gas eren «un point de détail de l'histoire de la seconde guerre mondiale. »  Va reincidir manta vegada amb un joc de paraules dubtós sobre el nom d'un ministre, «  Durafour, Durafour crématoire. » (Duraforn, Duraforn crematori) Banalitza l'ocupació alemanya ' l'ocupació alemanya no va ser particularment inhumana, tot i que hi va haver errors ('des bavures') inevitables en un país de 550 000 quilòmetres quadrats '.

Sense tantes relliscades verbals, crec que el Front National hauria pogut dirigir grans ciutats del Migdia com Marsella, Niça, Perpinyà i fins i tot regions com el Llenguadoc-Rosselló o la Provença. Em sorprén que un home tan fi, tan intel·ligent com Jean-Marie Le Pen pugui desvariejar així. O és un imbècil o un agent de Moscou?

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 15-09-2010 à 08:56:53

Molt bon article. Material de reflexió de primera. La foto molt ben escollida. Talment sembla com si el senyor The Pen anès a devorar el negret. Una solució al problema de la gana al món, potser?

 
 
 
el 12-09-2010 14:45

La clau de Balzac

Article publicat a E-notícies   11/09/2010

 

 

 

S'ha parlat molt de Cervantes aquesta setmana...Si no us fa res, ens allunyarem de la Manxa per a apropar-nos a un altre gegant de les lletres: Honoré de Balzac.

Enmig de tanta mediocritat contemporània, he sentit un gran plaer llegint un relat de Balzac. He retrobat durant mitja hora l'entusiasme juvenil arran la lectura de Els tres mosqueters, les novel·les de Pierre Benoit i la paraula màgica de Federico García Lorca. Mai no oblidaré aquella nit de setembre del 1982 quan vaig llegir en una aula del liceu Masséna de Niça Doña Rosita o el lenguaje de las flores. Vaig descobrir l'univers de Lorca en un volum gastat de la col·lecció Austral editat a Buenos Aires. Quina meravella!

Gràcies a La messe de l'athée (la missa de l'ateu) he tornat a la Niça dels meus vint anys. Honoré de Balzac ens presenta un intern que sorprén el seu mestre, ateu militant, a la sortida d'una església...

Aquesta narració pot servir de clau per a penetrar al món de Balzac. L'autor de La comèdia humana sovint avorreix el lector amb descripcions massa llargues i consideracions estranyes. Aquí res d'això. La descripció del barri del Montparnasse de l'època és eficaç, justa i ens ancora en un París real ple de gent entranyable i de personatges amb carn i ossos.

Aquesta història emocionant, molt humana, constitueix un visat ideal per a la gent que encara no han visitat l'univers del gran Honoré de Balzac. Hi retrobem totes les seves qualitats, tot el seu art prodigiós per a donar la il·lusió de la vida sense la pesadesa habitual.

Voleu que us reveli un secret oblidat? Els novel·listes del segle XIX eren molt bons perquè vivien en un temps en què els novel·listes creien en llur art. Uns escriptors com Honoré de Balzac, Lev Tolstoi, Benito Pérez-Galdós, Charles Dickens no volien revolucionar el món. Només explicaven una història amb personatges vius emprant una llengua alhora comprensible i més elegant que la parla de cada dia.

Pensar que Léon Daudet va escriure un llibre sobre el segle XIX titulant-lo Le stupide XIX siècle. Què hauria dit parlant del nostre?

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Jakin  le 13-09-2010 à 12:48:56  (web)

Compliments pour la photo du jour et bonne continuation.....
Jakin,

 
 
 
el 07-09-2010 20:15

Un autèntic tractat de sociolingüística

 Pere Mayans

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/163569

Aquest és un article molt intel·ligent i brillant on l'autor analitza Un país de butxaca des d'una perspectiva socio-lingüística. 

Nils, el camí de Cànoes, foto de Florenci Salesas  

 

 

 

Com ja hem fet en altres ocasions, Els taxistes del tsar i Una educació francesa, volem destacar en aquest apunt els aspectes de sociolingüístics que en aporta l’obra literària de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), que acaba de publicar a l’Editorial Empúries de Barcelona Un país de butxaca, on, després d’haver reflexionat sobre els seus orígens familiars russos (i sobre els seus orígens catalans!) i sobre l’educació "desmesuradament" francesa que va rebre de petit, ens endinsa en el seu descobriment de la catalanitat i de com s’ha transformat (s’està transformant), també sociolingüísticament, aquesta part de Catalunya que és a l’Estat francès.


La primera pàgina del llibre no pot ser més aclaridora del que ens hi trobarem: després de dir-nos que no ha viscut cap fet excepcional ni cap vivència única, ens diu, sense embuts, que “només ha conegut la mort d’una llengua. Un assassinat programat amb milers d’assassins i còmplices”. I també ens explica què va significar per a ell el seu primer contacte amb la catalanitat que es respirava, perquè encara s’hi respirava, a Nils, un poblet del Rosselló, els anys 60 del segle passat, en “aquest trosset de Catalunya” on Bezsonoff va aprendre dels seus avis la llengua catalana. Era un Nils en què els nens encara s’estranyaven quan un rodamón, vingut del nord enllà, no parlava català! I on encara tots els llinatges eren catalans (Nicolau,  Llovet, Faliu, Batlle, Julià, Riera...). Una catalanitat que el petit Daniel viu com un oasi de repòs i que contraposa a la seva vida com a fill de militar (fins als onze anys havia viscut a sis ciutats i a dos estats –al francès i a l’alemany–. Una catalanitat on, fa vint-i-cinc anys, encara es podia jugar en la nostra llengua a jocs catalans, ara ja perduts, i “gens francesos” i on tots els cent habitants del poble parlaven català tret d’una parella de vells d’origen espanyol i d’una desena de persones vingudes de França. Bezsonoff, però, ens situa de cop a la realitat actual: “ara el poble té dos-cents habitants i queden vint catalans (...).  La llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira d’un matí d’estiu”, ja que els catalans, amb l’habitual sornegueria del nostre autor, “han canviat d’adreça i ara s’estan tots al petit cementiri enmig de les vinyes”. I sort en tenim de la catalanitat que encara es manté gràcies a l’escola catalana de La Bressola (els mainatges encara saben català, ens diu): la Bressolade Nils va ser la segona de les escoles catalanes que es va fundar a Catalunya Nord.

 

foto de Florenci Salesas

 

 

Pel que fa la procés d’aprenentatge de la llengua, Bezsonoff explica com la va aprendre del seu avi, el qual, encara que en un principi veia estrany que el petit Daniel intentés parlar en català, va acabar parlant-li sempre en català (malgrat que s’escrivissin en francès, ja que li costava molt llegir en la nostra llengua, víctima d’una diglòssia que també han viscut els catalans del sud). Fent un repàs als usos lingüístics de la seva família, Bezsonoff també ens fa un repàs a la història sociolingüística del nostre nord: la mare mig rossellonesa, mig empordanesa –l’avi havia nascut a Nils, però de pares empordanesos-, per tant, catalana de soca-rel (la mare de Bezsonoff havia nascut el 1942 i fins als 6 anys no sabia un mot de francès, l’escola, la gran fàbrica de fer “francesets” va fer, però, la seva feina); el pare, malgrat el  cognom d’origen rus –del seu pare–, tenia la mare catalana, filla d’un militar nord-català i d’Anna Pujol, de Bulaternera, encara que ja havia nascut ja a Chartres,- aquesta àvia tot i que comprenia la llengua no la parlava. Bezsonoff era, com tants nord-catalans, fill d’un país de funcionaris que s’anaven desnaturalitzant...

Els avis materns de Bezsonoff, en canvi, havien après la llengua com sempre s’han après les llengües: parlant-la a casa i al carrer amb tothom. Si algú venia del nord, li parlaven en un francès amb un accent molt marcat. Després de la Segona GuerraMundial tot comença a canviar, però, ja que, per la pressió de l’escola, de l’església, dels mitjans de comunicació, els catalans creuen que el català és una llengua que dificultarà el progrés social dels seus fills. Tothom va començar a parlar francès als fills, “fins i tot uns catalanistes famosos vinguts del sud”! -destaca Bezsonoff. Com a exemple, ens recorda uns dels mètodes per ensenyar francès que li van “aplicar” al seu avi: “si el mestre sentia una paraula en la llengua vernacla, donava un senyal[1]a un alumne. Aquest tenia la possibilitat de redimir-se encolomant el senyal a un company. A la fi de la jornada, el mestre demanava qui tenia la marca infamant. El mestre li donava una clatellada, recordant-li que França era el país dels drets humans. Per què s’entossudien a parlar una llengua inferior, sense futur, sense cap imperi al darrere? Un cop, el padrí va rebre el senyal, perquè dit “El Siam” en comptes de “Le Siam”. Un company va denunciar-lo: -Monsieur, il a dit «enciam»”. Malgrat tot, la seva àvia no entenia el president Mitterrand!

És molt interessant quan comenta que de petit, tot i que el seu avi li parlava en francès, aquest, sense pensar-hi, d’esma, es passava al català. La reacció del pare  de Bezsonoff, militar i de família pràcticament del tot descatalanitzada, era prou clara: “Parlez-lui français ou vous n’en ferez qu’un con de paysan...”.

També és molt interessant la reflexió sobre les identitats i com ens fa veure que els catalans hem manllevat les realitats de la vida moderna a l’idioma dels amos: els catalans del nord s’ha afrancesats; els del sud s’han castellanitzat. Això ha portat que per a molts nord-catalans els autèntics catalans siguin ells mentre que els del sud són simplement espanyols (el besavi empordanès de Bezsonoff fou sempre titllat d’”espanyolàs de merda”!). De fet, no és tan lluny a com els catalans del sud consideren actualment els nord-catalans, però just al revés: els catalans som els del sud, els altres són simplement francesos. Per què TV3 té com a marc referencial únicament l’Estat espanyol i oblida massa sovint el que passa Catalunya Nord o l’Alguer, es pregunta el nostre autor.

Bezsonoff també ens fa descobrir la llengua de molts potesnegres (els pied-noirs): valencians i  illencs que s’havien instal·lat a Alger i que, amb la independència d’aquest país àrab i amazic, s’havien instal·lat a la metròpoli: una descoberta per a nord-catalans i per a valencians i illencs.

I en aquest context, com neix la catalanitat de Bezsonoff?  Doncs com hem dit vivint els estius amb  els seus avis a Catalunya Nord, descobrint i fent seva la catalanitat que als anys 60/70 surava aquí i allà, vivint a França i veient com era de diferent al Rosselló i visitant Catalunya Sud i veient que la gent parlava la mateixa llengua que al Rosselló, passant l’agost a la Universitat Catalana d’Estiu, anant, quan feia el soldat, al Casal Català de París... De fet, ell afirma que el Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat català neix a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent el 1985 als 22 anys!

 

Pel que fa a la llengua, hi trobem, malgrat que l’acusin de fer servir moltes paraules del sud (sudeja massa, li diuen), alguns rossellonismes administrats intel·ligentment: sallen, rats bufots, grapaus, cans, voluden, brua, mainatges, llapins, eixancats..., que ens ajuden a conèixer el català del nord- Un català que a Catalunya Nord sempre s’ha dit català i no pas rossellonès, un invent dels lingüistes per designar un català de l’Empordà arcaic amb un grapat de mots, de girs francesos i sobretot occitans.

En definitiva, ens trobem davant un autèntic tractat de sociolingüística, sociologia i història contemporània, molt i molt interessant per entendre el nostre nord, i fet sobre la literaturalització de l’autobiografia.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-09-2010 18:44

Cervantes era català?

 Article publicat a e-notícies el 7/09/2010

 

 

 

 

Per a mi, la curiositat i l'honestedat intel·lectuals haurien de ser el motor de la recerca històrica. No sóc historiador ni professor d'història. Em considero només com un amant platònic de Clio. Per tant, m'abstindré d'opinar sobre els possibles orígens catalans de Colom. Fa molts decennis que es discuteix aquesta qüestió. He sentit a parlar de la pista genovesa, catalana i fins i tot corsa. Que els historiadors investiguin, em sembla perfecte.

Ara, crec que conec un poc la història de la literatura. A França, des de Pierre Louÿs, uns universitaris afirmen que les obres de Jean-Baptiste Poquelin, àlies Molière, no van ser escrites per Molière sinó per Pierre Corneille. Recentment, s'ha publicat a París un llibre titulat Le français ne vient pas du latin d'Yves Cortez. Res no em sorprén en aquest domini...A Catalunya, tenim l'equivalent amb els treballs de Jordi Bilbeny que creu en una conspiració espanyolista.

Les seves teories sobre Colom em semblen interessants, fins i tot plausibles ara no el segueixo quan afirma que tota la literatura castellana del segle d'or seria un plagi d'originals catalans silenciats i censurats.

He llegit amb curiositat el seu pròleg a Llàtzer de Tormos i cap dels arguments no m'ha convençut. Ni un...N'he parlat sovint amb l'editor de Bilbeny, el meu amic Josep Maria Orteu, i tampoc m'ha persuadit.

Només diré que una persona amb un mínim de sensibilitat literària veu que El Quixot, El lazarillo de Tormes o Las novelas ejemplares van ser escrits i concebuts en castellà. Quin traductor prodigiós seria capaç de traduir amb aquest geni, aquesta vivacitat un original català-valencià fantasmal? Quin traductor podria arribar a aquest grau de perfecció?

Seriosament, ho dic amb tota la solemnitat necessària. Tenim prou problemes amb els jacobins francesos i els espanyolistes ' de triste figura ' per ridiculitzar els nostres projectes exaltants de construcció nacional amb teories estrambòtiques, de ' truca a l'embut. ' Cercar orígens catalano-occitans a Molière, Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Garcilaso de la Vega, Michel de Montaigne, Pierre de Ronsard, Mishima o el rei de Prússia em sembla un exercici tan gratificant com mirar d'ensenyar el japonès clàssics a una parella de gripaus enamorats...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-09-2010 21:35

Elogi de la llengua castellana

 

 

Article publicat a E-notícies, 2/09/2010 

 

 

Entre totes les llengües que conec, les que m'agraden més són la russa i la catalana. També tinc una dilecció per la llengua de Cervantes. (Ja diré un altre dia el que m'inspiren els deliris sobre l'existència d'un suposat Miquel de Sirvent...) El castellà té la gràcia popular del català, la gentilesa de l'italià, la majestat del llatí clàssic, la subtilesa del francès i és el vehicle d'una literatura extraordinària.

Unes novel·les com La Regenta de Clarín, Sobre héroes y tumbas d'Ernesto Sábato, El amor en los tiempos del cólera de García-Márquez, Nada de Carmen Laforet van il·luminar la meva joventut, sense parlar de les cançons de Luis Mariano que sempre m'acompanyen durant les llargues nits de desamor. Mis noches sin ti... Ara, quan passo la frontera catalano-catalana, evito de parlar castellà.

Per què? Com a català originari del Rosselló, conec molt millor la llengua d'Ausiàs Marc que no la de Garcilaso de la Vega. A més, si els catalans no parlem català a casa nostra, qui ho farà?

Més enllà del meu cas personal, considero que el català és la llengua pròpia, l'idioma històric de Catalunya. Pla sé que totes les llengües son innocents, tant el castellà de Francisco Franco, com l'alemany de Hitler, el francès de Pierre Laval o el rus de Lenin.

Trobo el castellà meravellós a Castella, Andalúsia, Buenos Aires però, quan veig tanta intolerància, tant menypreu que suen cada dia d'una certa premsa espanyolista arran la normalització de la llengua catalana, no puc deixar de recordar com la lengua del imperio es va imposar a Catalunya. Em demano quan el català, el basc i el gallec seran oficials a tot Espanya. Cuando las ranas crien pelo...

Al Canadà des de la llei del 7 de juliol del 1969, l'anglès i el francès tenen un estatut igual a tot l'estat. A Suïssa, l'alemany, el francès, l'italià són llengües nacionals i els ciutadans de llengua romanxa poden adreçar-se en la seva llengua a l'administració federal...

A Espanya, si bé l'estatut de les llengües sembla paradisíac comparat amb França que practica una política centralista i arcaica, els ciutadans no gaudeixen de la igualtat lingüística.

Ja que puc parlar castellà a tot Espanya, a l'Àmerica Llatina, deixeu-me, doncs, si us plau enraonar català allà on m'entenen... ¡Por favor!

 


Comentaris/ коментарии

 

1. M. Mercè  le 04-09-2010 à 17:53:45

mai millor dit, frontera catalano-catalana

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article